diumenge, 4 gener de 2015

2015, any de les biblioteques





L’any que ens deixa va acabar-se amb la bona notícia que el Govern de la Generalitat ha aprovat declarar el 2015 com a l'Any de les Biblioteques. Ho fa coincidint amb el centenari de la creació de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya ja que el juliol de 1915, la Mancomunitat va convocar el primer concurs per adjudicar quatre biblioteques populars. Aquell mateix any va començar a funcionar l’Escola Superior de Bibliotecàries i el 1914 havia obert les portes al públic la Biblioteca de Catalunya, biblioteca fundada el 1907.

Crec que la commemoració no es pot valorar de cap manera com un acte mecànic de celebració d’un centenari. En aquests darrers anys, les biblioteques de Catalunya han assolit un molt bon nivell de servei, tal com és reconegut pels ciutadans i pels polítics. Els primers n’avalen el bon funcionament usant-les i mostrant-se satisfets pels serveis que hi reben, el segons les esmenten sovint com un exemple d’equipament transversal i en destaquen –tal com fa sovint el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell- l’aportació en cohesió social i cultural i en la creació de capital social.

L’any de les biblioteques comptarà amb una Comissió Promotora que “actuarà com a òrgan de comunicació i de trobada de les institucions relacionades amb l’àmbit de les biblioteques de Catalunya, especialment diputacions, ajuntaments i entitats municipalistes”. Es crea també una Comissió Executiva de l’any, que avaluarà i seleccionarà els projectes a desenvolupar en el marc de la commemoració, i un Consell Assessor, que proposarà els projectes de la commemoració i prestarà el suport necessari per realitzar-los.

En una entrevista a el Núvol, Carme Fenoll, cap del Servei de Biblioteques, explica que l’any temàtic “s’agruparà en cinc eixos: Biblioteca i model de futur; ciutadania; lectures; professionals i memòria. Durant aquest any iniciarem el servei de préstec de llibre digital i treballarem per fer possible el catàleg únic i el carnet cultural únic.”

Aquest darrer punt es relaciona amb el conveni signat recentment entre el Departament de Cultura i la Diputació de Barcelona per enfortir les Biblioteques Públiques de Catalunya. El conveni vol fer possible per a finals del 2015 i pel 2016 tres velles aspiracions del sistema de biblioteques:
  • crear un únic catàleg de biblioteques públiques (previst pel 1r semestre de 2016) mentre que es posa en funcionament de forma immediata “una passarel·la tecnològica que permeti la consulta simultània dels actuals catàlegs”,
  • establir “una política de carnet unificat per a tot Catalunya” per tal de facilitar la utilització de les biblioteques públiques sigui quin sigui el municipi on estigui donat d’alta un usuari (previst pel 1r semestre de 2016), i
  • oferir a totes les biblioteques municipals un servei de préstec interbibliotecari unificat (previst pel 2r semestre de 2015).

No es poden posar objeccions a tantes i tan bones noticies, però seria apropiat incloure dins les actuacions per aquest any de celebració una reflexió sòlida sobre les claus de l’èxit de les biblioteques –per tal de protegir els punts forts i les bones pràctiques que es detectin- així com analitzar les seves febleses –per disminuir-les o pal·liar-les-.

S’han fet moltes coses bé en biblioteques a Catalunya, i, a parer meu, una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Aquests dies he rellegit la ponència de Lluís Bagunyà (llavors professor a l’Escola de Biblioteconomia) a les 4es Jornades catalanes de documentació (1992) i que duia per títol: “Estat de la qüestió a Catalunya: La informació registrada a Catalunya: un camp per racionalitzar”. La ponència (que, com les altres de les Jornades de Documentació i les de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, lamentablement no pot consultar-se a la xarxa) és una mostra clara de l’exercici al que llavors ens sotmetíem: analitzar què teníem, definir què volíem tenir i estudiar com ho volíem aconseguir.

