"Aquí hi haurà taules per estudiar"

Això és el que diu el cartell que està a la biblioteca central de la Universitat de Estocolm. El cartell està al mig d’un espai de la biblioteca actualment buit de mobles i que –presumiblement- estava ocupat per prestatges amb llibres impresos.

Sóc d’una generació que no va tenir moltes facilitats per estudiar a casa. Molts companys havien d’esperar que s’acabés de sopar per poder desplegar llibres i apunts a la taula del menjador. Segurament per això molta gent de la meva generació, que van veure com el nivell de vida pujava (i el nombre de fills baixava), van pensar que les biblioteques no s’omplirien de persones per estudiar, perquè això –ara-  ja ho podien fer a casa.  

Malgrat tot, cada biblioteca nova que s’ha fet ha acabat plena de persones que decideixen passar-hi les estones que tenen per estudiar. Això ha estat així mentre fèiem biblioteques per encabir-hi persones, però, sobretot llibres, els llibres que abans la misèria del país no havia permès comprar. Ara totes les universitats tenen grans i noves biblioteques. Plenes de llibres i amb gent que vol encabir-s’hi per concentrar-se, per reposar, per estudiar, per fer-hi feina...

La migració al digital -que està quasi completada pel que fa a les revistes i tot just iniciada pel que fa als llibres-  no farà més que reduir les necessitats de les biblioteques de tenir exemplars físics dins les seves parets. Això, però, no redueix la necessitat de biblioteques amb parets: biblioteques per a persones que remenen informació i que volen aprendre. Aquesta ha estat sempre la funció de les biblioteques: ajudar a la gent en el seu procés d’adquirir informació i de formar-se un pensament propi.

Per complir la seva missió, les biblioteques en el passat van prioritzar la recollida d’informació (que era escassa i difícil de trobar). Ara (amb informació abundant i a la punta dels dits d’una tablet) la prioritat és la transformació dels espais de cara a facilitar l’estudi, el treball en grup i l’adquisició de nous coneixements.  

La meva filla enguany ha començat a la universitat i no va a la biblioteca. Quan té una estona perduda i vol aprofitar el temps va a un altre espai de la facultat on “hi ha taules més grans i endolls”. Tenim, doncs, per endavant, la feina de transformar el que van ser biblioteques per a llibres en biblioteques per a persones.

  

3 Jaumes i Bolònia

Les protestes des estudiant contra l’espai europeu d’educació superior o contra el Pla de Bolònia ha tingut almenys la virtut de donar tema a moltes converses i de poder parlar de la universitat amb persones que no hi estan vinculades. Alguna cosa ha canviat en el sentiment col·lectiu com ho mostra l’article de Salvador Cardús, La universidad invisible, a La Vanguardia del passat dia 26.

Hi ha desànim i pessimisme entre els que creiem en la universitat i que veiem que les protestes i la seva representació en els mitjans serà un fre a una reforma dels estudis universitaris que ja caminava prou lentament.

Jo n’hem parlat amb molta gent aquests dies, però he tingut converses amb tres amics que, ves per on, els tres es diuen Jaume. Cada un, des de la seva perspectiva m’ha fet una aportació sobre perquè ha tingut tant ressò una reforma que ningú no qüestiona (l’homologació de títols a nivell europeu) i la necessària modificació dels mètodes docents (passar de l’ensenyament a l’aprenentatge). Un Jaume em parla de desinformació, un altre Jaume de condescendència i el tercer Jaume de corresponsabilitazació.

En Jaume 1r ocupa un lloc polític a l’administració i atribueix les protestes dels estudiants a que se’ls ha explicat malament la reforma a la seva etapa a l’ensenyament secundari, donant per fet que a la universitat s’ha informat a bastament del que la reforma pretén. Desinformació, sí, però no pas als instituts i sí molta a la universitat mateixa. Aquesta, tancada en si mateixa, ha debatut Bolònia ‘en petit comitè’ i de forma reactiva. La necessitat de fer un plantejament diferent ha dut a la UPF a obrir la p. web BOLONYA: preguntes i respostes que s’inicia així: “El principal problema de Bolonya: la desinformació”.

En Jaume 2n és director d’una empresa pública i com a tal ha tingut prou relacions amb la universitat. Li atribueix a aquesta poca fermesa a l’hora de prendre decisions i molta condescendència respecte als estudiants. Jo crec que té una part de raó. La universitat espanyola es governa de forma medieval. Els estaments (professorat, personal d’administració i estudiants) tenen els seus pesos en el sistema electoral i són susceptibles de fer-los sentir. Pel que fa al diàleg des de l’administració universitària amb els estudiants, si s’ha hagut de triar entre la confrontació o la concessió s’ha tendit a preferir la segona. És l’opció pitjor a mig o llarg termini encara que hagi estat la més pràctica a curt termini. Avui paguem haver estat tolerants amb comportaments no democràtics o respecte als vandalismes múltiples amb les instal·lacions universitàries.

En Jaume 3r és gerent d’una empresa de serveis sanitaris. L’empresa no és gaire gran i part de la seva feina és estar al cas de com va el funcionament diari d’una unitat de servei que tenen a un barri de Barcelona. Parlant del conflicte em diagnosticava que això només pot passar si el personal (el professorat en aquest cas) no està corresponsabilitat amb els objectius de l'empresa (la universitat en aquest cas). Encert també aquí. El professorat va quasi tant desorientat com els estudiants. Els de bona fe i dedicació temen que la reforma els suposi una feina que no podran assumir; altres es preocupen pel lloc en el que poden quedar les seves assignatures i encara hi ha els que els fa por perdre algun dels privilegis de treballar a la universitat. Cal sumar a aquests els convençuts de Bolònia però desanimats per la seva aplicació tèbia i lenta. En resum, l’EEES no ha tingut defensors de peu que s’hagin responsabilitzat del camí que la universitat ha de prendre.

