diumenge, 4 de desembre de 2011

El foment de la lectura i les biblioteques escolars

Entre tantes mesures economicistes i conjunturals per fer front als moments actuals, és d’agrair que l’Artur Mas en el debat sobre política general establís deu prioritats pel seu govern i que entre elles s’hi inclogués la lluita contra el fracàs escolar i l’impuls d’un pla nacional de lectura.

És un encert situar la lluita contra l’escandalós fracàs escolar dels sistema escolar (i universitari) de Catalunya i ho és també preveure com a mesura a llarg termini de fomentar la lectura a nivell escolar. Intents de fomentar-la com el fet a base de deixar capítols de llibre als seients del camp del Barça apareixen, en comparació, com a ridículs.

Els de l’actual govern semblen més seriosos. La conselleria d'Ensenyament vol que els alumnes de primària llegeixin com a mínim 25 llibres a l'any, tal com ho explica l’Ara, i els de secundària 30. El pla preveu que la competència lectora sigui “l’eix vertebrador del projecte educatiu del centre” i arrenca en 360 centres als que se n’hi sumaran 270 cada any.

Perquè és tan important fomentar la lectura en els nens?

Al blog LaRue’s Views hi trobo una explicació breu i clara: segons les investigacions més recents, com més estímuls rebin els cervells infantils –especialment els que suposen ser exposats al llenguatge- millors seran les seves vides. La principal exposició al llenguatge segurament és la paraula, la paraula dels pares parlant als fills; la segona, la que cada persona té llegint. La llengua “literalment construeix els seus cervells”

L’argument anterior seria suficient, a mi, però m’agrada usar el que serveix de fonament al sistema nord-americà de biblioteques escolars: la lectura és el que permet fer i el que recolza una tria personal del que camí a emprendre. La llibertat d’elecció, el foment de la curiositat i la troballa de solucions pròpies es recolzen fortament (encara que no de manera única) en els horitzons que t’obre la lectura. La vida real, per rica que sigui en experiències i coneixements, mai no ho serà prou com per proporcionar totes les que et pot proporcionar la lectura a través d’una biblioteca àmplia.

Fomentar la lectura implica fomentar les biblioteques? La resposta és que sí. Per rica que sigui la vida familiar i per molt que allà es fomenti la lectura amb les pràctiques dels pares i germans, per molt que la lectura sigui un eix troncal de l’escola, encara que passi això, al lector li cal autonomia de lectura, li cal un ampli espectre de llibres per llegir entre els que ha de trobar els que a ell li abelleixi llegir. I això, aquest ampli espectre de tria, només ho donen les biblioteques (les escolars en 1a instància i les populars en 2a).

Pot haver-hi un pla de foment de la lectura sense biblioteques escolars? La resposta és que sí, ja que així ho farà el govern català. Penso jo (i potser només m’ho imagino) que és així més per pragmatisme que per convicció. Hi ha biblioteques escolars, és clar, però no hi ha ni les que hi hauria d’haver ni estan servides ni organitzades com caldria. Mai fins fa pocs anys amb el programa puntedu, la biblioteca escolar ha estat present en el desenvolupament del sistema educatiu de Catalunya. Tan és així que el primitiu redactat de la recent Llei d’educació catalana i apareixien els ordinadors a profusió alhora que els llibres i les biblioteques hi brillaven per la seva absència.

Podem fer un programa de foment de la lectura dirigista (tants llibres de lectura obligatòria per curs i tants títols per triar), però el poder de la lectura només transita per vials amplis, per espais que ofereixin una àmplia representació de llibres entre els quals triat els que a un li interessen. Les biblioteques són alguna cosa més que edificis plens de llibres, són espais per a l’autodesenvolupament, són col·leccions vives que ens ofereixen camins per on créixer, són persones que tenen per objectiu professional fomentar i facilitar la lectura, ajudar als lectors a trobar els seus propis interessos i a alimentar-los i a alfabetitzar informacionalment.

p.d. La foto és d'una biblioteca escolar de Mankato (Minnesota), que vaig visitar de la ma del meu amic Joan. El responsable de tecnologies educatives de la ciutat, sobre els ordinadors i les pissarres digitals, diu: "nosaltres podem els mitjans i deixem que les coses passin".

Bona filosofia aplicable també a les biblioteques: fer-ne i deixar que les coses passin.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Les biblioteques catalanes i la crisi: una mirada cap endavant

La Llei 4/1993, de 18 de març, va establir les bases i les estructures fonamentals necessàries per a la planificació, la creació, l’organització, el funcionament i la coordinació del Sistema Bibliotecari de Catalunya. En els anys transcorreguts des de l’aprovació de la llei alguns àmbits dels serveis bibliotecaris han millorat de forma molt important.

Malgrat partir de situacions deficients i comptar amb una tradició immediata inferior, en molts aspectes i realitzacions les biblioteques de Catalunya s’han modernitzat i posat a un nivell similar al de països europeus. Les activitats de la Biblioteca de Catalunya, les de les biblioteques municipals i les de les universitàries presten sòlids serveis a les respectives comunitats i s’han consolidat com a realitats d’èxit en el context bibliotecari dels països del nostre entorn geogràfic i socioeconòmic.

Aquests resultats han estat possibles gràcies a les polítiques de les administracions públiques que, a tots els nivells administratius i rectificant les no inversions del passat, han apostat per dotar als ciutadans de serveis bibliotecaris moderns. Els recursos però no són suficients per explicar els encerts de la millora bibliotecària experimentada en els darrers anys. Aquesta s’ha basat en tres factors:

  • La internacionalització, és a dir, en el seguiment dels millors i més moderns desenvolupaments a nivell mundial en l’àmbit de les biblioteques per tal d’adaptar-los a la realitat catalana.
  • La professionalitat en la gestió, basant aquesta en personal especialitzat que ha planificat l’assoliment dels objectius plantejats a nivell polític i ha gestionat els recursos amb criteris de servei públic.
  • La cooperació intensa a nivell de Catalunya, tant entre les biblioteques del mateix tipus com entre les que serveixen a diferents tipus d’usuaris amb els resultats de tenir avui un sistema bibliotecari més eficient i més eficaç.