Res del fet des de llavors s’ha fet del res. Hi ha hagut esforços, idees, persones i recursos, sí; però hi va haver també debat sobre els punts forts i els febles de la infraestructura i serveis bibliotecaris de llavors. Avui això és més necessari que abans: el sistema no només té febleses (que en té) sinó que els anys que venen les biblioteques hauran d’adaptar-se a canvis molt profunds en què i com es llegeix.


P.e. La fotografia és de la biblioteca del Clot, de Barcelona, inaugurada recentment a l’emplaçament que l’Oriol Bohigas havia proposat per a la Biblioteca Pública provincial.

dilluns, 22 desembre de 2014

Identidad(es) profesional(es)


Se acaba de publicar el nº 70 del CLIP, Boletín de SEDIC. En la sección DEBATE Isabel Bordes, Javier Docampo, Hilario Hernández y José Pablo Gallo opinan sobre el informe "Prospectiva 2020: las diez áreas que más van a cambiar en nuestras bibliotecas en los próximos años". Incluye también un interesante artículo de Isabel Bernal (“Tendencias y cuestiones en sistemas integrados de información científica”), una entrevista a Paz Fernández y Fernández-Cuesta (Directora del Servicio de Bibliotecas de la Fundación Juan March), la descripción del proyecto de formación en línea SocialBiblio y de la Biblioteca de la Fundación Lázaro Galdiano. También recoge un artículo mío (Identidades profesionales) que incluyo aquí.


A Xavier Agenjo

Una definición de profesión sociológicamente correcta debería combinar conocimientos específicos, formación reglada, una deontología determinada y una red de relaciones personales más o menos organizada. Pero, una definición más intuitiva y menos codificada nos dice que una profesión viene definida por el estado de un objeto: una persona en tanto que enfermo (médico), un edificio en tanto que lugar habitable (arquitecto), un espacio en tanto que una área de interacción de actividades humanas (geógrafo). Desde esta última perspectiva, nuestra profesión, quedaría, sin duda alguna, popularmente definida por el documento en tanto que algo a conservar. 

He argumentado recientemente [1] que tenemos un problema y que este no está en nuestra supuesta incapacidad de innovar (que la tenemos) sino en una pertinaz asociación entre nosotros y la actividad de coleccionar y conservar objetos. Una profesión lo es, entre otras cosas, porque su identidad es reconocida desde fuera de la profesión; los no profesionales crean imágenes (tópicas, muchas veces) de lo que creen que el profesional es o hace. La imagen popular y la profesional quizá no coincidan nunca del todo, pero se solapan lo suficiente como para permitir entenderse en su significado. Pero nosotros no nos vemos tal como nos ven, de aquí surge una incomodidad identitaria. 

Creo que la incomodidad con nuestra identidad (mejor dicho, de la nuestra tal como la sentimos con la imagen proyectada o percibida) proviene de los años 60-70, cuándo, con la aparición, primero, y generalización, después, de los ordenadores, la información se despega del objeto portador y empieza a tener vida propia más allá de lo que los académicos han denominado soportes documentales. 

Nacemos como profesión en el Siglo XIX. Pero, a diferencia de los químicos, que en el alquimista no ven más que un antecedente protocientífico (o de los biólogos modernos, que no se reconocen en el naturalista), la continuidad física del objeto que tratamos ha conferido a nuestra identidad una continuidad que hemos querido remontar a siglos lejanos[2]

Pero, ¿Cuál es esta 'nuestra profesión' a la que no nombro ni defino? ¿De qué se ocupa? Hemos dicho que del documento en tanto que algo a conservar, pero esta es una base falsa. Inmersos en un contexto de más de 3.000 años de información atada a su soporte y de información escasa, no hemos sabido ver que nuestro punto de vista (nuestra aportación profesional) tiene más que ver con la facilitación del conocimiento que con el coleccionar objetos portadores de información. 

