Les biblioteques i la crisi de la COVID: entrevista per a l'Item

La revista Item del COBDC entrevista a diferents persones per preguntar-los sobre la reacció de les biblioteques davent la crisi de la Covid. Aquestes són les meves respostes. 

1.    Les biblioteques, arxius i centres de documentació som un servei de primera necessitat? Què podem aportar a la societat en moments d'incertesa i disrupció?

A hores d’ara [escric aquestes ratlles a principis de novembre] crec que és evident que no; les biblioteques han resultat ser un servei no essencial o de primera necessitat. Penso també que no hi ha cap problema de que això sigui així.

El psicòleg Abraham Maslow va establir fa molt de temps (el 1943) que les necessitats humanes estaven jerarquitzades de manera que les més primàries o bàsiques -les necessàries per continuar vivint-  precedeixen les següents -les de seguretat i protecció- les quals només sorgeixen quan les necessitats fisiològiques ja estan satisfetes, i així successivament respecte les necessitats socials, les d’estima i les d’autorealització. De forma més breu i clara ho va expressar Bertold Brecht que feia dir a un dels seus personatges de l’Òpera dels 3 rals que “primer és la teca, després la moral”.

Per tant, no ens ha de sorprendre que, en moments de catàstrofes natural o epidèmies, les biblioteques deixin de banda les seves funcions primordials i que passin a sumar-se als esforços prioritaris de repartir menjar o facilitar llar[i], ni tampoc que quan cal reduir mobilitat l’accés a les biblioteques es restringeixi. Si avui algunes activitats culturals tenen menys limitacions que les biblioteques és degut a que aquestes estan majoritàriament dins el sector públic i els seus treballadors no tenen menys ingressos per estar tancades, cosa que no passa amb els teatres, per exemple.

El curt termini no és el nostre terreny. Altra cosa -i continuem recolzant-nos en Maslow- és evidenciar les aportacions de les biblioteques a la societat, aportacions que només poden fer-se a partir de certs nivells de necessitats bàsiques i de seguretat cobertes. El que les biblioteques aporten a les societats que les financen se situa en l’àmbit del creixement personal i de la cohesió social.

A aquests efectes, la pandèmia no farà sinó accentuar dos greus problemes ja existents abans: la necessitat de les persones de conformar les nostres personalitats i formar els nostres coneixements i la de fer que el teixit social sigui dens i no creï bosses d’aïllament massa pronunciades. La doble funció de les biblioteques avui, la de dispensar informació i la de permetre socialització, són bàlsams -sinó solucions- als problemes generats per la rapidesa inusitada amb que evoluciona la societat.

 

2. A l’hora de donar resposta a la ciutadania, en quins aspectes l'administració i els professionals han estat encertats/oportuns? Què ha mancat?

Abans de contestar he de fer dues precisions. La primera és que parlem d’impacte de la crisi de la pandèmia sobre les biblioteques hem de distingir, a parer meu entre tres moments: l’inicial de crisi sobtada i tancament total, l’actual de situació (semi) controlada i semi tancament i el que tindrem d’aquí uns mesos (esperem que siguin pocs) de crisi somorta i de recuperació. La segona, que baso les meves opinions en el coneixement poc precís extret del que he vist a les biblioteques que visito i que són de tres municipis i dues universitats diferents.

Crec que podem deixar de banda les respostes -forçosament improvisades en tots els casos i arreu- del període març-maig. Situats en el moment actual de reobertura limitada, les preguntes a fer-se  és si les biblioteques havien d’estar tan tancades com han acabat estant i si la seva reobertura havia de ser tan vacil·lant i variada com ha sigut

Crec que els professionals han mostrat les virtuts que ja se sabia que tenien: voluntat de servei, dedicació, voluntarisme, esperit de sacrifici ... Aquestes però no han pogut exercir-se perquè les biblioteques (aquí i arreu) han estat bàsicament tancades de març a estiu i tot just ara que recuperaven una normalitat basada en una obertura amb restriccions han hagut de tornar a tancar-se.

