dilluns, 21 de desembre de 2009

Quanta informació hi ha i què fer-ne?

Quanta? Podeu mirar-vos l’estudi MHI? How Much Information? 2009: Report on American Consumers que signen Roger E. Bohn i James E. Short del Global Information Industry Center de la U. De California a San Diego.

Els autors, a diferència d’estudis anteriors, es fixen no en la informació existent, sinó en la informació consumida. Consumida vol dir vista, sentida o llegida (a vegades simultàniament) i per això elaboren tres mesures d’informació consumida. Les hores de consum, les paraules de que es composa la informació emesa i el bytes que ocupa.

Les hores per persona dia (als EUA) de consum d’informació (s’exclouen les hores de feina) és de 11.8 (i havien estat 7,4 el 1980). En hores, la TV suposa un 41,62% de la informació emesa. La ràdio el 19, el telèfon el 6, el material imprès el 5, els ordinadors el 16, els jocs d’ordinador quasi un 8, les pel·lícules un 0,25 i la música quasi un 4%.

Els bytes consumits pels nord-americans el 2008 van ser 3.600.000.000.000.000.000.000 (=3.6 zetabytes), els quals en un 35% procedeixen de la TV, 0.3 de la ràdio, 0.04 del telèfon, 0-02 del material imprès, 0.24 dels ordinadors, 54,62 dels jocs d’ordinador, 8 de les pel·lícules i 0.24 de la música. Des de 1980, la informació en paraules ha crescut un 140%, però en bytes ha crescut un 350% (degut a l’alt consum de bytes de mitjans nous com, per exemple, els jocs d’ordinador).

El consum d’informació en paraules, segons els autors, suposa de prop de 100.000 per dia i nord-americà. El ‘share’ del consum d’informació en paraules l’encapçala (també) la TV amb un 44,85%. Segueix la ràdio amb el 10,6, el telèfon amb el 5,24, el material imprès amb el 8,61, els ordinadors amb el 27, els jocs d’ordinador amb un 2,44, les pel·lícules amb un 0,2 i la música amb un 1,11. El 1960 un 26% de la informació consumida ho era de materials impresos (llibres i revistes), el 1980 un 12 i el 2008 un 9%.

Què n’hem de fer amb tanta informació? Quin ha de ser el rol de les biblioteques en un món en el que la major part del flux d’informació ja no circula pels coneguts mitjans impresos? En Cristóbal em va cridar fa temps l’atenció al text de Wendy Lougee, Diffuse libraries: emergent roles for the research library in the digital age. Ara, de la Wendy Lougee podem llegir The diffuse library revisited: aligning the library as strategic asset, a: Library Hi Tech, 27(2009) 4, p. 610–623. Podem i val la pena fer-ho.

La W. Lougee afirma que le tema clau per al futur de les biblioteques no és tant l’estratègia que prenguin com el rol que decideixin assumir, i proposa que en aquest canvi de rol la biblioteca es plantegi com pot ser un instrument per fer avançar la institució i fer que aquesta assoleixi els seus objectius. Com? Doncs, fixant-nos menys el la informació que recollim i difonem i més en com ho fem. No és que la informació en ella mateixa no sigui una part substancial de la nostra feina, però és que aquesta és dóna per feta.

La informació, en el món digital i en societat amb un cert benestar ja no és un bé escàs. La informació hi és i està disponible a qui la vulgui usar. El tema no és aquest sinó com podem contribuir a que la informació s’usi. Així el rol de les biblioteques (en paraules meves) seria ajudar a que la informació flueixi. Facilitar que la informació flueixi vol dir facilitar la seva creació, conservació i consum, però l’accent el posem en el flux, no en la informació (ja que no hi ha informació sinó acte d’informar-se).

Aquest accent en el flux de la informació ha dut a les biblioteques de la U. de Minnesota a estudiar i a voler entendre el procés com es fa investigació, a preocupar-se no només de la informació sinó de com s’usa i a implicar-se en la comunicació científica amb la finalitat de facilitar-la.

Entendre els processos de com usem – consumim informació per tal de facilitar la comunicació. Aquest pot ser un dels nostres papers en una societat cada vegada amb més informació. En un món en el que, segons l’estudi HMI?, la informació disponible i circulant augmenta substancialment més que el consum que en fem.

Si aquesta és la contemporània manera de ser -em deia avui en Ferran-, estar exposats a més informació que mai (sense, ves a saber, aturar-nos massa en cap), perquè no ha de ser el nostre paper facilitar els processos a través dels quals consumim (passivament?) informació?

dijous, 17 de desembre de 2009

La biblioteca edifici o la biblioteca conversa

Costa parlar d’on són i de cap on van les biblioteques perquè aquestes són institucions recents. En termes relatius, és clar, i depenent del punt de vista. El meu és que no tenen gaire més de 150 anys de vida.

El que avui entenem per biblioteca neix en el món anglosaxó a finals del Segle XIX. Neixen sota el paraigües de tres ‘Ps’: la de ser instruments per al poble i la d’oferir prestatges plens de cultura impresa sobre paper. L’Ortega y Gasset ho va assenyalar perfectament bé en la seva sovint citada “Misión del bibliotecario”. La societat industrial necessita els llibres i la seva informació de la mateixa manera que els necessitava la societat del renaixement, per exemple, però decideix que aquesta necessitat ja no serà responsabilitat personal sinó la responsabilitat de l’Estat.

La cultura i l’ensenyament passen a ser raons d’estat i les biblioteques (modernes) neixen amb la missió de servir al poble i a les comunitats. Són aquestes biblioteques la resultat de l’increment exponencial de la producció impresa que la mecanització aporta al món de l’edició. Si bé la invenció de Gutenberg va revolucionar el món el S. XV, van ser quasi tant importants per la difusió de les idees les invencions dels S. XIX del paper continu, la linotípia, el fotogravat... I les biblioteques nascudes llavors van ser creades per estar plenes de tot el que es publicava, ja que només una entitat pública podia recollir la totalitat del que la societat anava enregistrant en forma impresa sobre paper.

Ha passat el temps i les biblioteques avui semblen regides ara per tres ‘Ds’: havent assolit la majoria de la població uns nivells notables de benestar, les biblioteques serien només per a desvalguts i les seves funcions es difuminarien en l’espai, digital aquest, és clar.
Però si un dia assolellat de primavera visitem la biblioteca de la Minnesota State University a Mankato, o un diumenge la biblioteca pública d’Eugene, Oregon, les trobarem plenes de gent que n’omple tots els racons i que fa servir les més diverses formes d’enregistrament de la cultura (llibres, revistes, microfilms, mapes, jocs i també ordinadors). Les biblioteques d’avui dels Estats Units d’Amèrica són les nostres biblioteques de demà. Què preocupa avui als que mantenen biblioteques als EUA que ens haurà de preocupar a nosaltres demà?

Les biblioteques es desmaterialitzen, es difuminen i es desconstrueixen a un ritme similar al que ho fan altres coses en la nostra societat i a mesura que Internet es fa cada vegada més omnipresent. I alhora que cada dia passem més estona en aquest espai immaterial de la xarxa, els espais materials esdevenen més importants i ho és la biblioteca com espai i l’espai de les biblioteques.

Seattle i Minneapolis acaben d’inaugurar grans i magnífiques biblioteques al seu centre i els bibliotecaris de les universitats es preocupen de com millorar els espais de les seves biblioteques per fer-les llocs tranquils, agradables, amb totes les facilitats que calgui per fer-les un lloc per a l’estudi i la socialització. El concepte de Ray Oldenburg dels tercers espais ha emergit com una necessitat real alhora que més i més activitats quotidianes es fan virtuals. Ens calen llocs on estar, on tenir vida social i on créixer personalment.

Els gestors de biblioteques, avui preocupats en com millorar els espais bibliotecaris, viuen però en una societat que s’ha fet una imatge determinada de les biblioteques, una imatge en la que, que estiguin plenes de paper és determinant. El ministre de cultura danès va amenaçar fa un parell d’anys de canviar la llei de biblioteques si el director de la biblioteca pública de Copenhagen i altres col·legues de professió insistien en voler reduir l’espai que ocupaven els llibres per donar-ne més als mitjans digitals, als jocs i als instruments educatius .

No ens hauria de sorprendre, en el nostre ahir de represa democràtica, la imatge que tenien de les biblioteques els gestors municipals de Barcelona, que van fer que la Ciutat apostés pels centres cívics. En Pascual Maragall, tot repassant el seus mandats com alcalde, posava a la llista dels errors no haver fet biblioteques per haver-les considerades llavors instruments caducs d’unes formes culturals en ple procés de transformació.

Les biblioteques populars plenes de paper eren, de forma versemblant, començades a considerar només necessàries per als desvalguts, per als que no tenien els mitjans que la societat del benestar oferia a quasi tothom. Barcelona va tardar 20 anys a descobrir que en això s’equivocava, que les ciutats modernes de l’estranger en les que s’emmirallava tenien grans biblioteques i en feien de noves i que biblioteques noves i grans eren els equipaments culturals més usats a les ciutats del seu voltant.