La situació econòmica que es viu a nivell europeu es concreta en el cas català en una disminució important en els recursos públics que les administracions tindran per tal de fer les seves polítiques. És evident que les biblioteques han de viure també els reajustos que la situació comporta, però hauria de ser-ho també que aquests s’han d’establir en funció de les polítiques que es vulgui afavorir i dels resultats que es vulgui obtenir a mig i llarg termini.

Les biblioteques no són ni de tros els equipaments culturals més visibles. No inauguren exposicions, no atreuen celebritats ni tampoc estrenen programació cada temporada. Les biblioteques són però un equipament cultural de base que proporciona els seus serveis a la societat que serveix de forma callada, pausada i massiva. Les biblioteques són garantia de democràcia i proporcionen cohesió social. Més de la meitat dels ciutadans de Catalunya té carnet d’alguna biblioteca municipal i un 95% dels universitaris usa les biblioteques dels seus centres.

Hi ha almenys tres motius per fomentar les biblioteques en qualsevol moment i també en moments de crisi econòmica:

  • Són equipaments que permeten i reforcen els creixements de les persones i sustenten l’autoaprenentatge, la formació al llarg de la vida i en aquests moments l’alfabetització tecnològica.
  • Són entorns públics que no estan basats en el consum, que permeten la satisfacció d’afeccions individuals i que reforcen els hàbits culturals en els que es sustenten tots els sectors de la cultura.
  • Són institucions que afavoreixen els desfavorits ajudant així a la inclusió social i a la creació de llaços comunitaris. En moments de crisi econòmica, les biblioteques són per a molta gent el refugi que no podran trobar a un altre lloc.

Les dificultats econòmiques del present i dels propers anys no haurien de sacrificar res del que és fonamental de l’aconseguit fins ara en serveis bibliotecaris. Les biblioteques han de participar en els debats i canvis que es tinguin en el sector cultural per tal d’adaptar-se al nou entorn, però les administracions públiques tenen en aquest cas tres bases sòlides a partir de les que fer-ho:

  • El fet fins ara, que en molts casos no només està ben fet sinó que és exemplar.
  • Els valors d’internacionalització, professionalitat i cooperació amb els que s’ha basat la feina feta.
  • Els coneixements i l’experiència dels professionals en actiu que han estat els que han construït la realitat actual.

Catalunya està vivint intensament la profunditat dels canvis que està comportant a nivell mundial passar d’una societat industrial a una d’informacional. Cada vegada més la riquesa, el benestar i la felicitat de les comunitats i de les persones tindran el seu origen en processos que s’inicien en la informació. Al llarg de la seva història, les biblioteques han fet això, proporcionar informació i també formar en com usar aquesta informació.

El que s’ha fet fins ara en biblioteques no és suficient per al futur. Cal preservar-ho però no n’hi ha prou en preservar-ho. Cal aprofundir les millores realitzades en els darrers anys:

  • Cal reforçar les biblioteques a nivell institucional, indicant que cada nivell de l’administració te la responsabilitat d’oferir als seus administrats recursos i serveis d’informació.
  • Cal incrementar els mecanismes de cooperació i coordinació entre biblioteques i cal fer-ho des de la base, sense criteris apriorístics ni verticals.
  • Cal reforçar les eines col·lectives ja existents i crear de noves només aquelles que reforcin els serveis bibliotecaris que presten les biblioteques.
  • Cal tenir una agenda per a la digitalització dels recursos culturals, agenda en la que intervenen múltiples sectors, però que té en les biblioteques el principal agent d’accés i difusió.
  • Cal continuar fent plans de promoció de la lectura i, sobretot, dotar al país de biblioteques escolars i d’accions específiques de foment de la lectura i de l’alfabetització informacional a nivell de l’ensenyament.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Las asociaciones profesionales y su papel frente la crisis

Este lunes pasado asistí a la conferencia del Presidente del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España (CSCAE), Jordi Ludevid, que con el título (en catalán) de “¿Una profesión en ruinas? Proyectos del CSCAE contra la triple crisis” impartió en Barcelona. Me permitió esto constatar que no hay temas poco interesantes sino, en todo caso, conferencias poco inteligentes. No lo fue la del Presidente del CSCAE y lo que dijo lo creo aplicable a la profesión de bibliotecario. Voy a intentar resumir lo que dijo con el claro propósito de que sus ideas puedan iluminar el camino que a mi entender deberían emprender de forma decidida e inmediata las asociaciones profesionales de bibliotecarios en España.

Según Ludevid el papel de las asociaciones profesionales en este momento sería: identificar la crisis, explicarla y combatirla. La identificación de la crisis es fácil en la arquitectura ya que las viviendas construidas en 2010 han sido un 10% de las hechas en 2006. La crisis tomaría una triple dimensión en el caso de la arquitectura: la económica, una de profesional y una de normativa y legal. El combate consistiría en la formulación de propuestas (que pueden perfectamente no tener éxito) que dinamicen el sector, que permitan redefinir la profesión en estos momentos de cambio y que propongan alternativas a la situación actual que sitúen mejor a la profesión en un futuro próximo. Veamos si nos es aplicable a los bibliotecarios.

Identificación de la crisis. Hay quién niega la existencia de crisis en nuestro sector. De hecho, es lo que parece, los foros profesionales no están tratando la crisis, es decir deberíamos deducir que no existe. Los colectivos profesionales deberían ‘ya’ crear los instrumentos que nos permitan medir si hay crisis y que dimensión esta tiene. Lo ha empezada a hacer la Asociación Andaluza de Bibliotecarios (ver el “Estudio sobre el impacto de la crisis económica en las bibliotecas andaluzas” de su último Boletín)

Deberíamos empezar a medir la disminución de los presupuestos para bibliotecas experimentados en 2011, los previstos para 2012 y a analizar su impacto sobre los servicios bibliotecarios actuales y la creación de nuevas bibliotecas. Deberíamos medir en qué grado una parte de la profesión vive condiciones laborales precarias y en qué medida estas empeorarán en las circunstancias actuales.

Lo grave no es que nuestras asociaciones no reconozcan la existencia de la crisis, sino que parece que no se atreven a hacerlo. Que en el contexto actual parecen asumir lo que justamente una asociación profesional no puede asumir: que los efectos de la crisis son más graves para otros sectores que para el nuestro y que las bibliotecas son sacrificables en momentos de constreñimiento económico.

