La jubilació d’Assumpta Bailac i el model d’èxit de les biblioteques públiques de Catalunya

Em sabria greu ser injust amb algun nom que oblido, però, al meu entendre, Núria Ventura (jubilada el 2014), Jordi Permanyer (jubilat el2015) i Assumpta Bailac (acabada de jubilar) són els artífexs de l’èxit no previsible de les biblioteques públiques de Catalunya. Hi afegiria –en una altra esfera- a Dolors Lamarca (jubilada el 2012) la qual, des del Servei de Biblioteques de la Generalitat, va ser la primera en iniciar la modernització de les biblioteques populars i va intentar refer la xarxa creada per la Mancomunitat.

No he seguit el tema tan de prop com per ser-ne un analista fi, però, al meu entendre, N. Ventura i J. Permanyer van iniciar la creació d’un model propi de biblioteques públiques que l’Assumpta va saber consolidar. No vull repartir responsabilitats entre els tres, i sí en canvi assenyalar que l’èxit -innegable i àmpliament reconegut- de les biblioteques populars de Catalunya s’ha forjat i fet al Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

No era fàcil fer-ho i –com en tot projecte d’èxit, les circumstàncies hi van jugar a favor, però, sobretot, no era obvi que l’experiment tingués èxit. Situats a la represa de la democràcia, el problema no era que els bibliotecaris creguéssim en el potencial de les biblioteques per a la societat, el difícil era que ho creguessin també els responsables polítics. Avui, aquesta és la gran aportació de Ventura-Permanyer-Bailac (i Lamarca): les biblioteques són vistes com un equipament desitjable per qualsevol municipi i moltes polítiques culturals i d’informació les tenen en compte i s’hi basen.

El gran encert de les persones citades va ser no defallir en voler fer de les biblioteques d’aquí el que eren las biblioteques per a països com el Regne Unit, Holanda o Suècia. Voler-les fer adaptades a les necessitats de gent en un moment històric donat i fer-les amb rigor i professionalitat. Els primers mobles moderns, la construcció de biblioteques seguint prioritats, els bibliobusos, les directrius per fer edificis,  l’automatització, els discs o els còmics... Tot això, que avui trobem natural, ha estat en cada moment un esforç i una batalla. Avui se’ns ha incorporat al model mental que tenim de les biblioteques i no n’acceptaríem cap –de biblioteca- que quedés per sota. Les biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona tenen poc a desitjar (potser només les col·leccions) respecte les millors dels països europeus.

L’Assumpta va ser Directora General al Departament de Cultura en la legislatura del 1r tripartit; una legislatura curta i convulsa. Allà, i a proposta seva, el 20 de Juliol de 2004, es va aprovar l’acord del Govern de la Generalitat de Catalunya “Per a la millora i modernització del Sistema Bibliotecari de Catalunya en el període 2004-07”. L’acord és l’intent més ambiciós fet en democràcia de “promoure la generació de les sinèrgies indispensables per a la modernització en profunditat dels diferents components del sistema bibliotecari de Catalunya”.

L’actual model de biblioteques públiques de Catalunya es va gestar lentament. Amb molts debats i lectures els anys 70 i 80, amb projectes iniciats els 80 i a principis dels 90, i amb les realitzacions que es van poder dur a terme els anys 90 i que han estat continuades fins ara. No és un model perfecte, però si d’excel·lència. Ara que se’n jubilen els qui el van iniciar caldria veure què és encara vàlid i què s’ha de renovar.

Un balanç de l’any de les biblioteques

El passat 2015 ha estat l’any de les biblioteques. Aquest tenia una doble intenció: “en primer lloc, fer balanç i donar valor al model bibliotecari impulsat per la Mancomunitat de Catalunya i consolidat pels governs en democràcia. I en segon lloc, proporcionar una reflexió sobre el model de biblioteca pública catalana dels propers anys.”

La iniciativa era evidentment bona i així va ser saludada per la professió en general i per aquest Bloc. A l’espera d’un balanç oficial que exposi els resultats obtinguts per als diferents objectius de l’Any,  jo faig el meu: 

• un èxit, 
• una absència i 
• una ocasió perduda.

Èxit indubtable en el que es tractava de parlar de biblioteques al llarg d’aquest any (fins i tot van ser presents en l’acte oficial de l’11 de setembre). Al llarg del 2015 s’han celebrat multitud d’actes commemoratius i les biblioteques han estat més presents que mai en els mitjans de comunicació.

