Serien millors les biblioteques públiques en una Catalunya independent?

Un dels arguments anti-independentistes més repetit és que els pro independentistes enganyen la gent oferint un panorama embellit (i fals) d’una hipotètica Catalunya independent. Malgrat jo no hagi trobat cap pintura idíl·lica en els llibres o articles que he llegit sobre el tema (entre altres coses, perquè a la costa tarragonina no sembla que hi hagi unes bosses de petroli inexhauribles), reflexionar sobre si serien millors les biblioteques públiques en una Catalunya independent sembla un bon repte.

Caldria, en 1r lloc, establir quina és la situació de les biblioteques publiques de Catalunya. Aquesta és evidentment bona si es compara amb el passat remot (20 anys) o més recent (10 anys), o si es compara la de territoris veïns (això vol dir tant la resta d’Espanya com França, per exemple). Però una situació comparativament bona no és una situació òptima. 

Al meu entendre, les biblioteques públiques catalanes arrosseguen tres tipus de llast: estructural, organitzatiu i de canvi de paradigma.

El pes del nostre passat. Portem damunt la nostra esquena segles d’incúria cultural. Això comporta uns índexs de lectura més baixos que la mitjana europea, però també una menor disponibilitat a invertir en cultura. Les moltes (i bones) biblioteques que hem fet en el passat recent les hem començat a fer quan tots els ajuntament ja tenien el seu poliesportiu. Vist el nostre passat recent, la nostra societat (sigui aquesta la catalana o la espanyola), no ha considerat fonamental millorar la infraestructura cultural i no ha invertit el que calia per millorar el coneixement de l’anglès entre la població, disminuir el fracàs escolar o reformar la FP.

Els problemes mal resolts. He pogut comprovar més d’una vegada que als responsables del sistema públic de biblioteques no els agrada que se’ls digui que aquest es basa en un repartiment competencial confús entre municipis, diputacions i Generalitat. En el sistema espanyol de biblioteques públiques conflueix una estructura organitzativa del S. XIX (les biblioteques provincials de funcionament centralitzat) amb estructures del S. XX (com la que va crear la Mancomunitat: biblioteques municipals recolzades per una xarxa). Passa però que estem al S. XXI i que a Catalunya tenim la meitat del sistema de biblioteques regit per una diputació i l’altra meitat per la Generalitat, i que cap dels dos ha fet front com calia als canvis que venen imposats per una informació que cada vegada és més digital, més accessible des de fora de les biblioteques físiques i que requereix noves competències professionals.

Un canvi de paradigma que ens amenaça. Podem debatre si és una oportunitat o si és una amenaça, però tots estarem d’acord en que estem vivint un canvi de paradigma en el qual algunes institucions sòlidament establertes i gens qüestionades al llarg del S. XX poden ser vistes com prescindibles per la societat que fins ara les ha sufragat. Per exemple, les biblioteques. Vivim temps de canvis i no es tracta només de fer anuncis de millora als poders públics i a la ciutadania, cal a més, (de)mostrar que les biblioteques (convenientment renovades) poden continuar ajudant a les societats que les financen. Això és més fàcil de dir que de fer; la sort és que en aquest propòsit ens acompanya la

Comunitat internacional de bibliotecaris.

Aquests tres condicionants no quedarien modificats en una Catalunya independent. Sí que varia la capacitat d’afrontar-los, ja que, amb menys ‘dependència’, s’eliminarien alguns obstacles per canviar o, més ben dit, hi hauria més capacitat per dirigir els canvis. Posem un exemple, una Catalunya independent dins Europa no podria evitar pagar el cànon per fer préstecs a les biblioteques -perquè aquesta obligació prové d’una directiva europea- però podria en canvi establir un sistema diferent al que ha triat el Ministerio de Cultura per remunerar als autors pels préstecs de les seves obres fets a biblioteques. Les capacitats de millora de les biblioteques dependrien de tres factors: les prioritats, la voluntat, el projecte.

Són les prioritats les que determinen els recursos existents. Com més recursos, millor, però, per a equipaments poc costosos (comparativament parlant) com les biblioteques, de recursos sempre n’hi ha prou. Altra cosa és que es prioritzin els recursos existents i que les inversions culturals passin davant d’altres. Una Catalunya independent pot afavorir el turisme o la competitivitat industrial, cada opció és lícita i aporta riquesa d’una manera diferent; la primera, però no necessita que els pobles i ciutats (ni els centres educatius) tinguin biblioteques especialment bones, la segona, sí.