Explicación de la Crisis. Ludevid explicó que la crisis no es sólo económica y que lo es además de ejercicio de la profesión y de marco normativo. Creo que sin forzar sus argumentos, los bibliotecarios estamos viviendo también una triple crisis. La económica, por evidente, la omito.

La crisis profesional en nuestro caso se centraría en la profunda transformación del ejercicio profesional derivada de la digitalización de la información. Los cambios, gestados de forma constante a lo largo de las pasadas décadas, son profundos y están poniendo las bibliotecas en la tesitura de desaparecer o de transformase. Si continuamos queriendo hacer como lo hemos estado haciendo hasta ahora estamos cavando nuestra tumba. No se trata de abandonar los valores profesionales que justifican la existencia de las bibliotecas. Sí se trata de revisar con profundidad los medios y la forma (edificios, colecciones y servicios) con los que hemos estado satisfaciendo las necesidades sociales con respecto la información.

Parte de la crisis que viven los arquitectos es normativa y legal, según Ludevid y se concretaría en la adaptación de su titulación a Bolonia y a las nuevas normas legales que regulan la edificación. Esta sería una categoría que también nos es aplicable ya que los instrumentos que inciden en nuestra práctica profesional están en proceso de cambio. Ya no los bibliotecarios viejos como yo mismo, sino los que finalizaron su formación hace más de 10 años, nos encontraremos en que los instrumentos que aprendimos a utilizar en nuestros estudios dejaran de ser aplicables. La revolución digital (y la social derivada de la crisis) hará en un breve plazo de tiempo, obsoletas las normas de catalogación, los criterios de creación de colecciones y los instrumentos de evaluación de servicios.

Combate contra la crisis. Algunas de las propuestas de los arquitectos: más construcción, transformación de las viviendas, cambios en la forma del ejercicio profesional, calidad en la formación universitaria, … Estas propuestas no nos son aplicables de forma directa pero pueden servir de guía. Nuestra posición debería ser más la defensa de los niveles se servicio conseguidos que de creación de nuevas bibliotecas (con una excepción que comentaré). Ni se han hecho demasiado bibliotecas, ni se han hecho en lugares que no se debía, ni las hechas son demasiado grandes. Las infraestructuras culturales (y mucho menos las bibliotecas) no son las culpables de la crisis ni de la deuda.

La crisis no debería inhibirnos de hacer propuestas que mostraran que las bibliotecas y nuestra profesión tenemos algo que ofrecer a esta sociedad en crisis y proceso de cambio. Si no lo consideramos así, más nos vale que vayamos buscándonos otra profesión. Nuestro sistema educativo primario y secundario necesita bibliotecas (y profesionales que las gestionen) si queremos que la ciudadanía del futuro sea capaz de aprender a lo largo de la vida y un agente activo en la sociedad de la información. Muchas de nuestras instituciones deberían tener biblioteca si queremos que la información se gestione de forma eficaz y con posibilidad de ser utilizada en el futuro. Las empresas deberían descubrir también nuestras virtudes profesionales a partir de la mejora de la productividad y resultados.

Debemos también cambiar la forma del ejercicio profesional. Este se ha forjado en un contexto de grandes instituciones (bibliotecas) construidas alrededor de lo impreso. La cooperación deberá crecer, la flexibilidad en el ejercicio profesional aumentar y las asociaciones profesionales deberán (deberían) construir una visión compartida que nos reforzara a todos. Leo en “La edad de la empatía” de Frans de Waal: La depredación [la crisis] fuerza a los individuos a juntarse” y cuenta como “los arenques y otros peces… cuando se aproxima un tiburón o una marsopa, ,se apretujan al instante o viran de manera coordinada y abrupta como un relámpago plateado.”

Hay crisis; hay más de una crisis y el pescado no lo tenemos vendido.

dilluns, 7 de novembre de 2011

15è aniversari del CBUC

Avui és el 15è aniversari del CBUC. L’aniversari ‘oficial’, que és quan els estatuts del CBUC van ser publicats al DOGC. El naixement real és de bastant abans, del 1991 almenys.

El 1990 el panorama de les universitats de Catalunya era bastant diferent del d’ara. Existien la UB, la UAB i la UPC i la UPF, mentre que la UdG, la UdL i la URV estaven en procés de creació i de la UOC encara no se'n parlava. La UPF naixia de bell nou, mentre que les altres ho feien a partir de la segregació de les universitats existents fins llavors. En aquell moment hi havia quatre institucions que feien servir el mateix programari de gestió, el VTLS, i eren la UAB, la UPC, la UPF i la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona.

Les reunions entre aquestes quatre entitats per coordinar la implementació de VTLS van comportar que en un moment es pensés (i es volgués) fer alguna cosa més. Es va demanar a VTLS que fes un projecte en el que s’exploressin possibilitats ulteriors de col·laboració i la seva proposta va ser crear un marc d’interconnexió de catàlegs (en una 1a fase) i d’un catàleg col·lectiu, (posteriorment). Cal dir que el 1990 no existia Internet ni les possibilitats de connexió entre ordinadors que hi ha ara.

El 1991 va sortir la possibilitat de demanar un ajut econòmic a través del Departament d’Ensenyament (on llavors estaven adscrites les universitats), ajut que va ser concedit. Era un ajut al 50% entre el Ministeri d’Educació i el departament d’Universitats de la Generalitat. El projecte però, malgrat la seva aprovació, va quedar aturat uns quants anys. Un dels motius va ser perquè el Departament d’Ensenyament no sabia com conciliar la cooperació entre universitats (administració de la Generalitat) i la xarxa de biblioteques de la Diputació (administració local).

El projecte demanava diners per fer un catàleg col·lectiu i també per acabar d’automatitzar les biblioteques de les universitats llavors en curs de creació: la de Girona, la de Lleida i la Rovira i Virgili. Les universitats estaven encara en procés de formació i la infraestructura de les biblioteques depenia de la de la UB, UAB i UPC. Els diners del projecte de 1991 van ser, doncs, pel local i pel global; pel local (l’automatització de les biblioteques esmentades) i pel global (el que després va ser el CCUC).

