diumenge, 28 de setembre del 2008

Aprendiendo de Lakoff ¿Quién apoya a las bibliotecas?

Desde hace algún tiempo OCLC nos ofrece anualmente unos fantásticos estudios que vale la pena leer. El último fue comentado aquí Justo con el tiempo de incluirlo en la maleta de los libros de las vacaciones apareció From awareness to funding: a study of library support in America. El contexto del estudio es muy americano pero esto no debería alejarnos de su lectura que ofrece interesantes aprendizajes. Del análisis de los datos estadísticos de las bibliotecas públicas de los EUA entre 2000 y 2005 OCLC observa un incremento de los usos (visitantes y préstamos) al mismo tiempo que un declive en los presupuestos. Las campañas a favor de las bibliotecas se han centrado en fomentar su uso, no en incrementar su financiación. Esta, en los EUA, proviene en un 80% de los impuestos locales. El estudio utiliza técnicas de marketing para identificar qué segmentos de población son más proclives a apoyar incrementos de impuestos para las bibliotecas y qué mensajes se deben usar para conciliar el mayor apoyo para las mismas. El capítulo 1º (‘De la concienciación al apoyo financiero’) es un resumen ejecutivo del estudio: define sus objetivos, explica el proceso de segmentación de la población en función de su grado de apoyo a las bibliotecas, identifica las ideas fuerza asociadas al apoyo financiero a las bibliotecas y expone las conclusiones del trabajo. El cap. 2º (‘Quién son los que dan soporte financiero a las bibliotecas’) es el más extenso (102 p.). En él se hace una segmentación de la población norteamericana con derecho a voto para identificar las franjas de ciudadanos más propensas a dar apoyo financiero a las bibliotecas. Recomiendo la lectura del capítulo y prometo intentar resumirlo en una próxima entrega de este blog. La principal conclusión es:
  • “Significativa y sorprendentemente, el soporte financiero a las bibliotecas no se correlaciona con factores demográficos (ingresos, edad, genero, raza, afiliación política, etc.) ... El soporte a las bibliotecas tiene más que ver con una manera de pensar o una actitud mental que con los perfiles demográficos tradicionales.”
El cap. 3º investiga las actitudes de los cargos electos y profesionales de los municipios para con las bibliotecas. La conclusión principal es que estos tienen actitudes más bien positivas respecto las bibliotecas, pero que tienden a verlas más como una cosa ‘que está bien tener’ que como un equipamiento ‘que se debe tener’. El explicito título del capítulo 4º (‘El soporte financiero a las bibliotecas es una actitud, no un componente demográfico’) me evita resumirlo (pero no a los lectores de este blog leerlo). Como muestra, un botón:
  • “El apoyo a las bibliotecas está solo marginalmente relacionado con su uso. Buscar el apoyo a las biblioteca entre los usuarios nos enfoca los esfuerzos y las energías en el grupo equivocado”.
Destacar del cap. 4 que el soporte que las personas darían a la biblioteca depende de la imagen que esta les suscita. Sin olvidar que el lugar del estudio son los EUA, la biblioteca es vista como una organización que proporciona información y respuestas a preguntas, pero este es un espacio que está siendo ocupado por otros. El apoyo a las bibliotecas proviene no solo de quienes ven en éstas instrumentos prácticos (proporcionan información) sino de quienes las ven como potenciadores de las personas y con capacidad de transformar sus vidas. Los cap. 5º y 6º se centran en como motivar y movilizar a las personas que pertenecen a los grupos de apoyadores probables y de super apoyadores de las bibliotecas. El 7º es de conclusiones . De la obra yo destacaría principalmente el hecho de que el apoyo a la biblioteca proviene más de una forma de pensar que de su uso. Esto me lleva a George Lakoff y sus teorías sobre el pensamiento metafórico. Podemos hacernos una idea de las mismas con la lectura amena de lo que fue un best seller hace algunos meses, No pienses en un elefante: lenguaje y debate político. Lakoff nos muestra que el apoyo político (a un partido o a un candidato) no depende tanto de las medidas concretas que este proponga sino del marco conceptual en el que estas se inscriban. Resumiendo mucho (y espero que no del todo mal) cada persona tendría una cierta estructura, mental que se predispondría a favor o en contra de ciertos escenarios que son los marcos conceptuales en los que se inscriben las propuestas políticas, de forma parecida, el apoyo a la biblioteca provendría menos de quién objetivamente se beneficia de la misma que de quién confía y cree en la función de la misma. Entonces (y como corolario de lo anterior) quizá sea tan importante crear conexiones positivas entre la gente y la biblioteca que explicitar racionalmente los usos que esta tenga.

dijous, 25 de setembre del 2008

Futbol, mercat i biblioteques

Estava veient el Barça-Betis (3-2) assegut entre en Josep i en Dídac i pensava que des de fa algun temps la facultat de BiD de la UB juga tal com li agrada a en Guardiola: pels extrems i obrint espais. Ho pensava per l’organització d’actes acadèmics oberts a la comunitat bibliotecària com el de dilluns passat.

