diumenge, 26 de juliol de 2015

La importància de tenir un model, pensaments a propòsit de la jubilació de Jordi Permanyer



A propòsit de la jubilació de la Núria Ventura, escrivia aquí que fa uns anys les biblioteques no eren un equipament desitjat pels municipis i que ara sí que ho és. Avui les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable i això ha estat així per haver-les sabut fer ben fetes quan se’n van poder fer.

Des de molt diferents sectors la trajectòria de les biblioteques públiques i universitàries catalanes  es considera un cas d’èxit, però s’han fet poques reflexions sobre les claus d’aquest èxit. Al meu parer una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Pel que fa a les biblioteques públiques,  la construcció d’un model es va iniciar al servei de biblioteques de la Generalitat, i els primers passos –amb Dolors Lamarca al front- van suposar un revulsiu important (modernització d’edificis, ambició en els objectius i voluntat de crear un servei homogeni per a tota Catalunya). La seva lamentable destitució va inaugurar una etapa que encara dura de poques idees al Departament de Cultura pel que fa a biblioteques.

Per a les biblioteques municipals probablement va ser una sort que la Diputació de Barcelona (PSC) disputés aferrissadament espai polític a la Generalitat (CiU). La seva Central de biblioteques populars (en moltes coses hereva de la xarxa de populars de la Generalitat republicana) va tenir a mitjans dels anys 80 en Nuria Ventura i en Jordi Permanyer els professionals ambiciosos i moderns que van saber crear un model de biblioteques públiques que va sintonitzar amb les necessitats de la societat catalana de llavors.

El model de biblioteca pública del que avui disfrutem (i que s’alaba com a exitós) es configura calladament a la 2a meitat dels 80 i inicis dels 90 i, un cop certificada la seva adequació, pot expandir-se (això es fa sota la direcció d’Assumpta Bailac) fins als nivells excel·lents de servei dels que avui ens felicitem.

Sens dubte en l’èxit hi intervenen les decisions dels nostres besavis de la Mancomunitat, i va ser molt important la flama mantinguda per les nostres avies durant el franquisme, però va ser la feina callada de la generació dels que avui s’estan jubilant la que va crear les realitats d’avui.

L’èxit d’avui no era previsible fa 30 anys ni hi havia cap motiu objectiu que ho fes inexorable. A banda de feina, ha estat possible perquè en el seu moment es va saber crear un model nou de biblioteca, un model alhora possible (donades les limitacions del l’entorn), necessari (que satisfeia coses que la societat demanava) i modern (és a dir, en conjunció amb les tendències modernes a nivell internacional).

No sempre cal fer models nous dels equipaments culturals; cal en moments de renovació i de canvi. No sempre són fàcils de fer; amb la sagacitat, habilitat i tenacitat no n’hi ha prou, la sort històrica pot ser qui marqui la diferència entre l´èxit i el fracàs. Un model no té perquè ser exitós només per ser nou i necessari; ha de ser encertat, sòlid i reproduïble.
Una llàstima, doncs, que entre el Col·legi i la Generalitat no hagin trobat un moment per fer un homenatge als que van saber crear un model dels rèdits dels quals vivim.


Una mica al marge però a propòsit de models. El model que he declarat exitós no estarà en els seus moments finals? La societat catalana ha canviat i (per sort) demana més: uns serveis bibliotecaris municipals que actuïn de forma coordinada a nivell de país, un pas endavant en l’adopció de serveis i documents digitals i una coordinació més gran entre les institucions públiques culturals.

P.d. La foto no és excel·lent, però és feta meva: en Jordi al darrer FESABID.


diumenge, 19 de juliol de 2015

Les biblioteques escolars: el canvi vindrà de la forma d’aprendre






La Fundació Jaume Bofill vol “afavorir el coneixement crític de la nostra societat per contribuir a la seva transformació fins assolir una societat més justa on les desigualtats hagin estat eradicades”. La Fundació Bofill fa una feina exemplar que cal seguit de prop, especialment pel que fa a temes educatius.