El projecte de 1991 va fer una llarga travessia en el desert fins que va ser rescatat de l’ostracisme pel Director General d’Universitats Ramon Pla (amb la col·laboració de la Vera Pawlowsky i d’en Gabriel Ferrater, a la UPC). Aquest va resoldre els dos obstacles polítics que impedien la realització del projecte i que van suposar, per una banda, la desvinculació de les biblioteques populars del projecte (i la inclusió de la UB en el mateix) i, per una altra, la incorporació de la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca de recerca i representant del Departament de Cultura. Ramon Pla va encarregar desenvolupar el projecte a en Joan Majó, llavors Vicerector de biblioteques a la UPC. Era el 1995 i es van fer moltes reunions tècniques per definir el CCUC. Es van fer sense tenir cap estructura de recolzament, però tenint-ne moltes ganes (tenint voluntat de ser).

Els treballs de creació del CCUC es poden seguir a l’article de l’Item (n. 17 de 1995, p. 38-58) “La creació del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya: els treballs tècnics preparatoris” de Montserrat Espinós, Mercè Mestre i Marta Tort. El CCUC va entrar en funcionament el gener de 1996 i l’Oficina del CBUC naixia també aquell mes. Per al naixement oficial faltarien encara uns 11 mesos.

El naixement del CBUC és fruit de diverses coses, de l’oportunitat de l’amistat (de la companyonia, almenys), del moment històric... però sobretot és fill de la voluntat de fer. És fill de tenir al cap la idea de que per millorar no n’hi ha prou amb millorar casa nostra, sinó que hem de millorar l’edifici on vivim i potser (si podem) el carrer on tenim la casa. El CBUC va néixer no per ser, sinó per fer. No es volia crear un organisme més, sinó instruments que ajudessin les biblioteques a fer la seva feina millor, perquè es pensava que només unes biblioteques eficients i eficaces podien guanyar prestigi dins la institució que servien i guanyar posicions que els permetessin plantejar-se nous reptes i noves millores de servei.Negreta

Sobre les esquenes del CCUC es van anar edificant els programes que avui es fan, cooperativament, en el marc del CBUC: el préstec interbibliotecari (avui consorciat), una base de dades de sumaris, la contractació conjunta de revistes electròniques i bases de dades, els diferents repositoris (TDX, RACO, Recercat...) i el magatzem per a llibres de baix ús GEPA. A les biblioteques consorciades (les de les universitats públiques de Catalunya i de la Biblioteca de Catalunya) s’hi van voler sumar aviat altres biblioteques de fora Catalunya (com la de la UJI) o d’universitats privades de Catalunya (com la de la Universitat de Vic) o biblioteques especialitzades (com la del Centre de Lectura de Reus). Avui el CBUC coordina uns 14 programes i més de 150 entitats participen en algun dels seus programes.

I si no s’hagués creat el CBUC què hagués passat? Segurament res, però tindríem els deures per fer. Aquests dies em llegia un article de Kristiina Hormia-Poutanen, Iiris Kuusinen, Jarmo Saarti, Pentti Vattulainen, “The teaching and research environment in Finland in 2020: University and polytechnic libraries in a digital service network” (Library Management, Vol. 32 No. 8/9, 2011, pp. 599-611). Finlàndia és un país a imitar de Catalunya estant, un país que, des del punt de vista de les biblioteques, està fent els deures bé.

Què fan a Finlàndia ara mateix? Tenen un catàleg col·lectiu, un sistema coordinat de gestió automatitzada, estan desenvolupant un portal nacional per a l’accés a tots els recursos d’informació (d’arxius, biblioteques i museus), fan compres cooperatives de recursos electrònics, desenvolupen de forma coordinada els repositoris institucionals i tenen un magatzem comú per als documents impresos de baix ús.

El CBUC podria perfectament no haver existit (i a punt va estar diverses vegades de no ser creat o de desaparèixer) però el que ha fet, s’hagués hagut de fer igualment si volíem que la situació de les biblioteques universitàries, especialitzades i de recerca millorés.

I a més, ha influït en la moda del vestir, què més volem!

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Poder i voler (a propòsit del servei de préstec consorciat del CBUC)

Aquests dies, interessant a institucions a participar en algun servei dels que consorciadament donen les biblioteques, sovint et diuen: ja voldríem, però segurament no podem. La crisi, la falta de diners a sector públic, s’està convertint en una paràlisi d’idees. És cert que sovint, per fer cal tenir (cal poder fer), però abans de poder fer res cal voler-ho fer i saber què es vol fer. No hi ha acció sense consumir recursos, però alguns recursos els tenim a les mans i altres, els podem tenir si aprofitem les oportunitats que se’ns presenten.

Almenys, el contrari és cert, és a dir, que només amb recursos per poder fer no n’hi ha prou. Cal saber què fer i voler-ho fer. Catalunya podria tenir els llibres de totes les biblioteques automatitzats, i no els hi té; podria tenir un sol catàleg de les dues xarxes de biblioteques municipals, i no el té; podria tenir una acció coordinada de descripció i posada a la xarxa de materials documentals d’arxius, biblioteques i museus, i ho la té. No ha estat per falta de recursos. Res del que hem dit ha estat fora de l’abast dels recursos que ha disposat el Departament de Cultura en els darrers 25 anys, i, en canvi, no s’ha fet. No és que no s’hagi pogut, és que no s’ha volgut (o que s’ha volgut una altra cosa).

El poder fer, quan hi ha hagut recursos (aquests darrers 25 anys) no sempre ha estat sinònim de fer coses ben fetes i que serveixin. A vegades ha estat perquè és inevitable l’error, a vegades però ha estat perquè la capacitat de poder ha evitat pensar què volem fer. Té algun sentit, per exemple, que algunes automatitzacions de biblioteques hagin tingut tan pobres resultats? O que els programes de digitalització de premsa del Servei d’Arxius de la Generalitat no vagi coordinat amb el del Servei de Biblioteques? O que les revistes digitalitzades per la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona no estiguin a ARCA?

Se m’han imposat aquestes reflexions volent introduir el PUC, un nou servei de les biblioteques del CBUC que permet a l’usuari descobrir els materials que les biblioteques consorciades posen a la seva disposició i obtenir els que necessita en règim d’autoservei.

El PUC és un servei gratuït, obert a la comunitat universitària i investigadora de les universitats i de la Biblioteca de Catalunya que permet als usuaris sol·licitar i tenir en préstec documents d’una biblioteca del CBUC de la qual no són membres. Els usuaris poden veure els documents disponibles i sol·licitar-los directament a la biblioteca a través de la nova interfície del CCUC o bé endur-se’ls en préstec de la biblioteca on pertanyen els documents només mostrant el carnet d’usuari de la seva institució.

