Catalogació: s’anuncien canvis

La Library of Congress acaba de publicar la declaració Transforming our Bibliographic Framework que sembla ser una anticipació d’alguna decisió trascendent.

El format MARC (1968) i les AACR (del 1969 la primera edició i del 1978 la 2a) han marcat la catalogació aquests darrers 40 anys. Ha estat un procés clar de globalització que ha acabat configurant un panorama en el que els registres bibliogràfics es fan en base les mateixes normes i amb la voluntat explícita o implícita de que siguin usats en diferents contexts, alguns dels quals bastant allunyats (en la geografia i la intenció) dels inicials.

El MARC i les AACR amb la seva complexitat (i la seva capacitat) han resistit els embats de propostes de modificació. Fins ara, l’enorme massa de registres produïts sota aquestes normes era una argument concloent davant qualsevol proposta de renovació. Però recentment s’han desenvolupat normes i eines que estan forçant una transformació radical de la catalogació. Estem parlant de les FRBR, les RDA, el VIAF i, segurament de forma profunda, el moviment de les Linked Open Data

El motor del canvi no està en els ordinadors sinó en la xarxa. El MARC i les AACR han nascut per a l’automatització i han crescut amb aquesta. Però van ser concebuts per gestionar alguns centenars de milers de dades. Internet ha incrementat de forma exponencial els conjunts de dades que remenem. Un exemple: WorldCat tenia fa uns 7 anys uns 40 M de registres bibliogràfics. Una quantitat que semblava enorme i inassolible els anys 80. Avui en té algun més de 200 M.

Al meu entendre hi ha almenys 4 forces que pressionen de forma poderosa per establir un esquema nou dins el qual es bellugui la catalogació: la sostenibilitat, la globalització, la integració i la reutilització.

Sostenibilitat. Si a Espanya es publiquen 60.000 llibres nous l’any, n’hi hauria prou amb 60 catalogadors per catalogar-los tots, però no en tenim només 60 de catalogadors, sinó molts més. Les normes que usem i, sobretot, com les interpretem, consumeixen una quantitat de recursos molt important que les biblioteques volen alliberar per dedicar a altres coses.

Globalització. La catalogació redundant s’ha defensat argumentant que els usuaris tenien necessitats locals a les quals calia adaptar els registres produïts per una altra biblioteca. Però això cada vegada és menys així. Els catàlegs fets per als usuaris d’una biblioteca de facultat (o d’un poble) s’han integrat en catàlegs d’universitat (o de xarxa) i aquests en els d’un sistema. Els usuaris ja no naveguen només en entorns tancats pensats per a un grup determinat de persones sinó que usen alhora diferents eines.

Integració. En el passat, les limitacions de les eines tecnològiques ens han obligat a tractar la informació de forma segregada. No fa gaire que fèiem catàlegs de revistes i els fèiem separats dels de llibres. Aquesta segregació hem arribat a creure que provenia de les necessitats del usuaris, però no provenia d’enlloc més que de les limitacions de les eines. Ara que aquestes ens limiten cada vegada menys, els usuaris ens demanen cada vegada més integració. Tots els recursos disponibles consultables des d’un sol lloc (un lloc que ofereixi capacitats de discriminar recursos a través de filtres) i aquest serà cada vegada més un sol lloc per a arxius, biblioteques i museus.

Reutilització. Els catàlegs són un mitja. Els fem i mantenim per facilitar la localització i accés a documents. El seu ús, doncs, és un ús instrumental. La finalitat última de qui usa catàlegs és reusar la informació que troba per a alguna altra cosa, amb una altra eina, en un altre context. La informació bibliogràfica no pot estar lligada al lloc i circumstància del seu naixement. Ha de concebre’s per a que sigui usada més enllà de l’entorn que la va originar.