Hace bastantes años (pero no siglos), algunos estudiosos dejaron la investigación pura para dedicarse a organizar la información y convertirse así en 'ayudadores' de sus compañeros. A mediados del S XIX, intelectuales ayudadores recogieron vestigios históricos de todo tipo y, para facilitar su estudio, los rodearon de libros; y a finales del XIX inicios del XX, intelectuales ayudadores recogieron información para facilitar el acceso al conocimiento a un nivel menos erudito. Pero la información (atada a su soporte) se pre-clasifica, por motivos prácticos, antes por forma que por materia. Así, pronto las salas de almacenaje pluridocumntales se convirtieron en archivos, bibliotecas o museos, según lo que contuvieran; y los eruditos dedicados a su cuidado, recibieron, en función del tipo de documento a tratar, los nombres de archiveros, bibliotecarios o museólogos. 

Objetos portadores de información separados por su forma comportan criterios distintos de organización, y de estos derivan tecnologías y conocimientos específicos. De cada praxis surge una identidad profesional distinta que -equivocadamente- pone el acento en el objeto como soporte, y se olvida de su función: facilitar el conocimiento. En las épocas de expansión, como las vividas hasta hace pocos años, las identidades profesionales se multiplicaron, así se añadieron distinciones y surgen documentalistas, hemerógrafos, bibliotecarios escolares y bibliómetras. Contrapuestos los unos con(tra) los otros, cada (sub)grupo con necesidades propias de afirmación, con el enfoque equivocado sobre el punto de vista específico que aportamos…, con todo esto, las identidades profesionales respectivas se han reforzado en las pasadas décadas, al tiempo que se diluía el tronco común. 

La multiplicación de identidades profesionales tiene mucho de lógico. Lo parecido, de cerca aparece distinto, y lo distinto puede regirse por reglas mucho más ajustadas a cada una de las identidades sin necesidad de ejercer la abstracción ni de manejar la ambigüedad. Tienen mucho de real, también, ya que las profesiones se ejercen en ámbitos determinados y estos determinan un contexto ineludible y no intercambiable. 

Pero la aceleración del cambio tecnológico que se produce a partir de los años 60-70 con los ordenadores, y, algo más tarde, con Internet, rompe con la asociación información-soporte y se debilitan así los sustratos de muchas (sub)identidades profesionales. Se debilitan las específicas y no aparece por ninguna parte la global: pasamos a sentir incomodidad identitaria. 

Si observamos el panorama profesional, éste puede parecernos diverso y fragmentado. Las aproximaciones a un mismo punto de vista (facilitar el conocimiento) nos conducen a realidades muy distintas (contar cuentos en una biblioteca púbica, fijar procesos documentales en una organización o crear planes de gestión de datos en un centro de investigación, por ejemplo). Pero nuestra profesión es más una práctica que una ciencia, y como práctica carece de una troncalidad de conocimientos básicos de los que se derive lo demás. Sería cómodo tener (algún día lo tendremos) verdades fundamentadoras comunes que aunaran en la teoría prácticas alejadas, pero hoy por hoy lo que tenemos en común es una intención o un punto de vista. Punto de vista propio con respecto a otras profesiones, pero variado en su ejercicio. 

Nací en una ciudad pequeña y, empapado de mi identidad, me burlé de los nacidos en el pueblo grande de al lado (al que no le conferíamos la categoría de ciudad que sí otorgábamos graciosamente a la nuestra). Me instale a vivir (algo) lejos, y, con la lejanía vi diluirse aquellos hechos diferenciales para pasar a descubrir similitudes por encima de las diferencias (pero no dejo de ser de donde nací). 

Uno de los retos de la humanidad en este siglo casi acabado de estrenar será la combinación y coexistencia de identidades. Saber sentirse parte de lo global sin tener que renunciar a lo ideosincrático. Profesionalmente hablando, poder alimentar lo GLAMorosamente [3] común a partir de la forma en cada uno vive su forma de ejercer la profesión. 