Mentrestant, al món, les biblioteques no havien deixat de ser populars, però s’havia descobert que per plenes que estiguessin mai no ho estarien prou. El paradigma del paper va començar a declinar els anys 70 i 80 quan els ordinadors ens van començar a dir que a pocs quilòmetres de la nostra biblioteca n’hi havia una altra que tenia, aquesta sí, el llibre que no tenia la ‘nostra’.

Barcelona va començar a elaborar el seu pla de biblioteques el 1996 i el va aprovar el 1998 i des de llavors els seus polítics i gestors no han deixat de referir-s’hi com un encert, de mostrar les xifres dels seus usos (bastant per sobre que molts altres equipaments) i de fer pivotar bona part de la política cultural de Barcelona al seu voltant.

Un encert, doncs, encara que tardà? Sens dubte, però també un encert descontextualitzat de l’evolució de les biblioteques a nivell mundial. L’èxit de les biblioteques de Barcelona d’avui és un èxit de les biblioteques d’ahir. Hem fet les que no vam fer quan tocava i les hem fet amb paràmetres ja superats. Ens hem quedat a mitges encara que, en relació al que (no) hi havia, la ciutadania en fa una relació molt positiva.

En el moment de la redacció del Pla de biblioteques, només es començava a viure la recent onada d’immigració que ens ha fet una societat més diversa i més desequilibrada. Just llavors Internet i els recursos digitals (revistes i llibres electrònics) van començar a ocupar un espai considerable en l’ecosistema de la informació i la ciutat va (re)descobrir el valor dels llocs cèntrics de tota la vida després d’haver-ne creat de nova centralitat. Barcelona té unes biblioteques que són, parafrasejant Pascual Maragall (ara el president), no un lloc d’arribada sinó un punt de sortida.

La gran ‘D’ de la deconstrucció es descomposa en ‘Ds’ petites en el cas de les biblioteques. La informació ha esdevingut digital, les funcions difuses i les necessitats de la gent respecte la informació, cada vegada més disperses. Però hi ha a més la ‘D’ de ser per als desvalguts. A la portada del New York Times del 2 d’abril passat es publicava un article amb el títol “People in Need are Filling and Taxing Libraries” i al BBC News online del 8 del mateix mes apareixia un altre titulat “Recession boosts library visitors” . En la societat global que reforça els desplaçaments de la gent i les identitats de grup, calen com sempre o més que mai, institucions i espais que assentin a la gent i que creïn comunitats. La biblioteca és un espai comunitari i una institució integradora. No és la única, però una a tenir en compte i en la que recolzar-se avui per tal de fer possible la vida comunitària de demà.

Queden lluny les èpoques ingènues de la reconstrucció de la ciutat i del país amb la democràcia en les que ens pensàvem que les solucions dels problemes depenien només dels recursos. Més escoles i més universitats no fan per elles soles cap societat més culta. Les males posicions que obtenim en les proves internacionals de nivell PISA, el fracàs escolar i l’absència d’universitats catalanes entre les millors del món són indicatius de que ens queda per fer una culturalització profunda de la nostra societat. En plena societat de la informació, tenim la majoria de les escoles sense biblioteques i les biblioteques municipals (que en falten) han estat tradicionalment pobres en continguts i avui són míseres en informació digital de referència. Les biblioteques estan dintre del catàleg de solucions que ens permetran fer front als reptes de futur. Voldrem integrar-nos millor en la comunitat en la que vivim, créixer com a persones i aprendre nous coneixements. Les biblioteques d’avui ja haurien de ser això, i les de demà no podran no ser altra cosa que entorns enriquidors de les experiències socials, personals i formatives.

Un demà amb més biblioteques ens demana que sapiguem avui com hem de fer-les. Podem trobar les direccions de futur en tres ‘Cs’: connectivitat, complexitat i complementarietat. En els propers anys viurem una revolució associada a la connexió a la xarxa. Persones i objectes ho estarem i ho voldrem estar a totes hores. Ho estarem amb acords de connexió propis o col·lectius (des del wi-fi dels tercers espais), amb instruments propis (el telèfon, el PC o el netBook) o públics. Les biblioteques han de ser i garantir la infrastructura pública de connectivitat social . La complexitat a les biblioteques els provindrà de les successives formes que prenguin les seves funcions, algunes de les quals seran d’omplir els forats que vagin quedant oberts per una societat en transformació i complexa. Finalment, la complementarietat serà el resultat de la confluència entre institucions que s’han distanciat més degut a les limitacions de la tecnologia que a la diferència entre les seves funcions. Els arxius, les biblioteques i els museus són complementaris i, en una estructura de treball en xarxa, el resultats de les seves actuacions es fusionarà fins ser indistingible per l’usuari. Una cosa similar passarà entre les biblioteques nacionals, les universitàries, les populars...

En algun moment, cap a mitjans dels anys 60, va poder semblar que la construcció de la biblioteca – organització seria la realització d’un pla al final del qual, com si d’un edifici es tractés, tindríem totalment acabada la biblioteca ‘ideal’. Ara que estem construint la biblioteca digital (amb Google Books i Europeana, per exemple) ens torna a semblar que el pla és possible i la seva finalització també. Però la realització de la biblioteca no és un edifici; la seva realitat és com la d’una conversa sobre com les persones aprenen i creen a partir del coneixement que conserven. Com una conversa amb un amic de tota la vida en la que a mesura que es desenvolupa descobreixes que mai no voldries que s’acabés i que pots interrompre i reemprendre segons convingui.

A: Barcelona metropolis. Tardor 2009, núm. 76, p. 26-29. Fotografia de Juan Miguel Morales.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Preguntes sobre el fons Centelles

Poc a feina donaré avui als lectors d’aquest bloc als que no us demano que llegiu gaire avui i sí (si voleu) que respongueu a les preguntes que trobareu a sota.

Podeu fer-ho com a comentaris al blog, o enviant la resposta a langlada@gmail.com

1. D’haver-se quedat a Catalunya el fons Centelles, on s’hagués dipositat
· A l’Arxiu nacional?
· A la Biblioteca nacional?
· A un Museu nacional (MNAC o MHC)?

2. D’haver-se quedat a Catalunya el fons Centelles, on s’hauria d’haver dipositat?
· A l’Arxiu nacional?
· A la Biblioteca nacional?
· A un Museu nacional MNAC o MHC)?

dimarts, 8 de desembre de 2009

Estar connectat

Quan em vaig llegir “La era de la información” de Manuel Castells, dels pocs capítols que em van deixar escèptic són els que dedica a l’espai i al temps al final del vol. 1. Ja fa alguns anys d’això, però no he deixat de pensar en els pronòstics de Castells i en que espai i temps són de les realitats més transformades per Internet.

La xarxa, en la que hem anat penetrant (o que ens ha anat penetrant) lenta però indefectiblement forma cada vegada més part de la nostra vida i, per tant, cada vegada és menys prescindible. Mentre no ens movem d’un entorn predeterminat (casa i la feina) no perdem la connectivitat, però aquesta trontolla quan sortim de l’entorn habitual.

Lorcan Depsey (que cita a Castells) ens parla dels canvis en els serveis i els espais de les biblioteques a “Always on: Libraries in a world of permanent connectivity”, article del First Monday (v. 14, 2009, n. 1). Dempsey ens prediu un futur proper en el que sempre estarem connectats i des d’arreu i en el que no hi estarem només des de les eines pensades per connectar-se sinó des de tot tipus de perifèrics (telèfon, cameres, consoles, lectors de llibres e-...)

Hi ha dues maneres d’estar connectat sempre: portar la connectivitat amb tu o que trobis conectivitat allà on estàs. Portar la connectivitat a sobre és possible. Es poden contractar serveis que corren tant en mòbils com en PCs que proporcionen connexió a Internet, però cal això, contractar-los a banda, és a dir, a més a més dels que ja pagues.

Per feina a vegades em toca ser fora del despatx i per aprofitar el temps busco dues coses: una terrassa si pot ser assoleiada on llegir els papers que no tinc temps de llegir a l’oficina o una connexió a la xarxa a través de la qual treballar com si estès a la feina. Un dia d’aquests tenia reunions al centre de la ciutat i vaig voler buscar les dues coses: un lloc al sol i connexió. Vaig fer-ho a la facultat de la URL del Raval, al CCCB i a la UB a Pl. Universitat. Vaig poder entrar als tres recintes (sense ser membre de cap de les 3 institucions), vaig poder anar al lavabo als 3 llocs i prendre un cafè als bars que les tres institucions tenen. La wifi del meu PC va trobar als tres llocs xarxes i en tots els casos eren xarxes tancades.

Perquè els espais públics o d’entitats públiques, en general oberts als ciutadans, no tenen espais virtuals oberts? No vull pas usar la xarxa per entrar en la intimitat de cap institució, però crec que aquestes subestimen la necessitat cada vegada més prevalent de connectar-se i l’oferta de connectivitat com un servei.

El dia del periple mencionat se m’acabava amb l’assistència d’una Tribuna Ateneu. Era la del 21 d’octubre en la que Kim Faura, director de Telefònica a Catalunya, feia una xerrada sota el títol ‘Estendre ponts entre cultura i tecnologies’. La idea força de la xerrada era que, en la societat xarxa, les innovacions socials cada vegada tindran més components tecnològics i que, per tant, l’àmbit cultural dependrà cada vegada més de components tecnològics. És per això que cal estendre ponts entre la cultura i la tecnologia, per fer que aquella pugui usar aquesta per innovar.