El PUC permet als usuaris de les institucions consorciades consultar des d’un sol lloc tots els recursos documentals existents de totes les biblioteques i conèixer de forma immediata la seva disponibilitat. Els 9.000.000 volums de les 170 biblioteques físiques del CBUC passen així a ser una sola col·lecció. El PUC respecta que hi hagi documents d’ús preferent a la biblioteca propietària del document però facilita l’ús de les col·leccions més enllà dels àmbits d’una sola institució.

Per a l’usuari, el PUC són més documents al seu abast, més facilitat de gestió i servei, i una consulta al CCUC amb més prestacions (recerques amb filtres i visualització de la disponibilitat del exemplars en temps real). Per a les biblioteques, el PUC és un nou servei que s’incorpora als que ja donen, estalvia personal ja que el sistema es fa en règim d’autoservei, i no han de crear ni mantenir cap base de dades amb els usuaris del PUC.

Els serveis de préstec consorciat són relativament corrents als Estats Units de Nord-Amèrica però encara una novetat a Europa. El PUC es podia no haver fet. No s’ha fet perquè es tenia el poder de fer-lo, sinó perquè s’ha tingut la voluntat de fer-lo. S’ha fet perquè hi ha hagut voluntat de servei.

p.d. La fotografia és de llibres en règim de préstec consorciat al consorci Orbis Cascade Alliance a l’espera que els usuaris que els han demanat els recullin a la biblioteca on han decidit recollir-los.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Lo que les pase a las bibliotecas escolares afecta a todas las bibliotecas (mensaje de la presidenta de la asociación de bibliotecarios)

La presidenta de una importante asociación de bibliotecarios ha hecho una llamada a la acción para defender a las bibliotecas escolares de los embates de la crisis. Ha constituido un grupo de trabajo formado por bibliotecarios que representan todas las facetas de la profesión (y no solo por bibliotecarios de bibliotecas escolares)

Los estudiantes que van a escuelas que carecen de programas efectivos de bibliotecas escolares empeoraran sus resultados en la formación profesional y universitaria, dejan de tener informatización digital y el apoyo personalizado a su formación. Los recortes en los programas de formación en el uso de la biblioteca tendrán gran impacto en las generaciones futuras. “Lo que les pase a las bibliotecas escolares afecta a todas las bibliotecas” . Son palabras del mensaje de la presidenta de la ALA, Molly Raphael

La ALA y la American Association of School Librarians (AASL) promueven una reforma legislativa de la Ley de Educació de 1965 que garantize que en todas las escuelas tengan un bibliotecario escolar profesional y que la biblioteca tenga acceso a los recursos que los estudiantes necesitan para poder autoformarse a lo largo de la vida.

Pero esto pasa en los Estados Unidos de Norteamérica, no aquí, que ni tenemos crisis ni nos vemos afectados por la salud de las bibliotecas escolares.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Podem parlar de crisi els bibliotecaris?

Amb pocs dies de diferència ha sentit a dos bibliotecaris prominents argumentar de forma semblant. Vindrien a dir que nosaltres, des de les biblioteques no ens podem queixar perquè la crisi ens afecta poc i que, quan ho fa, afecta a serveis comparativament menys importants per a la població que els que prestem nosaltres. Actituds com aquesta justificarien la poca presència del tema en els fòrums professionals.

Valgui dir que això no és així a altres països, o, almenys, als EUA, la literatura del qual segueixo amb regularitat. Va ser en un llunyà gener de 2009 que la ICOLC publicava una Declaració sobre la crisi econòmica global i el seu impacte en les compres consorciades, per exemple. A Espanya, dues publicacions recents, el post de José-Antonio Gómez-Hernández a Thinkepi (de 3 d’octubre), “La previsible agudización de la crisis en las bibliotecas públicas durante 2012 i el “Estudio sobre el impacto de la crisis económica en las bibliotecas andaluzas” publicat fa poc al Boletín de la Asociación Andaluza de Bibliotecarios (n. 100, p. 119-136).

http://www.aab.es/aab/images/stories/Boletin/100/7_impacto_crisis_economica.pdf

La crisi afectarà, però, a les biblioteques igual o més que a la resta de serveis públics. A curt termini les retallades s’estan fent a costa del personal no fix i de les despeses per a funcionament i serveis. Les retallades a personal ens afectaran igual que altres sectors, les segones més. Hi ha serveis públics en els que el cost del personal és determinant i s’aproxima al 100%. Una part molt important del pressupost de les biblioteques no és personal. Són compres de materials bibliogràfics i serveis (a b. universitàries, les despeses d’adquisicions s’aproximen a un 50% del pressupost total). Aquestes partides es retallaran més que les de personal perquè tenen menys impacte social (almenys de forma immediata).

Sembla que part de la crisi és deu a un endeutament excessiu de les administracions públiques que van planificar serveis comptant amb uns ingressos que ara no hi són.Cuando todo iba bien los ayuntamientos construyeron piscinas, bibliotecas... Ahora mantenerlas es una ruina”, publicava La vanguardia del passat dia 9. crec que no es poden comparar piscines i biblioteques, i no pels beneficis socials de cada equipament (hi tornarem) sinó perquè la creació de biblioteques es fa seguint una planificació d’àmbit català i seguint uns criteris d’eficiència que no em consta que existeixin per a piscines, poliesportius o, posats a dir, teatres municipals.

Es sector públic rep com a crítica aquests dies que és un sector poc eficient, és a dir que gasta sense cura i sense tenir en compte els resultats obtinguts amb els recursos públics que s’hi destinen. Tema apassionant aquest. La productivitat de les biblioteques pot millorar, sens dubte, però pocs serveis com els de biblioteques són tan transparents, s’avaluen tant i tantes vegades, es preocupen de la qualitat amb que proveeixen els serveis... A més, ara que es parla de mancomunar serveis per servir més eficaçment la cosa pública, pocs serveis públics poden donar mostra de cooperació com ho poden fer les biblioteques.