El seu director –Ismael Palacín- és d’aquelles persones a les que m’agradaria assemblar-me quan sigui gran: intel·ligent, ben preparat, devot d’una bona causa i d’un bon humor impertorbable. Un candidat ideal, doncs, per acompanyar el Glop de cervesa d’abans de l’estiu.

Ismael Palacín no va parlar gaire de les biblioteques, va parlar sobretot de l’escola i de l’aprenentatge. Jo crec que té lògica. Les biblioteques som sempre instruments d’alguna cosa. Per entendre les biblioteques has d’entendre “la cosa”. En aquest cas, si “la cosa” és l’ensenyament o l’escola, la pregunta és, calen biblioteques escolars?

La resposta és que no. No calen biblioteques escolars si l’ensenyament és totalment regulat i l’escola no es preocupa de gaire més que de ‘seguir’ els llibres de text (un 70% del professorat declara que els únics llibres que els calen són els de text, segons informà Teresa Mañà). La biblioteca escolar és, per a l’escola catalana actual (estem generalitzant), una eina estranya, un element contracultural. És un oasi de llibertat en un espai educatiu totalment reglat, és pe tant, un ens estrany que no pot créixer ni desenvolupar-se (i justament aquests ha estat el cas de les biblioteques escolar: institucions quasi inexistents, per innecessàries, en el sistema educatiu català actual).

Visió pessimista? No. Perquè? Doncs per què l’aprenentatge en els propers anys canviarà (ha de canviar). La docència estarà menys enfocada al control i perdrà pes respecte l'aprenentatge. Ensenyar serà crear aprenentatge, I, en quines circumstàncies s’aprèn? Els avanços en les ciències cognitives donen respostes noves i ens diuen que el que genera aprenentatge profund és el que es fa en grup, el que va associat a una càrrega emocional, el que comporta esforç, el que suposa un repte, el que respon a les inclinacions personals...

L’accent fins ara ha estat posat en el “què aprens”, i cada vegada més es desplaçarà cap a on aprens, com aprens, amb qui ho fas, quan i per què. En aquest context l’escola pot passar a ser una plataforma d'iniciatives i dispositius i el mestre un proveïdor d'itineraris de continguts, un expert en processos d'aprenentatge. En un context així, l’escola ha de tenir biblioteca ja que la biblioteca no seria un element ‘contra natura’ de l’escola sinó una part essencial. L’escola serà tota ella una gran biblioteca.

Aquesta va ser la principal cosa que vaig aprendre de la xerrada de l’Ismael. No pas la única.

Un argument més a favor de la biblioteca és el paper d’eficiència escolar que pot tenir, ja que l’educació personalitzada no es pot fer en base a mes professorat, i, llavors, només es pot fer a través de coses que poden passar a les biblioteques.

La darrera sobre els bibliotecaris. Palacín va afirmar que enveja el nostre sector, el seu dinamisme, la capacitat de reinvenció i la consciencia oberta dels bibliotecaris. Els assistents i vèiem de forma menys optimista, però les mirades exteriors valen. Per Palacín, els canvis profunds -la innovació- no poden provenir ni del nivell micro (individual), ni del nivell macro (l’administració); ve del nivell ‘mezzo’, del nivell professional, de l’espai que “no viu emborratxat pel poder ni esclavitzat pel dia a dia”

Algunes aportacions del debat que em van sembrar d’interès
  • La gent aprèn al marge de l'escola / Daniel Cassany
  • Les biblioteques han tingut la pressió de la ciutadania que les ha forçat a canviar, el canvi no ha estat un canvi reflexionat / Glòria Pérez
  • El model d'èxit d'escola és Finlandia, però a Finlàndia no hi ha b escolar sinó una política de col·laboració entre biblioteca publica i escola.
  • Les biblioteques han de ser un lloc on es desenvolupi una actitud a favor de l'aprenentatge / I. Palacín
  • Avui l’escola iguala, i quant surts de l’escola, la societat desiguala. La biblioteca és un igualador social
  • En el futur caldrà acreditar competències informacionals i ho haurà de fer algú. Aquest algú pot ser la biblioteca.