Jo crec que la reacció de les biblioteques ha estat insuficient. Ho ha estat probablement en bona part (encara que no només) per estar sotmeses a administracions superiors (siguin els municipis, siguin les universitats) que han determinat com elles havien i podien reaccionar i que han subordinat la prestació de serveis de les biblioteques a altres prioritats.

Dit això, crec que, a efectes de millores futures, hi ha tres crítiques a fer: la digitalització dels nostres serveis és insuficient, les prestacions del conjunt com a sistema és deficient i la proactivitat del col·lectiu és absent. No tinc prou espai per raonar tot això però intentaré esbossar-ne les justificacions.

Si les biblioteques són serveis sobre les col·leccions i els espais, sembla clar que, tecnològicament, podem prestar-ne molts a distància. No ha estat així per dos motius que només apunto. El primer és que els nostres usuaris continuen més del lligats als mitjans tradicionals -amb el llibre imprès al centre- del que hom podria preveure a partir de les possibilitats tecnològiques. El segon és que la majoria de serveis bibliotecaris van ser concebuts en un món pre informàtic i que encara no han fet la transició digital.

Vam canviar una llei de biblioteques per una del sistema bibliotecari que tenia “la voluntat de definir un sistema que interrelacionés la totalitat de la infraestructura bibliotecària per corregir els desequilibris territorials”[ii]. Quan més ens calia tenir un ‘sistema’ n’hem notat l’absència. Per una banda, alguns instruments més del Segle XX que no pas d’aquest (com un catàleg col·lectiu de les biblioteques públiques i un sistema de préstec entre totes les biblioteques) estan per fer. Per una altra, la coordinació és nominal, els desequilibris entre territoris notables i la situació de les biblioteques escolars ha millorat ben poc o gens en els darrers 30 anys. Tot el que ara ens manca ho tenia dissenyat el pla de la Mancomunitat del que hem celebrat pomposament el centenari fa no gaire.

En aquesta crisi els actors, els productors musicals i els operadors culturals han sortit al carrer per reclamar poder continuar les seves activitats sota criteris sanitaris raonables, ho han fet sense que s’hi sumessin les biblioteques. All començament de la crisi el President de la Generalitat i la Consellera de Cultura van reunir-se amb el sector cultural i amb les entitats patrimonials i no hi havia les biblioteques ni aquestes van reclamar ser-hi. Jo he trobat a faltar la veu dels bibliotecaris com a col·lectiu professional reivindicant el seu paper i el seu lloc en la desescalada.

Pel que fa al futur, contestaré la pregunta amb la resposta a la qüestió 4.

 

3. Durant el confinament, quina ha estat la resposta del vostre o dels vostres equipaments)? Quines iniciatives heu posat en marxa?

Les activitats que fem en el meu àmbit laboral són digitals i obertes i no han quedat restringides pel confinament. Malgrat tot, si que cal dir que vam tenir una iniciativa d’estendre alguns serveis que no ens en vam sortir de tirar endavant.

 

4. Quins canvis ens hem de plantejar les biblioteques, els arxius i centres de documentació per afrontar els nous escenaris amb garanties

Bé, en primer lloc caldria determinar quins són aquests nous escenaris. Al meu entendre l’eix de canvi que principalment afectarà (i ja està afectant) el futur de les biblioteques no és el que es derivi de la pandèmia de la Covid-19, sinó el que fa més temps que s’està produint en el món de la informació i que s’accelerarà més que no pas aturarà arrel de la pesta. Em refereixo als efectes dels canvis tecnològics sobre la informació i el comportament de les persones en relació amb la mateixa.

Jo entenc que, de manera immediata, els efectes d’aquesta crisi pandèmica afectaran de forma lleu a les biblioteques i altres centres d’informació. Aquests estan ben preparats per absorbir els efectes que probablement es manifestin de forma immediata en aquell moment que he descrit més amunt de recuperació i que no seran altres que més continguts digitals.

Però, ull!, aquest retorn fàcil a la normalitat serà enganyós. Sempre ha passat -i és lògic que sigui així- que la resposta de les biblioteques a les crisis ha posat més l’èmfasi en el retorn a la normalitat momentàniament perduda que no pas en el redisseny i readaptació de la provisió de serveis d’informació[iii] .

