dilluns, 30 de novembre de 2009

Centelles a Salamanca, o, sobre si fem prou pel patrimoni (bibliogràfic)

Sóc exigent. Ho sóc amb mi mateix i ho sóc amb el meu entorn. El resultat de Barça 1 / Madrid 0 no em satisfà si pretenem ser els millors. Després de 30 anys efectius de democràcia de d’autonomia, crec que moltes coses haurien de ser millors. Millors en general i millors en l’àmbit de les biblioteques.

Avui m‘he llevat amb la notícia de que l'arxiu fotogràfic d'Agustí Centelles ha estat comprat pel Ministerio de Cultura el qual el dipositarà al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. La he llegida a El País. Vilaweb n’informa també i explica que, entre diferents opcions, “la família s'ha decantat pel Ministeri perquè ofereix un 'projecte expositiu d'àmplia difusió' mentre que han considerat que l'opció de la Generalitat era 'inconcreta' en aspectes de vital importància pels descendents.”

Tot dinant, el meu cunyat (que no és del gremi) s’estranyava del destí final dels arxius fotogràfics que ‘essent tant nostres’ no hem sabut fer que es mantinguin aquí. Potser la decisió dels hereus hagués estat tota una altra si haguéssim sabut fer una gran biblioteca especialitzada en guerra civil i història contemporània. Es podia fer. Comptàvem amb fons notable però dispers entre el qual hi ha el del CEHI a la UB, el de la Biblioteca Josep Ma. Figueras, la Biblioteca del Centre d’Història Contemporània de Catalunya que es va crear al Departament de la Presidència i que avui està incorporada a la del Museu d’Història de Catalunya, l’Arxiu Tarradellas a Poblet, a més d’una notable col·lecció de materials de l’antifranquisme a la UAB.

Si som exigents, si ho fóssim com a societat, no en tindríem prou amb la relació de coses que sí hem fet i faríem un programa d’actuacions amb el que no hem fet (suficientment). Al meu entendre, el catàleg tindria tres entrades: catalogació, captació i digitalització.

Catalogació. Sona a passat de moda, però no podem pretendre que se’ns vegi respectuosos amb el patrimoni contemporani quan no sabem tenir cura de l’antic. A 30 anys de la represa democràtica, una part fonamental dels fons bibliogràfics històrics no estan catalogats, o no són accessibles automatitzadament, o no són consultables de forma fàcil des d’un o pocs catàlegs. N’és mostra d’això que algunes catalogacions de fons bibliogràfics de l’església siguin tutelades per universitats (la de Girona, la URV o la URL).

Captació. Abans que se’m digui que tot és culpa dels pocs diners que tenim, dir que, pel que jo sé, als fills dels il·lustres (excepció feta de Félix Millet) els preocupa més que brilli la memòria dels seus progenitors que no pas omplir els comptes corrents. Potser alguna responsabilitat en tenim nosaltres de no haver sabut, des de les institucions i a través de les biblioteques, vetllar pel patrimoni oferint als marmessors de llegats bibliogràfics i documentals centres on aquests siguin catalogats, ben tractats i oferts a consulta.

Digitalització. Com a manera de `posar aquests fons a disposició de la gent i com a lògica resposta a la confiança que els hereus ha. I poso aquí el que em sembla exemplar que ha fet la biblioteca de la Universitat de Barcelona amb la donació de la biblioteca d'Oriol Martorell que en part es pot consultar de forma digital.

Podem fer més i hem de fer més. No en va la represa democràtica la vam fonamentar (almenys aquí) en un sa esperit de millora radical i d’emulació dels millors. Ho dic per donar peu als lectors d’aquestes ratlles a anar als comentaris de l’entrada d’aquest blog del passat 16.11.

Potser no era feliç tot el que hi deia, i per això és just que us cridi l’atenció a totes les millores en les que jo no m’he fixat i que ens destaca en Josep Vives. Més que les meves opinions i les d’en Vives, val la pena que us llegiu les que fa en Ciro. Les biblioteques públiques –diu en Ciro- “com es diu que passa a cada nova edició dels jocs olímpics, estan millor que mai; però falta molt camí per recórrer” i continuació ens en desgrana 7 mancances a les que algun esperit inquiet i encara no espantat per les crítiques rebudes en podria afegir alguna altra.

p.d. La fotografia és, evidentment, d’A. Centelles, és de l’època de la guerra civil i s’hi veuen uns nens jugant a afusellar. Ens mostra que fem el que veiem fer. M’ho va explicar un mallorquí: el veritable motiu pel que val la pena vetllar pel patrimoni d’ahir és per mostrar a la gent d’avui que el que facin podrà ser reverenciat demà i que així procurin fer el que fan de la millor manera possible.

2 comentaris:

Fblancafort ha dit...

Hi estic molt d’acord Lluís. El respecte al patrimoni, ens fa reviure el nostre passat, autentifica el testimoni dels historiadors, glorifica a l’autor de les peces i fomenta una actitud, un sentiment, sobre el tracte i consideració que rebran les nostres obres.

Si, del que es tracte es de construir un país, crec que son elements a tenir amb compte.



Trobo molt adequada l’elecció de la foto.



Salut



Feran Blancafort

Anònim ha dit...

Marta-Juana, perla oscura de la Habana diu:

Comparteixo les teves reflexions Lluis.
Ja podem des de les entitats fer taules rodones, congresos, i parlar de la defensa del patrimoni..., si els polítics catalans no saben trobar alternatives, ni ser persuasius
Ara, ja només cal que organitzin un anada reivindicativa a Salamanca, naturalment en bus.