diumenge, 5 de juliol de 2015

La inevitable inutilidad de lo invisible



La CRUE acaba de publicar “La Universidad Española en cifras
2013-2014”, informe que firman Juan Hernández Armenteros y José Antonio Pérez García. La publicación una síntesis ofrece de datos del sistema universitario español expresados en indicadores agrupados en los capítulos siguientes:
1.    Demanda de enseñanza universitaria
2.    Precios, becas y ayudas al estudio universitario
3.    Oferta de enseñanzas universitarias
4.    Recursos [financieros] del sistema universitario
5.    Resultados (docentes y en investigación)

Supongo que en una publicación de este tipi es inevitable que no esté todo lo que uno esperaría encontrar, pero no deja de sorprenderme la ausencia total de indicadores referentes a biblioteca.

Las bibliotecas están incrementando su invisibilidad de forma peligrosa. Los edificios son usados igual o más que nunca, pero ya no por los profesores y éstos usan la información que contratan y organizan las bibliotecas, pero les fluye de ‘internet’ sin que perciban que la biblioteca es el intermediario.

El informe da datos de producción, no de recursos, y esta es la tendencia. La fortaleza consolidada de las bibliotecas se basó en los pasivos (metros cuadrados y libros), y, en los últimos años, los intereses de los gestores de la enseñanza y de la sociedad se han desplazado hacia los beneficios producidos por estos recursos.

Nuestro colegas norte-americanos hace algunos años que están orientando los esfuerzos de su asociación profesional a mostrar el valor dela bibliotecas y la asociación europea LIBER acaba de decidir crear un grupo de trabajo dedicado a métricas.

A medida que el libro impreso deje de estar teñido del valor romántico que le conferimos en el pasado, la biblioteca decaerá también en valor a no ser que sepamos mostrar lo que esta aporta a la universidad.


No sé si es lamentable, pero sí que es inevitable que lo invisible acabe percibido como inútil.

dilluns, 15 de juny de 2015

Ajuntaments i diputacions nous, confusions de competència velles



En poca estona i des de casa, amb el carnet de la meva biblioteca i de manera satisfactòria, perfecte, gràcies a eBiblio Catalunya tinc 21 dies (de fet, avui ja només 9) per llegir La buena reputación de Ignacio Martínez de Pisón. Trobareu una crònica del servei a l’article de Bernat Puigtobella al Núvol.

Poca estona després de fer el préstec, rebo un amable missatge de “l'equip de eBiblio Catalunya”, i jo em pregunto, qui me’l proporciona aquest servei. A la p. Web hi apareix el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Barcelona, i les Biblioteques de Barcelona. Segur que hi ha una bona explicació, però no és normal.

El servei és una iniciativa del Ministerio amb les comunitats autònomes. És del  tot raonable que el Departament de Cultura de la Generalitat vulgui implicar en el servei a les administracions locals (municipis, comarques o províncies) ja que les biblioteques són competència local, però, llavors, perquè no hi apareix la Diputació de Lleida o la xarxa de Biblioteques de l’Hospitalet? Suposo que no hi ha altra explicació que les despeses del servei per a Catalunya han estat sufragades per a Diputació de Barcelona, per una banda i per a les biblioteques d’aquesta província, i per la Generalitat de Catalunya, per una altra i per a les biblioteques de la resta de províncies.

Per motius històrico-polítics dels que seria llarg parlar, els serveis bibliotecaris municipals a Catalunya estan recolzats a vegades per una diputació provincial (la de Barcelona) i a vegades per la Generalitat. No cal dir que això no passa en altres serveis que acaben prestant-se de forma distribuïda territorialment amb base municipal. Un servei pot ser prestat per diferents administracions sempre i quan aquestes determinin quines competències assumeix cada una. En el sistema de lectura pública de Catalunya la Diputació de Barcelona ha volgut fer massa sovint de Generalitat i aquesta s’ha limitat a fer (massa sovint també) de central provincial de suport. A Catalunya hi ha sis centrals regionals de suport a les biblioteques, una de les quals és el servei de biblioteques de la Generalitat (!)