Anthony Calnek, Vicepresident de Comunicació i Màrketing de la Biblioteca Pública de Nova York va fer una conferència amb el títol: Marketing the New York Public Librari in a time of change. La facultat comptava en aquest cas amb la col·laboració del Consolat General dels Estats Units que també des de fa temps, com un bon golejador, aprofita totes les oportunitats que se li presenten per recolzar les biblioteques.

Algunes dades sobre la NYPL: tenen 20M de títols que són 43M de volums repartit entre 89 biblioteques a més de la central, un 11% dels ciutadans de NY confien en la NYPL per accedir a Internet (totes les seus tenen wifi), el 2007 van tenir 16,3M de visitants físics i 25,4M de visites a la web, el seu pressuposts les d’uns 260M $ dels quals 64 provenen de donacions privades.

Tres idees tretes de la conferència: fer com els museus, enriquir la web amb continguts i ampliar la base social de recolzament de la biblioteca.

Museus. En un entorn canviant en el que ens han sortit competidors potents (Goole, iTunes, Amazon, les llibreries Barnes & Noble o les cafeteries Starbucks) la imatge que donem o que tenim és d’equipaments passats de moda i ensopits. Ens cal canviar aquesta imatge i es pot fer. Els museus tenien ara fa uns 20 anys una imatge de llocs ensopits que han canviat. La NYPL ha renovat els instruments de comunicació per presentar una imatge moderna.

Continguts. Un 90% de les entrades a la seva p. web és per anar a l’OPAC i volen que l’accés a la p. web porti els usuaris a continguts digitals de la biblioteca. Per fer-ho han redissenyat la pàgina per tal de facilitar la consulta directa de materials digitals com imatges, so o vídeos (vegeu, per exemple, el vídeo dedicat a Jack Kerouac o altres sobre tresors de la biblioteca). Recomanen usar tècniques per atreure persones que ja hagin tingut èxit a altres webs, és a dir segui les tendències socials (p. ex., usen espais socials de xarxa com Flickr per posar-hi continguts).

Ampliar la base social. La campanya de màrqueting actual té per objectiu promoure la biblioteca de manera que aquesta sigui orgull per la ciutat (nypl.org the pride of the city). La campanya no busca ni nous usuaris ni més usos, sinó crear una connexió emocional positiva entre la biblioteca i la gent.

Comentaris personals:

  • Això del màrketing havia tingut (i potser encara té per algú) connotacions negatives i més quan s’aplica a la cultura. Però el màrketing és la ‘ciència’ que ens mostra com es produeix i com es pot facilitar l’intercanvi. Objectes a canvi de diners, visites a la biblioteca a canvi del temps de les persones. El màrketing clàssic de les 4 Ps (producte, promoció lloc i preu) ha evolucionat i s’ha enriquit. Ara es parla del component emocional. Una compra és també una sensació, una experiència. Un ús bibliotecari pot estar acompanyat de vibracions negatives. En aquest cas l’usuari serà poc fidel.
  • Centrar-se en els usuaris reals està bé, és clar, però el nostre ‘mercat’ (d’allà on prové el suport social a les biblioteques) està en part més enllà dels usuaris. Alguns usuaris actius no donarien un suport real a les biblioteques, i en canvi, alguns que les defensarien més aferrissadament no les usen (perquè no poden, no els cal o no volen). Fantàstic el darrer informe d’OCLC, From Awareness to Funding: A study of library support in America que voldria comentar aviat aquí.

(Dedicat a la Carina, a veure si recomana aquest blog entre els seus estudiants)

diumenge, 21 de setembre del 2008

La Provincial al Principal !