El tema clau però és considerar que el que les biblioteques aporten té un valor menor al costat del que aporten altres serveis. Tot és relatiu en aquesta vida, però els bibliotecaris hauríem d’estar convençuts de que la nostra funció té valor. Té valor per la difusió de la cultura, per al benestar i creixement personals, per la integració social i laboral, i per l’educació de les persones. Les biblioteques soles no fan res. Cal que la gent tingui feina, pugui accedir a la vivenda, tingui un sistema sanitari i educatiu... però tots aquests no són suficients: no fem bons estudiants només amb els apunts de l’acadèmia ni persones sanes només amb un sistema àgil de receptes.

Això ens porta a la fal·làcia de la comparació amb un mal menor. Les biblioteques són molt importants, però, al costat de la salut, per exemple, no ho són gens. Per tant, poden retallar tant com es vulgui de ‘cultura’ que mentre no ho facin de sanitat no perdrem res d’essencial de l’estat del benestar. Aquest argument és falaç, ja que si el trobem vàlid hauríem de posar al costat del nostre sistema sanitari els que passen fam al món i postular que els recursos destinats a hospitals aquí han d’anar a combatre la gana allà on aquesta es produeixi.

Si els bibliotecaris no defensem la professió en temps de crisi (és a dir, no expliquem a la societat el que les biblioteques aporten i com treballem), estem assumint que les biblioteques són prescindibles. Mostrem poca confiança en els valors de la nostra feina i en la professionalitat amb que treballem. Això pot ser perquè estem anorreats davant tantes males notícies de la premsa però, en el fons, hi ha un component d’auto-odi. L’auto-odi és un sentiment de persones de col·lectius determinats que viuen la seva identitat des de complexos d’inferioritat i que, per tant, viuen predisposades a ser l’anyell que porta els pecats del món.

Els bibliotecaris, des de la convicció que treballem per al bé públic, de que ho fem professionalment i planificada i amb voluntat de servei, hem de combatre l’auto-odi i proclamar la nostra utilitat social. Ara, que hi ha crisi, més que mai.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Pero, ¿qué harán las bibliotecas dentro de 15 años?

Los últimos posts han sido la versión por entregas de un artículo sobre el futuro de las bibliotecas desde la perspectiva española que me pidieron para el Bulletin des Bibliothèques de France En el ínterin de estas reflexiones fragmentarias, Tomàs me preguntó sobre qué servicios creía yo darán las bibliotecas a 15 años vista. La pregunta me pilló desprevenido pero la respuesta se me apareció rápido: ofrecerán lugares donde estar, pagarán y guardarán.

Un lugar dónde estar. Quizá sea un misterio, pero a su vez es un hecho constatable, que bibliotecas diseñadas como espacios agradables atraen gente que entra en contacto con la información. ¿Es esto un defecto? Al contrario, creo yo. Los espacios (museos, tiendas o plazas) se llenan de gente en parte debido o gracias a su diseño, pero sobre todo a la necesidad que cubren. Si las bibliotecas atraen a gente debe ser que la gente necesita lo que las bibliotecas ofrecen y esto debería ser visto a nivel social como una solución y no como un problema. Casi todos les usos (incluso los espurios) de una biblioteca deberían ser favorecidos ya que implican de alguna forma el crecimiento personal. Esta es una necesidad individual y social que las bibliotecas satisfacemos: ofrecer a la gente un lugar dónde estar (con nosotros mismos, con otros y en contacto con la información), facilitar el contacto de uno con la cultura en sus diferentes formas y con la gente interesada en la cultura, un espacio dónde encontrarse con quién pueda tener intereses similares, un lugar donde estar sin consumir, sin pagar, sin tener que seguir la moda… Los servicios de las bibliotecas serán crear y mantener lugares y espacios reales, y quizá también virtuales.

Pagar. El bienestar de la mayoría de la población en una sociedad como la española permite que nos paguemos los libros que leemos (al fin y al cabo, leemos poco). En el ámbito del aprendizaje, los manuales pueden incorporarse a los costes del estudio y los artículos comprados ‘just-in-time’ a los de la investigación. Pero este no es el problema. Podemos determinar (e individualmente comprar) el pequeño porcentaje de libros que satisfacen la mayoría de nuestras necesidades o uso. Pero, cómo me decía un amigo hablando de la regla del 80/20, lo interesante en la vida pasa más allá del 80%. Las bibliotecas ofrecen colecciones, pagan a los editores precios (a veces superiores al precio de un uso individual) para ofrecer usos múltiples de documentos que quizá no sean usados o lo sean de forma minoritaria. Pero su existencia forma parte de nuestra libertad. Libertad de elegir, libertad de desarrollar nuestros gustos, nuestras intuiciones y aficiones. Las bibliotecas ofrecen a las personas el servicio de pagar en representación de esta sociedad (una ciudad, una universidad, una empresa, una escuela) para que la persona pueda acceder, bajo régimen capitalista (retribuyendo al autor y al editor), a un bien socializado. Y esto es mejor, ya que ni los muy ricos de forma individual pueden formar colecciones tan extensas como los pobres juntos. Los servicios de las bibliotecas serán pagar para formar colecciones de documentos impresos y también electrónicos.

Guardar. La importancia de nuestro pasado, de nuestra identidad y de nuestra memoria crece con nuestro bienestar. Esto es cierto (creo yo) a nivel individual y social y para la generación de nuevo conocimiento. Me acuerdo de un dominical de El País que mostraba lo que personas de unos 100 países diferentes señalaban como su bien más preciado. Se podía comprobar allí este principio que es en cierta forma un corolario de la pirámide de Maslow. Pero guardar difícilmente genera beneficio y no tiene incentivo para ser dejado en manos de la iniciativa privada y la empresa (me ahorro las consideraciones sobre lo selectiva que puede ser la memoria si se conserva en función de que pueda generar beneficios). Alguien tiene que hacerlo y las bibliotecas ofrecerán este servicio a la colectividad, es decir conservaran información y la organizarán para que pueda ser encontrada y usada en un futuro. Los servicios de las bibliotecas serán guardar la información que generamos hoy sea esta material o digital.

Lo dicho puede tomar formas distintas en función de que lo apliquemos a una biblioteca municipal, a una de escolar o a una de universitaria. Espacios para ciudadanos o para estudiantes. Pagar para ofrecer libros a los lectores ociosos y bases de datos especializadas a los investigadores especializados. Guardar los carteles de la fiesta mayor, la página web del ayuntamiento o las tesis doctorales leídas en una universidad.