Altra cosa són els efectes de la crisi més soterrada referida anteriorment.  Simplificant molt, podem dir que a finals del S. XIX es gesta un nou model de biblioteca que eclosiona el S. XX i que assoleix els seus objectius. És la biblioteca moderna, la que és per a tothom i no només per a les elits i que persegueix la democratització de la cultura. Com és sabut això ho fa principalment en base les col·leccions documentals posades a disposició de tothom. 

La biblioteca moderna respon així a unes determinades necessitats socials que avui ja han quedat cobertes. No podem, doncs, continuar fonamentant les accions dels serveis d’informació en aquestes necessitats ja periclitades. Però les societats modernes (o aquesta única societat que la globalització ha creat) continua tenint necessitats relacionades amb la informació que les biblioteques poden cobrir.

Al meu entendre aquestes són dues: ajudar a les persones a adaptar-se als canvis en la comunicació derivats dels canvis tecnològics i cohesionar una societat feta d’identitats múltiples a vegades excloents. Els professionals de la informació (arxivers, bibliotecaris, documentalistes i potser museògrafs) hem d’aconseguir desenganxar la nostre imatge professional del document físic consultable a un lloc i saber mostrar a la societat que som una solució a algun dels problemes de llarg termini que té.

Hem d’aconseguir que les comunitats que ens financen (escoles, municipis, universitats, associacions...) vegin, en paraules de David Lankes[iv], el “potencial de les biblioteques per a la millora d’aquestes comunitats en concret i de la societat en general.

Escriuré una mica, tal com se’m demana, sobre mesures concretes, tot i que soc del parer que -tal com va dir Kurt Lewin- «no hi ha res més pràctic que una bona teoria.» Tres propostes.

La primera. L’organització de les grans biblioteques i xarxes de Catalunya és de fa 30 anys i en resposta a una necessitat tecnificació i d’automatització de les operacions i serveis bibliotecaris. Els models creats llavors són bàsicament encara vigents i responen a un model mental de documents impresos i biblioteques en procés de mecanització. Seria una gimnàstica útil posar-se a pensar com reorganitzaríem les biblioteques avui. Ja veuríem després què fem o que podem fer i què no, però pensar-ho. Pensem altrament en com ens relacionem ara qualsevol de nosaltres amb el món que ens volta i el que ens ofereixen les biblioteques per accedir digitalment a la informació

La segona es refereix a biblioteques universitàries i serà breu. Aquestes de fa temps crec que tenen dibuixades les dues línies de desenvolupament futur que comptaran: una és la transformació dels espais de les biblioteques per crear espais que facilitin una aprenentatge socialitzat, l’altra és bolcar-se a recolzar les activitats que els investigadors ara han de fer per publicar i ser visibles.

La darrera referida a biblioteques públiques: mirar-se l’informe de la British Library proposant cinc mesures per a la transformació digital de les biblioteques públiques al Regne Unit[v]. L’enumeració de les mesures serà suficient per fer-se idea del que proposen: compartir infraestructura, ídem per a una eina de descoberta de contingut, unificar el préstec digital, tenir una sola imatge de marca, crear un espai social virtual segur.

la reacció al confinament d’alguns sectors ha estat exemplar (i penso en alguns museus, sales d’exposicions i auditoris) perquè estan intentant crear uns lligams diferents i més segmentats amb els seu públic. Les biblioteques, malgrat tenir un públic molt captiu del que en tenim molta informació, en general continuem esperant passivament que l’usuari accedeixi als nostres serveis els quals tractem de forma massa forma genèrica. L’afeccionat a la ciència ficció busca ciència ficció i no li serveix el darrer premi St. Jordi o Planeta, l’avi o àvia que portaven els nets a buscar llibres a la biblioteca no poden triar contes infantils amb els catàlegs d’ara...

