dimecres, 25 de febrer del 2009

Joan Manuel del Pozo i l'humanisme

La Fundació La Caixa i l’ACUP (l’Associació Catalana d’Universitats Públiques) organitzen un cicle de conferències anomenat "Ciència i Societat. I avui parla...". L’objectiu és fomentar la divulgació de la recerca científica a Catalunya. La conferència d’ahir dimarts duia per títol “Recerca humanística i canvi social: bases antigues del pensament contemporani” i la impartia Joan Manel del Pozo.

En Joan Manel del Pozo va ser conseller d’Educació i, per molta gent, ho va ser massa poc temps. Professor de filosofia a la UdG, abans parlamentari i molt abans company de pupitre d’alguns amics al seminari de Vic. Jo el vaig conèixer a la feina on en Joan Manel va demostrar ser la rara excepció del professor universitari que ha de fer gestió i que la fa amb humilitat, amb ganes de sumar i d’aprendre (i no amb els seus contraris, cosa desgraciadament més freqüent).

Sense pretendre resumir la conferència i intentant no trair el que va dir del Pozo, passo a donar les idees que em van semblar més suggerents:

  • Del Pozo va evitar algunes definicions reduccionistes de l’humanisme (l’humanisme com a classicisme o com a refinament cultural). Defineix humanisme com el conjunt de coneixements que desenvolupa l’home per intentar conèixer-se a si mateix. L’humanisme seria així un subconjunt d’allò que en diem ciència i s’adreçaria a la comprensió del fenomen humà i sobretot a tot allò no cobert pels aspectes biològics, fisiològics, etc. L’humanisme per tant es centraria en els aspectes ‘espirituals’ dels humans: l’art, la història, la cultura, el pensament, el llenguatge...
  • L’humanisme estudiaria l’home com animal simbòlic i el símbol com instrument d’organització i interpretació del món. Estudiaria el poder simbòlic de la paraula, insignificant com objecte, però amb capacitat de generar guerres i paus. La realitat no es composaria només dels fets, els fets són un aspecte de la realitat; la realitat és un complex en el qual els fets són una part. Els fets són, però, a més, són interpretables, connoten, tenen significat...
  • La història seria una espiral de present continu (el passat és sempre present en el present). A l’occident vivim en un present escàs mirant cap un futur que encara no és cert. A l’orient, el savi mira al passat per donar sentit al present i per projectar aquest significat al futur. Una gràfica metàfora: Plató i Aristòtil treuen el cap pel forat de l’escala i els mirem des del pis 21.
  • En la realitat (que evoluciona) hi ha invariants humanes. El que justifica el saber i la recerca humanística és estudiar-les, posar en valor tota la riquesa intel·lectual humana sense mirar la data o el lloc de producció. L’humanista és el que fa present les aportacions del passat encara vàlides. Les preocupacions d’Aristòtil són les mateixes que les nostres amb canvis terminològics.
  • L’humanisme és una proposta de treball que evita el dogmatisme de la tecnociència. Cal el saber humanístic: pel reconeixement històric dels valors humans, per donar força a la llibertat, per donar claus de sentit i interpretació a la nostra vida i per corregir l’escissió produïda el XIX entre cultura literària i cultura tècnica.
  • Per què cal fer recerca humanística? Perquè és un desenvolupament a l’engròs del ‘coneix-te a tu mateix’, una manera de desenvolupar de la sensibilitat estètica, un camí de regeneració i de millora del polític i del social. Perquè les societats es mouen més per les mentalitats que per l’economia.
I la que recullo com a darrera i em servei per tancar aquesta entrada:

  • No hi ha garanties enlloc, no n’hi ha en l’alta cultura ni a altre lloc, la garantia és ser crític, és estar insatisfet; hi ha garantia en la permanent sospita.

dilluns, 23 de febrer del 2009

5 raons per queixar-se a/de la universitat

Vaig ser una de les 500 persones (o érem només 400?) que fa uns 10 dies esperàvem poder inaugurar les noves dependències de la UPF a cal Aranyó i que no vam poder perquè unes 50 persones (o eren només 40?) van canviar les normes de l’acte.