Una absència: la de la reflexió sobre com han de ser les biblioteques públiques del futur. Si n’hi ha hagut no la he vist. Malgrat tot, cal i l’any oficial hagués estat un moment ideal per fer-la (o, millor dit, per iniciar-la). Les biblioteques estan vivint arreu canvis molt i molt profunds deguts a la progressiva digitalització de la informació i a la seva accessibilitat des de la xarxa. Això ha comportat que molts sistemes bibliotecaris hagin fet reflexions sobre quins canvis han de fer-se a les biblioteques per continuar aportant valor a la societat en aquest context diferent. Per altra banda, el sistema de biblioteques públiques de Catalunya, per exemplar que sigui, té mancances que hagués estat convenient examinar al llarg del 2015 per estudiar-ne mesures correctores.  

.

Una ocasió perduda: aprofitar el moment per parlar de les “altres” biblioteques (les d’entitats, les de centres governamentals, les de les escoles i centres d’ensenyament, les de les presons, les de les universitats, la nacional...) Per a molta gent, la funció de les biblioteques públiques no és distingible de la que de forma genèrica fan les “altres”: ajudar a la gent en la seva interacció amb la informació. L’any , en això, ho ha estat només d’algunes biblioteques.  

La importància de tenir un model, pensaments a propòsit de la jubilació de Jordi Permanyer

A propòsit de la jubilació de la Núria Ventura, escrivia aquí que fa uns anys les biblioteques no eren un equipament desitjat pels municipis i que ara sí que ho és. Avui les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable i això ha estat així per haver-les sabut fer ben fetes quan se’n van poder fer.

Des de molt diferents sectors la trajectòria de les biblioteques públiques i universitàries catalanes  es considera un cas d’èxit, però s’han fet poques reflexions sobre les claus d’aquest èxit. Al meu parer una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Pel que fa a les biblioteques públiques,  la construcció d’un model es va iniciar al servei de biblioteques de la Generalitat, i els primers passos –amb Dolors Lamarca al front- van suposar un revulsiu important (modernització d’edificis, ambició en els objectius i voluntat de crear un servei homogeni per a tota Catalunya). La seva lamentable destitució va inaugurar una etapa que encara dura de poques idees al Departament de Cultura pel que fa a biblioteques.

Per a les biblioteques municipals probablement va ser una sort que la Diputació de Barcelona (PSC) disputés aferrissadament espai polític a la Generalitat (CiU). La seva Central de biblioteques populars (en moltes coses hereva de la xarxa de populars de la Generalitat republicana) va tenir a mitjans dels anys 80 en Nuria Ventura i en Jordi Permanyer els professionals ambiciosos i moderns que van saber crear un model de biblioteques públiques que va sintonitzar amb les necessitats de la societat catalana de llavors.

El model de biblioteca pública del que avui disfrutem (i que s’alaba com a exitós) es configura calladament a la 2a meitat dels 80 i inicis dels 90 i, un cop certificada la seva adequació, pot expandir-se (això es fa sota la direcció d’Assumpta Bailac) fins als nivells excel·lents de servei dels que avui ens felicitem.

Sens dubte en l’èxit hi intervenen les decisions dels nostres besavis de la Mancomunitat, i va ser molt important la flama mantinguda per les nostres avies durant el franquisme, però va ser la feina callada de la generació dels que avui s’estan jubilant la que va crear les realitats d’avui.

L’èxit d’avui no era previsible fa 30 anys ni hi havia cap motiu objectiu que ho fes inexorable. A banda de feina, ha estat possible perquè en el seu moment es va saber crear un model nou de biblioteca, un model alhora possible (donades les limitacions del l’entorn), necessari (que satisfeia coses que la societat demanava) i modern (és a dir, en conjunció amb les tendències modernes a nivell internacional).

No sempre cal fer models nous dels equipaments culturals; cal en moments de renovació i de canvi. No sempre són fàcils de fer; amb la sagacitat, habilitat i tenacitat no n’hi ha prou, la sort històrica pot ser qui marqui la diferència entre l´èxit i el fracàs. Un model no té perquè ser exitós només per ser nou i necessari; ha de ser encertat, sòlid i reproduïble.