 

5. Pots definir en una frase el repte de futur que creus prioritari?

Continuar essent útils en un context en el que cada vegada més la informació, que ha estat el valor primordial d’arxius i biblioteques, passa de ser escassa i difícil de trobar a ser abundant i ubiqua i en el que cada vegada més el que s’associa a les biblioteques, que han estat els llibres i els edificis, es desmaterialitzen i adquireixen marginalitat. [És una frase, llarga, però una sola frase]

---

[i] Young, E. (2018), “The role of public libraries in disasters”, New Visions for Public Affairs, Vol. 10, pp. 31-38. https://cpb-us-w2.wpmucdn.com/sites.udel.edu/dist/4/10696/files/2018/12/The-Role-of-Public-Libraries-in-Disasters-qbo3tu.pdf

[ii] Renedo i Puig, Carme (2009). "L'articulació bibliotecària de Catalunya, un bon joc a les mans". BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 23 (desembre). <http://bid.ub.edu/23/renedo1.htm>. DOI: https://dx.doi.org/10.1344/105.000001495 [Consulta: 08-11-2020]

[iii] Lisl Zach, Michelynn McKnight (2013). “Special Services in Special Times: Responding to Changed Information Needs During and After Community-Based Disasters”. Public Libraries Online, May 9, 2013 <http://publiclibrariesonline.org/2013/05/special-services-in-special-times-responding-to-changed-information-needs-during-and-after-community-based-disasters/> [Consulta: 08-11-2020]

[iv] David R. Lankes (2016). “Expect more: demanding better libraries for today’s complex world” https://secureservercdn.net/50.62.174.113/61c.5b7.myftpupload.com/rdlankes/Publications/Books/ExpectMore/ExpectMore2.pdf, avui disponible en traducción castellana gràcies al Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana (COBDCV) <http://cobdcv.es/wp-content/files_mf/1602059998Castellano1.0.pdf>

[v] “Digital transformation for UK public libraries: A report by the British Library for Arts Council England and Carnegie UK Trust”. (Arts Council England : Carnegie UK Trust,  2019)   https://www.carnegieuktrust.org.uk/publications/digital-transformation-for-uk-public-libraries-five-approaches-to-a-single-digital-presence/ [Consulta: 18-11-2020]

Una clasificación de las revistas por su tipo y grado de innovación

A pesar de tener más de 20 años de existencia, la mayoría de las revistas digitales básicamente reproducen las características desarrolladas en un entorno donde la comunicación científica se realizaba de forma impresa y a través del correo postal.

Algunas revistas digitales salen de la norma y aplican algún tipo de innovación. Eti Herman, John Akeroyd, Gaelle Bequet, David Nicholas y Anthony Watkinson publican en Learned Publishing un interesante, informativo y útil artículo reciente clasifica las revistas científicas en función del tipo (y grado) de innovación. El artículo es a su vez una descripción del panorama evolutivo y cambiante de la comunicación científica

Las tres categorías propuestas lo son en función del potencial disruptivo de cada una de ellas

La primera categoría estaría formada por modelos que mejoral el actual. Los autores incluyen aquí revistas ‘enriquecidas’, es decir, revistas que además de la parte tradicional textual añaden aportaciones en formatos no textuales, datos, comentarios de los revisores o diferentes niveles de granularidad o de nivel del texto.

La segunda contendría revistas que más que mejorar innovan las revistas tradicionales modificando algún parámetro en el que estas se basan. Los autores incluyen aquí los ‘mega journals’, las revistas ‘cascada’ (los artículos rechazados por una revista ‘top’ pasan automáticamente a otra revista), las revistas facticias* (formadas por artículos ya existentes seleccionados por el comité editorial) y las revistas con micro artículos.

La tercera categoría estaría formada por posibles alternativas a las revistas tradicionales. Se describen aquí lo que potencialmente serian sistemas alternativos a las revistas para la comunicación científica. Las subcategorías aquí son: repositorios, redes sociales y una comunicación de resultados hecha solo a través de artículos y prescindiendo de las revistas.

Lo dicho, artículo interesante, informativo y útil que puede llenar de contenido algunas de estas muchas horas de confinamiento doméstico.