Els meus estudis universitaris van tenir lloc en una universitat encara franquista i miserable en el material i en l’espiritual i, sincerament, se’m fa difícil de pair una protesta contra la inauguració de noves instal·lacions universitàries que no es queixa en cap moment de la mediocritat del nivell de la universitat espanyola.

No vaig saber captar els motius de la queixa. Protestes per la ‘mercantilització’ de la universitat, demandes de dimissions i solidaritat del PAS que protesten contra les ‘intolerables’ (sic) condicions laborals de la universitat. Jo crec que hi ha però, tant des de la societat com des de la universitat, motius per protestar i per queixar-se de la universitat. N’ofereixo uns quants a qui vulgui rebel·lar-se.

La poca qualitat del sistema universitari. La universitat espanyola (i la catalana no se n’escapa) té una qualitat baixa. Deixant a banda les excepcions a aquesta regla (que existeixen), només una universitat espanyola (la UB) apareix (a les darreres posicions) entre les 200 millors universitats mundials i el sistema universitari espanyol ocupa la 17a posició (la darrera) en la classificació del Consell de Lisboa.

El 4+1. Els acords de Bolonya deixaven als diferents països europeus dues opcions per concretar l’homologació de titulacions: fer el graus amb crèdits cursables en tres anys i els màsters en 2 (el model 3+2) o fer els graus d’un equivalent de 4 anys i els màsters d’1. L’opció majoritària ha estat la del 3+2 i Espanya s’ha quedat sola altre cop a Europa triant un camí a favor del qual no he sentit cap argumentació sòlida. La reforma de l’EEES se sustenta en proposar uns graus generalistes complementats per uns postgraus d’especialització. El 4+1 fa que els graus s’assemblin massa a les antigues llicenciatures (molt propi d’aquí això de no canviar res) i que els màsters siguin massa curts.

Les poques beques. De les poques coses intel·ligibles dels discursos anti Bolonya és que l’EEES suposarà un encariment dels estudis universitaris. Aquests a Espanya tenen una subvenció pública del 84%, és a dir, l’estudiant (o els seus pares) paga un 16% del seu cost. Independentment de la renda, un 16%. La matricula universitària suposa per a moltes famílies pagar menys que per l’ensenyament secundari. Contradictori del tot ja que tenir títol universitari és correlaciona amb més sou al llarg de la vida professional. El sistema de beques actual és escàs. N’hi ha poques i són de baixa quantia.

El mapa de titulacions. Els recursos públics no són infinits i els que en planifiquen la seva inversió els dosifiquen en funció de necessitats, objectius i possibilitats. La creació de titulacions però ha seguit més uns criteris d’anar dotant de les mateixes titulacions a tothom que a l’especialització. El resultat té dos efectes negatius: algunes (bastantes) titulacions tenen més oferta en recursos que demanda en estudiants i els recursos es dispersen fent que poques titulacions assoleixin nivells alts de qualitat.

La no existència d’ensenyaments superiors més enllà de la universitat. A Espanya, ensenyament superior i universitat són sinònims a la pràctica. Alguns arguments de les queixes anti EEES apunten a un intent de devaluar la universitat dedicant-la a estudis directament relacionats amb les necessitats de formació per a una feina. L’ensenyament superior ha de ser universitari en el sentit de conreuar l’alta ciència, però ha de ser també professionalitzador. Que hi hagi les càtedres de física quàntica i de dret constitucional que calgui, però també estudis que capacitin a la gent a ser restauradors o hotelers (el 14% del PIB de Catalunya venen de l’hosteleria).

p.s. Les notes per aquesta entrada de blog són de fa dies, però no em decidia a escriure fins que no pogués consultar la revista Barcelona metropolis que dedica el seu quadern central la universitat. M’ha semblat un prodigi d’equanimitat i democràcia que els articles de Miquel Caminal, Francisco Fernández Buey, Josep Ferrer, Joan Tugores Ques, Jordi Casassas Ymbert, Albert Corominas, Vera Sacristán i d’Antoni Domènech anessin tots en la mateixa direcció. Per cert, que només he trobat una mica d'interès en el de Paco Fernández Buey, que recorda que la universitat té funcions docents i de recerca i també de formació de dirigents.

dilluns, 16 de febrer del 2009

El nuevo paradigma del sector del libro

En el último Liber coincidí con amigos madrileños entre los que estaba Marta que me presentó a Manuel Gil y a Francisco Javier Jiménez. Estos acababan de publicar “El nuevo paradigma del sector del libro” (Trama editorial, 164 p., 978-84-89239-91-3). Los autores tienen larga experiencia en el sector editorial y actualmente trabajan en pequeñas editoriales.