El conferenciat va ser preguntat per Ciro Llueca, regidor de cultura Figueres i bibliotecari d’ofici, sobre la solució de les companyies telefòniques a la necessitat que tenen els municipis d’oferir espais oberts d’accés a Internet, però la solució no es més que una: la de que els ciutadans paguin pel servei de dur, vagin on vagin, la connectivitat.

Pagar de més a més al que ja pagues per accedir a la xarxa des de casa o el que la feina paga per a que hi accedeixis em sembla lleugerament excessiu. Jo almenys en tindria prou amb poder estar segur de trobar a alguns espais públics (no pas a tots, Déu me’n relliuri!) accés a la xarxa. Ahir, pensant que en controlava un d’espai d’aquests, vaig anar a la biblioteca però la vaig trobar tancada pel pont de la Immaculada Concepció.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Centelles a Salamanca, o, sobre si fem prou pel patrimoni (bibliogràfic)

Sóc exigent. Ho sóc amb mi mateix i ho sóc amb el meu entorn. El resultat de Barça 1 / Madrid 0 no em satisfà si pretenem ser els millors. Després de 30 anys efectius de democràcia de d’autonomia, crec que moltes coses haurien de ser millors. Millors en general i millors en l’àmbit de les biblioteques.

Avui m‘he llevat amb la notícia de que l'arxiu fotogràfic d'Agustí Centelles ha estat comprat pel Ministerio de Cultura el qual el dipositarà al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. La he llegida a El País. Vilaweb n’informa també i explica que, entre diferents opcions, “la família s'ha decantat pel Ministeri perquè ofereix un 'projecte expositiu d'àmplia difusió' mentre que han considerat que l'opció de la Generalitat era 'inconcreta' en aspectes de vital importància pels descendents.”

Tot dinant, el meu cunyat (que no és del gremi) s’estranyava del destí final dels arxius fotogràfics que ‘essent tant nostres’ no hem sabut fer que es mantinguin aquí. Potser la decisió dels hereus hagués estat tota una altra si haguéssim sabut fer una gran biblioteca especialitzada en guerra civil i història contemporània. Es podia fer. Comptàvem amb fons notable però dispers entre el qual hi ha el del CEHI a la UB, el de la Biblioteca Josep Ma. Figueras, la Biblioteca del Centre d’Història Contemporània de Catalunya que es va crear al Departament de la Presidència i que avui està incorporada a la del Museu d’Història de Catalunya, l’Arxiu Tarradellas a Poblet, a més d’una notable col·lecció de materials de l’antifranquisme a la UAB.

Si som exigents, si ho fóssim com a societat, no en tindríem prou amb la relació de coses que sí hem fet i faríem un programa d’actuacions amb el que no hem fet (suficientment). Al meu entendre, el catàleg tindria tres entrades: catalogació, captació i digitalització.

Catalogació. Sona a passat de moda, però no podem pretendre que se’ns vegi respectuosos amb el patrimoni contemporani quan no sabem tenir cura de l’antic. A 30 anys de la represa democràtica, una part fonamental dels fons bibliogràfics històrics no estan catalogats, o no són accessibles automatitzadament, o no són consultables de forma fàcil des d’un o pocs catàlegs. N’és mostra d’això que algunes catalogacions de fons bibliogràfics de l’església siguin tutelades per universitats (la de Girona, la URV o la URL).

Captació. Abans que se’m digui que tot és culpa dels pocs diners que tenim, dir que, pel que jo sé, als fills dels il·lustres (excepció feta de Félix Millet) els preocupa més que brilli la memòria dels seus progenitors que no pas omplir els comptes corrents. Potser alguna responsabilitat en tenim nosaltres de no haver sabut, des de les institucions i a través de les biblioteques, vetllar pel patrimoni oferint als marmessors de llegats bibliogràfics i documentals centres on aquests siguin catalogats, ben tractats i oferts a consulta.

Digitalització. Com a manera de `posar aquests fons a disposició de la gent i com a lògica resposta a la confiança que els hereus ha. I poso aquí el que em sembla exemplar que ha fet la biblioteca de la Universitat de Barcelona amb la donació de la biblioteca d'Oriol Martorell que en part es pot consultar de forma digital.

Podem fer més i hem de fer més. No en va la represa democràtica la vam fonamentar (almenys aquí) en un sa esperit de millora radical i d’emulació dels millors. Ho dic per donar peu als lectors d’aquestes ratlles a anar als comentaris de l’entrada d’aquest blog del passat 16.11.

Potser no era feliç tot el que hi deia, i per això és just que us cridi l’atenció a totes les millores en les que jo no m’he fixat i que ens destaca en Josep Vives. Més que les meves opinions i les d’en Vives, val la pena que us llegiu les que fa en Ciro. Les biblioteques públiques –diu en Ciro- “com es diu que passa a cada nova edició dels jocs olímpics, estan millor que mai; però falta molt camí per recórrer” i continuació ens en desgrana 7 mancances a les que algun esperit inquiet i encara no espantat per les crítiques rebudes en podria afegir alguna altra.

p.d. La fotografia és, evidentment, d’A. Centelles, és de l’època de la guerra civil i s’hi veuen uns nens jugant a afusellar. Ens mostra que fem el que veiem fer. M’ho va explicar un mallorquí: el veritable motiu pel que val la pena vetllar pel patrimoni d’ahir és per mostrar a la gent d’avui que el que facin podrà ser reverenciat demà i que així procurin fer el que fan de la millor manera possible.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Ara fa 20 anys, VTLS era notícia a les biblioteques de la DiBa

Si us llegiu la ressenya de Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson que se’n fa a “de casa al club” us en vindran (com a mi) ganes de llegir-lo. Comprar-lo o endur-se’l en préstec pot dependre de les capacitats adquisitives de cada u i també de les facilitats que donem des de les biblioteques per trobar-lo i usar-lo.

La cerca d’exemplars disponibles a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona s’ha fet difícil: aquest setmana canviaven l’eina de gestió. El programari usat fins ara –el VTLS- estava essent substituït per un de nou i que trobareu en funcionament clicant aquí.

A un article de BiD (Vint-i-cinc anys d’automatització de biblioteques a Catalunya) he intentat explicar algunes raons de perquè la introducció de VTLS per part de la DiBa va ser una fita per la història de les biblioteques de Catalunya. Si del 1979 al 1989 la major part dels esforços de les grans biblioteques i xarxes (la Caixa, la UB, la UPC, la Generalitat, el col·legi d’Arquitectes) es van dedicar a fer programari propi, del 1989 al 1999 la major part dels esforços es van poder dedicar a automatitzar. La clau? La decisió d’usar un sistema comercial dels que usaven a nivell internacional les biblioteques.

Decisió no pas fàcil llavors (ja que la ‘moda’ era fer-se’n un de programa) que la xarxa de biblioteques de la Diputació ja havia pres abans usant un programa comercial local: el MDUP. Aquest, nascut amb el nom de MBUP al si de la UPC (llavors UPB), assolia prou bons resultats en l’àrea de catalogació i era dels pocs que permetia enregistrar les dades amb tota la complexitat del CATMARC. Els dos, MDUP i VTLS, havien estat incubats en èpoques similars en dues universitats politècniques: la de Barcelona (ara de Catalunya) i la de Virginia.

Ara ja no és així, però fa uns 10 anys tots els programaris de gestió de biblioteques havien sortit de la confecció en algun moment d’un programa de gestió per una biblioteca i de la seva posterior comercialització. Perquè alguns van sobreviure (com VTLS) i altres no (com l’esmentat MDUP, però com el PALS o Libertas o Amicus), aquesta és ja una altra història.

Al meu entendre, l’adopció de programes comercials que les biblioteques de Catalunya van prendre després de la decisió de les de la DiBa (copiant-la o recolzant-s’hi) van permetre reconduir esforços i recursos fins llavors dedicats a fer programes per posar-los al que tocava: automatitzar documents. Avui la feina no està encara del tot acabada (jo calculo que queden per catalogar un milió i mig de llibres a les biblioteques de l’església i mig més a biblioteques diverses i disperses), però deu-n’hi-do de la feina feta.

La decisió de les biblioteques de Catalunya d’optar ràpidament per un programari comercial i més o menys pel mateix ha tingut dues grans crítiques:
  • Que hom podria desenvolupar programari propi i,
  • Que, ja que es comprava programari comercial, es podria comprar de diferents marques.

Segur que es podia haver fet diferent, però, vistos els resultats, no es devia pas fer malament. Les biblioteques a nivell internacional han fet el mateix (o les catalanes el mateix que les altres) i, sobretot, altres sectors que tenim tant a prop (els arxius i els museus) no han pas destacat en res insistint en la programació pròpia degut a les seves necessitats específiques.

Deu anys després de la decisió que comentem les principals biblioteques de
Catalunya eren modernes gràcies en bona part a aquella decisió. L’automatització era un fet (podies saber quina biblioteca tenia un llibre i endur-te’l en préstec de forma ràpida) i la feina tècnic larvada en el procés d’automatitzar havia creat equips de gestió convincents que s’havia guanyat la credibilitat que donava a les institucions credibilitat per invertir en nous edificis. No és tota la història, però és una part de la història.