*Overlay journals, creo que bien puede traducirse por revistas facticias

Autonomía, representatividad, visión exterior: el nuevo estatuto de la Biblioteca Nacional

Fue fácil ser biblioteca nacional, en el siglo XX, una vez se introdujo el mecanismo del depósito legal. La producción impresa que las bibliotecas nacionales debían recoger les llegaba de forma automática. No lo es tanto a inicios de S XXI, cuando su misión no puede cumplirse sin hacer lo mismo con la producción digital. La transición de lo impreso a lo digital no es una simple adaptación de lo mismo a un nuevo formato, requiere cambios organizacionales que no siempre se quieren o pueden hacer.

La ley 1/2015 reguladora de la Biblioteca Nacional de España, de forma coherente con la nueva ley del depósito legal, determina que la BN debe “Actuar como centro depositario y de conservación de la producción cultural española en cualquier soporte, incluidos los documentos electrónicos y sitios web” (art 3, 1.a). Pero la Ley no cambió su carácter de organismo autónomo.

La mayoría de las funciones que pertenecen a la administración la ejercen entidades que actúan de forma jerárquica, pero, en algunos casos, se considera que la mejor manera que tiene la administración para conseguir sus fines es conceder autonomía a determinadas entidades. Es el caso de las universidades, por ejemplo. El Museo del Prado adquirió esta categoría recientemente y ahora la recibe la Biblioteca Nacional con su nuevo estatuto.

Con éste, la Biblioteca Nacional de España pasa a tener “personalidad jurídica pública diferenciada, patrimonio y tesorería propios, así como autonomía de gestión”. Esta autonomía debería permitir adaptarse mejor y de forma más ágil a los cambios derivados de esta nueva forma de diseminar la información que es Internet. Estos cambios no son solo tecnológicos, sino que también son sobre cómo hacer las cosas. Tal como explica la nota de prensa de la BN, la autonomía permitirá a la biblioteca captar recursos a través del mecenazgo pero también participar en sociedades, fundaciones, etc. para la realización de sus fines.

Si la sociedad industrial encontró en la organización vertical la forma de realizarse, la sociedad informacional requiere una organización en red. Las funciones que antaño podía realizar una biblioteca nacional sola, hoy solo podrán cumplirse de forma federada y cooperativa, y es bueno que la BN se dote de la autonomía que se lo permita.

El nuevo estatuto determina que la Biblioteca tengo como organismo gestor un Patronato. Este está formado por 30 vocales, 11 de los cuales son miembros natos.  El resto (19), serán nombrados “entre personas de reconocido prestigio o competencia en el ámbito de la cultura, la investigación científica y la economía o que se hayan distinguido por su colaboración o apoyo a la Biblioteca Nacional de España”. Esta mayoría de representantes no natos muestra una gran confianza en la sociedad civil. Ahora, el reto está en configurar un Patronato efectivamente representativo de los diferentes actores que alimentan y se alimentan de la cultura y la memoria escritas.

El nuevo estatuto contempla también la creación de un comité científico (art. 11) que “asesorará a la Biblioteca Nacional de España en la participación de [sic] programas y proyectos de investigación, tanto nacionales e internacionales, en relación con los fines y objetivos de la Institución”. Una finalidad ambigua que puede ser aprovechada, si se utiliza con inteligencia, para aportar visión externa a una institución que, por naturaleza y tradición, ha estado dominada por dinámicas internas. El mundo digital está aún en creación; esto no permite que ninguna organización tenga todos los especialistas y puntos de vista que la complejidad de lo digital requiere.

Finalmente, el estatuto (art. 13) determina que de la dirección de la Biblioteca dependan una Gerencia y una Dirección Técnica, pero también dos nuevas unidades orgánicas: la División de Procesos y Servicios Digitales y la División Cultural. Se intuye de esta estructura que la BNE quiere tener tres patas de actividades: la que podríamos llamar clásica y centrada en lo impreso, otra pensada para las nuevas necesidades emanadas de lo digital, y una tercera para potenciar las actividades culturales y la conexión de la biblioteca con la sociedad la cultura de la cual recoge y preserva.