El regidor de l’Ajuntament de Barcelona Xavier Trias va proposar aquest estiu (El País 19.07) oblidar-se de l’emplaçament de l’estació de França per la biblioteca provincial i fer-la a l’edifici del Banc d’Espanya a Pl. Catalunya. Uns anys abans Dolors Lamarca havia proposat per al mateix l’edifici de Can Jorba (ara Corte Inglés) al portal de l’Àngel. Com que el diari (El País 13.09) parla que l’Ajuntament està negociant la compra del Teatre Principal, crec que no està de més suggerir aquest local de les rambles com a seu de la biblioteca.

Estem parlant d’una biblioteca municipal que s’integra en la xarxa estatal de biblioteques provincials i que, segons la Llei de biblioteques de la Generalitat, és alhora una biblioteca central comarcal. Si ho he comptat bé són cinc les administracions concurrents en el mateix equipament cultural i malgrat tants organismes per fer-lo, de moment, el més calent és a l’aigüera.

La biblioteca provincial de Barcelona que, l’Ajuntament no va tenir cap interès de fer la dècada dels 80, va tenir diversos emplaçaments possibles al llarg de la dels 90 fins trobar el que semblava definitiu al Born. Considerat aquest com a inadequat per bona part de la professió, l’emplaçament va ser acceptat per aquesta davant d’un ‘o això o res’ contundentment expressat pels responsables de la cultura municipal. Sorprenentment, aquests van canviar de parer quan les excavacions arqueològiques prèvies a l’obra van trobar al solar les mateixes restes arqueològiques descobertes poc abans en fer un pàrking al costat i considerades (en aquest cas) d’un valor que no en requeria la conservació.

De fer la biblioteca al Born a no fer-se allà passant per la compatibilització dels dos usos (restes arquelògiques i biblioteca) en un mateix espai. D’una mala ubicació –el Born- a una de pitjor –l’estació de França- sense aprofitar l’oportunitat per reflexionar sobre què havia de ser la biblioteca i menys encara on havia d’estar. En converses privades, els que han estat o són responsables de les polítiques culturals i bibliotecàries a la Casa de la Ciutat o a la Generalitat deploren la situació però no la redrecen.

I en tot aquest temps, tres silencis. El de la Generalitat que n’ha d’entomar els costos de gestió però que no forma part del Consorci de Biblioteques de Barcelona que l’ha de gestionar. El que hi ha a la Comissió de Lectura Pública de la ciutat de Barcelona on no s’ha tractat mai el tema i on no s’ha permès parlar-ne quan algun membre ho demanava. El del Col·legi de Bibliotecaris que va fent el paper de callat observador.

Tot equipament industrial, comercial o cultural és la suma de 6 elements: una voluntat + una ubicació + un edifici + una col·lecció + uns serveis + una determinada atenció personal. Tots ells adreçats al públic potencial que pretenen satisfer. Els 6 en combinació i combinant-se. Una gran col·lecció pot suplir les deficiències de l’edifici de la biblioteca, un magnífic edifici pot pal·liar mancances dels serveis o una ubicació central una atenció poc acurada. La biblioteca central de Barcelona, sense projecte que es conegui, sense col·lecció formada amb els anys, sense edifici emblemàtic necessita almenys una ubicació central.

Per això (i una mica endut pels somnis galàctics d’en Pau Riba al Mercat de la Música Viva de Vic) proposo la mobilització ciutadana al voltant del lema:

La biblioteca provincial a un lloc principal

dimecres, 17 de setembre del 2008

El comú de la informació i de l’aprenentatge

He demanat ajut al meu amic Xavier i no ens n’hem sortit. He recorregut al Fabra per veure que defineix Comú com a: pertanyent a la majoria o a tothom, públic. Information Commons, Learning Commons, com traduir-ho? Potser l’important és entendre-ho, i per això, com anell al dit el recent llibre de l’ALA Transforming library service through information commons: case studies for the digital age / D. Russell Bailey i Barbara GunterTierney (155 p. amb algunes fotografies de no gaire qualitat, ISBN 9780838909584) I les biblioteques? Doncs de fa temps entomant el repte de la seva transformació necessària a partir de que canvia el seu entorn social i tecnològic. Més informació digital, sí, però també una nova manera d’acostar-se al coneixement: de forma col·laborativa, treballant en grups, interaccionant amb la tecnologia i amb les persones. Els comuns d’informació s’han desenvolupat a les biblioteques universitàries als EEUU de Nord-Amèrica. El llibre de l’ALA, fàcil de llegir i pràctic:
  • Cap. 1, p. 1-4. Definicions de Information Commons i de Learning Commons,
  • Cap. 2, p. 5-8. Història i evolució del concepte
  • Cap. 3, p. 9-12. Per planificar-ne un.
  • Cap. 4, p. 13-18. Per posar-lo en funcionament.
  • Cap. 5, p. 19-23. Per avaluar-lo.
De la p. 25 a la 98, exemples de comuns de la informació a biblioteques universitàries grans, com, per exemple, els de la U of Arizona Main Library, la BRIGHAM YOUNG UNIVERSITY o la California Polytechnic State University i de la p. 99 a la 122, exemples de comuns de la informació a biblioteques universitàries petites. I al final, què és això dels Information Commons, doncs, un cotinu de serveis i recursos format per un espai físic (la biblioteca) + serveis + informació en tots els formats. I per acabar, i per als curiosos, dues imatges esquemàtiques de què són els IC o els LC (dóno els enllaços que sóc un blogaire no gaire habil i no m'en surto d'incorporar-les al text):
  • http://www.indianatech.edu/onlineresources/Library/Images/Information-Commons.gif
  • http://produsage.org/files/produsage/information-commons.png