Una altra part de la història (que continua no essent completa) és que l’automatització feta així, de forma conjunta, ha facilitat la cooperació fins als graus actuals que, no essent encara suficients, no són tampoc despreciables. La dispersió en l’ús de programaris, alhora que és una riquesa a nivell internacional, dificulta que a petita escala es creïn les xarxes de localitzar informació (els catàlegs col·lectius) i els sistemes d’accedir-hi (els acords de préstec interbibliotecari) que els usuaris necessitem.

La història continuaria essent incompleta (però una mica menys) si hi afegim que darrera de tot això hi va haver la decisió de la Generalitat de promoure el CATMARC com a registre d’enregistrament i intercanvi de dades. Perquè el CATMARC llavors i no l’USMARC o l’IBERMARC o un format propi?

No em veig amb cor d’explicar-la avui, que he fet cas al meu amic Pep, i la música de Ryuxi Sakamoto que escolto des de Spotify m’estova les ganes de treballar i de començar el Winesburg, Ohio que (malgrat hauria d'estalviar) em vaig acabar comprant a La Tralla.

dilluns, 16 de novembre de 2009

El panorama de les biblioteques de Catalunya mostrades a la Junta d’Eblida

EBLIDA és l’associació europea d’associacions d’arxivers, bibliotecaris i documentalistes. Hi ha 33 països
europeus que tenen alguna biblioteca o associació com a membre d’Eblida.

En el meu record, Eblida es va crear per defensar els interessos de les biblioteques respecte la legislació de la CE en propietat intel·lectual. Eblida continua ocupant-se d’això amb una mica més d’amplitud ja que promou l’accés obert, la digitalització de continguts culturals, la formació professional i l’aprenentatge al llarg de la vida.

El seu president, Gerald Leitner, ho explicava divendres passat a Barcelona davant una reduïda audiència als que convidava a llegir el Pla d’acció 2009-10 de l’associació.

La Junta d’Eblida es reuneix unes dues vegades l’any i entenc que ho fa rotatòriament., Aquests vegada va ser a Barcelona i algú va tenir la bona pensada (o potser és una pràctica habitual de l’associació) de presentar als membres de la Junta un panorama resumit de la situació bibliotecària a Catalunya. La tria la va fer el COBDC que se suposa va seleccionar el millor per ensenyar. Com ens van veure a Junta d’Eblida? Què els vam explicar?
  • El servei de biblioteques de la Generalitat va fer una relació de les principals activitats de les biblioteques de Catalunya.
  • La xarxa de biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona va explicar el seu programa d’alfabetització digital, amb el que volen reforçar el seu lligam amb gent que ha perdut la feina.
  • La Biblioteca de Catalunya va parlar del seu compromis amb la digitalització de la cultura, compromís reforçt en el Pla estratègic 2009-2012 i va explicar les bases i assoliments del programa PADICAT per arxivar pàgines web catalanes.
  • El CBUC va fer 5 cèntims del magatzem cooperatiu de documents de baix ús GEPA.
  • Tres biblioteques universitàries van explicar un aspecte en el que havien excel·lit. La UAB va explicar el seu sistema de gestió de la qualitat basat en la ISO 901. La UPC l’accent que posen en l’ús i aplicació de noves tecnologies als serveis de biblioteca. Així queda palès en el seu actual pla estratègic Aprèn que busca com com integrar la biblioteca en vida quotidiana dels estudiants, com oferir més facilitats i serveis gràcies a tecnologia i com fer de la tecnologia una part de la marca ‘biblioteca’. La UPF que des de 2003 trebala amb un model integrat de biblioteca (el CRAI) que incorpora a aquesta els serveis tradicionals de biblioteca, servis informàtics, d’informació i de multimèdia.
  • La Facultat de BiD de la UB va explicar els elements clau del nou programa de grau adaptat a Bologna
  • L’Institut Cartogràfic, en representació de les biblioteques especialitzades, va explicar les seves activitats en digitalització de mapes i què fa per posar-los a la xarxa.

Com ho veia jo des de la barrera?

La mort de Franco va comportar una lenta organització democràtica de l’estat als seus diferents nivells i la reorganització sota la democràcia de les biblioteques va anar-hi darrera. Això va passar de mica en mica: els primers ajuntaments democràtics són d’ara fa 30 anys i també el primer govern no provisional de la Generalitat, el 1981 la Biblioteca de Catalunya (dependent llavors de la Diputació de Barcelona) passava a formar part d’un consorci amb la Generalitat qui en va acabar assumint la gestió, la llei d’autonomia de les universitats que va permetre reorganitzar les seves biblioteques és del 1983 i la major part de les entitats públiques que mantenen biblioteques van ser creades en la dècada dels 80.

¿Tothom ha fet els deures després d’aquests 25 o 30 anys que les institucions catalanes, qui més qui menys, han tingut per arreglar el pati corresponent? Jo penso que no per igual:
  • Passen amb nota les biblioteques universitàries i la de Catalunya.
  • Aprovarien i amb algunes mencions d’excel·lència les biblioteques públiques si no fos per l’enorme confusió competencial (municipis, consells comarcals, diputacions i generalitat) en la que, per motius polítics i no funcionals, estan sumides.
  • Algú hauria de recordar que tenim encara una part més que considerable de llibres (majoritàriament a biblioteques eclesiàstiques) sense catalogar.
  • La situació d’absència de biblioteques que es puguin anomenar així als centres d’ensenyament és clamorosa i no digna d’un país que espera ser una de les locomotores regionals d’Europa.
  • Respecte les biblioteques especialitzades, n’hi ha algunes que destaquen, però són menys de les que caldria. Qui, per exemple, sabria destacar una biblioteca exemplar entre les algunes de les que mantenen els departaments de la Generalitat?

Fa 25 o 30 anys escoltaves amb atenció el que les institucions deien que volien fer amb les seves biblioteques i te les creies. Ara, després d’un cert temps, hi ha poques excuses per justificar que algunes situacions estiguin poc millor de com estaven quan vam començar a tenir els instruments de millorar les coses.

p.d. A la foto, panorama de la Plana de Vic.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Bibliotecas biomédicas

La asistencia a un congreso del que me había ausentado algún tiempo me permite reencontrarme con viejos escenarios y antiguos conocidos. Un amigo que sigue mi blog (hace alta mucha amistad para ser un seguidor fiel) me critica constructivamente su estilo envarado, académico y formal que considera poco propio de las formas más libres del estado actual de internet.

Seguramente tienen razón y me animo a olvidarme de las notas de mi cuaderno y a comentar sin que estuviera previsto el libro que me deja David con los resúmenes de las ponencias, comunicaciones y pósteres de las "XIII Jornadas Nacionales de Información y Documentación en Ciencias de la Salud", que se celebraron en Oviedo los pasados 14-16 de octubre.

No estuve, pero me miro con interés los temas tratados que, agrupados a mi manera, se distribuyen en:
  • 13 sobre herramientas Web 2.0 e instrumentos tecnológicos actuales,
  • 11 intervenciones de temática bibliométrica y estadística,
  • 8 sobre bibliotecas virtuales, portales y compras consorciadas
  • 3 sobre repositorios
  • 11 sobre formación de usuarios, plan estratégico, comunicación, selección de la colección, modelo de biblioteca, formación profesional...

Probablemente esta distribución temática de un congreso de bibliotecas especializadas refleje bien lo que preocupa en estos momentos a la profesión en general (o lo que debería ser motivo de su reflexión). Dejo sin comentario la temática de la web 2.0, suficientemente de moda como para que sea innecesario llamar la atención sobre la misma.

A destacar la importancia que ocupa la bibliometria y las bibliotecas virtuales o consorciadas. La primera, con razón y probablemente desde hace tiempo, debido a la importancia del impacto de las publicaciones científicas en la gestión de bibliotecas de investigación. La segunda con razón y probablemente desde hace menos, debido a los enormes beneficios en acceso a la información que producen las compras consorciadas de información electrónica. Lo han experimentado algunos países y a veces en algunos ámbitos, pero hay sectores profesionales en los que el tema no ha tenido incidencia. En España, uno de los éxitos más claros obtenidos por la bibliotecas a nivel de usuario ha sido en el acceso a la información que ofrecen las bibliotecas universitarias de algunas autonomías que, consorciadas, han podido ofrecer un cambio cualitativo de los servicios.

Lo mismo podría (debería) pasar entre bibliotecas especializadas de investigación y así parece que va a pasar en el ámbito biomédico. Solo nos lamentaríamos que la fragmentación de la investigación entre ministerios no facilitará la formación de consorcios integrados, sino la también fragmentación de consorcios de compra por tipos de biblioteca. Pero más criticable es que los efectos beneficiosos de la compra consorciada de recursos digitales de información (y, de hecho de la misma información electrónica) sean desconocidos en las bibliotecas públicas o escolares.