Una llàstima, doncs, que entre el Col·legi i la Generalitat no hagin trobat un moment per fer un homenatge als que van saber crear un model dels rèdits dels quals vivim.

Una mica al marge però a propòsit de models. El model que he declarat exitós no estarà en els seus moments finals? La societat catalana ha canviat i (per sort) demana més: uns serveis bibliotecaris municipals que actuïn de forma coordinada a nivell de país, un pas endavant en l’adopció de serveis i documents digitals i una coordinació més gran entre les institucions públiques culturals.

P.d. La foto no és excel·lent, però és feta meva: en Jordi al darrer FESABID.

Not BORN to be a library

Diumenge passat passejava per Barcelona amb un americà que ens visitava per veure les instal·lacions del congrés internacional sobre preservació digital que es farà aquí el proper novembre. Una mica abans de sopar arribàvem al passeig del Born, presidit per l’estructura de l’antic mercat il·luminada. Impressionant.  Això ens va conduir a parlar de la biblioteca provincial de Barcelona (BPP).

Es fa difícil d’explicar que la BPP és una biblioteca en construcció des de 1996 (quasi 20 anys). Vaig escriure no fa gaire un post sobre aquesta biblioteca inexistent, biblioteca que ha tingut al menys sis emplaçaments diferents adiferents llocs de la ciutat (1) sense que mai s’hagi sabut presentar un projecte bibliotecari ja no mínimament il·lusionador sinó mínimament comprensible (2).

Som de voler anar a la processó mentre repiquem campanes -penso jo-, quan llegeixo que un motiu que ha influït en el no olímpic a Madrid 2020 ha estat la tolerància espanyola amb el dopatge. De forma similar, voldríem aquí un Ministeri de Cultura fervorosament constructor d’una biblioteca que no se la creu ningú. I per ningú vull dir ni l’Ajuntament, ni la Generalitat, ni tampoc el COBDC.

Com a ciutadà sóc usuari actiu de les biblioteques públiques, i com a bibliotecari, apòstol fervent de les mateixes. Des d’aquesta postura i cap d’altre penso que a això de les biblioteques municipals cal posar-li una mica d’ordre per tal d’oferir a la ciutadania una imatge clara de què aporta cada punt de la cadena. 

• No es pot presentar la biblioteca pública provincial de Bcn com a peça central del Pla de Biblioteques de Barcelona (1998) per després dilatar la seva construcció ad aeternum sense explicar com pal·liem la seva inexistència, 
• L’Ajuntament governat pel PSC no pot criticar la Generalitat per no integrar-se al Consorci de Biblioteques de la ciutat de Barcelona i no fer res per aquesta integració quan aquest partit està al front del Departament de Cultura (2003-06), 
• No es pot pretendre ser una organització que representa la professió (al menys la part minoritària que continua col·legiada) quan no es demana amb la insistència que li seria pròpia informacions o explicacions a l’Ajuntament o a la Generalitat.

Tenim, per una banda, biblioteques municipals excel·lents amb uns serveis molt ben valorats per la ciutadania, però, per darrera el taulell, una confusió organitzativa considerable. 

• La Generalitat restaurada (CIU) va voler organitzar un servei de biblioteques a nivell català, intent (encertat o no) al que es va oposar la Diputació de Barcelona (PSC). 
• El cessament de Dolors Lamarca al front del Servei de Biblioteques va seguir un llarg període d’atonia al Departament de Cultura del que es va despertar volent fer les biblioteques municipals amb la Llei de 1993 (govern de CIU).  
• Aquesta és votada favorablement pel PSC a canvi d’incloure la transitòria 3a que els ha permès fent com abans. 

Així tenim el servei provincial de la Diputació de Barcelona que està fent de xarxa nacional, els serveis nacionals del Departament de Cultura que fan de xarxa provincial, unes biblioteques de l’estat en general desenganxades de quasi tot (3), unes xarxes locals que a alguns municipis (Barcelona, L’Hospitalet, Sabadell, ...) es mereixen independència de gestió en comptes de la vigilància tutelada a la que estan sotmeses, biblioteques comarcals que ningú no sap quina funció tenen...