En el passat hi hem passat de puntetetes perquè els colors polítics de les diferents administracions semblava que en justificaven les ineficiències. Però els anys passen i les contradiccions no es resolen. Les ineficiències derivades de la confusió competencial son una trava a l’organització dels serveis públics municipals.

Ahir es van constituir els nous ajuntaments de Catalunya, dels que se’n derivaran les noves diputacions; ajuntaments que sembla que neixen amb ganes de fer net a mols vicis del passat. Que així sigui: que la corrupció surti dels consistoris i que hi entri la democràcia participativa. I de passada, si pot ser, a veure si desfem aquest embolic de quins serveis es presten provincialment i quins a nivell català a les biblioteques públiques (municipals).

p.d. Els préstecs interbibliotecaris, jo els demano a biblioteques de fora de la província de Barcelona, em costen zero €; si me’ls proporciones de biblioteques de la pròpia província el cost és 1,40€. No és greu, però no és gens exemplar.




dilluns, 1 de juny de 2015

Fesabid’15: mucho para pocos


Gijón acogía esta vez  las XIV Jornadas Españolas de Documentación, el congreso bianual que organiza FESABID y que debería ser el punto de encuentro de referencia de la profesión en España. El lema era “Cultura Abierta: Conocimiento Compartido” y se estructuró en tres ejes: (1) Información pública, datos y colecciones abiertas, (2): Investigación abierta, y (3): Educación abierta y nuevas competencias. No podía empezar mejor: el día de su inauguración se conocía la noticia que Glòria Pérez Salmerón había sido elegida de forma contundente President-Elect de IFLA para el período 2015-17.

Un comité científico de lujo preparó un programa que me pareció moderno, equilibrado y de calidad. La organización, perfecta; las instalaciones, adecuadas; el tiempo y el humor de los asistentes, espléndido. ¿Dónde está pues el pero? En una feria de unas dimensiones considerablemente menores de lo que debieran y en una cifra de asistentes -298 inscritos- claramente por debajo de lo que sería aceptable, y lejos de lo que sería deseable.

El congreso español del sector debería ser punto de referencia para la profesión, tener una feria donde poder encontrar a todos (o casi) los proveedores de bienes y servicios para archivos y bibliotecas y lugar de obligada peregrinación para hacer ‘networking’. Menos de 300 asistentes me parecen muy pocos. La comparación sangrante: los 310 asistentes al Congrés d'Arxivística de Catalunya, celebrado los mismos días en Lérida.

No me gano amigos diciéndolo, pero no me convenzo de lo contrario: las asociaciones profesionales españolas (Fesabid entre ellas) no conectan con sus asociados. Mi opinión es que la mundalidad les ha podido. La necesidad de mantenerse ha relegado al olvido otras consideraciones, pero el papel de las asociaciones no es hacer cursos de formación sino abogar a favor de la profesión, abriendo caminos y poniéndose delante de la administración cuando esta se duerme o no cumple.

El profesional parece haberse refugiado en los múltiples (demasiados) congresos especializados. Los de los últimos meses: Workshop REBIUN de Proyectos Digitales + Jornadas de OS-Repositorios (marzo), Conferencia internacional sobre revistas de ciencias sociales y humanidades – CRECS (mayo), unas jornadas sobre información científica en Barcelona - JGIC (mayo), el congreso de archiveros mencionado (mayo), y pronto las Jornadas CRAI de Rebiun (junio). Como para reflexionar.

Parece que así va a ser. José A. Merlo, tuiteaba: “De #fesabid15 en Gijón a #fesabid17 en Pamplona. @GPSalmeron anuncia un nuevo modelo de jornadas @fesabid y llama al activismo profesional.” Glòria Pérez, en el discurso de clausura de Fesabid’15 (minuto 45 del vídeo) anuncia cambios; cambios en el formato de las Jornadas y en la misma estructura de Fesabid que está manteniendo conversaciones con asociaciones del sector y con Anabad. ¿Veremos nacer una FESABAD?