No hi ha millora sense voluntat de millora. Les biblioteques públiques catalanes són indubtablement millors del que eren fa uns anys, però algunes millores perfectament possibles no s’han fet. Quines? Doncs, per exemple, un catàleg col·lectiu de les biblioteques municipals, o, un servei de préstec a nivell de Catalunya, o la compra conjunta de recursos electrònics (bases de dades, revistes o llibres). En el passat, algunes de les millores citades es veien impossibles degut a la confrontació política entre la Generalitat i la Diputació de Barcelona, però aquestes dues entitats han estat del mateix color polític a les darreres 4 legislatures (dues del tripartit i les dues darreres de govern Mas) sense que hagi canviat res. Haurem de reconèixer que la manca de voluntat no està en els polítics sinó en els tècnics?

No podem anar a més si no sabem cap on anem. Fer és saber què fer, i saber què fer a les biblioteques ha estat fàcil en la 2a meitat del S. XX: més biblioteques amb més llibres. Però els desenvolupaments tecnològics estan canviant de forma profunda l’entorn en el que ens movem. El canvi és tant tecnològic com social, afecta alhora els objectes transportadors d’informació com els costums dels lectors i les maneres de llegir. Tenir una certa visió estratègica sempre és útil, però ho és més en moments d’incertesa i de canvis i jo no conec cap document del Departament de Cultura o del Consell de Biblioteques on s’esbossi cap cosa que pugui assemblar-se a un pla d’actuacions o una visió estratègica.

Les societats catalana i espanyola viuen tímids moments de voluntat de canvi, però les millores, si bé depenen d’elements estructurals (els recursos materials o el fet de ser un estat), depenen també d’altes factors. Val la pena llegir el petit best-seller de Daron Acemoglu i James A. Robinson, “Why nations fail”: les millores depenen menys de determinants geogràfics o materials que de la forma com fem les coses i de si premiem (amb bens materials o espirituals) a qui fa les coses ben fetes, o no.

Necessari però encara no suficient: Trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya

Dijous passat es va celebrar una trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya. Es recuperava així una vella tradició (estroncada farà uns 20 anys) per la qual la BC acollia una trobada de bibliotecaris de biblioteques populars abans de Nadal. Vaig tenir la sort de ser-hi i vaig sentir que era una ocasió especial i un dia històric i voldria explicar-ho.

Al llarg de tota la meva vida laboral he sentir dir que el conjunt de les biblioteques populars (o públiques, o municipals) formaven part d’un sistema, però la realitat ho negava reiteradament. S’han fet dues lleis de biblioteques, un reglament de la lectura pública, decrets d’unificació de carnets... però el fet és que les biblioteques populars no formen un sistema, ni ofereixen un servei unitari a la població de Catalunya. El conjunt de biblioteques públiques de Catalunya és un sistema en la forma més que en la pràctica. No tenen ni instruments, ni praxis, ni serveis comuns.

Des d’un dels seients de l’espai teatral que habitualment ocupa La Perla (amb un ‘Luces de Bohemia’ que no s’hauria de perdre ningú), i veient la sala plena de  de bibliotecaris agermanats ja vaig sentir que els responsables de les biblioteques públiques de Catalunya se senten un sistema i volen que hi hagi un sistema.

Era, doncs, una trobada necessària. Un encert de la nova Cap del servei de biblioteques Carme Fenoll que, amb un acte tan senzill com convocar una reunió conjunta, i amb la resposta massiva de la gent anant-hi,  han mostrat que més enllà de les lleis, decrets i estructures organitzatives, els responsables del servei el perceben com un tot.

Abans havia estat així? Jo crec que no. Cal recordar que el Servei de Biblioteques va intentar, en el moment de restabliment de la Generalitat, establir un únic servei per a totes les biblioteques de Catalunya. La destitució de Dolors Lamarca com a Cap del Servei va impedir veure com hagués evolucionat aquella empenta. Des de llavors el Servei ha fet dues coses: no fent o fent a cop de decret.