Els temes organitzatius no són decisoris en un primer pla -aquí sempre ho és el servei a l’usuari- però acaben ser determinants en el mitja i llarg termini. Si a Catalunya, per a l’alta política, hem decidit deixar enrere l’etapa de la puta i la Ramoneta, també ens hauríem d’aplicar la recepta a nivells inferiors. És a dir, 

• que si no hi ha diners per a la biblioteca pública i provincial, diguem-ho, 
• que si aquesta és prescindible en el marc d’una potent xarxa de biblioteques de barri a Barcelona (xarxa inimaginable el 1998,quan va iniciar-se el Pla de Biblioteques de Barcelona), diguem-ho, 
• que si ens cal optar per un model determinat d’organització de les biblioteques municipals (local, comarcal, provincial, nacional o mixt), diguem-ho.

Fem, però, un discurs clar  i que es pugui explicar (també) als estrangers que visiten Barcelona.

@lluisanglada

(1)  Vegeu, per exemple, notícia a El País de 11.04.00.

(2)  Una obra pública que ha de costar uns 40M€ ha d’anar acompanyada per un discurs narratiu que la faci comprensible. Així ho ha fet, per exemple, la ciutat de Birmingham amb la campanya “Rewriting the book” que acompanyat la construcció de la seva biblioteca central inaugurada el passat 3 de setembre.

(3)  Un clar encert de la GC va ser la seva automatització amb el sistema de la resta de biblioteques municipals gestionades pel Departament de Cultura. 

És hora de tornar a mirar lluny

Aquests darrers anys la planificació estratègica ha caigut en un cert descrèdit. Per una banda, els canvis eren molts, a tots els nivells i en tots els casos grans i sovint, disruptius. Per una altra –i això potser no es té sovint en compte- els recursos per fer coses eren grans i hom es podia permetre el luxe d’emprendre accions sense comptar amb limitacions ii sense la necessitat de comptar amb aliats. Hem viscut anys en els que tot (o moltes coses) eren possibles, en bona part perquè hi havia recursos per fer-les possibles.

Els anys que vindran seran de recursos escassos. Les possibilitats de fer es veuran molt disminuïdes per uns recursos que s’han reduït. En aquest nou context (el ‘new normal’) el pensament estratègic tornarà a prendre importància. Caldrà analitzar molt bé quin és l’escenari de les nostres accions (què cal fer / què és possible fer), quines accions poden posar en valor els serveis bibliotecaris, quines són les nostres possibilitats de fer i amb quins aliats podem comptar.

Les biblioteques catalanes en general han sabut treure profit d’un parell de dècades en que hi ha hagut recursos públics per modernitzar-les i en les que –i això potser és encara més fonamental- les accions de modernització han estat ben dirigides. Algun dia algú hauria de sumar el metres quadrats de noves biblioteques construïdes a Catalunya durant les dues darreres dècades. Han estat a més, biblioteques noves o reformades amb visió de futur i preparades per la substitució del paper pel digital, pel canvi de funció que ens caldrà fer els propers 10 anys: passar de biblioteques que posaven a disposició de la gent documents que a la gent li costava tenir a biblioteques que ofereixen a la gent un espai i uns serveis que els permetin relacionar-se millor amb el món a través d’una utilització refinada, intensiva i sàvia dels documents i de la informació.

Es fa difícil pensar que, en aquests moments de recessió, el canvi de rol de les biblioteques vingui acompanyat de molts recursos per fer invents. No hi haurà diners per fer les biblioteques no fetes fins ara (la provincial de Barcelona, per exemple), no hi haurà segones oportunitats per repetir experiments fallits, no hi haurà opcions per fer allò que no cobreixi clares necessitats socials. Els bibliotecaris tenim per davant uns anys difícils i la professió, a nivell internacional, s’hi està posicionant a partir de tres eixos: abraçar sense dubtes les noves possibilitats d’un món en el que la informació serà bàsicament digital, mostrar que els serveis que ofereixen les biblioteques contribueixen a complir les finalitats que té la institució que les sustenta (posar en valor els nostres serveis) i cooperar més

En els darrers mesos s’han pogut veure presentacions de la visió estratègica de diferents institucions bibliotecàries del país, cosa que fa pensar que, des de  diferents llocs es torna a veure la necessitat de reflexionar sobre el passat i el present per mirar més lluny; per tornar-ho a fer com quan els recursos eren més escassos i l’activitat menys frenètica

Passem revista.