Forma parte de la perfecta organización del evento que ya se puedan consultar en youtube las sesiones de las Jornadas. Pongo aquí como ejemplo la mesda redonda oranizada por Mabela Casal: Acceso abierto a la ciencia en España: una carrera de obstáculos con un final ¿feliz?





dilluns, 25 de maig de 2015

Com s’ho fan les biblioteques del govern a Finlàndia



El passat 21 de maig es va celebrar la Jornada de Biblioteques Especialitzades de la Generalitat (BEG) que va tenir una interessant conferència d’obertura. Elina Kähö, responsable del servei de les biblioteques del govern finès va explicar sobre: “Creating a new library and information Services within the Finnish Government”

El govern finès teia fins fa poc diferents biblioteques (una per departament), un catàleg comú i una certa tradició de treball conjunt. El govern finès, el 2011, va iniciar un procés de reforma administrativa que es posarà en funcionament ara i que, ha suposat crear un departament de suport administratiu als altres departament. Aquest nou departament depèn de l’oficina del primer ministre i inclou una Unitat de suport a la informació i de publicacions. Aquesta Unitat unifica les biblioteques que fins ara estaven separades.

El més destacable d’aquesta reorganització dels serveis bibliotecaris, al meu entendre és:
  • El servei s’unifica i es fusionen biblioteques físiques. El nou servei (sense llibres) físics s’apropa al centre del poder ministerial.
  • La nova unitat central depèn de l’Oficina del 1r ministre (Presidència) i no del departament de Cultura.
  • Les biblioteques fusionades només ho són de ministeris, no hi barregen biblioteques d’agències governamentals, entitats autònomes, museus públics...
  • Que les biblioteques no donen servei al públic (perquè per a això ja tenen un bon sistema de biblioteques públiques) sinó que es concentren en la missió de facilitat informació en el procés administratiu de presa de decisions.
  • Finalment, que estan orientades al canvi de paradigma digital i que tenen un pla per deixar llast (paper) i abraçar el nou vector del digital.


dilluns, 18 de maig de 2015

Voler és poder, o, un país bibliotecàriament millorable


El País que Volem és un procés participatiu organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana que consisteix en fer i votar propostes de millora al voltant de determinats reptes. Ara mateix, alguns dels reptes sota l’epígraf “cultura” són, per exemple: Com protegir el patrimoni cultural i la memòria històrica? Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement? Com promoure la cultura i les indústries culturals?
Cada repte pot rebre propostes de millora tan de persones com de col·lectius i les propostes poden ser, alhora, votades.

El passat 13 de maig la sectorial de l’ANC Bibliotecaris per la independència va organitzar una sessió tenia per objectiu presentar, i en el seu cas debatre, propostes de millora en l’àmbit bibliotecari. Els organitzadors van agrupar les diferents propostes sota tres àmbits.

El repte “Garantir l’accés lliure i gratuït dels ciutadans a la lectura i a la informació” va rebre tres propostes. Carme Renedo va defensar la creació d'un cos únic de bibliotecaris-documentalistes mitjançant l'habilitació estatal. Mònica Baró va proposar que hi hagués biblioteques a tots els centres d’ensenyament i ho va argumentar des del punt de vista que això és una garantia per a la igualtat d'oportunitats dels futurs ciutadans que hauran de viure en la societat de la informació. Va defensar l’existència de biblioteques escolars i va proposar un model en el que “les biblioteques escolars s'incardinin amb les públiques i estableixin xarxes locals conjuntament amb els serveis educatius territorials”. Laia Ventura va proposar unificar el sistema de lectura publica en una sola xarxa, ja que els serveis bibliotecaris actuals, encara que són bons, estan segregats provincialment, cosa que el ciutadà no entén. Va dir que aquesta xarxa única havia de regir-se pels criteris d’eficàcia, eficiència i espais flexibles i fer-se de forma participativa.

