Dijous passat
es va celebrar una trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de
Catalunya. Es recuperava així una vella tradició (estroncada farà uns 20 anys)
per la qual la BC acollia una trobada de bibliotecaris de biblioteques populars
abans de Nadal. Vaig tenir la sort de ser-hi i vaig sentir que era una ocasió
especial i un dia històric i voldria explicar-ho.
Al llarg de tota
la meva vida laboral he sentir dir que el conjunt de les biblioteques populars
(o públiques, o municipals) formaven part d’un sistema, però la realitat ho
negava reiteradament. S’han fet dues lleis de biblioteques, un reglament de la
lectura pública, decrets d’unificació de carnets... però el fet és que les
biblioteques populars no formen un sistema, ni ofereixen un servei unitari a la
població de Catalunya. El conjunt de biblioteques públiques de Catalunya és un
sistema en la forma més que en la pràctica. No tenen ni instruments, ni praxis,
ni serveis comuns.
Des d’un dels
seients de l’espai teatral que habitualment ocupa La Perla (amb un ‘Luces de
Bohemia’ que no s’hauria de perdre ningú), i veient la sala plena de de bibliotecaris agermanats ja vaig sentir que
els responsables de les biblioteques públiques de Catalunya se senten un
sistema i volen que hi hagi un sistema.
Era, doncs,
una trobada necessària. Un encert de la nova Cap del servei de biblioteques Carme
Fenoll que, amb un acte tan senzill com convocar una reunió conjunta, i amb la
resposta massiva de la gent anant-hi, han
mostrat que més enllà de les lleis, decrets i estructures organitzatives, els responsables
del servei el perceben com un tot.
Abans havia
estat així? Jo crec que no. Cal recordar que el Servei de Biblioteques va
intentar, en el moment de restabliment de la Generalitat, establir un únic
servei per a totes les biblioteques de Catalunya. La destitució de Dolors
Lamarca com a Cap del Servei va impedir veure com hagués evolucionat aquella
empenta. Des de llavors el Servei ha fet dues coses: no fent o fent a cop de
decret.
En la major
part de la seva existència, el Servei de Biblioteques s’ha acontentat en existir,
actuant com si les xarxes territorials existents més les biblioteques provincials
funcionessin com un tot, sense que res en la realitat ho permetés observar. En
algunes ocasions (per exemple, més recentment), el Servei ha actuat a cop de
decret, volent forçar la realitat amb serveis que es promulgaven com a nacionals
des d’anuncis televisius, però que no es traslladaven a la realitat.
Ara si tenim
un sistema català? No, encara no. L’acte del passat dia 8 va demostrar-se ser
un acte necessari, un acte que mostra que, més enllà dels desencontres entre
administracions, els responsables del servei es reconeixen com pertanyents a
una unitat. Era un acte necessari, però ha estat encara insuficient. Ho raonaré
més endavant.
El conseller
Ferran Mascarell, el director general Jordi Cabré i la cap de servei Carme
Fenoll van fer un seguit d’afirmacions definidores de la política bibliotecària
del Departament. Intentaré transcriure les que em semblen més importants:
- Les biblioteques són un indicador de l’estat de benestar cultural d’un país. Són també una 1a garantia d’igualtat d’oportunitats i, sovint, la1a porta d’entrada d’un estranger al nostre país.
- La biblioteca és un equipament cultural proactiu que reclama participació al seu usuari (a diferència de la resta o majoria d’equipaments culturals que a l’usuari només li demanen atenció i no participació)
- El sistema bibliotecari de Catalunya ha de ser únic, però no ha de ser uniforme, ni centralitzat, ni unificat. Coordinat sí, amb un únic carnet i amb un únic catàleg col·lectiu de biblioteques municipals. La seva actuació ha de ser per mancomunació (de serveis, de recursos, d’equips humans...), respectant la idiosincràsia de cada u.
- Hi ha d’haver més col·laboració entre totes les administracions que mantenen biblioteques. Hi ha d’haver grups de treball per col·laborar i fer les coses entre tots.
- El mapa actual de biblioteques i els estàndards en que es basa no són un objectiu en si mateix. Mapa i estàndards s’han de reajustar a la realitat del país i la seva aplicació s’ha de flexibilitzar.
- La biblioteca del futur serà un lloc de trobada de persones. L’espai físic es mantindrà i es mantindrà com una garantia de contacte entre persones humanes. Les biblioteques seran llocs on autoformar-se, on socialitzar-se, on créixer a nivell personal.
- La biblioteca pública té però un problema de visibilització. No està al centre de la vida cultural del país. Els responsables polítics no saben veure el paper de la b en la societat actual, i els bibliotecaris no saben mostrar la importància de les b per a la societat actual.
- Les biblioteques tenen un important paper en el futur: en l’educació permanent, per donar cohesió social i oportunitats a tothom, per fer una societat més sabia i amb més valors i per fomentar la democràcia.
La trobada ve
ser un èxit. Jo la valoro com una fita
històrica en el que hauria de ser un inici d’un pla de treball que conduís a
organitzar la totalitat de recursos de biblioteques populars en un tot, en un
sistema. L’èxit de l’acte i la seva oportunitat , no han d’amagar però la seva
insuficiència.
Vegem els elements negatius de la situació:
- L’acte (aquest inici) es produeix no a l’inici d’una legislatura sinó dos anys després. En circumstàncies normals això voldria dir que tens dos anys per fer coses però aquesta legislatura s'ha acabat i ara cal esperar la formació d’un nou govern. Ja hem perdut dues oportunitats en les que hi ha hagut el mateix partit al govern del departament de Cultura (el PSC amb el 1r tripartit i CiU a l’actual legislatura). A la 3a anirà la vençuda?
- Hi ha un discurs encertat, però jo no se veure plans concrets per arribar on es vol anar. Unificar xarxes en un tot coherent necessita més que bones paraules, necessitat d’una visió orgànica (organitzativa) de repartiment de competències, necessita l’estructuració de serves i necessita idees noves (com, per exemple, donar més autonomia a xarxes reals de grans municipis com Barcelona, l’Hospitalet o Terrassa).
- El moviment és important, però el moviment pel moviment i la crida a la bona fe no són suficients. El govern ha d’articular amb realitats concretes la crida a fer un sistema únic però no unificat, coordinat però no dirigit, complementari i no duplicat.
És un bon
començament, un començament necessari, però encara no suficient.
.jpg)