La Biblioteca de Catalunya ha preparat el seu contracte programa per al període2013-16.

El document és breu i val la pena clavar-hi una ullada. Defineix els objectius estratègics, indicadors i compromisos de la Biblioteca de Catalunya per al període 2013-16. Els objectius són clars i estructurats en 6 eixos: 

• Tres en el paradigma de l’imprès: Promoure la Biblioteca com el centre cultural de referència especialitzat en la promoció i difusió del patrimoni escrit, musical, sonor, audiovisual, gràfic i editorial, Identificar i completar el patrimoni bibliogràfic i documental de Catalunya i Posar al dia i a l’abast de tothom el patrimoni bibliogràfic i documental de Catalunya preservat. 
• Tres en l’àmbit del digital: Oferir al món una porta d’accés als continguts digitals patrimonials catalans, Promoure la participació dels ciutadans i agents del patrimoni a través dels continguts digitals i, Consolidar d'un sistema de preservació digital nacional. Ni massa, ni massa poc. Una planificació estratègica centrada en els objectius propis de la biblioteca que no defuig de plantejar-se’n de nous.

Reflexió estratègica d’Assumpta Bailac el passat 9 de novembre al Centre de Lectura de Reus en el marc d’unes que tenien per finalitat la de debatre la funció de les biblioteques i els diferents àmbits bibliotecaris. No puc enllaçar a la presentació de l’Assumpta i és una llàstima. La seva conferència (Oportunitats i amenaces de la biblioteca pública catalana) destil·la l’experiència acumulada a la gerència de serveis de les biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona, a la direcció general de Cooperació Cultural del Departament de Cultura i a la gerència de Biblioteques del Consorci de Biblioteques de Barcelona. 

L’Assumpta formula com a principals objectius de les biblioteques en aquests temps de canvi aquests tres: 

• L’increment dels hàbits lectors, 
• L’equitat en l’accés a la informació i al coneixement, 
• La contribució a la cohesió social. 

I els camins que indica que cal seguir són:

• La cooperació institucional i amb altres agents, a diferents nivells territorials i àmbits diversos
• La posada en valor de la biblioteca pública, amb l’accent en la seva dimensió social i educativa
• L’aposta per la dimensió digital de la biblioteca
• La re orientació de les competències professionals dels equips i explorar noves fórmules de gestió de determinats serveis

Exposició del programa d’actuacions en matèria de biblioteques públiques de Carme Fenoll, el passat 22 de novembre a les 13es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació. Carme Fenoll es va incorporar ara fa uns mesos al Departament de Cultura com a cap del Servei de biblioteques i en poc temps ha sabut crear unes expectatives de canvique crec que són compartides i vistes amb il·lusió per la majoria de professionalsde les biblioteques municipals. La convocatòria anticipada d’eleccions no ha permès (a parer meu) que les moltes mesures iniciades en aquest període hagin quallat en un pla suficientment reposat. 

Els objectius que es planteja el Departament en aquesta nova etapa són ambiciosos: 

• Promoure la coordinació interadministrativa per tal de fer efectiu un veritable Sistema Únic Bibliotecari, 
• Actualitzar els sistemes de suport i cooperació a les biblioteques, i 
• Evitar la duplicitat de recursos, serveis i accions promocionals de les biblioteques. 

I de forma concreta dos objectius clars, necessaris i assolibles: unificació dels catàlegs de lectura pública i sistema català de préstec interbibliotecari.

Finalment -cronològicament parlant-  la presentació a la Facultat de BiD de la visió estratègica de les biblioteques del CBUC sobre les coses fetes fins ara i el canvi tecnològic que volen fer en els propers anys. El bon resum que en fa en Tomàs Baiget m’estalvia fer-lo a mi.

Necessari però encara no suficient: Trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya

Dijous passat es va celebrar una trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya. Es recuperava així una vella tradició (estroncada farà uns 20 anys) per la qual la BC acollia una trobada de bibliotecaris de biblioteques populars abans de Nadal. Vaig tenir la sort de ser-hi i vaig sentir que era una ocasió especial i un dia històric i voldria explicar-ho.