Me anoté los datos del libro y lo pedí inmediatamente a mi librería (La Tralla). Esto fue en octubre pero, a pesar de interesarme por él diversas veces, no lo recibí hasta hace alguna semana. Me consta que Guillem de La Tralla se esforzó en proporcionarme el libro, pero cuatro meses para recibir un pedido denotan sin duda alguna que el mercado del libro tiene algunos problemas estructurales como los que el propio libro explicita.

El libro se compone básicamente de cuatro capítulos a los que se suman dos de finales pero 2 son las ideas centrales del libro:

  • El mercado del libro está viviendo profundos cambios entre los que destaca un cambio en los modelos de consumo cultural y un cambio en las herramientas de comercialización
  • En estos cambios globales, las diferencias entre grande y pequeño se acentúan: las editoriales grandes requieren grandes librerías mientras que las pequeñas editoriales necesitan canales de venta independientes.

En el primer capítulo se tratan las grandes tendencias que inciden en la sociedad en general (y por lo tanto en la comercialización y el consumo del libro) y en el sector del libro. Las tendencias generales serían por un lado sociales (globalización, polarización de la renta, surgimiento de la Web 2.0...) y de mercado (aparición del prosumidor, desintermediación del mercado, aparición de las economías de cola larga...) Las específicas del sector del libro vale la pena detallarlas:
  • El desplazamiento del libro como bien cultural a bien de ocio.
  • La tendencia a la concentración de empresas y a la creación de conglomerados empresariales o macroesferas multimedia.
  • Dependencia excesiva del sector de las distribuidoras que ejercen efectos de cuello de botella en el canal de comercialización y que basan su estrategia en una visión anticuada de las posibilidades actuales.
  • Acumulación de ventas en cadenas de librerías y grandes superficies
  • La vulneración permanente y consentida del precio fijo

El segundo capítulo trata en teoría de las editoriales. A efectos prácticos trata de las pequeñas editoriales o de les editoriales independientes. Estas deben desarrollarse en un sector que cuenta poco con ellas. La comercialización del libro tiene una alta dependencia de empresas distribuidoras y de cadenas de librerías que priman la venta masiva a la satisfacción de una venta diversificada. Los autores consideran que el incremento de ventas de libros no responde a un incremento de la lectura sino a que el libro ha pasado a formar parte de un nuevo consumo cultural. La edición independiente está hiperfragmentada y desconectada de su publico. Por otra parte, la tecnología i Internet permiten nuevos soportes, nuevas formas de creación y nuevas formas de relación editor-consumidor. Ver las propuestas de trabajo en el ámbito editorial que hacen los autores en las p. 78-87.

El capítulo tercero trata de las distribuidoras de libros y quizá sea el más interesante dado lo poco conocido que es el funcionamiento e influencia de estas empresas intermediarias en el sector. En resumen, las empresas distribuidoras son las que enlazan el producto con la venta y los autores criticas que estas ejerzan en estos momentos un papel determinante de configuración del mercado. Les editores y los libreros habrían cedido su liderazgo natural del sector a estas empresas intermediarias que han apostado por lo fácil: las ventas masivas de algunos títulos. Para los autores “no hay ninguna duda: una intensa relación editor-librero independiente es la base sobre la que sustentar la pluralidad bibliodiversa de la edición y un ecosistema de librerías culturalmente diferenciadas”. Ver propuestas concretas en p. 112-114.