En el S. XXI uniremos las identidades profesionales que, por limitaciones tecnológicas, empezamos a separar en el S. XIX y que consagramos a lo largo del S. XX, y, sin diluir las diferencias, nos ofreceremos a una sociedad compleja como ayudadores en el difícil (pero más que nunca necesario) proceso de adquirir conocimiento. 

[1]
¿Son las bibliotecas sostenibles en un mundo de información libre, digital y en red?
http://www.elprofesionaldelainformacion.com/contenidos/2014/nov/07_esp.pdf
[2]
"For the entire history of libraries as we know them -- 2,000 or 3,000 years -- we have lived in a world of information scarcity," said Terrence J. Metz, university librarian at Hamline University. "What's happened in the last two decades is that's been turned completely on its head. Now we're living in a world of superabundance."
https://www.insidehighered.com/news/2014/12/10/rethinking-library-proves-divisive-topic-many-liberal-arts-institutions
[3]
Hakkennes S, Green S. Measures for assessing practice change in medical practitioners. Implementation Science 2006;1, 29.

diumenge, 30 novembre de 2014

Lectura actual = lectura digital




M’agraden el supermercats francesos perquè hi pots trobar plomes. A França, és obligatori escriure en ploma a l’escola perquè creuen que aquest instrument en millora l’aprenentatge. Finlàndia, però, anuncia que abandona l’ensenyament de l’escriptura a ma. Ho explica i aplaudeix Enrique Dans en el seu bloc, al post: Escribir a mano es del siglo pasado

Hi ha setmanes en que un tema es posa en línia. La passada ha estat per a mi la de la lectura digital.  

A la darrera trobada de LECXIT Jordi Jubany assenyalava els set aspectes en què (a parer seu) la digitalització esta afectant a la lectura. Podeu veure la presentació completa a SlideShare, però, del que va explicar en destaco: l'alta velocitat dels canvis en la lectura formal i informal, com la lectura digital suposa un  accés integrat a recursos e- (és a dir, la lectura va acompanyada de fer comentaris, de consultar diccionaris, de  recomanar texts...), que escriure pot formar part del procés lector ja que la lectura passa a ser un element de socialització, i que hi ha correlació entre comprensió lectora i competència digital.

En Jordi acabava així: “Llegir avui és més: més interessant, més important, i més complex alhora”.

La complexitat de la lectura digital fa que l’aprenentatge de la lectura crítica sigui avui més important que mai. Així resumiria l’amena aportació de Daniel Cassany al darrer Glop de cervesa.

Va dir més coses en Daniel, específicament que canvia la manera de llegir. Hi ha més formes de llegir, i algunes (els whatsApp’s, per exemple), són difícils de reconèixer com a tals vistes des d’una perspectiva tradicional. Si abans la lectura era de més de profunditat i de menys amplitud, ara és més amplia i menys profunda. No hi va haver manera (i això és a favor seu) Que en Daniel digués que la lectura actual és millor o pitjor que la d’abans.

Em va interessar molt la seva observació que ara sovint llegim fora de context, i això fa que sigui més difícil trobar-hi significat. Segur que molt bibliotecaris s’ha preguntat per què carai posem el lloc d’edició. L’explicació (que tenia sentit fa uns anys i ja no ara) és que el lloc d’edició donava context. Un bon exemple: un llibre de psicologia publicat a Buenos Aires els anys 70 probablement era d’orientació psicoanalítica. Ara, la xarxa ha fet el món pla. Accedim a molt més, perdent context en el camí.

Per cert, ens va recomanar un article seu: Confesiones de un autor pirateado. Li he fet cas i em faig eco de la seva recomanació.

Acabo esmentant la taula rodona «La lectura a la xarxa, la xarxa de la lectura» (amb Teresa Fèrriz, Oiol Izquierdo, Ester F. Matalí, i Trina Milan) al IV Fòrum de patrimoni literari. Vaig arribar tard i no en puc fer ni crònica ni comentari. Espero que els organitzadors en publiquin aviat algun resum.


