dimarts, 8 de desembre de 2009

Estar connectat

Quan em vaig llegir “La era de la información” de Manuel Castells, dels pocs capítols que em van deixar escèptic són els que dedica a l’espai i al temps al final del vol. 1. Ja fa alguns anys d’això, però no he deixat de pensar en els pronòstics de Castells i en que espai i temps són de les realitats més transformades per Internet.

La xarxa, en la que hem anat penetrant (o que ens ha anat penetrant) lenta però indefectiblement forma cada vegada més part de la nostra vida i, per tant, cada vegada és menys prescindible. Mentre no ens movem d’un entorn predeterminat (casa i la feina) no perdem la connectivitat, però aquesta trontolla quan sortim de l’entorn habitual.

Lorcan Depsey (que cita a Castells) ens parla dels canvis en els serveis i els espais de les biblioteques a “Always on: Libraries in a world of permanent connectivity”, article del First Monday (v. 14, 2009, n. 1). Dempsey ens prediu un futur proper en el que sempre estarem connectats i des d’arreu i en el que no hi estarem només des de les eines pensades per connectar-se sinó des de tot tipus de perifèrics (telèfon, cameres, consoles, lectors de llibres e-...)

Hi ha dues maneres d’estar connectat sempre: portar la connectivitat amb tu o que trobis conectivitat allà on estàs. Portar la connectivitat a sobre és possible. Es poden contractar serveis que corren tant en mòbils com en PCs que proporcionen connexió a Internet, però cal això, contractar-los a banda, és a dir, a més a més dels que ja pagues.

Per feina a vegades em toca ser fora del despatx i per aprofitar el temps busco dues coses: una terrassa si pot ser assoleiada on llegir els papers que no tinc temps de llegir a l’oficina o una connexió a la xarxa a través de la qual treballar com si estès a la feina. Un dia d’aquests tenia reunions al centre de la ciutat i vaig voler buscar les dues coses: un lloc al sol i connexió. Vaig fer-ho a la facultat de la URL del Raval, al CCCB i a la UB a Pl. Universitat. Vaig poder entrar als tres recintes (sense ser membre de cap de les 3 institucions), vaig poder anar al lavabo als 3 llocs i prendre un cafè als bars que les tres institucions tenen. La wifi del meu PC va trobar als tres llocs xarxes i en tots els casos eren xarxes tancades.

Perquè els espais públics o d’entitats públiques, en general oberts als ciutadans, no tenen espais virtuals oberts? No vull pas usar la xarxa per entrar en la intimitat de cap institució, però crec que aquestes subestimen la necessitat cada vegada més prevalent de connectar-se i l’oferta de connectivitat com un servei.

El dia del periple mencionat se m’acabava amb l’assistència d’una Tribuna Ateneu. Era la del 21 d’octubre en la que Kim Faura, director de Telefònica a Catalunya, feia una xerrada sota el títol ‘Estendre ponts entre cultura i tecnologies’. La idea força de la xerrada era que, en la societat xarxa, les innovacions socials cada vegada tindran més components tecnològics i que, per tant, l’àmbit cultural dependrà cada vegada més de components tecnològics. És per això que cal estendre ponts entre la cultura i la tecnologia, per fer que aquella pugui usar aquesta per innovar.

El conferenciat va ser preguntat per Ciro Llueca, regidor de cultura Figueres i bibliotecari d’ofici, sobre la solució de les companyies telefòniques a la necessitat que tenen els municipis d’oferir espais oberts d’accés a Internet, però la solució no es més que una: la de que els ciutadans paguin pel servei de dur, vagin on vagin, la connectivitat.

Pagar de més a més al que ja pagues per accedir a la xarxa des de casa o el que la feina paga per a que hi accedeixis em sembla lleugerament excessiu. Jo almenys en tindria prou amb poder estar segur de trobar a alguns espais públics (no pas a tots, Déu me’n relliuri!) accés a la xarxa. Ahir, pensant que en controlava un d’espai d’aquests, vaig anar a la biblioteca però la vaig trobar tancada pel pont de la Immaculada Concepció.