Cualquier futuro es un condicional. Nadie sabe con seguridad lo que va a pasar pero muchos intentan influir en el mañana desde el presente. Las bibliotecas, tal como he tratado de detallar, lo están haciendo así, sea de forma consciente o inconsciente.

En el momento actual de crisis económica, y desde el punto de vista del futuro, van a ser necesarias dos cosas. La primera será tener un modelo de biblioteca que aporte valor a una sociedad en tránsito. No debería ser difícil ya que la sociedad tenderá a usar la información cada vez más y en más entornos y circunstancias, y por fáciles que nos pongan las cosas las tecnologías, la biblioteca-organización siempre tendrá ocasión de mejorar la relación información persona. La segunda será ofrecer a la sociedad una imagen renovada de la biblioteca y mostrar el valor de la misma para una sociedad cambiante. No debemos minimizar la fuerza de las imágenes mentales construidas a lo largo del siglo pasado y la de la biblioteca es para mucha gente un almacén conservador de libros impresos. Una parte de los esfuerzos de los bibliotecarios se ha dedicado a la estadística y a los indicadores de rendimiento de los servicios bibliotecarios. Esta corriente en nuestra profesión parece recientemente está orientándose a poner en relieve el valor de las bibliotecas para la sociedad a la que sirven[1].

Y aún dos más a nivel más práctico: hacer los deberes (es decir renovar profundamente nuestros servicios para construirlos para los usuarios) y hacerlo en cooperación o colaborativamente (de nosotros con nuestro entorno, las bibliotecas de diferentes tipos entre sí, bibliotecas con archivos y museos y profesionales con usuarios.

Pero, de todas formas, al menos este es mi punto de vista, el futuro de la biblioteca no sólo dependerá de razones objetivas, el futuro de las bibliotecas está en los valores con los que se construya la sociedad del futuro.

El estudio de OCLC From awareness to funding: a study of library support in America tiene como principal conclusión que “Significativa y sorprendentemente, el soporte financiero a las bibliotecas no se correlaciona con factores demográficos (ingresos, edad, genero, raza, afiliación política, etc.) ... El soporte a las bibliotecas tiene más que ver con una manera de pensar o una actitud mental que con los perfiles demográficos tradicionales[2].”

Pero -como dicen en Nicaragua- lo más seguro es que quién sabe

.


[1] Ver las publicaciones recientes de Gauder, Brad (editor) (2010), ‘Perceptions of Libraries: context and community. A report to the OCLC membership’ (Dublin, Ohio: OCLC. ISBN 978-1-55653-395-2), http://www.oclc.org/reports/2010perceptions/2010perceptions_all_singlepage.pdf y Megan Oakleaf (2010), ‘The value of academic libraries: A Comprehensive Research Review and Report (Chicago: Association of College and Research Libraries),

http://www.ala.org/ala/mgrps/divs/acrl/issues/value/val_report.pdf

[2] Dublin, Ohio: OCLC, 2008, http://www.oclc.org/reports/funding/

diumenge, 2 d’octubre de 2011

La construcción del futuro desde las bibliotecas españolas

Para entender el presente de las bibliotecas españolas tenemos que tener en cuenta que España es, por una parte, un país relativamente nuevo y, por otra, un estado muy descentralizado. País casi nuevo, porqué la dictadura de Franco impidió que España evolucionara de forma similar a la que lo hacían los países de su entorno, y, a su fin hace unos 35 años, la sociedad y las organizaciones españolas pudieron organizarse sin las rémoras negativas que a menudo tienen las tradiciones. Descentralizado, porqué las comunidades autónomas con las que se organiza el Estado hacen de España un país casi federal.

Con estos antecedentes, las bibliotecas españolas (nos fijaremos aquí sólo en las universitarias, las municipales y las escolares) se han podido sumar a la modernidad con relativa facilidad y, a la vez, presentan características algo diferentes dependiendo de la autonomía a la que pertenezcan.

En este sentido, la asociación de bibliotecas universitarias Rebiun puede considerarse una entidad nueva ya que, iniciada a principios de los años 80 y creada a finales de la misma década, se refundó a principios de los 90. Rebiun ha sabido modernizar las bibliotecas universitarias españolas, ofreciéndoles un modelo de biblioteca universitaria moderna y orientada al servicio al que tender e imitar[1]. Esto ha quedado plasmado en los diferentes planes estratégicos de Rebiun[2] y, sobretodo en la promoción que ha hecho Rebiun de un modelo nuevo de biblioteca universitaria en el que esta se presenta a la universidad como Centro de Recursos para el Aprendizaje y la Investigación (CRAI).

Las actividades cooperativas en bibliotecas universitarias y, en algunos casos, especializadas, fueron iniciadas por Rebiun con la creación de un catálogo colectivo y acuerdos de préstamo interbibliotecario. La cooperación tomó un nuevo impulso a finales del siglo XX con la creación de consorcios de bibliotecas en las principales autonomías españolas (Andalucía, Castilla y León, Cataluña, Galicia y Madrid). Estos consorcios[3] han centrado sus actividades en la contratación de recursos electrónicos pero han ampliado sus actividades a otros proyectos cooperativos como la creación de, por ejemplo, almacenes para libros impresos de bajo uso[4], acuerdos conjuntos de préstamo[5] o catálogos colectivos[6]. Las bibliotecas universitarias españolas están siendo muy activas en la promoción del Acceso Abierto (Open Access)[7], actividad que queda reflejada en la celebración del seminario Policies for the development of OA in Southern Europe en mayo de 2010[8] o la existencia de Recolecta, portal que colecciona los recursos OA de las bibliotecas universitarias españolas[9].

Para el franquismo no hubo otras bibliotecas públicas que las de las capitales de provincia que eran mantenidas de forma centralizada por el Estado. Con la democracia, las autonomías pasaron a crear sistemas bibliotecarios autonómicos. Estos se basaron en parte en las bibliotecas hechas por los municipios al margen de las del estado y, sobre todo, en bibliotecas de nueva creación de impulso autonómico. A pesar de que las bibliotecas públicas españolas son propiedad nominal de los municipios, su creación, crecimiento y servicios tienen una fuerte dependencia de estos servicios autonómicos o, a veces, provinciales[10].