Per als bibliotecaris, l’evolució de la lectura és un tema de cabdal importància. No només perquè hem de començar a pensar què en farem dels llibres que guardem (recomano la visita guiada per en Bib the Book al Minnesota Library Storage), sinó, sobretot, perquè les noves formes de llegir han de determinar les noves formes que han de prendre els serveis bibliotecaris. Anem-ho fent!

diumenge, 23 novembre de 2014

El plaer per llegir com a clau de l’è(c)xit



Un dels principals problemes de la societat espanyola (i de la catalana, que en això no és diferent) és que tenim un índex de fracàs escolar superior a la mitjana dels països del nostre entorn. Diversos estudis han mostrat que hi ha correlació entre fracàs escolar i exclusió social i entre fracàs escolar i baixes competències lectores. Treballar, doncs, per millorar les competències lectores és fer-ho per una societat inclusiva.

Això està fent la Fundació Jaume Bofill, fundació indispensable, per a això i per a moltes altres coses, en la societat catalana d’avui. Ho fa amb el programa LECXIT el qual “té per objectiu incrementar l'èxit educatiu dels infants a través del treball per la millora de la seva comprensió lectora” i ho fa “gràcies al voluntariat i a la implicació de l'entorn dels nens i nenes que participen en el programa”.

En vaig parlar en un post d’ara fa dos anys (Llegim i humanitzem-nos: lectura i èxit educatiu) a propòsit de la seva 1a trobada. El passat 22N fer la seva 3a omplint del tot la sala d’actes del CaixaFòrum (no pas petita, per cert). La seva intenció era retre comptes de tres anys de treball.

Àlex Cossials (a la foto) va donar dades de les persones i institucions implicades i, el més important, els seus efectes. Un 74% dels nens que han participat en el programa estaven sota el seu nivell en competències lectores, percentatge que s’ha reduït fins al 19% després de de l’experiència. Així, l’atenció personalitzada d’un adult amb un nen en el procés de la lectura millor les capacitats lectores dels nens. Els resultats mostren, doncs, que el que fa LECXIT contribueix a que els nens arribin a les competències lectores de la seva edat.

Què ho fa això? Segons Àlex, diversos factors: la formació i acompanyament dels voluntaris, que cada nen tingui un mentor, la implicació de l’escola i de l’entorn (família inclosa)... i traspassar el plaer per llegir. Si la lectura és un element tan important de la formació, l’escola podria programar-la com un coneixement instrumental i convertir-la en una assignatura més. Però, ai las!, el plaer no s’ensenya, s’encomana, i aprendre a disfrutar no pot ser una activitat dirigida, sinó que ha de ser l’expansió d’un mateix. Aquesta és una de les funcions de la biblioteca a l’escola, i com pot l’escola realitzar-la sense que les escoles tinguin biblioteca?

El representant del Dep. d’Ensenyament a l’acte qualificava els avenços fets els darrers vuit anys d’espectaculars (sic) gràcies al programa puntedu i es lamentava que la crisi hagués estroncat de forma tan cruel aquest camí ascendent. Jo penso que no millorarem gens la feina que fem ni la societat que ens volta si som tan condescendents amb els efectes de les nostres accions. Portem a sobre 35 anys d’autogovern i alguna cosa més podíem haver fet en biblioteques escolars. Els benintencionats apropaments de la biblioteca pública a l’escola han quedat en res o en poc i el COBDC no es pot pas dir que hagi destacat per dedicar al tema una atenció prioritària.