Al llarg de tota la meva vida laboral he sentir dir que el conjunt de les biblioteques populars (o públiques, o municipals) formaven part d’un sistema, però la realitat ho negava reiteradament. S’han fet dues lleis de biblioteques, un reglament de la lectura pública, decrets d’unificació de carnets... però el fet és que les biblioteques populars no formen un sistema, ni ofereixen un servei unitari a la població de Catalunya. El conjunt de biblioteques públiques de Catalunya és un sistema en la forma més que en la pràctica. No tenen ni instruments, ni praxis, ni serveis comuns.

Des d’un dels seients de l’espai teatral que habitualment ocupa La Perla (amb un ‘Luces de Bohemia’ que no s’hauria de perdre ningú), i veient la sala plena de  de bibliotecaris agermanats ja vaig sentir que els responsables de les biblioteques públiques de Catalunya se senten un sistema i volen que hi hagi un sistema.

Era, doncs, una trobada necessària. Un encert de la nova Cap del servei de biblioteques Carme Fenoll que, amb un acte tan senzill com convocar una reunió conjunta, i amb la resposta massiva de la gent anant-hi,  han mostrat que més enllà de les lleis, decrets i estructures organitzatives, els responsables del servei el perceben com un tot.

Abans havia estat així? Jo crec que no. Cal recordar que el Servei de Biblioteques va intentar, en el moment de restabliment de la Generalitat, establir un únic servei per a totes les biblioteques de Catalunya. La destitució de Dolors Lamarca com a Cap del Servei va impedir veure com hagués evolucionat aquella empenta. Des de llavors el Servei ha fet dues coses: no fent o fent a cop de decret.

En la major part de la seva existència, el Servei de Biblioteques s’ha acontentat en existir, actuant com si les xarxes territorials existents més les biblioteques provincials funcionessin com un tot, sense que res en la realitat ho permetés observar. En algunes ocasions (per exemple, més recentment), el Servei ha actuat a cop de decret, volent forçar la realitat amb serveis que es promulgaven com a nacionals des d’anuncis televisius, però que no es traslladaven a la realitat.

Ara si tenim un sistema català? No, encara no. L’acte del passat dia 8 va demostrar-se ser un acte necessari, un acte que mostra que, més enllà dels desencontres entre administracions, els responsables del servei es reconeixen com pertanyents a una unitat. Era un acte necessari, però ha estat encara insuficient. Ho raonaré més endavant.

El conseller Ferran Mascarell, el director general Jordi Cabré i la cap de servei Carme Fenoll van fer un seguit d’afirmacions definidores de la política bibliotecària del Departament. Intentaré transcriure les que em semblen més importants:

• Les biblioteques són un indicador de l’estat de benestar cultural d’un país. Són també una 1a garantia d’igualtat d’oportunitats i, sovint, la1a porta d’entrada d’un estranger al nostre país.
• La biblioteca és un equipament cultural proactiu que reclama participació al seu usuari (a diferència de la resta o majoria d’equipaments culturals que a l’usuari només li demanen atenció i no participació)
• El sistema bibliotecari de Catalunya ha de ser únic, però no ha de ser uniforme, ni centralitzat, ni unificat. Coordinat sí, amb un únic carnet i amb un únic catàleg col·lectiu de biblioteques municipals. La seva actuació ha de ser per mancomunació (de serveis, de recursos, d’equips humans...), respectant la idiosincràsia de cada u.
• Hi ha d’haver més col·laboració entre totes les administracions que mantenen biblioteques. Hi ha d’haver grups de treball per col·laborar i fer les coses entre tots.  
• El mapa actual de biblioteques i els estàndards en que es basa no són un objectiu en si mateix. Mapa i estàndards s’han de reajustar a la realitat del país i la seva aplicació s’ha de flexibilitzar.   
• La biblioteca del futur serà un lloc de trobada de persones. L’espai físic es mantindrà i es mantindrà com una garantia de contacte entre persones humanes. Les biblioteques seran llocs on autoformar-se, on socialitzar-se, on créixer a nivell personal.
• La biblioteca pública té però un problema de visibilització. No està al centre de la vida cultural del país. Els responsables polítics no saben veure el paper de la b en la societat actual, i els bibliotecaris no saben mostrar la importància de les b per a la societat actual.
• Les biblioteques tenen un important paper en el futur: en l’educació permanent, per donar cohesió social i oportunitats a tothom, per fer una societat més sabia i amb més valors i per fomentar la democràcia.