La práctica inexistencia de bibliotecas municipales a la llegada de la democracia obligó a los poderes públicos a hacer un esfuerzo en este sentido. Esto ha hecho que las bibliotecas municipales españolas estén más coordinadas (a nivel provincial y autonómico) de lo que lo puedan estarlo las de países europeos de su entorno. Así mismo, la necesidad de crear bibliotecas nos presenta hoy un panorama de nuevos edificios (cómo la Biblioteca Jaume Fuster en Barcelona o las de Can Llauradó en Teià, Mestre Martí Tauler en Rubí o Enric Miralles en Palafolls) e interesantes combinaciones de bibliotecas empotradas en centros culturales (cómo la Alhóndiga en Bilbao, Cubit en Zaragoza o TEA Tenerife Espacio de las Artes)[11]. En contraposición a las antiguas bibliotecas provinciales del franquismo (con una fuerte tendencia a la conservación), las nuevas municipales, con coordinación central y una clara vocación de modernización, se han orientado a los servicios y en sus colecciones destacan los documentos audiovisuales y son activas en procesos de digitalización de contenidos. Vale la pena destacar aquí la labor de promoción de la digitalización de fondos que promueve el Ministerio de Cultura a través del agregador Hispana[12], equivalente español de Europeana.

¿Los puntos débiles? A mi entender son dos: las bibliotecas escolares

y el asociacionismo profesional. Las escolares porque el sistema educativo, ni en el ámbito estatal ni en el autonómico, ha sabido o podido crear al lado de las aulas aquellos centros de recursos o bibliotecas escolares que sirvieran de apoyo al proceso reglado de aprendizaje y que fueran los instrumentos para el proceso de autoaprendizaje. El asociacionismo profesional porque, después del acierto de agrupar las distintas asociaciones autonómicas bajo una federación –FESABID-, las asociaciones profesionales se han refugiado en la formación profesional y ha abandonado el campo del lobismo y de la defensa de la profesión. La biblioteconomía española no ha sido aislacionista en el sentido de no dejarse influir por la mundial, pero sí que ha sido comparativamente hablando- poco participativa en la arena internacional. Acostumbrada a solo poder recibir, se ha preparado poca para dar.


[1] Lluís Anglada / Collaborations and alliances: social intelligence applied to academic libraries // Library Managment, v. 28 (2007), 6/7, pp. 406-415.

[2] http://www.rebiun.org/pruebaConfig/ y también Mercè Cabo, et al., ‘Un puente hacia el futuro: el Plan Estratégico de REBIUN’, en: BiD, Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 10 (03), http://www.ub.edu/bid/10cabo2.htm, consulta 28.08.11

[3] Ramón Abad Hiraldo, Lluis M. Anglada i de Ferrer, ‘Los consorcios y las bibliotecas universitarias en España’, en: Boletín de la ANABAD 60(2010)3, 11-24. Ver el resto de artículos de este volumen monográfico del Boletín de la ANABAD.

[4] Por ejemplo, el GEPA del CBUC, ver: http://www.cbuc.cat/cbuc_en/programes_i_serveis/gepa

[6] Por ejemplo el del CBUA, ver: http://catcbua.cbua.es/

[10] Para un panorama general, ver, Hilario Hernández, ‘Las bibliotecas públicas en España: dinámicas 2001-2005’ (Salamanca: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2008). ISBN 9788489384736.

[11] José-Antonio Gómez Hernández, ‘La flexibilización del modelo de biblioteca pública en España’, en Anuario ThinkEPI, 2011, v. 5, pp. 85-91.

[12] http://roai.mcu.es/es/inicio/inicio.cmd

dimecres, 28 de setembre de 2011

Las bibliotecas tienen futuro si además de sobre el qué, pensamos en el cuándo y en el cómo

Las preocupaciones y reflexiones sobre el futuro suelen serlo sobre el qué. Es decir, sobre las realidades que emergerán o sobre los cambios que sucederán. Manuel Castells, uno de los analistas más lúcidos sobre la sociedad de la información[1] ha dedicado parte de su obra a explicar que la profundidad de los cambios que estamos viviendo se manifiesta no solo en que se crearan nuevas realidades, sino en que la forma de actuar de las organizaciones cambiará también de forma profunda. Si en la sociedad industrial la forma organizativa dominante ha sido la jerárquica en forma de árbol, en la sociedad informacional, la forma organizativa será (está siendo ya) la de red en forma de nube. Los conglomerados empresariales que han caracterizado la era de la industria dejarían paso a organizaciones autónomas que tienden a organizarse de forma más libre creando entramados de red.

Los debates sobre cuáles serán los cambios que deberemos acometer, por importantes que estos sean, no deben agotar la totalidad de nuestras fuerzas movilizadas para el cambio. Tenemos que reservar parte de estas para debatir sobre las formas cómo llegaremos a ellas. No estamos mal preparados para ello. Pasemos a verlo.

La biblioteca como organización en evolución ha mostrado en el pasado su capacidad de cambiar no solo lo que hacía sino también como lo hacía. Las bibliotecas han creado asociaciones nacionales e internacionales hace más de cien años, crearon redes de bibliotecas y cooperativas en los años 80 del siglo XX y consorcios ahora hace unos 10 años. Con estas organizaciones se está estableciendo una red tupida de entidades que, siendo independientes, cooperan para una finalidad común y con el resultado de ser más efectivas para el público al que sirven.

La cooperación es un instrumento que debemos usar para mejorar la forma en que prestamos servicios. Es un instrumento que tiene dos utilidades: sirve para conseguir cosas que una biblioteca solo no podría hacer y para reducir los costes operativos de las bibliotecas. El nacimiento reciente de consorcios de bibliotecas ha supuesto un nuevo impulso a la cooperación, cosa que nos prepara mejor para los retos del futuro. Con las compras consorciadas de información electrónica, por ejemplo, hemos conseguido proporcionar para los usuarios de bibliotecas universitarias niveles de acceso de información que eran inimaginables sólo hace unos pocos años. La formación de redes de entidades independientes con un propósito común será la forma de organizarse de la sociedad de la información, forma para la que estamos especialmente bien preparados y de la que teneos ejemplos en el catálogo mundial WorldCat[2] de OCLC, el repositorio cooperativo de libros electrónicos de Hathy Trust[3] o en las redes de referencia virtual.


[1] Manuel Castells xxx La sociedad de la información. Madrid: alianza, 19xx. 3 vols.

[2] http://www.worldcat.org/

[3] http://www.hathitrust.org/