Las librerías son objeto del capítulo 4º y quizá la mejor forma de aproximarse a su realidad sea mirar el gráfico dela p. 122 que muestra el retroceso en ventas en los últimos años de librerías quioscos y club de lectores al lado del incremento de ventas de los grandes almacenes, cadenas de librerías e hipermercados. Según los autores “el consumo se está deslizando significativamente hacia estos nuevos puntos de venta que utilizan como reclamo no el precio, sino sus espacios y su oferta hipertsaturada”. El libro dedica breves líneas a las bibliotecas que, de tener más dinero para compras, deberían ser sostenedoras de determinadas ediciones y que, al concentrar las compras en departamentos centrales, favorecen la concentración del sector en vez de favorecer la capilaridad de las ventas. Se pueden encontrar propuestas de trabajo en las p. 140-146.

El libro acaba con dos capítulos de entidad menor a los comentados hasta aquí. El 5o, son 10 páginas analizando el precio fijo que concluyen de forma contundente. Consideran los autores que las prácticas actuales del precio fijo son hipócritas ya que son vulneradas con diferentes artificios (léanse el libro para saber cuales) y piden una aplicación a rajatabla del precio fijo o sustituir este régimen por uno de precio libre y de libre competencia a través del precio y de los servicios. El último capítulo es una relación de 10 propuestas de trabajo de los autores para mejorar la vitalidad del sector entre las cuales destaco la de impulsar un encuentro bianual entre bibliotecarios y agentes de la cadena del libro.

Comentarios personales:

  • El libro tiene el gran valor de inserir el análisis del sector del libro en una dinámica más general que dirige el mundo de las empresas y del consumo. Los profesionales (todos) estamos tentados de fijarnos en las tendencias propias de nuestra parte de mundo. Debemos hacerlo porqué esta es la realidad en la que nos movemos, pero sin olvidar que difícilmente las tendencias específicas pueden sustraerse de tendencias más generales. Por ejemplo, entre bibliotecas universitarias se critica la concentración de la edición científica en pocas manos como si fuera una estrategia pensada para estrangular económicamente a las bibliotecas, cuando no es más que una manifestación específica de una tendencia general (que puede gustar más o menos, esta es otra cuestión). Siempre he sido partidario de prestar más atención a la sociología y a la economía que a la tecnología.
  • El mercado es un continuo y el vigor del mercado se consigue con una cadena formada de agentes vigorosos y no con la fagocitación de un agente por parte de otro. Inventores, productores, intermediarios, vendedores y consumidores = creadores, editores, distribuidores y bibliotecas, librerías y lectores. Para que el sector progrese tienen que ser eficiente y dinámico. Es mejor un gran espacio en el que haya lugar para todos que un espacio achicado con pequeños fragmentos para algunos.
  • ¿Por qué el sector del libro tradicional (editores, distribuidores y libreros) ha prestado tan poca atención a las bibliotecas y a los bibliotecarios a pesar de nuestra posición como compradores y como presciptores? ¿Por qué las asociaciones profesionales (de bibliotecarios) han tenido tan poco interés en entrar en las dinámicas de debate del sector?

dijous, 12 de febrer del 2009

Buscar, refinar i descobrir

Avui que el meu fill Manel m’ha fet l’exposició del seu treball de recerca sobre els tòpics de la publicitat, és bo recordar que hi ha anuncis que il·luminen. Ho era el d’aquell metacercador (quin era?) que s’anunciava dient que el que ell feia no era buscar sinó trobar. Ho és el del fullet d’AquaBrowser Library del que vaig parlar una mica ara farà un any.

AquaBrowser, segons la propaganda, busca, refina i descobreix. Parlem-ne:

  • Busca al catàleg, i això ho fa com qualsevol altre OPAC, però pot buscar també altres recursos de la biblioteca (dipòsits, per exemple) o recursos electrònics subscrits.
  • Refina la cerca, i això cal si la cerca és una metacerca. Si busquem a més d’un lloc alhora, si barregem llibres del catàleg (monografies) amb articles d’un dipòsits (una part component) cal que tiguem la possibilitat de separar la cerca per format.
  • Descobreix recursos, i això ho fa suggerint documents que relacionats amb els buscats indicant els que hi poden estar associats, variacions d’escriptura del terme usat a la cerca, traduccions del terme, termes relacionats a través del sistema d’alfabètic de matèries i els que en diuen camins de descoberta. Millor veure en un cas en viu com pot ser a la biblioteca de Koldo Mitxelena de la Diputació foral de Gipuzkoa.