El nuevo estatuto confiere a la BNE el beneficio de la autonomía y le permite dotarse de un patronato representativo y de un comité científico que les proporcione visión exterior. De momento, estos son los ingredientes esenciales para una buena receta.

Libros, ¿impresos o digitales?

El Pew research Center acaba de publicar el informe Book Reading 2016 sobre los hábitos de lectura de libros (impresos o digitales de los ciudadanos de los Estados Unidos de Norte América. El breve informe muestra una ligera recuperación de los datos de lectura: un 73% se declara lector/a de libros en cualquier formato con respecto al 72% que lo hacía en 2015 (pero los lectores declarados eran el 76% el 2014, y el 79% el 2011).

El informe indica que los norteamericanos “leen más libros e- en tabletas o en teléfonos móviles que en lectores de libros e- y que la lectura de libros impresos es mucho más popular que hacerlo en forma digital”.

Yo soy lector apasionado y creo que me inclinaría por leer en cualquier formato que aumentara mi capacidad o experiencia lectora. Leo de forma preferente en digital libros y documentos en PDF. Uso un lector de PDFs fantástico que me deja subrayar el libro de diferentes maneras y puedo anotarlo manuscritamente. Además, controlo los ficheros de los libros o documentos leídos, puedo almacenarlos, encontrarlos y prestarlos.

No me pasa lo mismo con los e-libros. A pesar de la ventaja de la transportabilidad, para las novelas, los grandes inconvenientes que encuentro al libro e- son dos: quedan encadenados a un soporte y no puedes almacenarlos juntos en tu biblioteca (digital) y no todos los libros que me apetece leer se encuentran en el mercado en forma digital. Para las obras de no ficción, dónde acostumbro a tomar notas o a marcar fragmentos, las prestaciones del libro e- son muy mejorables. Ni el subrayado ni la anotación tienen calidad pero, sobro todo, no poderlos prestar ni poderlos almacenar libremente hacen que el e- libro (al menos para mí) no sea una alternativa. Al menos no para hoy.

"Aquí hi haurà taules per estudiar"

Això és el que diu el cartell que està a la biblioteca central de la Universitat de Estocolm. El cartell està al mig d’un espai de la biblioteca actualment buit de mobles i que –presumiblement- estava ocupat per prestatges amb llibres impresos.

Sóc d’una generació que no va tenir moltes facilitats per estudiar a casa. Molts companys havien d’esperar que s’acabés de sopar per poder desplegar llibres i apunts a la taula del menjador. Segurament per això molta gent de la meva generació, que van veure com el nivell de vida pujava (i el nombre de fills baixava), van pensar que les biblioteques no s’omplirien de persones per estudiar, perquè això –ara-  ja ho podien fer a casa.  

Malgrat tot, cada biblioteca nova que s’ha fet ha acabat plena de persones que decideixen passar-hi les estones que tenen per estudiar. Això ha estat així mentre fèiem biblioteques per encabir-hi persones, però, sobretot llibres, els llibres que abans la misèria del país no havia permès comprar. Ara totes les universitats tenen grans i noves biblioteques. Plenes de llibres i amb gent que vol encabir-s’hi per concentrar-se, per reposar, per estudiar, per fer-hi feina...

La migració al digital -que està quasi completada pel que fa a les revistes i tot just iniciada pel que fa als llibres-  no farà més que reduir les necessitats de les biblioteques de tenir exemplars físics dins les seves parets. Això, però, no redueix la necessitat de biblioteques amb parets: biblioteques per a persones que remenen informació i que volen aprendre. Aquesta ha estat sempre la funció de les biblioteques: ajudar a la gent en el seu procés d’adquirir informació i de formar-se un pensament propi.

Per complir la seva missió, les biblioteques en el passat van prioritzar la recollida d’informació (que era escassa i difícil de trobar). Ara (amb informació abundant i a la punta dels dits d’una tablet) la prioritat és la transformació dels espais de cara a facilitar l’estudi, el treball en grup i l’adquisició de nous coneixements.  