La trobada ve ser un èxit. Jo la valoro  com una fita històrica en el que hauria de ser un inici d’un pla de treball que conduís a organitzar la totalitat de recursos de biblioteques populars en un tot, en un sistema. L’èxit de l’acte i la seva oportunitat , no han d’amagar però la seva insuficiència. 

Vegem els elements negatius de la situació:

• L’acte (aquest inici) es produeix no a l’inici d’una legislatura sinó dos anys després. En circumstàncies normals això voldria dir que tens dos anys per fer coses però aquesta legislatura s'ha acabat i ara cal esperar la formació d’un nou govern. Ja hem perdut dues oportunitats en les que hi ha hagut el mateix partit al govern del departament de Cultura (el PSC amb el 1r tripartit i CiU a l’actual legislatura). A la 3a anirà la vençuda?
• Hi ha un discurs encertat, però jo no se veure plans concrets per arribar on es vol anar. Unificar xarxes en un tot coherent necessita més que bones paraules, necessitat d’una visió orgànica (organitzativa) de repartiment de competències, necessita l’estructuració de serves i necessita idees noves (com, per exemple, donar més autonomia a xarxes reals de grans municipis com Barcelona, l’Hospitalet o Terrassa).
• El moviment és important, però el moviment pel moviment i la crida a la bona fe no són suficients. El govern ha d’articular amb realitats concretes la crida a fer un sistema únic però no unificat, coordinat però no dirigit, complementari i no duplicat.

És un bon començament, un començament necessari, però encara no suficient.

En la Jubilació de Dolors Lamarca

Divendres passat es va jubilar la Dolors Lamarca. La Dolors ha estat una persona molt important per la nostra professió, important com ho han estat Rosa Ricart, Montserrat Roca o Carme Mayol. Importants totes les citades no només pel que han fet, sinó sobretot pel que han deixat fet. El nostre present s’ha beneficiat del que molta gent ha fet abans que nosaltres, però algunes persones han resultat clau per la influència de les seves aportacions.

La Dolors va fer aportacions essencials en tres moments de la seva vida laboral: quan va ser la Cap del Servei de biblioteques de la Generalitat, en els primers anys de la direcció de la biblioteca de la Universitat de Barcelona i més recentment com a directora de la Biblioteca de Catalunya.

La Dolors va ser la primera Cap del Servei de Biblioteques en una Generalitat restaurada. Era el 1979 i es tenia poca experiència de govern. Van ser uns anys difícils (recordem que el cop d’estat d’en Tejero va ser el febrer de 1981) en els que hi havia més il·lusió que recursos. Era però més important mai encertar la direcció o direccions amb les que calia començar a avançar.

Les primeres passes de la política de biblioteques –donades per la Dolors- van ser per modernitzar, per crear un servei nacional i per crear infraestructures. Les biblioteques populars havien resistit bastant be el franquisme adherint-se al model de la Generalitat republicana. Havien passat però molts anys i calia fer biblioteques noves i fer-les més populars, allunyades ja del rigor noucentista amb que es va crear la xarxa. Va ser així amb les primeres que va poder fer la Generalitat (i recordo la 1a: Can Sumarro, avui en procés de reformes).

La segona passa en la bona direcció va ser la de fer (o voler fer) un servei de biblioteques populars o municipals a nivell de Catalunya . Queda això reflectit a la Llei de biblioteques de 1981  i en la praxi organitzativa de serveis territorials de suport. Va ser segurament una llàstima l’esperit poc nacional del PSC, que llavors governava la Diputació de Barcelona, que va abandonar la gestió de la Biblioteca de Catalunya amb moltes reticències i va oposar-se a la integració de les biblioteques de la seva xarxa a la de la Generalitat.

Creació d’infraestructura, en darrer lloc, amb l’Institut Català de Bibliografia. Aquest estava encarregat de l’elaboració de la bibliografia nacional (una tasca fonamental segons l’agenda internacional de llavors feta per la IFLA), però va tenir un paper fonamental en la traducció i adopció de normativa de catalogació (ISBD, AACR2 i CatMARC) i en la confecció de programari de gestió de catàlegs. Cap d’aquestes dues coses haguessin assolits els resultats que van tenir sense el recolzament de la Dolors.