AquaBrowser se sobreposa als sistemes automatitzat més tradicionals com poden ser-ho Horizon, Millennium, Unicorn o Virtua. AquaBrowser és un producte de Bowker, empresa especialitzada en l’edició dels repertoris d’ISBN i que va ser rebutjada a Espanya per fer l’ISBN espanyol, cosa que ara fa (probablement pitjor) l’Agencia Española del ISBN. Bowker té també el producte Syndetic Solutions que enriqueix els catàlegs tradicionals amb continguts com les cobertes dels llibres, la seva taula de sumari, revisions...

Segons nota de premsa del passat 22 de gener, Cambridge Information Group (CIG), (la companyia mare de Bowker) i ProQuest han invertit diners en la meva estimada LibraryThing per que Bowker pugui vendre internacionalment LibraryThing for Libraries (LTFL). LTFL és una ‘capa’ o ‘pell’ que se sobreposa al OPAC i li proporciona una interficie més poderosa i més web 2.0 (amb tags, recomanacions, crítiques, suggerencia de traduccins i altres edicions...)

Post escriptum. Pels que seguiu aquest blog fins arribar a quí, però no el llegiu prou com per seguir els comentaris que s'hi fan, orientar-vos cap als fets a la darrera entrada amb aportacions d'interès sobre si les biblioteques són o no lloc. Entre les aportacions, una d'estelar, la d'en Pep Mates comentant com, malgrat els esforços dels bibliotecaris d'estendre els espais de les biblioteques més enllà de les seves parets el Ministeri de Cultura s'entesta en no deixar sortir els serveis biblitecaris fora de les parets de les biblioteques. Llegiu-ho a 'Contra les biblioteques'.

I encara sobre el mateix tema. Recomanable del tot (i en català) l'article de Jeffrey Pomerantz i de Gary Marchionini "The digital library as place". Journal of documentation, Vol. 63, Núm. 4 (2007), p. 505-533. Sobre espais (físics i virtuals), bo i en català. Per anar-hi, cliqueu aki.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Els espais físics encara importen

Els recursos que té una biblioteca per dur a terme les seves funcions són la tecnologia, els serveis, la informació, el personal i l’espai. Els he posat en l’ordre en el que crec que els posem els bibliotecaris i crec que aquest ordre dóna massa importància a la tecnologia i massa poc a l’espai.

En algun moment no massa llunyà (i potser per sort nostra, no pas aquí), les biblioteques públiques havien de ser –segons la responsable del sistema bibliotecari espanyol-, biblioteques de préstec. A les universitats, han estat legió els bibliotecaris que han mirat malament els usuaris que anaven a la biblioteca ‘només a estudiar’.

Si l’espai físic ja no ha merescut massa les nostres consideracions, l’onada d’impuls tecnològic de la xarxa dels darrers 10 o 15 anys ha acabat de desplaçar l’atenció del físic al virtual. Però la realitat dels canvis del hàbits dels humans no corre tant com la imaginació dels fans de la tecnologia. Amazon i la venda en línia de llibres físics ha estat segurament un dels majors èxits d’Internet, però aquesta no suposa més que el 15% del mercat als EUA. Anirà en augment? Potser sí, però els responsables de les llibreries tradicionals, alhora que miren de ser també present a la xarxa, no rebutgen els llocs on es produeixen el 85% de les vendes. Al contrari, miren com millorar els espais físics de les llibreries. No hauríem de fer el mateix amb el de les biblioteques?

Harold B. Shill i Shawn Tonner van fer un estudi sobre quasi 400 institucions acadèmiques nord-americanes que des de mitjans dels 90 havien fet nous edificis de biblioteques o n’havien ampliat o reformat. L’estudi buscava veure quins impactes havien tingut aquestes noves biblioteques o reformes en les conductes del usuaris. Podeu veure’n alguns resultats als dos articles següents:

  • Creating a better place: physical improvements in academic libraries, 1995-2002 // College & research libraries, nov. 03, p. 431-466.
  • Does the building still matter? Usage patterns in new, expanded, and renovated libraries, 1995-2002 // College & research libraries, march 04, p. 123-150.