diumenge, 14 de setembre del 2008

Informe CyD sobre les universitats espanyoles

La Fundación Conocimiento y Desarrollo, acaba de publicar l’edició de 2007 del seu anuari “Informe CYD: la contribución de las universidades españolas al desarrollo” dirigit per Martí Parellada i supervisat per Francesc Santacana i Francesc Solé Parellada. La Fundació CyD, presidida per Ana Botín, va ser creada amb l’objectiu de “millorar l’aportació de la universitat espanyola al desenvolupament econòmic i social del nostre país” i un dels instruments que ha trobat per complir-lo ha estat l’edició d’uns informes anuals (el que ara comentem és el 4rt) en els que analitzen la situació de la universitat espanyola i n’assenyalen la seva evolució i tendències. L’obra té un resum executiu (p. 25-38), està dividida en 6 capítols i inclou 37 textos breus signats per especialistes que exposen les seves opinions sobre aspectes específics dels tractats a l’informe i que es reparteixen al finals dels capítols El cap. 1 està dedicat a les tendències generals de la universitat espanyola i de manera concreta a l’oferta i demanda d’estudis i als recursos i resultats de la recerca. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:
  • En els darrers anys tant el nombre d’estudiants matriculats com el de graduats baixa, alhora, el nombre professors i de PAS puja.
  • En els darrers 10 anys, el nombre de matriculats en estudis de cicle curt ha augmentat, però aquests encara són minoritaris en el sistema universitari espanyol.
  • Els estudiants que van a una universitat de fora de la seva autonomia és mínima (un 10%)
  • Només un 26%4 de matriculats en cicle curt ho fan en el període teòric i només el 20.8% en els cicles llargs
El cap. 2 tracta l’impacte econòmic està dedicat del sistema universitari espanyol i de manera concreta tracta el finançament de les universitats a Europa i a Espanya i analitza l’impacte econòmic de les universitats públiques. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:
  • Des de 1995 es detecta un increment de la despesa per estudiant per sobre la mitjana de creixement dels països de la UE, malgrat tot, la despesa mitja espanyola és lleugerament inferior a l’equivalent europea.
  • Els recursos públics (un 71%) són la principal font de fiançament de les universitats espanyoles i se sumen al 19% dels recursos privats i al quasi 105 de recursos patrimonials. La dependència de la universitat espanyola del finançament públic ha baixat en relació l’any 2002.
  • Cal una major flexibilitat i liberalització dels mecanismes de les universitats per obtenir recursos financers (incloent les taxes acadèmiques o preus de matrícula) acompanyat d’un increment de la rendició de comptes i d’un sistema més ampli de beques.
El cap. 3 està dedicat al mercat de treball dels titulats universitaris i la formació continuada. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:
  • La població amb estudis universitaris presenta millors indicadors en el mercat de treball: pateix menys l’atur, els ingressos són majors...
  • La proporció de persones amb titulació universitària és lleugerament superior a Espanya que a la OCDE, cosa que lògicament té com a conseqüència que Espanya tingui una taxa d’atur dels titulats universitaris superior a la de la OCDE.
  • Els responsables universitaris, els empresaris i els estudiants consideren que les competències professionals (motivació, adaptabilitat, expressió oral i escrita, etc.) són més importants que els expedients acadèmics brillants.
  • Cal aprofitar el procés d’adaptació de les titulacions actual a l’EEES per orientar les titulacions cap a l’activitat professional i al mercat de treball.
El cap. 4 tracta la recerca i l’empresa. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:
  • El nombre d’articles a revistes científiques entre 1990 i 2004 ha crescut un 48% però la qualitat dels mateixos, mesurada pel nombre de cites que reben, és baixa. En el rànking mundial de citacions, la posició espanyola és la 44ena de 145.
  • El nombre de patents (que indicaria la incidència de la recerca en l’economia) és molt baixa en comparació al nombre d’articles.
  • Els ajuts obtinguts per recerca competitiva es concentren en molt poques universitats
  • La cooperació entre empreses i universitats en recerca és baixa.
  • L’any 2006 el nombre d’universitats que han llicenciat al menys una patent són 35.
El cap. 5 ha estat objecte d’una publicació independent sota el títol de “Barómetro CyD: el papel de la universidad en España”, ha estat fet en base d’enquestes a experts i té per objectiu diagnosticar les fortaleses i debilitats de la universitat relatives a la funció d’aquesta d’enfortir l’economia i la societat espanyoles. El cap. 6 dóna xifres sobre les universitats públiques. Aquest capítol ha permès que alguns diaris traguessin rànkings de les universitats. Les dades s’agrupen en quadres que recullen diferents indicadors d’algun aspecte de la vida universitària:
  • El perfil institucional dóna dades sobre les magnituds bàsiques de les universitats: any de fundació, nombre d’estudiants, ràtio PAS/PDI, despesa per estudiant graduat, etc.
  • L’oferta docent amb dades de les titulacions ofertes i també del nombre d’estudiants matriculats per professor, la de la despesa corrent per estudiant i de recursos físics disponibles (aules, biblioteques i laboratoris)
  • La demanda docent de nou ingrés amb dades sobre la procedència dels estudiants, el % de preinscrits en 1a opció i la nota mitja per universitat.
  • Els estudiants totals, amb dades de procedència geogràfica, de distribució per branques d’estudis i amb taxes d’abandonament d’estudis.
  • D’estudiants de doctorat amb dades com les anteriors.
  • Dades sobre l’activitat de recerca: professors amb sexenis reconeguts de recerca, nombre de tesis i de patents, ingressos per I+D, entre d’altres.
El resum executiu acaba amb unes recomanacions (p. 36-38) que val la pena llegir i que tracten l’oferta de titulacions, la política de contractació de professorat, el finançament, la inserció laboral, l’avaluació de la qualitat i la recerca i la transferència de tecnologia Tres comentaris personals:
  1. L’extensió de l’estudi crec que en desdibuixa el fer-se una idea de la situació a nivell global i és que la universitat espanyola no ocupa una posició rellevant en el panorama mundial de l’educació superior. L’informe podria seleccionar 10 indicadors sintètics i comparar la mitja espanyola amb la internacional i es veuria clarament així que els elements de canvi que l’Informe (i altres informes) indica cal aprofundir-los amb una radicalitat que no es veu ni entre rectors ni entre governs.
  2. Els canvis d’algunes coses (la situació de la universitat espanyola, per exemple) no canvien d’any a any. Costa trobar temps per anar llegint informes que indiquen canvis lleus respecte la situació precedent. S’agrairia en canvi (o a més a més) fer informes que expliquin com funcionen els sistemes d’educació superior que són de contrastada qualitat (Holanda i Austràlia, per exemple) o que estan en un procés més que interessant de canvi (com l’ha fet Dinamarca o l’està preparant Finlàndia).
  3. Felicitacions per trobar algú que posa cura en fer informes llegibles (amb resum executiu, conclusions a cada capítol i referències bibliogràfiques i amb gràfiques i quadres homogenis i pensats per facilitar a lectura). Dos ‘retrets’. El format apaïsat (per facilitar-ne la lectura en pantalla?) amb un cos de lletra massa petit ho fa difícil de llegir tant a l’ordinador com a la còpia en paper. Les seves 384 p. el fan excessiu en extensió.

