Un dia en Bibliobús

Pels que ens costa arrancar pel matí, això de que la jornada laboral comenci a les 12 és un avantatge. Que sigui a Sant Boi de Lluçanès, és un regal pel paisatge que veus mentre hi arribes. A St. Boi el meu mòbil no té cobertura, però el bibliobús Tagamanent té accés a Internet i es pot consultar el catàleg de les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona o accedir a informació.

La Núria i en Xavier comencen el dia atenent als nens de l’escola que van a la biblioteca en horari escolar. Remenen els llibres infantils i seuen a les escales del bus. Quan se’ls acaba el torn, comencen a arribar persones que tornen i recullen els llibres, CDs i vídeos de la quinzena. La transacció és qualsevol cosa menys impersonal. Es diuen pel nom i sempre hi ha comentaris sobre si m’ha agradat o no tant el llibre que torno o sobre coses de la vida. Sovint, la conversa deriva en una recomanació d’un llibre i un ‘ja te’l portarem’. Es fan les dues i no marxem, ens esperem arribin els nois del poble que van a l’institut a Prats i que entre l’arribada al poble i el dinar a casa passen pel bibliobús.

Les dades del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona del bibliobús Tagamanent el 2007 són impressionants:

• Serveix a una població de 13.510 persones de les quals 4.405 (un 33%) tenen carnet,

• funciona amb 2 persones (una bibliotecària i un conductor) i un cost anual de 149.946€ (aquest inclou: personal, col·lecció, manteniment, difusió i activitats i percentatge de cost dels serveis centrals)

• té una col·lecció de 8.838 documents que van donar lloc a 30.311 préstecs (= van deixar cada document unes 4 vegades) i que va ser renovada amb 1.025 baixes i 1.849 altes

• va rebre 9.407 visites i quasi cada visita (un 87%) va usar el servei de préstec

Tot anant a dinar amb la Núria recordem coses del començament dels bibliobusos:

• de com a finals dels 70 Òmnium Cultural va tenir una llibreria bus que es deia Cultura en ruta i que venia llibres catalans als pobles on no hi havia llibreries que ho fessin,

• del primer bibliobús de la democràcia que va ser del Servei de Biblioteques de la Generalitat (a l’època de la D. Lamarca) i de com en Pep Quintana que el conduia en va fer un llibre (“Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals”, La Pobla de Segur: Història i Cultura del Pallars, 1985; 179 p.; ISBN 84-398-4402-6),

• de com la Generalitat va posar un recurs contenciós administratiu als bibliobusos que va posar en funcionament la Diputació de Barcelona,

• de la Asociación de profesionales de bibliotecas móviles (ACLEBIM) a la p. web de la qual podeu trobar dades (i fotos) dels bibliobusos que solquen la pell de brau

• del bibliobús digital de la NYPL

• del llibre recent “El bibliobus de la llibertat: la caiguda de Catalunya i de l’èxode dels intel·lectuals catalans” (Simbol Editors) que és el dietari d’en Miquel Joseph i Mayol, conductor del bibliobus, des de la sortida d’aquest de Barcelona el 21 de gener del 1939, carregat no de llibres sinó d’intel·lectuals, a la seva arribada el 3 de febrer a Perpinyà.

A Folgueroles tot de gent que amb la bossa BiblioBús a sobre s’encaminen cap a la plaça. L’arribada setmanal del Tagamanent ha creat hàbit. La bossa és on carreguen els vídeos, discs i llibres que s’enduen i on els van deixant a mesura que els han acabat de llegir, veure o sentir a l’espera de tornar-los. Els biblobusos tenen un pressupost propi que els permet tenir autonomia de compra, però a més usen el fons de les altres biblioteques de la xarxa per fornir-se del que els clients’ els demanen i no tenen. Es queixen de la lentitud d’Internet. Els és molt útil consultar les revistes e- que hi ha a RACO però baixar-se les pàgines els costa i els bibliobuseros les imprimeixen a casa i les lliuren als usuaris posteriorment.

Poc després de les 5, s’adreça al Tagamanent un allau de pares i mares amb nens que surten de l’escola. En el petit espai d’aquesta biblioteca ambulant hi arribem a estar fins a 20 persones (sort que alguns són nens!). Més visites. La Carme s’excusa per no venir, que avui té feina; l’antic alcalde del poble hi porta un conegut de València a que vegi el servei; mentre la Núria fa préstecs, en Xavier telefona a gent del poble que els ha fet encàrrecs. La darrera telefonada és quasi a l’hora de plegar, però diu: “no és preocupi, que si ha de venir i convé l’esperarem”. Mentre esperem l’usuari tocatardà, ho van endreçant tot i deixant-ho lligat, que amb els revolts del camí de tornada les coses podrien caure.

Hi ha poques ocasions de sentir-se orgullós d’allà on ets. L’altre dia, acompanyant el Tagamanent, en va ser una.