Me acuerdo del enorme impacto de la Coordinadora de Documentación Biomédica (CDB), nacida en Cataluña en 1983 y sobre la que se puede conocer más en un artículo de Lluïsa Amat y Gemma Serra del Item de 1991 (núm. 9, p. 68-75)

Impacto porqué el de las bibliotecas biomédicas fue, creo yo, el primer gran movimiento de renovación bibliotecaria en la España post franquista. Poco más tarde (en 1984) se inició el de las bibliotecas universitarias y a finales de la década el de las populares. Impacto porque el nacimiento de la CDB sirvió de impulso al nacimiento de otras asociaciones de bibliotecas especializadas (de matemáticas, de ingeniería, de arquitectura...) a lo largo de los 80 y principios de los 90.

Bibliotecas especializadas que tuvieron todas como objetivos fundacionales la creación de catálogos colectivos de revistas para poder así suministrarse mutuamente artículos a través de servicios de obtención de documentos. En las recientes Jornadas comentadas de bibliotecas especializadas en ciencias de la salud podemos encontrar un póster sobre la creación de catálogos colectivos y 4 sobre obtención de documentos. Algo debemos haber avanzado para que sea así.

Comentario que me dejo para el final. Pocas muy pocas contribuciones procedentes de Cataluña. Creo que dos. Una de ellas lleva por título: “Recortes en el presupuesto, y ahora ¿qué?”. Me pregunto, ¿será este tema representativo de los aires que dominan las bibliotecas de Cataluña dónde se creo hace 25 años la 1ª asociación de bibliotecas especializadas en salud?

dilluns, 2 de novembre de 2009

Descobrir

¿Com podem fer que els recursos d’una biblioteca siguin més visibles i fàcils de trobar i que això passi dins el cicle de treball de l’usuari? Aquesta és la pregunta que es va plantejar un comitè de les University of Minnesota Libraries (UML). Algunes respostes les trobarem en l’informe “Discoverability. Phase 1: final report

Val la pena llegir-se si més no el resum executiu de l’informe (p.1-4) o el blog d’en L. Dempsey en el que en parla o (com a darrera opció) continuar llegint aquest blog.

Després d’una primera part metodològica, l’informe explica (p. 7-23) les 5 tendències sobre ‘descobriment’ que han identificat en la literatura i que són:
  • Els usuaris troben recursos de la biblioteca adients per a ells des de fora dels sistemes que les biblioteques s’han dotat per facilitar que els usuaris trobin recursos. Dit altrament, les eines que les biblioteques posem a disposició dels nostre usuaris per facilitar-los la recuperació de la informació no són les que els nostres usuaris usen en 1a instància per trobar-ne.
  • Els usuaris esperen que descobriment i lliurament coincideixin. És a dir, que ja no val el paradigma sobre el que s’han construït les biblioteques de que l’usuari troba primer referències bibliogràfiques que tria i examina abans d’anar a buscar l’original. Ara la gent espera (esperem) que de la localització d’un document a una BBDD o a un catàleg se’n derivi de forma quasi immediata la possibilitat d’usar-lo.
  • Augmenta l’ús dels estris mòbils que ens permeten connectar-nos a internet. Sobre això, es citen diverses vegades l’informe Horizon ja comentat aquí
  • Cada vegada més, la descoberta (de recursos adients) es fa a través de les recomanacions. Es comenta a l’informe que, mentre que la descoberta d’informació s’havia entès en el passat com el resultat d’un procés actiu de cerca, ara es basa cada vegada més en sistemes formals o informals de recomanació que poden ser tant generats pels sistemes com per xarxes socials.
  • Els usuaris cada vegada més estan interessats en objectes d’informació no tradicionals i se citen conjunts de dades, blogs, imatges...

Val la pena mirar com, en cada apartat dels citats, els autors de l’estudi busquen evidències empíriques en els sistemes d’informació de les UML. Per exemple, i respecte la tendència 5a, l’enorme increment de cerques fetes a la BBDD d’imatges com ARTstor, i similars.

De les tendències esmentades a la part 2, l’informe en dedueix uns principis d’acció que són breus de llegir (p.23-24) i dels que jo destaco que la informació caldria estructurar-la al voltant de l’usuari i no segons col·leccions o sistemes com tenim ara.

La 4a part de l’informe és la més extensa (p. 25-76) i potser la més complexa de seguir. Tot i així, val més que la pena veure l’ús que en treuen de l’explotació estadística de les eines de les UML. Aquestes eines fa uns anys haguessin estat molt lluny de nosaltres, cosa que ja no és així. Les UML tenen un ILS (Aleph), que enriqueixen amb una eina de descoberta (Primo), també un gestor d’enllaços i un metacercador (SFX i MetaLib), un parell de dipòsits e-, estadístiques proporcionades pels proveïdors de serveis comercials i les que es deriven de les seves p. web.

Comentaris personals a algunes de les 5 tendències que esmenten:
  • Els usuaris troben recursos de la biblioteca adients per a ells des de fora dels sistemes que les biblioteques s’han dotat per facilitar que els usuaris trobin recursos. Important doncs dues coses: el ‘branding’, és a dir evidenciar que molt dels recursos als que finalment accedeixen són accessibles perquè les biblioteques en paguen l’accés.
  • Els usuaris esperen que descobriment i lliurament coincideixin. Iportant doncs no diferir lliurament de descobriment i reforçar el préstec interbibliotecari.
  • La descoberta per recomanació. D’usuaris n’hi ha de tots tipus, i el Manel (recercaire en explosins d’estrelles) m’explicava que per ell l’únic cami és fer un seguiment diàri del que entra a Arxiv.org. Per a molta altra gent, cada vegada més els resultats d’un buscador ja són ‘prou bons’
  • Els usuaris cada vegada més estan interessats en objectes d’informació no tradicionals. Important doncs posar als catàlegs les col·leccions que tenim amagades.

p.s A la fotografia, J. Cortázar. La trec de Revista de Letras, i concretament de l’entrada en la que es parla dels Papeles inesperados. Em diuen que val la pena comprar-los (fins i tots als no incondicionals de Cortázar). Us es recomano vivament el conte En Matilde que trobareu a De casa al club.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Tenim llibres e- a les nostres biblioteques?

Dit així en general, no ho sé, però una mica després de l’entrada de blog darrera, llegeixo les “Actuacions 2008 del Servei de Biblioteques de la UAB”, una memòria exemplar per molts motius entre els quals hi destaca la seva continuïtat que ens permet veure l’evolució de les biblioteques de la UAB i, de fet, de les universitàries de Catalunya.

Hi ha llibres i documents e- a les biblioteques de la UAB? Segons la memòria del 2008, a les biblioteques de la UAB i disponibles pels seus usuaris hi ha:
  • 12.916 llibres e-
  • 13.675 revistes digitals vives
  • 30.038 documents al dipòsit de documents de la UAB (DDD)
  • 15.018 objectes digitals a dipòsits cooperatius del CBUC

Un 64% de la despesa bibliogràfica de les biblioteques de la UAB és en informació en format digital (llibres, revistes i BBDD). La informació digital és consultable des dels 35.019 m2 d’espais bibliotecaris o accessible des de fora del campus.

La publicació comentada (una mica difícil de trobar, per cert) dóna informació sobre l’any. Aquesta però no permet veure el que és interessant: l’evolució dels serveis. Per veure això cal anar a la Memòria del servei (114 p.) on hi trobareu dades prou interessants com:
  • l’evolució de les compres de llibres des de 1999 fins el 2008 que mostra un lleuger increment (de 21.376 a 24.335)
  • l’evolució de les revistes en el mateix període que incrementa quasi un 100% des del 1999 (de 12.856 a 22.658)
  • un descens de 600.000 usuaris presencials (dels 4.4M el 1999 a 3.8M el 2008)
  • un descens considerable dels llibres usats en sala (de 1.6M el 1999 a 0.6M el 2008)
  • un increment d’aproximadament del 350% de les baixades d’articles de revistes (de o.4M el 1999 a 1.4M el 2008)
  • un increment de més del 100% de les sessions amb llibres e- (de 10.945 a 25.780)
  • un préstec domiciliari quasi estable (18.000 préstecs més el 2008 que el 1999)

Cal tenir en compte que els usuaris potencials passen de 49.347 el 1999 a 47.126 el 2007, és a dir baixen. Aquesta baixada afectaria en una valoració a l’alça els resultats obtinguts el 2008 respecte el 1999.

Més coses? Sí. Val la pena clavar un cop d’ull a l’apartat dedicat a pla estratègic (addicionalment, millor anar al pla 2008-2010) i al sistema de gestió de la qualitat. La UAB ha estat pionera a nivell internacional en la introducció de la norma ISO 9000 en biblioteques i pels interessat en el tema, les p. 19-24 de la memòria que comentem són una bona introducció.

A més del esmentat
  • Apartat dedicat al balanç econòmic del servei (p. 27-38)
  • Idem a col·leccions (p. 39-70) on trobareu dades detallades de les col·leccions per tipologia de material i biblioteca i informació exhaustiva sobre les col·leccions digitals (i els seus usos!) de la UAB
  • Apartat dedicat als serveis (p. 71-94) on es detallen els que fan i del que jo destacaria (per exclusiu de la UAB) les exposicions (que podeu encara consultar al dipòsit DDD malgrat estar les exposicions ja tancades)
  • el capítol dedicat a projectes i cooperació (p. 95-98)
  • el dedicat a locals i equipaments (p. 99-102) on es constata que la universitat en 10 anys ha afegit 10.000 m2 als que ja tenia el 1998 (i 1.600 places de lectura)
  • el capítol dedicat a recursos humans (p. 103-112)

En resum, una lectura plaent que faig cada any i que em serveix per veure no només l’evolució de les biblioteques de la UAB sinó de les universitàries de Catalunya ja que aquestes, en els seus trets generals, presenten uns desenvolupaments similars.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Llhybres

Llhybres, o sigui, llibres híbrids. En paper en format tradicional o en paper impresos a demanda. O potser en paper amb incrustacions digitals (perquè només podem pensar en llibres ficats dins l’ordinador i no en ordinadors ficats dins de llibres?)