Dos apunts més per acabar:
  • El 53% dels voluntaris que acompanyen als nens en la lectura una hora a la setmana son menors de 25, i el 89% són dones. Clarament la paraula solidaritat s'escriu en femení i el gènere ‘ajudador’ és el femení. Es poden deduir coses que afecten la professió de bibliotecari, a partir d’això.
  • Davant les intranquil·litats que genera que les màquines cada vegada ocupin més el nostre temps, les paraules de Jordi Jubany: llegir avui es més: més interessant, més important i més complex alhora.



diumenge, 12 octubre de 2014

Quiero votar



Sí, ya lo sé, ya lo sé, ya lo sé, que el marco legal no lo permite. 

Sí, ya lo sé, ya lo sé, ya lo sé, que llevamos mucho tiempo así. 

Sí, ya lo sé, ya lo sé, ya lo sé, que esta petición es inoportuna por estar hecha en tiempos de crisis. 

Sí, ya lo sé, pero, yo, yo quiero votar.

Las situaciones establecidas son reformables cuando el contexto social en el que surgen cambia, o cuando se rompe el consenso a partir del cual se fundaron.

Hace unos días hubo elección de la nueva junta de FesabidFue una elección entre pocos: entre los presidentes de las asociaciones que forman Fesabid. Sin lugar a dudas ha sido conforme a los estatutos de la entidad, pero, a mi entender, ya no conforme al sentir del tiempo.

He contado en este Blog el contexto de la creaciónde FesabidNo lo voy a volver a hacer ahora, pero han pasado muchos años. Si entonces valió que la elección fuera por método indirecto (solo los presidentes votas), creo que ahora se impone una elección directa (votan todos los profesionales asociados).


Querer votar (y dejar votar) es democrático. No solo lo merecen los miembros de las asociaciones que conforman la Federación, sino que la elección por sufragio popular directo daría a las juntas salientes una fuerza democrática que les ayudaría en su tarea.


diumenge, 14 setembre de 2014

Serien millors les biblioteques públiques en una Catalunya independent?



Un dels arguments anti-independentistes més repetit és que els pro independentistes enganyen la gent oferint un panorama embellit (i fals) d’una hipotètica Catalunya independent. Malgrat jo no hagi trobat cap pintura idíl·lica en els llibres o articles que he llegit sobre el tema (entre altres coses, perquè a la costa tarragonina no sembla que hi hagi unes bosses de petroli inexhauribles), reflexionar sobre si serien millors les biblioteques públiques en una Catalunya independent sembla un bon repte.

Caldria, en 1r lloc, establir quina és la situació de les biblioteques publiques de Catalunya. Aquesta és evidentment bona si es compara amb el passat remot (20 anys) o més recent (10 anys), o si es compara la de territoris veïns (això vol dir tant la resta d’Espanya com França, per exemple). Però una situació comparativament bona no és una situació òptima. 

Al meu entendre, les biblioteques públiques catalanes arrosseguen tres tipus de llast: estructural, organitzatiu i de canvi de paradigma.

El pes del nostre passat. Portem damunt la nostra esquena segles d’incúria cultural. Això comporta uns índexs de lectura més baixos que la mitjana europea, però també una menor disponibilitat a invertir en cultura. Les moltes (i bones) biblioteques que hem fet en el passat recent les hem començat a fer quan tots els ajuntament ja tenien el seu poliesportiu. Vist el nostre passat recent, la nostra societat (sigui aquesta la catalana o la espanyola), no ha considerat fonamental millorar la infraestructura cultural i no ha invertit el que calia per millorar el coneixement de l’anglès entre la població, disminuir el fracàs escolar o reformar la FP.

Els problemes mal resolts. He pogut comprovar més d’una vegada que als responsables del sistema públic de biblioteques no els agrada que se’ls digui que aquest es basa en un repartiment competencial confús entre municipis, diputacions i Generalitat. En el sistema espanyol de biblioteques públiques conflueix una estructura organitzativa del S. XIX (les biblioteques provincials de funcionament centralitzat) amb estructures del S. XX (com la que va crear la Mancomunitat: biblioteques municipals recolzades per una xarxa). Passa però que estem al S. XXI i que a Catalunya tenim la meitat del sistema de biblioteques regit per una diputació i l’altra meitat per la Generalitat, i que cap dels dos ha fet front com calia als canvis que venen imposats per una informació que cada vegada és més digital, més accessible des de fora de les biblioteques físiques i que requereix noves competències professionals.