La meva filla enguany ha començat a la universitat i no va a la biblioteca. Quan té una estona perduda i vol aprofitar el temps va a un altre espai de la facultat on “hi ha taules més grans i endolls”. Tenim, doncs, per endavant, la feina de transformar el que van ser biblioteques per a llibres en biblioteques per a persones.

  

La jubilació d’Assumpta Bailac i el model d’èxit de les biblioteques públiques de Catalunya

Em sabria greu ser injust amb algun nom que oblido, però, al meu entendre, Núria Ventura (jubilada el 2014), Jordi Permanyer (jubilat el2015) i Assumpta Bailac (acabada de jubilar) són els artífexs de l’èxit no previsible de les biblioteques públiques de Catalunya. Hi afegiria –en una altra esfera- a Dolors Lamarca (jubilada el 2012) la qual, des del Servei de Biblioteques de la Generalitat, va ser la primera en iniciar la modernització de les biblioteques populars i va intentar refer la xarxa creada per la Mancomunitat.

No he seguit el tema tan de prop com per ser-ne un analista fi, però, al meu entendre, N. Ventura i J. Permanyer van iniciar la creació d’un model propi de biblioteques públiques que l’Assumpta va saber consolidar. No vull repartir responsabilitats entre els tres, i sí en canvi assenyalar que l’èxit -innegable i àmpliament reconegut- de les biblioteques populars de Catalunya s’ha forjat i fet al Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

No era fàcil fer-ho i –com en tot projecte d’èxit, les circumstàncies hi van jugar a favor, però, sobretot, no era obvi que l’experiment tingués èxit. Situats a la represa de la democràcia, el problema no era que els bibliotecaris creguéssim en el potencial de les biblioteques per a la societat, el difícil era que ho creguessin també els responsables polítics. Avui, aquesta és la gran aportació de Ventura-Permanyer-Bailac (i Lamarca): les biblioteques són vistes com un equipament desitjable per qualsevol municipi i moltes polítiques culturals i d’informació les tenen en compte i s’hi basen.

El gran encert de les persones citades va ser no defallir en voler fer de les biblioteques d’aquí el que eren las biblioteques per a països com el Regne Unit, Holanda o Suècia. Voler-les fer adaptades a les necessitats de gent en un moment històric donat i fer-les amb rigor i professionalitat. Els primers mobles moderns, la construcció de biblioteques seguint prioritats, els bibliobusos, les directrius per fer edificis,  l’automatització, els discs o els còmics... Tot això, que avui trobem natural, ha estat en cada moment un esforç i una batalla. Avui se’ns ha incorporat al model mental que tenim de les biblioteques i no n’acceptaríem cap –de biblioteca- que quedés per sota. Les biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona tenen poc a desitjar (potser només les col·leccions) respecte les millors dels països europeus.

L’Assumpta va ser Directora General al Departament de Cultura en la legislatura del 1r tripartit; una legislatura curta i convulsa. Allà, i a proposta seva, el 20 de Juliol de 2004, es va aprovar l’acord del Govern de la Generalitat de Catalunya “Per a la millora i modernització del Sistema Bibliotecari de Catalunya en el període 2004-07”. L’acord és l’intent més ambiciós fet en democràcia de “promoure la generació de les sinèrgies indispensables per a la modernització en profunditat dels diferents components del sistema bibliotecari de Catalunya”.

L’actual model de biblioteques públiques de Catalunya es va gestar lentament. Amb molts debats i lectures els anys 70 i 80, amb projectes iniciats els 80 i a principis dels 90, i amb les realitzacions que es van poder dur a terme els anys 90 i que han estat continuades fins ara. No és un model perfecte, però si d’excel·lència. Ara que se’n jubilen els qui el van iniciar caldria veure què és encara vàlid i què s’ha de renovar.

Eugene Garfield, para mí

Hace unos pocos días, la Universitat de Barcelona, a propuesta de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, concedió el grado de doctor honoris causa a Eugene Garfield. La ‘laudatio’ de la figura de Garfield la hizo Cristóbal Urbano. Vale la pena leer el discurso de Cristóbal Urbano donde de forma erudita y amena se repasa la trayectoria profesional y las aportaciones de E. Garfield.