Jo, que no em dic Jaume, penso que desinformació, condescendència i manca de corresponsabilitazació expliquen el recel dels joves respecte l’adaptació de la universitat a l’EEES, però que cal afegir a les causes les febleses del govern universitari.

La universitat és una organització de funcionament medieval. Les agressions al coneixement (que al llarg de la història n’hi ha hagut) han fet que fes valer la seva independència respecte al que l’envolta. Però aferrada a la tradició, no s’ha renovat suficientment. Les aportacions de la universitat a la societat són moltes, però les universitats tenen també obligacions respecte la societat. Una hauria de ser l’eficàcia. Les universitats espanyoles tenen entre els seus punts febles la feblesa del seu govern. Les universitats poden decidir anar en una direcció i alhora que no tenen els mecanismes que els permetin dur la nau cap a la mateixa. Els òrgans de govern universitaris, regits pels interessos corporatius i la inèrcia no han estat de cap manera agents actius del canvi.

Poca informació, massa condescendència, falta d’implicació dels agents de la reforma, desgovern... tot això fa que Bolònia configuri un marc conceptual negatiu per a la majoria dels estudiants. Injustificat, al meu entendre, però comprensible tal com van les coses.

Què té de dolent Bolonya?

Cap de setmana relaxat amb dinar amb en Manel i la Margarida, lluitadors antifranquistes a la universitat, que em pregunten pels motius de les protestes dels estudiants ‘anti Bolonya’.

Quan els les intento explicar quedo sorprès de les poques raons que els sé donar. Però no sóc jo el que les expliqui malament. Fa dies que em preparo comprant més diaris dels que acostumo i llegint-me dos i tres vegades els articles que narren la manifestació de dijous passat i la tancada d’aquest cap de setmana al rectorat de la UB.

A casa, les notícies de TV3 em porten la imatge d’en Jaume Casals, vicerector de la UPF, explicant el poc fonament de la queixa: “una protesta injustificada que té alguna cosa de bona fe i molt d’hipocresia”. Contundent. Tant que m’animo a posar sobre la taula els retalls de diari d’aquests dies. La pancarta de la mani del dijous, segons El País, deia: “Ayer licenciados, ahora graduados y mañana precariedad”. El Periódico destaca una pancarta amb el text “Als Països Catalans decidim. Universitat pública. Aturem Bolonya. Prou de l’Europa del capital”. Reivindicacions amb un nivell explicatiu i pedagògic sorprenentment baix venint d’universitaris.

Clar el vicerrector de la Pompeu a la televisió:

• Bolonya = homologació amb Europa + millora de la docència.

El procés de Bolonya (en el qual Espanya està a la cua de la resta de països europeus) suposa dues coses: la creació d’un espai europeu d’educació superior (EEES) i un canvi en la forma d’ensenyar. Els dos processos són en principi independents encara que els dos necessaris.

La construcció d’Europa ha suposat l’eliminació de les fronteres per a les persones, però la mobilitat dintre d’Europa no serà possible de forma completa si no hi ha homologació entre les titulacions universitàries de manera que els estudis a França siguin vàlids a Alemanya, per exemple, i de forma que un bibliotecari format aquí pugui anar a viure i a treballar a Holanda. Poc hi ha a dir des d’aquest aspecte.

La reforma dels mètodes docents és una necessitat. La universitat centre europea s’ha basat en el mètode docent de les classes magistrals en el que els estudiants prenen apunts i s’aprenen passivament la lliçó. Fa anys que ha quedat clar que la millora en la formació universitària comporta uns mètodes docents menys basats en l’ensenyament i més en l’aprenentatge. Les millors universitats del món ho fan així i Europa va creure que la creació de l’EEES era un moment òptim per fer el canvi.

Un ensenyament superior de qualitat és un instrument de millora social. Reverteix en la col·lectivitat i ho fa també en l’individu que se’n beneficia. Anar a la universitat és un triple privilegi. Privilegi social (perquè hi van uns quants a costa dels impostos de tots), privilegi econòmic (perquè els universitaris tendeixen a tenir millors sous al llarg de la seva vida que els que no) i un privilegi laboral (l’atur sempre i arreu té menys incidència entre la gent amb estudis superiors). Aquest privilegi a Espanya no està en perill per culpa del capital, sinó per culpa -segons tots els estudis nacionals i internacionals- de la qualitat baixa, la poca eficàcia i la dubtosa eficiència de la universitat pública.. Bolonya és, doncs, una exigència europea i una necessitat pedagògica, però és, a més a més, una oportunitat d’or per reformar la universitat espanyola i fer-la de millor qualitat.

Fa temps que penso que la millor manera d’afavorir el capital és fer ineficaces les institucions públiques. A la universitat pública, n’hi ha molts que malden perquè no hi canviï res i que d’aquesta manera, a força d’enfonsar-la en la mediocritat, no hi hagi altre alternativa que construir (no s’està fent ja?) un sistema d’universitats privades que per mínimament bé que ho facin superaran a les públiques en qualitat. Hi ha anticapitalismes que maten (però no al capital, sinó a les alternatives públiques i socials).

p.d. Irònica si no fos sarcàstica la imatge de la estudiant que és impedida d’expressar-se pel procés de Bolonya. Si alguna cosa hi ha avui sense restriccions a la universitat és llibertat d’expressió i si alguna cosa té ressò als mitjans de comunicació són les protestes dels estudiants. ¿Qui sinó trobaria lloc a les primeres pàgines dels diaris amb manifestacions de 4.000 persones que representen menys del 3% dels estudiants universitaris de Catalunya?