Un canvi de paradigma que ens amenaça. Podem debatre si és una oportunitat o si és una amenaça, però tots estarem d’acord en que estem vivint un canvi de paradigma en el qual algunes institucions sòlidament establertes i gens qüestionades al llarg del S. XX poden ser vistes com prescindibles per la societat que fins ara les ha sufragat. Per exemple, les biblioteques. Vivim temps de canvis i no es tracta només de fer anuncis de millora als poders públics i a la ciutadania, cal a més, (de)mostrar que les biblioteques (convenientment renovades) poden continuar ajudant a les societats que les financen. Això és més fàcil de dir que de fer; la sort és que en aquest propòsit ens acompanya la
Comunitat internacional de bibliotecaris.

Aquests tres condicionants no quedarien modificats en una Catalunya independent. Sí que varia la capacitat d’afrontar-los, ja que, amb menys ‘dependència’, s’eliminarien alguns obstacles per canviar o, més ben dit, hi hauria més capacitat per dirigir els canvis. Posem un exemple, una Catalunya independent dins Europa no podria evitar pagar el cànon per fer préstecs a les biblioteques -perquè aquesta obligació prové d’una directiva europea- però podria en canvi establir un sistema diferent al que ha triat el Ministerio de Cultura per remunerar als autors pels préstecs de les seves obres fets a biblioteques. Les capacitats de millora de les biblioteques dependrien de tres factors: les prioritats, la voluntat, el projecte.

Són les prioritats les que determinen els recursos existents. Com més recursos, millor, però, per a equipaments poc costosos (comparativament parlant) com les biblioteques, de recursos sempre n’hi ha prou. Altra cosa és que es prioritzin els recursos existents i que les inversions culturals passin davant d’altres. Una Catalunya independent pot afavorir el turisme o la competitivitat industrial, cada opció és lícita i aporta riquesa d’una manera diferent; la primera, però no necessita que els pobles i ciutats (ni els centres educatius) tinguin biblioteques especialment bones, la segona, sí.

No hi ha millora sense voluntat de millora. Les biblioteques públiques catalanes són indubtablement millors del que eren fa uns anys, però algunes millores perfectament possibles no s’han fet. Quines? Doncs, per exemple, un catàleg col·lectiu de les biblioteques municipals, o, un servei de préstec a nivell de Catalunya, o la compra conjunta de recursos electrònics (bases de dades, revistes o llibres). En el passat, algunes de les millores citades es veien impossibles degut a la confrontació política entre la Generalitat i la Diputació de Barcelona, però aquestes dues entitats han estat del mateix color polític a les darreres 4 legislatures (dues del tripartit i les dues darreres de govern Mas) sense que hagi canviat res. Haurem de reconèixer que la manca de voluntat no està en els polítics sinó en els tècnics?

No podem anar a més si no sabem cap on anem. Fer és saber què fer, i saber què fer a les biblioteques ha estat fàcil en la 2a meitat del S. XX: més biblioteques amb més llibres. Però els desenvolupaments tecnològics estan canviant de forma profunda l’entorn en el que ens movem. El canvi és tant tecnològic com social, afecta alhora els objectes transportadors d’informació com els costums dels lectors i les maneres de llegir. Tenir una certa visió estratègica sempre és útil, però ho és més en moments d’incertesa i de canvis i jo no conec cap document del Departament de Cultura o del Consell de Biblioteques on s’esbossi cap cosa que pugui assemblar-se a un pla d’actuacions o una visió estratègica.