dimarts, 9 de setembre del 2008

L’ús d’Internet a les universitats de Catalunya

El Rector fundador de la UOC, en Gabriel Ferraté, deia que la UOC no havia de fer altra recerca que la recerca sobre allò que era exclusiu de la UOC, a saber, l’ús d’Internet com a instrument de treball. Amb aquesta idea central la UOC va crear un institut de recerca, l’IN3 (Internet Interdisciplinary Institute), dedicat a l’estudi d’Internet. L’IN3 ha dut a terme entre 2001 i 2007 el Projecte Internet Catalunya (PIC). El PIC té la intenció de recollir dades sobre els usos d’Internet a Catalunya en diferents àmbits: en la ciutadania en general, a l’administració pública, a les escoles, a les empreses, a les universitats i, finalment, als mitjans de comunicació. Segons els directors del projecte, Manuel Castells i Imma Tubella, amb aquestes dades la societat catalana s’hauria de conèixer millor a si mateixa i, per tant, ser més capaç de guiar el seu destí en un moment de canvi, en una època de transició cap a la societat de la infoirmació i la societat en xarxa. El conjunt dels informes i dels resultats de les enquestes del PIC són consultables en línia i també en forma de llibre (6 volums publicats per l’editorial Ariel). Josep M. Duart. Marc Gil, Maria Pujol i Jonatan Castaño signen el volum 5è que porta per títol “La universitat a la societat xarxa: usos d’Internet a l’educació superior”. El volum té dues finalitats (p. 21):
  1. analitzar els usos d’Internet entre la comunitat universitària de Catalunya, tant a dins com fora de les aules,
  2. observar les transformacions que es donen en els hàbits socials dels estudiants i dels professors i observar la relació que hi ha entre l’ús d’Internet i l’educació superior i el rendiment acadèmic dels estudiants.
Sobretot des del punt de vista de la primera de les finalitats mencionades, el llibre és de lectura obligatòria:
  • El cap. 1 que fa d’introducció i de breu resum de l’obra i que, per la seva brevetat, p.19-30, pot llegir-se sencer.
  • El cap. 2 explica la metodologia de l’estudi i dóna les característiques bàsiques dels estudiants i els professors des sistema universitari de Catalunya.
  • El cap. 3 explora les habilitats en ús de la xarxa de la comunitat universitària catalana; potser sigui un dels principals capítols ja que l’estudi fabrica un indicador d’expertesa en l’ús d’Internet (elaborat a partir del nombre d’activitats que cada enquestat declara fer a la xarxa), indicador que s’usarà al llarg de tot l’estudi.
  • El cap. 4 on es determinen diferents grups de professors i estudiants segons quin sigui el seu ús d’Internet i on es caracteritzen diferents estils en l’ús educatiu d’Internet.
  • El cap. 5 examina: la valoració que fan estudiants i professors de l’ús de la xarxa en l’aprenentatge, com usa l’estudiant i el professor Internet tant per aprendre com per ensenyar i els serveis en línia de les biblioteques (l’estudi sobre el serveis bibliotecaris es trobarà a les p. 156-164).
  • El cap. 6 analitza la correlació entre ús d’Internet i rendiment acadèmic per fer una troballa sorprenent: “a mesura que els alumnes declaren que tenen més habilitats informàtiques els resultats acadèmics que s’obtenen disminueixen de forma considerable”.
  • El cap. 7 fa una exposició de les diferents modalitats d’ús d’Internet a la universitat i proposa unes bases per la construcció d’un model institucional d’ús de la tecnologia que distingeixen tres àmbits: l’educatiu, el tecnològic i l’organitzacional. A destacar les tendències en cada àmbit que s’exposen a les p. 236-250.
  • El cap. 8 sobre el potencial formatiu de la xarxa.
  • El cap. 9 sobre els processos de recerca.
De les conclusions exposades al cap. 10, capítol que val la pena llegir en la seva totalitat (p. 305-321), en destaco algunes:
  • Encara que sigui obvi, no sempre és assumit: que la comunitat universitària és l’avantguarda de la societat de la informació, i que, des d’aquesta perspectiva és un laboratori que anticipa coses que aviat s’estendran a la societat en general.
  • La fractura digital a la universitat pren unes característiques especials que no són l’edat o les condicions socials sinó la intensitat i l’expertesa en l’ús de la xarxa (els usuaris més experts d’Internet són els que estarien més i millor preparats per treure beneficis de l’ús de la mateixa).
  • Malgrat les condicions objectives òptimes per a l’ús de la xarxa i una bona predisposició per tots els membres de la comunitat universitària per usar-la creativament, el sistema universitari català (i segurament el mundial) no explota suficientment aquestes possibilitats favorables per innovar en l’ensenyament.
Les meves opinions del llibre:
  • Teleologia. El llibre són dos llibres i les motivacions dels autors semblen fer passar per davant la promoció de l’ús d’Internet i del programari lliure per davant l’estudi descriptiu dels usos, hàbits i motivacions dels seus usuaris universitaris. En les bases de molts dels estudiosos de la societat de la informació hi ha la creença de que la utilització intensiva del que abans en dèiem les TIC i ara en diem Internet aporta beneficis de creixement econòmic i personal. Que aquesta sigui una opinió molt assumida no implica que la relació entre l’ús de la xarxa i aquells beneficis sigui immediata. El llibre comentat sembla tenir més la intenció de mostrar aquells efectes beneficiosos que no pas de demostrar-los.
  • Aprenentatge. Internet té un gran potencial educatiu, com el van tenir els ordinadors una mica abans, com el van tenir els àudiovisuals, com el va tenir la televisió... De cada nova tecnologia s’han afirmat els seus valors pedagògics (i de cada nova tecnologia n’han quedat clars els seus grans valors comercials). La qüestió és que sabem poc sobre com les persones aprenem. Segurament el poc que sabem amb seguretat es que els camins pels que aprenem són múltiples i, en aquest sentit, pensar o insinuar que hi ha una tecnologia (en aquest cas la xarxa) que és una via privilegiada per l’aprenentatge em sembla una ingenuïtat. Tal com diuen els autors “les noves tecnologies no són la causa principal de l’obtenció d’un resultat acadèmic o un altre” (p. 201).
  • Cercar informació. L’estudi mostra com una de les activitats que de forma més estesa es fa amb la xarxa en l’ensenyament superior és buscar informació. Estudiants i professors la busquen per estar al dia i per preparar les seves respectives tasques. De quantes maneres es fa la cerca d’informació? Com es busca? On es busca? Per a què es busca? Crec que són preguntes com a bibliotecaris ens pertoca fer-nos.
D'això darrer, algunes aproximacions al tema per al sistema universitari de Catalunya les trobareu a:
  • L’article d’Àngel Borrego el al., “Use and Users of Electronic Journals at Catalan Universities: The Results of a Survey”, a: The Journal of Academic Librarianship, v. 33 (2007), Issue 1, pp. 67-75. Vegeu informe complet i en cátala
  • L’article de Cristóbal Urbano et al., “The use of consortially purchased electronic journals by the CBUC (2000-2003)”, a. D-Lib Magazine, vol. 10 (2004), n. 6. www.dlib.org/dlib/june04/anglada/06anglada.html. Vegeu informe complet i en cátala
  • I encara (afegit el 10.09, quin làpsus!), la tesi d'en Miquel Térmens, "Cooperació bibliotecària en l'era digital. Consorcis i adquisicions de revistes a les biblioteques universitàries catalanes", legida el 5-07-2007 i consultable a text complet.