Els lectors de llibres e- (mal anomenats llibres e-) surten dia si dia també als mitjans i ocupen lloc a les converses. Dissabte passat, a La Tralla, una llibreria que s’esforça en oferir l’ampli ventall de lectors e- disponibles al mercat, una parella se’ls miraven i se’n prometien un per aquest Nadal. Els vaig preguntar si eren conscients que la tria de títols a la que podrien accedir amb l’estri que es compressin (fos quin fos l’estri) estaria enormement limitada i em diuen que sí, però confiaven que això canviés en un futur immediat i, en el fons, els agradava tenir una joguina nova.

I hi ha els ‘vooksdefinits com publicacions multimèdia que integren text, vídeo i só en un ‘esforç per fidelitzar lectors i mantenir-los enganxats a la lectura pel mig del cúmul d’estímuls que ronden en l’era d’internet.’ Els vooks, que em recorden la integració de só i imatge que ara farà uns 10-15 anys s’intentava fer en els llibres en paper i que havia produït unes fantàstiques enciclopèdies amb uns discs que permetien escoltar so i veure imatge.

Mentrestant, poques veus fent la pregunta que toca: ¿hi ha diferència en com el cervell captura informació depenent de si aquesta està en un llibre p o en un d’e-? Al New York Times del passat dia 14 hi trobareu les opinions de Alan Liu, Sandra Aamodt, Maryanne Wolf, Gelernter i Gloria Mark que no semblen conclusives. La lectura en pantalla sembla distreure més, però les millores en els lectors i els canvis en els llegidors fan que els especialistes no es pronunciïn de forma contundent.

Neal Stephenson (un autor de qui val la pena llegir-li el Criptonomicón) estava fa uns dies a Barcelona en el premi de ciència ficció de la UPC i ensenyava el seu Kindle, però explicava també que ha tingut l’oferta de fre ‘trailers’ dels seus llibres per posar a la xarxa i fer-ne així propaganda. A la sortida de l’acte en Josep, informàtic amb ben be 30 anys d’ofici a sobre, em donava un bon motiu per aquest interès mediàtic i popular pels lectors e- de llibres: aquests són, d’alguna manera, un retorn al llibre tradicional i un allunyament de l’ordinador.

Lo espero llegir llibres e- des de diferents aparells: des del meu PC (que és portàtil) o des del l’iPhone o iTouch (que espero tenir algun dia), però sense dependre dels títols disponibles en un o altre estri d’una determinada marca comercial. Potser ho podré fer aviat. Google vol començar a fer d’editor, i si ho fa, possiblement marqui tendència. Segons ho explicava El País (16.10) ho farà cap allà on la gent ho necessita: els seus llibres estaran sempre allà (on sigui que estigui aquest allà en el núvol), seran descarregables o llegibles des de l’estri que cada u triï, amb possibilitat de fer-hi anotacions...

Als lectors de llibres e- d’ara els pot passar el que els va passar als marcs digitals per visualitzar fotografies que van ser el gran regal de nadal d’ara farà un parell de temporades. El que els meus germans i jo vam regalar a la meva mare està en una part prominent del menjador, apagat, però aprofitant la seva disposició per tenir-hi enganxada i ben visible una fotografia... en paper.

p.d. En cgibernau diu que les biblioteques tenim mala peça al teler per adaptar-nos als canvis, perquè sembla que el món giri vertiginosament sense que el poguem encalçar, però la manera d’atrapar-lo es sumar-s’hi, incorporar els llibres e- a les nostres biblioteques: comprant-ne i posant-los al catàleg (com fa el CCUC). La manera de les biblioteques és traspassar gust per la lectura, com ho fan en Robert i la Matilda des del blog "de casa al club

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Les biblioteques, cada vegada menys importants?

Com que coses per llegir n’hi ha moltes més que temps que un té per fer-ho, cal ser forçosament selectiu. La data d’edició és un criteri de tria dels més evidents però no forçosament dels més útils. Que un article sigui nou no garanteix que faci aportacions interessants malgrat l’actualitat de les citacions sigui un dels elements usats per acceptar o no ponències a congressos professionals.

Un article hauria de retenir interès de forma proporcional a la seva intel·ligència, així, un article molt intel·ligent escrit fa molt hauria de ser encara bastant interessant i un de poc intel·ligent no ho serà més degut a que està acabat de publicar.

Em fa pensar això l’article que acabo de llegir de Kristin Antelman, Emily Lynema, Andrew K. Pace, “Toward a twenty-first century library catalog" / Information technology and libraries, sept 2006, p. 128-139.

Un article “vell” però encara vigent perquè ens assenyala les febleses dels nostres catàlegs respecte la recuperació de documents pel seu contingut o matèria. Llegint-lo veus com del 2006 a ara sembla que les coses no han canviat de forma gaire radical malgrat les molt notables millores introduïdes pels ‘milloradors’ web 2.0 de catàlegs o per les eines de descoberta.

(Un article ‘vell’ que reitera el dit per Marcia J. Bates el 1986, “Subject Access in Online Catalogs: A Design Model,” a: JASIS 37, no. 6, o per Christine L. Borgman el 1996, “Why Are Online Catalogs Still Hard to Use?” a: JASIS 47, no. 7 (1996), o l’estudi d’OCLC comentat aquí no fa gaire)

L’informe Ithaka’s 2006 studies of key stakeholders in the digital transformation in higher education publicat l’agost del 2008 seria dels que, per data llunyana penso si cal ressenyar en aquest blog. Però en miro les meves notes de l’informe del que són autors Rosss Housewright i Roger Schonfeld i considero totalment actual la preocupació que el motiva: “comprendre de forma profunda tant les necessitats d’informació de la comunitat acadèmica com la manera com els serveis actuals encaixen amb aquestes necessitats de forma que [les biblioteques] continuïn essent rellevants per a les universitats modernes”. (I la mateixa preocupació de comprendre les necessitats dels usuaris valdrien pels gestors de biblioteques populars, nacionals, especialitzades o escolars.)

L’estudi té 33 p, i es basa en comentaris als resultats de preguntes que fan a professors i investigadors. Les preguntes s’agrupen en 7 blocs:
  • Relació entre la biblioteca y el professorat. Malgrat les diferències de comportament segons disciplina (humanitats, ciències socials i ciències), la importància de la biblioteca ha baixat i es creu que continuarà disminuint, la biblioteca es veu més com una ‘compradora’ d’informació que com un portal d’accés a la informació, la biblioteca i l’OPAC perden importància com a punts d’inici d’una recerca i els professorat es veu com menys dependents de la biblioteca gràcies als recursos electrònics.
  • Dependència dels recursos e-. El professorat dóna una gran importància als recursos e- i creu que aquesta creixerà en el futur i un 50% del de ciències o ciències socials creu que l’ús de la biblioteca és difícil i que val més la pena buscar informació des de l’ordinador, des de casa o de la feina.
  • La transició de les revistes impreses a les e-. La cancel·lació de revistes si es disposa del seu equivalent e- assoleix una acceptació del 50% i hi ha un convenciment fort de que cal continuar guardant (de forma individual o col·lectiva) col·leccions impreses ‘per si de cas’.
  • Sobre les preferències sobre on publicar. El professorat es decanta clarament cap a publicar a revistes que són àmpliament llegides, més que no pas a revistes que són d’accés lliure o gratuït a Internet.
  • Llibres e-. El considera una funció important de la biblioteca comprar-ne alhora que el seu impacte entre el professorat actualment es considera baix.
  • Repositoris digitals. Els repositoris e- són molt més comuns a les institucions grans que a les mitjanes o a les petites, els materials que s’hi inclouen són, majoritàriament, col·leccions especials (els preprints d’articles ocupen la 7a posició en un llista de materials per freqüència). És interessant veure que les motivacions per tenir repositoris institucionals estan més relacionades amb la preservació i l’increment de l’accés que amb la creació d’una nova estructura per la comunicació científica.
  • Preservació de les revistes e- acadèmiques, tema que es considera una funció important de les biblioteques.

Els autors de l’estudi fan 5 recomanacions o comentaris finals a les biblioteques:
  • La invisibilitat de les biblioteques augmenta, el seu valor de marca està disminuint.
  • La pertanyença a una o una altra disciplina de coneixement té grans efectes en les necessitats, interessos i prioritats dels professors.
  • La invisibilitat de la biblioteca per a les disciplines de ciències (pures) és molt alta
  • Les biblioteques han d’entendre les necessitats del professorat per comprendre la natura de les seves activitats (docents i de recerca) i descobrir maneres de com ajudar-los.
  • Cal tenir una visió de xarxa o de sistema, ja que cada vegada menys les funcions de les biblioteques les resoldran elles soles i cada vegada més a través de la cooperació, les xarxes o els consorcis.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Al lloro! Lectors de llibres e- i impressió a demanda

Jo, moltes de les lectures i reflexions professionals que he fet en la meva vida les he fetes amb la por de quedar-me sense feina i sense biblioteques on anar a passar l’estona quan estés a l’atur. La digitalització ha estat profetitzada repetidament com a sinònim de desaparició del llibre i de la biblioteca. Ho recordo de la fira del llibre de Frankfurt de 1993, el seu lema “Frankfurt goes electronicva ser traduït pel mitjans de comunicació amb l’anunci de la mort del llibre en paper.