Les societats catalana i espanyola viuen tímids moments de voluntat de canvi, però les millores, si bé depenen d’elements estructurals (els recursos materials o el fet de ser un estat), depenen també d’altes factors. Val la pena llegir el petit best-seller de Daron Acemoglu i James A. Robinson, “Why nations fail”: les millores depenen menys de determinants geogràfics o materials que de la forma com fem les coses i de si premiem (amb bens materials o espirituals) a qui fa les coses ben fetes, o no.


diumenge, 31 agost de 2014

SpotiBooks




Impulsades pel pla de compres de llibres digitals de la Subdirección General de Coordinación Bibliotecaria, en els darrers mesos les biblioteques públiques espanyoles han emprès importants esforços per oferir als seus usuaris llibres electrònics en préstec. Ho fan amb voluntat de servei, però també amb la idea clara que les biblioteques públiques no poen sobreviure si no ofereixen als lectors el mateix que s’ofereix comercialment: la lectura digital.

Mentrestant però, la batalla de la lectura en digital pot estar-se produint en altres escenaris. Imaginem un servei com Spotify per a llibres (donem-nos la llibertat d’anomenar-lo SpotiBooks): un servei que a canvi del pagament d’una  tarifa plana mensual permet llegir els llibres que es vulguin d’un ampli catàleg. Això és el que ofereixen en castellà Nubico
(plataformacreada per Telefónica i Círculo de Lectoresque ofereix ‘lectura sin límites por 8,99€ al mes’, o 24symbols que ofereix lectura gratuïta o una versió Premium si es paga una quota anual de 60€.

Lògicament però, ha tingut més impacte el llançament d’Amazon del seu producte KindleUnlimited  (un catàleg de 600.000 títols per una quota mensuals de 10$), novetat de la que se n’ha fet ressò, per exemple, el Wall Street JournalEl nou producte d’Amazon ha estat examinat des d’una perspectiva econòmica per EnriqueDans o bibliotecària (The digital shift).

La informació en digital és substancialment diferent de la impresa no només perquè és diferent la forma d’usar-la, sinó per les noves formes de negoci que apareixen. Les compres consorciades d’informació -que han comportat un increment notable de la informació disponible als usuaris de biblioteques- han aparegut en l’entorn digital, i l’Accés Obert a la informació científica, també.

Podem debatre fins a quin punt surt a compte la subscripció a serveis d’aquest tipus o evidenciar que seran serveis només per a qui els pugui pagar, però la lliçó que crec que cal extreure de serveis comercials com els comentats és que els temps estan canviant ràpidament. Les biblioteques existeixen per afavorir l’hàbit de la lectura i un accés igualitari a la informació i han crescut en un àmbit de llibre imprès escàs. Ens hem acostumat a tenir un públic fidelitzat no només per la conveniència dels nostres serveis sinó per la inexistència d’alternatives.

Els serveis de llibres digitals de tarifa plana competeixen amb la biblioteca en conveniència d’ús perquè no sempre les biblioteques hem sabut o volgut evolucionar els serveis per adaptar-nos a unes necessitats socials que són cada cop més exigents. Els horaris de les biblioteques mai no podran competir amb el 24x7 d’Internet, però podrien apropar-se més del que no ho fan a la disponibilitat dels ciutadans per visitar-les. Poques biblioteques tenen 600.000 títols, però, agrupades en un sistema de catàleg col·lectiu que permeti fer préstec entre biblioteques, poden oferir molta més quantitat i –sobre tot- molta més diversitat als lectors.

Cal refonamentar el valor de les biblioteques ja que el seu atractiu fins ara ha pivotat sobre la base de poder oferir una gran varietat de llibres. L’escassesa (relativa) de llibres a nivell social, feia que la riquesa (relativa) del fons de qualsevol biblioteca pública fos apreciable. Basats en això, les biblioteques no han posat prou en evidència els beneficis socials que generen: preservar la memòria, fomentar la lectura, generar sentit de comunitat, fer de prescriptors literaris, oferir un espai de repòs...