El repte “Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement” va iniciar-se amb la proposta de L. Anglada de coordinar l’acció de totes les biblioteques per tal de facilitar que el nostre país sigui més culte; va afegir que així no només es milloren potencialment els serveis que poden rebre els usuaris de cada biblioteca, sinó que s’estalvien recursos i es creen sinergies de millora. Josep Matas va proposar una dinàmica nova al voltant de la propietat intel·lectual que s’hauria de basar en diferents accions: potenciar la capacitat de decidir de l'autor, protegir els recursos invertits en continguts en creació, incorporar excepcions (ja que aquestes protegeixen els drets col·lectius), potenciar la cura de les obres òrfenes i reformular el funcionament de les entitats de gestió. Aquestes accions haurien de promoure un cercle virtuós que afavoreix l’accés obert als conti uts culturals, cosa que n’incentivarà el consum i l’emergència de nous creadors. Dídac Martínez, a més de propostes, va voler transmetre un esperit (optimisme) i una idea (les coses s’estan fent bé i tenim bones biblioteques). Va posar les idees i la voluntat per davant dels recursos a l’hora de fer coses. Les seves propostes van ser dues:  crear una entitat de gestió col·lectiva dels drets d'autor de les universitat de Catalunya i que les universitats de Catalunya creïn una editorial, la Catalonia University Press.


Sota el repte “com promoure la cultura i les indústries culturals” s’hi van fer tres propostes. Eugènia Serra va proposar fer un pla nacional de digitalització de Catalunya, perquè encara que hi ha moltes iniciatives de digitalització, de diferents materials i entitats, cal assolir una massa critica de material digitalitzat que sigui atractiva, i, per fer-ho, cal tenir un pla nacional transectorial. Mercè Cabo va defensar la Biblioteca Digital de Catalunya, una col·lecció de recursos digitals per a tothom, àmplia i significativa, de recursos d’informació electrònics de tot tipus, per a totes les biblioteques i tots els centres educatius i de recerca del país amb la finalitat d’afavorir l’estudi i la investigació, eliminant les traves tecnològiques o econòmiques d’accés als recursos d’informació.  La BDC faria un país mes igualitari, perquè es donaria igualtat d'oportunitats a tothom. Finalment, Isabel Juncosa va tancar la ronda de propostes parlant en nom de les biblioteques patrimonials per a les quals va demanar un marc legal de cooperació entre els diferents centres tot seguint l’exemple de França o Itàlia.

Probablement tan o més interessant que les propostes va ser el debat que es va produir al llarg de la sessió i que es resumiria amb la pregunta de fins a quin punt cal la independència per millorar les biblioteques de Catalunya (sobre aquest punt vaig escriure fa temps en aquest bloc). Crec que resumeixo bé les intervencions si dic que el sentir general és que –almenys en l’àmbit de les biblioteques- moltes (la majoria) de les propostes fetes es podrien realitzar en el marc autonòmic actual. És cert que algunes de les coses proposades (la propietat intel·lectual, per exemple) requereixen poder legislar en un àmbit en el que només l’estat té competències i es cert també que un menor dèficit fiscal permetria uns recursos que avui no es tenen. Crec que en Dídac Martínez va recollir bé el sentir dels assistents: primer son les idees i les ganes, i després els recursos.

L’acte va ser positiu i si els assistent tenien crítiques a fer, se les van callar. Però, per contraposició, si hi ha coses a millorar en el futur, és que hi ha coses millorables en el present. Tots plegats confonem l’assenyalament de coses que no funcionen amb crítiques negatives, però això no és o no hauria de ser així. En cada moment hauríem de saber què hem fet bé i què no (què cal mantenir i què és millorable). Aquest any dedicat a algunes biblioteques hauria de ser una ocasió per fer aquest esforç reflexiu, esforç que, de moment, jo no veig i que es faci i que es vulgui fer.


Finalment, el millor per a mi, dues intervencions del públic. Una que va constatar que de les propostes fetes, cap era trencadora, que totes tendien a continuar d’alguna manera alguna cosa que ja s’està fent. Cert, però, tal com va assenyalar Eugènia Serra, treballar transversalment és innovador i les propostes són trencadores encara que no ho semblin perquè, si es mira el món, hom veu que no hi ha gaires llocs on s'hagin adoptat. La final, la reflexió d’una assistent, si hi ha consens en que hi ha coses a millorar i en quines, cal posar-se a fer el que s'ha proposat, amb independència o no (independentment de la independència, diria jo). Doncs, això, a posar-s‘hi.