En la major part de la seva existència, el Servei de Biblioteques s’ha acontentat en existir, actuant com si les xarxes territorials existents més les biblioteques provincials funcionessin com un tot, sense que res en la realitat ho permetés observar. En algunes ocasions (per exemple, més recentment), el Servei ha actuat a cop de decret, volent forçar la realitat amb serveis que es promulgaven com a nacionals des d’anuncis televisius, però que no es traslladaven a la realitat.

Ara si tenim un sistema català? No, encara no. L’acte del passat dia 8 va demostrar-se ser un acte necessari, un acte que mostra que, més enllà dels desencontres entre administracions, els responsables del servei es reconeixen com pertanyents a una unitat. Era un acte necessari, però ha estat encara insuficient. Ho raonaré més endavant.

El conseller Ferran Mascarell, el director general Jordi Cabré i la cap de servei Carme Fenoll van fer un seguit d’afirmacions definidores de la política bibliotecària del Departament. Intentaré transcriure les que em semblen més importants:

• Les biblioteques són un indicador de l’estat de benestar cultural d’un país. Són també una 1a garantia d’igualtat d’oportunitats i, sovint, la1a porta d’entrada d’un estranger al nostre país.
• La biblioteca és un equipament cultural proactiu que reclama participació al seu usuari (a diferència de la resta o majoria d’equipaments culturals que a l’usuari només li demanen atenció i no participació)
• El sistema bibliotecari de Catalunya ha de ser únic, però no ha de ser uniforme, ni centralitzat, ni unificat. Coordinat sí, amb un únic carnet i amb un únic catàleg col·lectiu de biblioteques municipals. La seva actuació ha de ser per mancomunació (de serveis, de recursos, d’equips humans...), respectant la idiosincràsia de cada u.
• Hi ha d’haver més col·laboració entre totes les administracions que mantenen biblioteques. Hi ha d’haver grups de treball per col·laborar i fer les coses entre tots.  
• El mapa actual de biblioteques i els estàndards en que es basa no són un objectiu en si mateix. Mapa i estàndards s’han de reajustar a la realitat del país i la seva aplicació s’ha de flexibilitzar.   
• La biblioteca del futur serà un lloc de trobada de persones. L’espai físic es mantindrà i es mantindrà com una garantia de contacte entre persones humanes. Les biblioteques seran llocs on autoformar-se, on socialitzar-se, on créixer a nivell personal.
• La biblioteca pública té però un problema de visibilització. No està al centre de la vida cultural del país. Els responsables polítics no saben veure el paper de la b en la societat actual, i els bibliotecaris no saben mostrar la importància de les b per a la societat actual.
• Les biblioteques tenen un important paper en el futur: en l’educació permanent, per donar cohesió social i oportunitats a tothom, per fer una societat més sabia i amb més valors i per fomentar la democràcia.

La trobada ve ser un èxit. Jo la valoro  com una fita històrica en el que hauria de ser un inici d’un pla de treball que conduís a organitzar la totalitat de recursos de biblioteques populars en un tot, en un sistema. L’èxit de l’acte i la seva oportunitat , no han d’amagar però la seva insuficiència. 

Vegem els elements negatius de la situació:

• L’acte (aquest inici) es produeix no a l’inici d’una legislatura sinó dos anys després. En circumstàncies normals això voldria dir que tens dos anys per fer coses però aquesta legislatura s'ha acabat i ara cal esperar la formació d’un nou govern. Ja hem perdut dues oportunitats en les que hi ha hagut el mateix partit al govern del departament de Cultura (el PSC amb el 1r tripartit i CiU a l’actual legislatura). A la 3a anirà la vençuda?
• Hi ha un discurs encertat, però jo no se veure plans concrets per arribar on es vol anar. Unificar xarxes en un tot coherent necessita més que bones paraules, necessitat d’una visió orgànica (organitzativa) de repartiment de competències, necessita l’estructuració de serves i necessita idees noves (com, per exemple, donar més autonomia a xarxes reals de grans municipis com Barcelona, l’Hospitalet o Terrassa).
• El moviment és important, però el moviment pel moviment i la crida a la bona fe no són suficients. El govern ha d’articular amb realitats concretes la crida a fer un sistema únic però no unificat, coordinat però no dirigit, complementari i no duplicat.

És un bon començament, un començament necessari, però encara no suficient.