Han passat 16 anys i els ‘e readers’ deceben. Deceben a Gamoia que hi veu avantatges potencials i molts punts foscos de present.

Mentrestant, hi ha un degoteig de notícies (que no surten a les primeres pàgines del mitjans de comunicació) que van indicant-nos que la impressió sobre paper també aprofita les noves tecnologies per millorar i ser més competitiva:

Hi ha estris tecnològicament impressionants que no han convençut els usuaris. Les màquines elèctriques d’afaitar van ser els regals de Nadal de molts senyors els anys 70 i 80 i avui esperem que ens regalin el nou model de maquineta (manual) amb un capçal amb més fulles. On són els usuaris de les PDAs que ens meravellaven intentant escriure en una pantalla amb un punxó?

Un altre Joan m’envia l’oferta del The New York Times: els que se subscriguin al NYT durant un any se’ls regalarà una Amazon Kindle DX i es pregunta, llegirem els diaris i revistes així? Però ell és un entusiasta de del iPod amb el que llegeix el NYT, hi té fotografies, consulta el correu, hi escolta música ... i, fins i tot, si s’escau hi pot arribar a telefonar (per cert, per a mi, la millor opció de l’iPhone és l’iPhonetouch que es connecta a la xarxa per wifi però que no conté aparell telefònic). I en Jaume em va ensenyar com es podia llegir de bé el Periódico des de la seva BlackBerry.

He parlat amb en Frans que està a la fira de Frankfurt i li he preguntat que què diuen allà sobre els lectors e- de llibres e-, doncs això, que quines ganes de dur un trasto més al damunt si ja carretegem el que ara per ara és fonamental: un estri que ens connecti a la xarxa que, de forma addicional ens permetrà cada vegada més i millor llegir-hi llibres.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Cooperación en America Latina

En la reunión europea de la ICOLC de 2004, que se celebró en Barcelona, los participantes de los países de habla neolatinas se reunieron para intentar hacer reuniones regionales latino americanas de consorcios.

En el año 2005 se realizó el primer Seminario de Consorcio de Bibliotecas Ítalo-Ibero-Latino-Americanas (SCBIILA), en la cuidad de Sao Paulo, Brasil, y en 2007, se celebró el II SCBIILA nuevamente en la ciudad de Sao Paulo. Este año 2009, el III Seminario se ha celebrado en Lima, Perú. Ha sido patrocinado por ALTAMIRA, Grupo de Bibliotecas Académicas Peruanas con el apoyo de la Coordinación de Perfeccionamiento de Personal de nivel Superior (CAPES) del Ministerio de Educación de Brasil y el Consorcio de Revistas y Periódicos Electrónicos de Sao Paulo (SENAC). Los países presentes en la reunión han sido: Argentina, Brasil, Chile, Colombia, Costa Rica, España, México, Panamá, Perú y Uruguay.

Las presentaciones del 3r SCBIILA permiten hacerse una idea del estado de la cooperación entre bibliotecas y de las contrataciones consorciadas en Latino América:

  • Juana Rosas Vara habló de ALTAMIRA (Perú) que es un grupo de bibliotecas peruanas que se han agrupado para mejorar las compras conjuntas. Forman ALTAMIRA 26 bibliotecas universitarias y hay 6 en espera. Se fundó en 2001 con 8 miembros. Tienen un plan estratégico 2009-15
  • ANII (Uruguay) es el sistema nacional información uruguayo. Lo presentó Fernando Amesto que explicó el portal TIMBO (trama interinstitucional multidisciplinar de bibliografía on-line) que se inició en 2008 con el objetivo de proporcionar información a universidades y centros investigación.
  • El consorcio de bibliotecas universitarias de Cataluña (España) es uno de los consorcios latino europeo que forma parte de SCBIILA y estuvo representado por Lluís Anglada.
  • Las bibliotecas universitarias de la República Dominicana intentan hacer posible un consorcio dominicano trabajando en el seno de la ADRU (la asociación de rectores de la República Dominicana). Las experiencias de adquisiciones conjuntas de las bibliotecas universitarias de la República Dominicana fueron contadas por Lucero Arboleda de Roa.
  • El SIBESE-CR (Costa Rica) pretende que “tanto estudiantes, como profesores e investigadores universitarios puedan acceder a toda la información bibliográfica disponible en los sistemas bibliotecarios de la Universidad de Costa Rica, la Universidad Nacional, el Instituto Tecnológico de Costa Rica, la Universidad Estatal a Distancia y en la biblioteca del Consejo Nacional de Rectores (Conare)”. Entre sus proyectos: tener un solo sistema integrado de gestión bibliotecaria, hacer 1 catálogo colectivo y catalogación cooperativa y mejorar el préstamo interbibliotecario.
  • Piedad Bermúdez explicó el caso de Colombia dónde intentan revivir la Red colombiana de bibliotecas universitarias (RCBU).
  • Uno de los consorcios con más solera y éxito, el CAPES, portal de publicaciones periódicas fue presentado por Eleanara Almeida. CAPES empezó a funcionar en 2001. El portal -pagado al 100% por gobierno brasileño- incluye unas 15.000 revistas e- y da servicio a 315 instituciones. Consideran que los beneficiosde CAPES son: democratizar el acceso a la información, proporcionar condiciones iguales a los investigadores brasileños con respecto a investigadores norteamericanos y europeos y dentro de Brasil con respecto difrentes instituciones entre sí.
  • M. Soledad Bravo de CINCEL (Chile) expuso lo que llamó el círculo virtuoso: para impulsar investigación se necesitar personas preparadas, también se necesitan recursos físicos para la investigación y también recursos de información (la importancia de estos se subestima). CINCEL está formada por 25universidades y cofinanciada por la CONICYT
  • Mario Lattuada expuso la situació de Argentina dónde el Ministerio de Ciencia y Tecnología ha creado la Biblioteca electrónica de Ciencia y Tecnología. Ofrecen acceso a revistas e- (casi 11.000) y BBDD.
  • Claudia Catalán expuso el caso de LAUREATE International Universities (Chile). El grupo Laureate tiene 45 universidades en el mundo, cada una tiene su propio funcionamiento a pesar de que todas sean propiedad de una misma empresa. Desde 2006 mantienen reuniones para intentar hacer compras conjuntas a nivel de América Latina.
  • Juliana Boersner presentó la Biblioteca Alma Mater Digital (Venezuela) que nació en 2009 para socializar acceso información y nivelar acceso desde punto de vista territorial. El objetivo de la Biblioteca Alma Mater Digital es crear un portal único de acceso a información. Ahora atienden a 9 centros de educación superior pero deberán atender a 79. La financiación es central
  • Eduardo Puente presentó COBUEC (Ecuador) el Consorcio de bibliotecas universitarias del Ecuador COBUEC que nació en 2000. Su objetivo es comprar conjuntamente revistas y BBDD. La coordinación es rotatoria entre los miembros (que son 41 universidades de las 75 que tiene el país).
  • Carlos Crespo presentó COBIMET (Puerto Rico). COBIMET es el Consorcio de bibliotecas metropolitanas, tiene entidad legal propia y fue creado en 2002. Está formado por 6 instituciones de índole variada y comparten una biblioteca digita y un catálogo colectivo.

p.d. La foto es de los suelos de mármol que barría San Martín de Porres en el convento de los dominicos del Rosario en Lima.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Catalogació en xarxa i visible

Xerràvem en Joan i jo en una pausa d’una reunió i ell reflexionava en veu alta si no s’havien equivocat els arxivers de dedicar massa temps a debats normatius sobre com descriure els documents i jo recordava els crits d’atenció recents com ara:

  • L’Informe d'un Grup de Treball sobre Serveis Bibliogràfics de la University of Califòrnia que presenta un seguit de recomanacions sobre els canvis que aquests serveis haurien d'implementar per millorar les seves prestacions i que podeu llegir en traducció catalana.
  • L’informe “On the Record” del grup de treball de la Library of Congress sobre el futur del control bibliogràfic.
  • El debat sobre la propietat dels registres bibliogràfics que es va desencadenat quan OCLC va anunciar una nova política de re-ús dels registres de WorldCat.

És un crit d’atenció l’informe de la Research Information Network (RIN), Creating catalogues: bibliographic records in a networked world publicat ara fa poc (juny 2009) i que situa la catalogació en un nou context en el qual diferents agent proporcionen les mateixes dades i que recomana aprofitar més les dades i fer que els resultats siguin més visibles. L’informe es breu (47 p., més unes notes suplementàries) i es pot llegir de forma resumida si hom va a buscar el resum (p. 5) i les troballes clau (p. 7-11).