La cienciometría y la bibliometría –disciplinas que tienen con Garfield una deuda impagable- siempre me han parecido disciplinas apasionantes pero no son sus aportaciones a este campo lo que a mí más me ha influido. Recuerdo bien, en cambio, lo extraordinario que me parecieron los Current contents o el Citation index cuando los conocí, y mucho antes de ser consciente de la estatura profesional de Garfield.

Todo debe ponerse en su contexto. Descubrí los Current contents siendo profesor de la Escuela de biblioteconomía, es decir a mediados de los 80. Me sorprendió que por unas publicaciones tan enclenques la gente pagara una subscripción sorprendentemente cara y del todo indispensable para cualquier biblioteca de investigación. Me avergüenza un poco decirlo, pero fue así. Si uno se dejaba llevar por la que aparentaban aquellos fascículos que reproducían las páginas de sumarios de las principales revistas científicas no podía más que no entenderlo. Pero los CC cubrían un vacio muy importante: daban acceso ya no solo a la noticia de lo publicado sino que, de forma indirecta, daban acceso al contenido mismo (¡accesibilidad y disponibilidad de una sola tacada!).

Saber qué se publica en un campo determinado y poderlo obtener son necesidades constantes para un investigador. Lo fueron a principios del siglo pasado (cuando aparece la primera revista de resúmenes, el Chemical Abstracts, y se extiende el préstamo entre bibliotecas) y lo siguen siendo  a principios del siglo presente (ahora que el descubrimiento se produce a menudo en las redes sociales y el acceso es directo a través de la red).

Conocer lo que hay y poderlo leer son necesidades (constantes) que subyacen en cualquier actividad científica y a éstas debemos dirigir los bibliotecarios nuestros esfuerzos. Los CC tuvieron en los 90 muchos imitadores entre las bibliotecas universitarias. Se organizaron servicios de fotocopias de sumarios de revistas que se distribuían, incluso de forma selectiva, entre quien se subscribía a las mismas y que permitían recibir los artículos fotocopiados por lo que entonces recibió en nombre de servicio de suministro de documentos.

  

No me acuerdo en cambió de cuando tuve conocimiento del Citation index. El invento me pareció de una simplicidad y efectividad pasmosa: buscar un artículo importante o seminal en una materia dada para rastrear en sentido temporal ascendente quién lo había citado. El principio subyacente -los que citan un artículo de un tema dado más que probablemente traten este mismo tema- hoy nos parece tan ‘natural’ como sorprendentemente nuevo parecía entonces.

La lección de elogio de la figura de Garfield de C. Urbano nos muestra que el camino que hay entre sendos ‘descubrimientos’ y los servicios bibliográficos que se desarrollaron a partir de ellos está lleno de tesón, esfuerzo, y acierto. Otra lección a aprender: las ideas simples no se desarrollan de forma automática de forma derivada de su potencia, sino que son hijas del trabajo.

Profesionalmente hablando, hemos tenido la enorme suerte de pertenecer a un ámbito en el que se han desarrollado instrumentos y servicios que han usado tecnologías en su momento emergentes. Lo fue, en su momento, la consulta remota a bases de datos, pero también los OPACs o los CD-Roms. Novedades tecnológicas todas ellas fascinantes y ‘revolucionarias’; lo suficiente sorprendentes y nuevas como para atraernos por ellas mismas y para hacernos olvidar para qué surgieron.

Estamos invirtiendo mucho esfuerzo en crear y alimentar repositorios institucionales, pero parece que hay más artículos en abierto en Academia.edu o en ResearchGate; ídem con los instrumentos de descubrimiento a pesar que mucho ‘descubrimiento’ parece producirse directamente en los buscadores. El acontecer de las cosas nos deparará sorpresas, pero, lo más seguro es que quién sabe cuáles serán. Las necesidades de los usuarios son la luna, y las novedades tecnológicas el dedo que la señala. 

Nuestro deber es mirar más allá del dedo.