  

Quan la Dolors Lamarca va assumir la direcció de la biblioteca de la UB, el que entenem avui per ‘biblioteca de la UB’ era la biblioteca general de Plaça Universitat. La direcció de biblioteques (ni a la UB ni a cap universitat espanyola) s’ocupava de les biblioteques de facultat o de departament. Aquestes feien la seva vida deixades de la ma de Deu i amb uns nivells de serveis clarament mediocres tret de les comptadíssimes excepcions de la biblioteca de Física i Química de la UB i la d’Arquitectura de la UPC.

El més revolucionari de llavors –difícil de valorar des dels ulls d’ara- va ser considerar que la direcció de biblioteques incloïa la totalitat de les biblioteques de la universitat i començar a actuar en conseqüència. Les biblioteques universitàries espanyoles són el que són (i passen amb molt bona nota l’examen del que s’ha fet en aquests darrers 30 anys) gràcies a aquest posicionament clar. Pot semblar-nos evident  d’avui estant, però això mateix encara no és una realitat a Itàlia i no ho ha estat a França fins fa poc.

La idea que totes les biblioteques de la universitat fossin una ‘unitat funcional’ va trobar acollida en alguns col·legues d’altres universitats d’Espanya en el difícil període de reorganització de les universitats que va tenir lloc els anys 80 (recordem que la llei de reforma de la universitat, LRU, és de 1983). La Llei no disposava res que permetés reformar el principal mal de les biblioteques de la universitat, la seva dispersió, i això va general un moviment professional que va culminar amb la creació de Rebiun. Rebiun va gestar-se com a xarxa cooperativa agafant el bon model de les cooperatives angleses i del PICA holandès. Rebiun va proporcional una ideologia de reforma bibliotecària (tots els fons bibliotecaris d’una universitat es constituïen en una unitat funcional) i va crear infraestructures de suport per a les biblioteques de la xarxa (préstec interbibliotecari i la possibilitat de catalogar per còpia a través d’un catàleg col·lectiu).

Les tasques de modernització de Dolors Lamarca a la UB van passar per la creació de nous edificis de biblioteca de facultat que recollien els fons de biblioteques departamentals, la creació de serveis tècnics i una estructura de gestió feta pels caps de les biblioteques i per l’automatització del catàleg de la biblioteca, tasca aquesta que la Dolors ja va trobar iniciada.

Dolors Lamarca ha escrit poc, però les seves principals aportacions a la direcció de la BC les va expressar a l’article «La Biblioteca de Catalunya en el sistema bibliotecari de Catalunya». Deia allà: “Fins fa uns anys, accés significava que els usuaris podien visitar les instal·lacions de la biblioteca, situada normalment a la capital del país, o utilitzar costosos serveis de préstec interbibliotecari. Avui, accés significa obtenir els continguts per la xarxa, des de qualsevol punt del món.”

L’entrada de les biblioteques nacionals en el món digital no ha estat fàcil. La  Biblioteca de Catalunya, sota la seva direcció, ha abraçat sense vacil·lacions les oportunitats de tenir la informació digitalitzada per tal d’oferir-la a qui la pot necessitar amb unes possibilitats d’accés que es veuen molt incrementades. Segurament l’acte més valent i decisiu va ser l’acord de la BC amb Google llibres gràcies al qual s’estan digitalitzant un bon nombre de llibres de la biblioteca i d’altres quatre biblioteques patrimonials de Catalunya. Una altra vegada la decisió de fer-ho ens pot semblar obvia avui, però no ho era quan es va prendre, ni tampoc no va ser, podem dir-ho ara, fàcil.

Amb la idea de donar accés als fons de la BC a través de la xarxa, la Biblioteca de Catalunya va participar des del primer dia a Europeana i deu ser gràcies a això que el català és una llengua europea (a Europeana, almenys)

Cal sumar aquí l’arxiu de la web de Catalunya que es fa amb Padicat, la digitalització de col·leccions completes de revistes que ja no es publiquen feta amb ARCA, la participació en iniciatives cooperatives de digitalització com TDX, MDC i RACO.

Probablement els molts anys de feina de Dolors Lamarca es mereixin més ratlles però en aquestes he intentat ressenyar el més substancial del seu llegat. Crec que és innegable. Els que he destacat ho he fet des de la perspectiva subjectiva que inevitablement tinc per haver estat en aquestes batalles i també des de la subjectivitat de l’agraïment i afecte que li tinc i des d’aquí li declaro.