divendres, 5 de setembre del 2008

La vida dels llibres ens diu com són els que els escriuen

L’Ernest Lluch en un article al diari va explicar que usava el CCUC per veure les publicacions dels candidats a les eleccions i treure conclusions a partir de les obres que havien publicat i que estaven a les biblioteques universitàries i de recerca. Una persona a qui li tocava fer discursos de benvinguda dels personatges més variats possibles m’explicava que començava la tasca examinant les obres de la persona en qüestió al CCUC i on descobria, per exemple, que el ben conegut com a filòsof marxista Manuel Sacristán era també prologuista dels poemes de Heinrich Heine. El que fa Lorcan Dempsey a la seva entrada de blog del 2 set és molt més i molt millor. I no és gràcies als mèrits del Sr. Dempsey (que en té i de notoris) com de la nova aplicació web 2.0 de WorldCat (encara en versió Beta) anomenada WorldCat Identities. WorldCat Identities extreu dades del catàleg col·lectiu d’OCLC per dir de cada autor coses com:
  • Quantes obres diferents té i quantes publicacions s’han fet de les mateixes
  • En quantes llengües i quants exemplars de les seves publicacions hi ha a les biblioteques de Worldcat
  • Quins alfabètics de matèries i núms. de classificació s’assignen a les seves obres
  • Les llengües a les que s’han traduït les obres i quantes traduccions per lengua
  • Les imatges de les cobertes dels llibresQuines són les obres que estan més a les biblioteques
  • Els anys en els que l’autor ha publicat i la intensitat de publicació per anys
  • Dades similars per cada una de les obres
  • Les persones o entitats associades amb l’autor
Val la pena veure-ho en directe. Podem veure la ‘identitat’ de Javier Cercas o les dels candidats pels partits demòcrata i republicà a les properes eleccions presidencials dels EUA: Joe Biden, John McCain, Barack Obama i Sarah Palin. En LD fa un comentari final (impagable i inútil de traduir), vistes les identitats bibliogràfiques de cada un d’en LD:
I will leave it to others to offer any commentary ;-)

dimecres, 3 de setembre del 2008

Com busca informació la generació Google?