Als autors els interessava conèixer 3 coses:

  1. Si les inversions en edificis suposaven increments en ús de la biblioteca.
  2. Quin tipus de millores es correlacionaven amb increments d’usos.
  3. Si l’increment d’ús durava més enllà de la novetat de l’edifici o de la reforma

Als interessats en arquitectura bibliotecària (que haurien de ser seguidors del blog [bauen] biblioteques i arquitectura) els animaria a llegir el primer dels articles citats, que és el que a mi m’ha semblat més interessant. No en faré un resum detallat, però si que explicaré les tendències que a mi m’han semblat més interessants i que crec que poden estendre’s a biblioteques de qualsevol tipus:

  • Les biblioteques que, històricament (als EUA), havien ocupat espais propis i aïllats d’altres serveis, tendeixen ara a incorporar als seus espais altres serveis bibliotecaris. Els edificis de biblioteques tendeixen així a ser multipropòsit.
  • Les millores tenen quasi sempre com objectiu augmentar les facilitats per fer formació dins la biblioteca, guanyar espai per a persones i incrementar les zones d’estudi per a grups.
  • La connexió inalàmbrica a la xarxa és el resultat del 85% dels nous edificis fets des de 1994.
  • Els centres usats on s’han fet les obres combinen els nous edificis i les ampliacions amb l’ús d’emmagatzematge compacte per a les seves col·leccions. Aquest pot ser dins la pròpia biblioteca, però cada vegada més biblioteques confien en magatzem remots (sovint cooperatius) per guardar els documents de baix ús.

Els articles comentats els havia llegit fa una mica de temps i no havia trobat el moment de comentar-los aquí. M’han animat a fer-ho dues coses. La primera és l’estona que vaig passar a la cafeteria de la llibreria la Central. La setmana havia estat intensa i el divendres llarg i necessitava un refugi, un tercer espai, un lloc on mirar coses que m’interessen (llibres) en un ambient de repòs. Les llibreries s’han apressat a fer que els seus espais milloressin en confort i que convidessin a anar-hi. La segona, el sorprenent enllaç que em proporciona en Joan, un crac en això de trobar informació a Internet.

Es tracta d’un estudi de ‘CONSUMER EROSKI, el diario del consumidor’ on s’analitzen les instal·lacions i serveis de 100 biblioteques públiques a 18 ciutats espanyoles. Sorprenent, sincerament. En reprodueixo 3 fragments:

  • Una de cada cuatro bibliotecas no logra aprobar el examen de CONSUMER EROSKI, tal y como han comprobado sus técnicos tras realizar una visita como usuarios a mediados de diciembre a 17 bibliotecas universitarias, 14 Bibliotecas Públicas del Estado y 69 bibliotecas municipales o regionales de 18 ciudades: Barcelona, Madrid, Murcia, Bilbao, Málaga, Sevilla, Valencia, Zaragoza, Alicante, Pamplona, San Sebastián, Vitoria, A Coruña, Córdoba, Valladolid, Cádiz, Granada y Oviedo.
  • Se inspeccionaron las instalaciones para valorar el estado general de cada una de ellas en materia de información, servicios, accesibilidad, seguridad y limpieza. Además, se solicitó información sobre cómo tramitar el carné para conocer, así, el funcionamiento del sistema de préstamo y consulta. La valoración final del servicio que ofrecen las bibliotecas se queda en un 'aceptable', que es también la calificación que merecen los apartados de servicios y seguridad de las instalaciones.
  • Por ciudades, las mejores fueron las visitadas en Bilbao, que reciben un 'muy bien', seguidas de las de A Coruña, Barcelona, Córdoba, Granada, Madrid, Murcia, San Sebastián y Vitoria, con un 'bien'. En 'aceptable' se quedan las bibliotecas analizadas en Cádiz, Málaga, Oviedo, Sevilla, Valencia y Valladolid. Los suspensos, aunque con un 'regular', fueron a parar a las examinadas en Alicante, Pamplona y Zaragoza.