L’informe:

  • Té un cap. 1 en el que es recorda per a què són els registres catalogràfics i fixa els 2 reptes del catàlegs avui: ser eficients i aprofitar el nou entorn tecnològic de serveis basats en web.
  • Un cap. 2 on s’examina el flux de dades en la creació de registres bibliogràfics.
  • Tres capítols on s’examinen aquests fluxes aplica a llibres electrònics, a revistes i a articles de revistes.
  • Un apartat final on se situa la catalogació en un entorn en xarxa en el que el re-ús i la visibilització dels registres és fonamental.
  • Un apartat final amb conclusions i recomanacions

Jo l’informe l’interpreto a la manera de L. Dempsey:

  • Catalogar costa massa recursos i en costa massa perquè no aprofitem prou les dades dels altres. La catalogació ha funcionat sovint sota els principis d’acostar-se a les necessitats dels usuaris, però aquesta plausible intenció a aconseguit segur haver de fer noves catalogacions i amb poca probabilitat la de servir millor els nostres clients [estem al 2009 i la Biblioteca Nacional no aprofita la catalogació de, per exemple, la Biblioteca de Catalunya].
  • La catalogació està erròniament enfocada a la diferència i no a la similitud. Les seves arrels estan en la diferenciació dels exemplars (aquestes diferències són importants descrivint llibre antic, per exemple) i no ha sabut agrupar les obres (ni amb els títols uniformes ni, de moment, amb les FRBR). Els usuaris dels catàlegs volen trobar junts els diferents exemplars de la mateixa obra i això ens ho ofereix Library Thing (p. ex.) i no en canvi els nostres catàlegs.
  • Els catàlegs han de ser instruments per ensenyar el que tenim i per això hi hem de catalogar les col·leccions especials (tant sovint amagades) i els nostres registres hem de procurar que formin part de catàlegs col·lectius on els trobin usuaris sense necessitat de que ens visitin a casa.

La conversa amb en Joan la continuava jo reflexionant que als usuaris no els interessen els documents separats per tipus (llibres aquí, articles allà i documents d’arxiu més enllà). La nostra producció de metadades ha de poder-se usar ens les nostres eines i incorporar a altres de manera que la seva re-utilització estalviï feina a altres, enriqueixi les feines d’altres i ens porti (perquè no?) algun que altre usuari que per altres camins noi ens hagués trobat.

p.e. Divendres passat era el darrer dia de feina de l’Enriqueta Jansà. Si no m’erro ha estat al front del departament de catalogació de la UB els darrers 30 anys. Enfoca la jubilació tal com el Fabra ens diu: “experimentar una alegria viva, expansiva”. Que així sigui.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Les biblioteques de la Diputació de Barcelona 2001-06

Les xifres tenen la virtut de no poder ser contradites. Poden agradar més o menys, poden corres-pondre’s de forma propera o allunyada a les nostres intuïcions, poden corroborar en major o menor grau els nostres desitjos, però hem de partir de les dades. És per això que les valoracions qualitatives d’una cosa (potser les més definitives) les hem de basar en les quantitatives. En aquest país d’indisciplinats, les dades quantitatives han viscut (viuen?) una època de descrèdit, però per molt que el que al final compti sigui la satisfacció de l’usuari, aquesta es fonamenta en una realitat a la que ens podem aproximar per les mesures quantitatives.

Fa no gaire vaig rebre l’Anuari [de la] Xarxa de Biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona 2001-2006 Són 60 p. i un CD que expliquen:

  • L’estructura i el funcionament de la Xarxa (les biblioteques, els serveis tècnics, els bibliobusos i el cas del Consorci de Biblioteques de Bcn). Podeu veure aquí els objectius de la Xarxa per al període (p. 8) i les l´nies d’actuació del servei de biblioteques (p. 15).
  • L’oferta bibliotecària: els servies, els equipaments (els edificis nous i els trasllats i ampliacions) i les col·leccions. Es relacionen aquí les biblioteques que havien treballat en conveni amb la Generalitat i que en el període mencionat han quedat adscrites a la Xarxa.
  • Les activitats desenvolupades per la xarxa per fomentar la lectura
  • Les dades globals de la Xarxa dividides entre dades d’estructura i dades de servei (tot i que les dades de recursos econòmics i humans s’han de buscar abans, a les p. 10-12).
  • Les activitats realitzades de projecció exterior.

Jo sóc un admirador del sistema de gestió de dades de la Xarxa de la DiBa. El programa Cercle de comparació intermunicipal (derivat d’un programa d’avaluació de biblioteques de la Fundació Bertelsman) és exemplar. Dit això sorprèn torbar les dades del període sens cap elaboració que permeti analitzar el període. Sorprèn encara més perquè no es tracta en aquest cas de cap manera d’amagar resultats poc positius. Jo tenia la idea de que el període de grans increments de la Xarxa va ser la dècada dels 90, però no és aixó. Del 2001 al 2006

  • Els metres quadrats de biblioteca passen de 105.240 a 159.303 (un increment del 33,94)
  • Mentre la població atesa passa de 4.246.734 a 4.863.253 (un increment del 12,68%), els usuaris inscrits passen de 711.903 a 1.545.357 (i incrementen un 53,93%), les visites de 9.080.399 a 14.514.645 (un 37,44% d’increment) i els préstecs de 5.673.962 a 10.589.570 (un increment del 46,42%)
  • El personal passa de 663 a ser 1.002 (un 33,83% d’increment), la col·lecció de 3.633.419 a 5.939.887 (38,83% d’increment)
  • Els diners destinats a compres de materials bibliogràfics passen de ser 3.600.783 a ser 5.799.000 (un 37,91%), els destinats a programa informàtic incrementen un 67,37% (el 2006 eren de 975.346€), els de comunicacions informàtiques incrementen un 21,88% (el 2006 eren de 1.532.701, considerablement més que els destinats a informàtica pròpiament dita) i el total de diners del funcionament de la xarxa passa de quasi 11M€ (10.847.880€, per ser exactes) a quasi 20M€ (19.845.270€), un increment aquest del 45,34%

Al marge del creixement net, l’evolució d’alguns indicadors ens proporciona molta informació:

  • Els metres quadrats de biblioteca per població atesa han passat de ser 0,025 per habitant a 0,032, incrementant per sobre l’increment de població del període; però, com que els usuaris han augmentat, les m2 per usuari actiu han disminuït (han passat de 0,15 a 0,10) La incidència de les biblioteques de la Xarxa ha millorat molt, però. El 2001 de cada 6 clients potencials (població atesa) 1 era usuari; el 2006 de cada 3 un és usuari actiu.
  • Els documents per usuari potencial han augmentat (han passat de 0,86 per persona a 1,22 per persona), però, i degut de nou a l’augment dels usuaris, els documents per usuaris actius han baixat (van ser 5,10 el 2001 i eren 3,84 el 2006)
  • Les visites per ciutadà públic potencial van passar de 2,14 el 2001 a 2,98 el 2006 (però si fem la relació amb usuaris l’indicador passa de 12,76 visites / usuari a 9,39). La relació documents deixats amb els documents de la col·lcció millora ( de 1,56 el 2001 a 1,78 el 2006). L’indicador préstec / població atesa millora (de 1,34 a 2,18) iels préstec per usuari quasi es mantenen (7,97 el 2001 i 6,85 el 2006)
  • El pressupost dedicat a compres de documents ha passat de 0,85€ per habitant a 1,19€ i la despesa total de 2,55€ per habitant a 4,08€/habitant.

Les dades mostren, doncs, creixements importants en nombres absoluts (tant en recursos com en serveis) que queden lleugerament pal·liats quan es posen en relació amb el nombre de persones servides o amb el d’usuaris reals. L’augment de la població (degut a circumstàncies econòmiques) és de prop del 13%, però el d’usuaris (només atribuïble a la millora del serveix i de la consideració de les biblioteques per la societat) és del 54%.

De manera més breu, passo a fer unes consideracions qualitatives sobre el període:

  • Em sembla positiu l’objectiu de la xarxa de centrar les seves activitats en el foment de la lectura. Se’n podrien fer d’altres (l’alfabetització informacional, per exemple), però ja no aquelles ‘modernors’ de fer de la biblioteca pública ‘el centre d’informació de l’activitat municipal’ que s’ha demostrat estèrils.
  • Em sembla positiva la preocupació de la Xarxa pels temes organitzatius, però crec que cal reconèixer que el seu creixement ha superat el que els teòrics de la gestió en diuen l’abast del comandament. Massa biblioteques per una sola organització. Massa jerarquia i massa poca competència. A més, aplicat a les biblioteques de Barcelona, innecessari. Les Diputacions estan per donar serveis als municipis que no se’ls poden crear, no per tutelar xarxes grans i madures que haurien de fer el seu camí elles soles (és maco tenir els nens a casa, però signe d’immaduresa –de pares i de fills- que encara hi siguin a partir de determinada edat).
  • Em semblen positius però insuficients els esforços fet en informatització i recursos informatius digitals. Les biblioteques poden i han de ser llocs des d’on accedir a Internet, però per ser-ho calen més connexions a la xarxa. Les iniciatives de digitalització no són rellevants i no s’han fet en col·laboració amb ningú. La informació electrònica és quasi absent de la Xarxa.