Sovint, parlant dels impactes dels ordinadors i d’Internet en la vida quotidiana, les posicions dels tertulians solen polaritzar-se en dues postures: la dels que en minimitzen els efectes i la dels que preveuen conseqüències de gran abast. Un dels arguments més efectius d’aquests darrers ha estat que els canvis profunds vindran quan els nens nascuts i crescuts en la informàtica arribin a ser agents actius. La idea és vella, i més tard s’hi va posar nom: tots som emigrants digitals (perquè tots els que usem tecnologia ens hi hem hagut d’adaptar, perquè no vam néixer en un entorn en el que la tecnologia formés part del nostre entorn). L’argument sembla sòlid, però sempre ha estat indemostrat. Ara però ha passat prou temps com per poder estudiar la generació Google (els nascuts després del 1993), els avui adolescents que han conviscut amb ordinadors i amb Internet des de sempre. És veritat que són usuaris més experts en l’ús de la tecnologia? Ho fan de forma més creativa i completa que els que hem arribat a aquest món després d’haver d’emigrar del nostra paradigma pre-digital? El grup CIBER de la University College London (UCL) ha fet un estudi pel JISC i la BL amb el títol “The information behaviour of the researcher of the future” i que investiga com la generació Google busca informació. Es va fer públic a mig gener d’enguany i en Joan me’n va fer arribar la referència amb el repte de recensionar-lo en aquest blog que acabava de néixer. Fa uns dies i tot preparant les vacances me’l vaig trobar en forma d’article “The Google generation: The information behaviour of the researcher of the future” a: Aslib proceedings, vol 60 (2008) n. 4, p. 290-310 i signat per Ian Rowlands i nou autors més entre els quals hi ha Carol Tenopir. Les principals conclusions de l’estudi que es pot consultar en la seva versió reduïda són dues:
  • Que malgrat moltes prediccions sobre el hàbits de la generació nativa digital i la presència ubiqua de la tecnologia en els seves vides, els adolescents d’avui no han millorat els nivells mitjos de cerca, recuperació o avaluació de la informació (i, per tant, l’alfabetització informacional és encara important)
  • Que tots els usuaris han canviat la forma com busquen informació i que petits i grans, professors i estudiants, tots som generació Google.
L’estudi té 4 parts i un seguit d’anexos:
  • Part 1: Objectiu i metodologia; definició de la generació Google i caracterització de la transició digital i dels seus efectes en les biblioteques.
  • Part 2. El comportament de la generació Google on s’examinen alguns tòpics sobre les noves generacions (son més competents en tecnologia? En general sí, però els joves usen aplicacions molt simples i menys facilitats del que hom podria preveure).
  • Part 3. Mirant cap al futur, una exploració sobre com pot ser el món de la informació el 2017: una cultura web unificada, amb el llibre e- com a format prioritari en l’educació, amb molt més contingut a la xarxa, amb noves formes de comunicació i avenços en la web semàntica.
  • Part 4. Reptes de futur. Per als experts d’informació (les interficies hauran de ser més estàndards i més fàcils d’usar...); per a les biblioteques de recerca (cal que siguin visibles en el ciberespai...); per als que fan polítiques (hi ha una necessitat desesperada de programes ben fets d’alfabetització informacional...); per a tots plegats (vendre la imatge de la biblioteca com la d'un lloc on trobar informació segura i de qualitat...)
Aprofitant que tractem el tema de les noves generacions, comentar que la literatura professional nord-americana fa temps se’n preocupa. De fet, el millor màrketing ha estat sempre conèixer els usuaris. Per exemple, el llibre de Susan Gibbons amb el títol: The academic library and the net gen student: making the connections. El recomanava en Lorcan Dempsey al seu blog ara fa un any. [Dedicat a en Jordi que te l’enllaç de l’estudi en el seu delicious, espai social en el que compartim bookmarks]