Comentaris personals:

  1. No crec que de l’increment d’usos virtuals de les biblioteques se n’hagi de deduir que les biblioteques físiques deixaran de tenir importància. Els espais virtuals se sobreposaran als reals i aquests seran tant o més usats que abans si sabem adaptar-los a les necessitats i costums canviants de les persones.
  2. Si els bibliotecaris no tenim clar que hi ha motius per usar les biblioteques físiques o com millorar-les per incrementar els usos, malament ho tenim per demanar que es facin els nous edificis o les ampliacions dels existents que ens falten.

divendres, 6 de febrer del 2009

Internacionalització de DublinCore

La Dublin Core Metadata Initiative (DCMI) és una organització independent que s’ocupa de desenvolupar estàndards de metadades que siguin interoperables en línia que proporcionin maneres senzilles de trobar, compartir i gestionar informació. Els objectius de la DCMI són:
  • desenvolupar i mantenir estàndards per descriure recursos,
  • donar suport a la comunitat d’usuaris i desenvolupadors i
  • promoure l’ús de solucions basades en DC.

La notícia és que la Dublin Core Metadata Initiative ha acabat el procés pel qual ha pasa a ser un empresa sense afany de lucre amb seu a Singapore. Els fundadors de la nova empresa són la National Library Board Singapore i la Biblioteca Nacional de Finlàndia juntament amb el JISC (Joint Information Systems Commission) anglès, la biblioteca i l’arxiu nacionals de Nova Zelanda i la biblioteca nacional de Corea.

El Dublin del Dublin Core no és el d’Irlanda i sí el d’Ohio, on OCLC té la seu i on va néixer Dublin Core el 1995 a partir d’una xarxa informal d’experts la feina dels quals ha estat recolzada des de llavors per des d’on OCLC.

Comentari. En l’era de la globalització, la catalogació i les normes també es globalitzen, i per mostrar-ho –així es veu- algunes entitats ho visibilitzen desplaçant-se des del centre de l’imperi a punts perifèrics. No hauria de ser mala notícia aquesta ja que permetria que Barcelona fos la seu d’algun organisme o entitats internacionals al servei de les biblioteques. Només ens falta ambició i imaginació i provar-ho.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Les biblioteques en l’ecosistema de la comunicació erudita

L’IEC va organitzar els passats dies 29 i 30 les Segones Jornades Catalanes de Revistes Científiques i ho va fer ‘amb l'esperit de satisfer les principals inquietuds dels editors de revistes científiques que es van plantejar durant les 1JCRC, celebrades els dies 3, 4 i 5 de desembre de 2007’. No vaig poder ser a la major part de les intervencions però almenys vaig poder arribar per sentir la conferència de Lluís Anglada que duia per títol “Les biblioteques en l’ecosistema de la comunicació erudita” i que intentaré resumir a continuació.

Anglada va estructurar la seva intervenció al voltant de tres eixos: la comunicació erudita com un ecosistema, els subsistemes de la comunicació científica en un entorn digital i el paper de les biblioteques en la comunicació erudita.

Ecosistema. La idea de que el món del llibre és un ecosistema no és nova però ha estat poc desenvolupada [hi ha una obra de 1986 de Juan B. Olaechea que es titula: El Libro en el ecosistema de la comunicación cultural]. Anglada aplica la definició d’ecosistema (= un sistema dinàmic relativament autònom format per una comunitat natural amb el seu medi ambient físic) a la comunicació científica. Afirma que aquest és un ecosistema complex format per instruments i funcions i que està en transició.

Els instruments de l’ecosistema serien les publicacions primàries (exposicions orals, manuscrits, preprints, informes tècnics, articles, llibres) i les secundàries (resums i revisions). Les funcions serien les pròpies dels autors-creadors però caldria incloure-hi també funcions auxiliars com la d’editora o conservar. Per Anglada la transició aparent (del imprès al digital) amaga tres transicions potser més importants que aquesta:

  • Del cuit al cru: fa uns anys l’ús de textos ‘cuinats’ (= elaborats) era majoritària, però cada vegada usem més textos poc cuinats (correus-e, blogs, textos que no han passat pels filtres editorials).
  • Del sencer al trossejat: fa una anys l’ús d’obres unitàries era majoritari, ara cada vegada més usem fragments (capítols de llibres, per exemple i ja no el llibre sencer) i les parts es reconstitueixen per ser usable en contextos nous (en BBDD de textos complets i ja no a les revistes on es van publicar, per exemple).
  • Del privat al públic: fa uns anys els documents científics passaven un procés de lenta elaboració que era bàsicament privat, ara cada vegada més processos de la comunicació científica es fan en l’àmbit públic (les llistes de distribució, per exemple).

Subsistemes en un entorn digital. La 2a part de la conferència va descriure els resultats de l’estudi de l’ARL i Ithaca per detectar recursos en línia nascuts digitals de valor pels recercaires i innovadors i del que ja va parlar al seu bloc i va remarcar d’entre les conclusions de l’estudi que per a tots els tipus de nous instruments el gran repte és la seva sostenibilitat financera.

En la 3a part es va centrar en el paper de les biblioteques en la comunicació erudita. Va reemprendre la idea inicial de que la comunicació científica és (també) un ecosistema de funcions i, tot deixant de banda les més pròpies dels autors, va parlar de les que abans havia definit com a auxiliars. Les biblioteques i els bibliotecaris se situarien aquí, en un paper auxiliar que cada vegada és més important perquè cada vegada cada una de les funcions requereix més especialització i perquè fer d’autor absorbeix més esforços.

Les funcions auxiliars en les que les biblioteques poden intervenir poden ser:

  • Comprar, i va posar com exemple les compres consorciades de documentació que han suposat –va afirmar- un canvi radical del mitjà en el qual els recercaires i estudiosos es belluguen que ha consistit en que aquests tenen molta més informació que fa uns pocs anys.
  • Ordenar, i va posar com exemple [una mica forçat al meu entendre] el portal de cooperatiu Memòria Digital de Catalunya que vol posar en digital col·leccions amagades de les biblioteques de Catalunya.
  • Promoure, i va posar com exemple l’Accés Obert, moviment altament participat per bibliotecaris i biblioteques amb iniciatives prou visibles i importants com el DOAJ (Directory of Open Access Journals) creat i mantingut per les biblioteques de la universitat de Lund.
  • Editar, i va posar com exemple la feina editorial que fan bibliotecaris en repositoris institucionals i temàtics.
  • Conservar, i va posar com exemple PADICAT, una iniciativa realment notable de la Biblioteca de Catalunya que té per objectiu arxivar el web català i de la que hi ha pocs altres exemples a nivell internacional a no ser que citem l'australià Pandora o el suec Kulturarw3.
  • Difondre, i va posar com exemple el servei RACO que mantenen des de fa 5 anys la Biblioteca de Catalunya, el CBUC i el Cesca (servei que, per cert em va semblar entendre que l’IEC té la intenció de duplicar).

La conferència es va acabar amb unes ambigües orientacions per al futur extretes d’un llibre de Christine Borgman i que són: pensar (i actuar pensant) a llarg termini, avançar equilibrant el que es global amb el que és local, separar el contingut de les eines i serveis que s’hi superposen, i, dentificar els elements i els agents clau en el futur de la comunicació científica. Finalment (i ara sí), per Anglada, el paper de les biblioteques és afavorir (que no crear) la comunicació científica contribuint a la formació d’un entorn ric en informació en el qual la informació com objecte sigui un procés i permeti la transmissió i la creació de coneixement.

Dos comentaris personals:

  • A mi, personalment, tot el que ha dit m'ha semblat conegut.
  • Mentre escoltava la conferència pensava en la conversa de fa uns dies amb l'Assumpta. Les biblioteques catalanes avui no tenen programa 'polític'. Hi ha hagut en el passat (però no el sabem veure avui) uns certs objectius àmpliament compartits. Avui tots semblem contents amb la caseta que ens hem fet i on confortablement vivim, sense veure que tenim oportunitats que hauriem d'aprofitar i amenaces que hauriem d'evitar.

[Fotografia de Tomàs Baiget]