diumenge, 4 de març de 2012

[La història d’abans de la història]

De jove vaig sentir a dir (o vaig llegir) que cada generació inventa la seva versió de la història. Em va semblar –sincerament- exagerat. Com podia haver-hi, a 20 segles de distància, possibilitats de veure diferentment el que va passar a Roma? Ingenuïtats de jove o creença, llavors, de que hi ha una realitat objectiva. La història (per sort) es reescriu. Els ulls d’una nova generació són nous i projecten una nova mirada.

La història de les biblioteques catalanes entraria en aquesta categoria. La història que s’explicava fa 30 anys era –inevitablement- simplificada, improvisada i maniquea. No anava gaire més enllà en el temps de la creació de la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries i la Xarxa de B Populars, les tres coses fetes per la Mancomunitat i ara farà un segle. Segons aquesta versió, no hi havia història abans d’aquesta versió de la història.

Abans de Nadal la voluntat d’algunes persones va permetre editar el llibre “Llum entre ombres : 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània” (Vilanova i la Geltrú : Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer, 2011). Fan de coordinadors de l’obra Montserrat Comas Güell i Víctor Oliva Pascuet.

El llibre té una introducció general i un perfil biogràfic de Joan Oliva que signa M. Comas. A continuació, sis capítols descriuen la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus, la l'Ateneu Barcelonès, la del Centre Excursionista de Catalunya, la Biblioteca Museu Balaguer, la Biblioteca Arús i la Biblioteca de Catalunya.

La Catalunya actual s’ha vist en bona part com a filla del que va ser la Catalunya d’ara fa 100 anys o una mica més. Però gratar en la història ens descobreix que els nostres fonaments tenen antecedents. Això és el que fa el llibre que comentem, mostrar-nos què hi va haver abans del que ha estat la història oficial de les biblioteques a Catalunya. De fet, les biblioteques i la biblioteconomia modernes són fills del segle XIX i, per tant, coetànies de les biblioteques del Centre de Lectura, de l’Ateneu o de l’Arús. La Biblioteca de Catalunya i la xarxa de populars haurien així tingut un passat que aquest llibre ens ajuda a investigar.

Montserrat Comas a la introducció exposa que hi hauria dos tipus de biblioteques, les que anomena estructurals (les nacionals, les universitàries, les d’acadèmies), sorgides sobretot al llarg del S. XVIII i les que al llarg del S. XIX organitzen les noves classes emergents (burgesia i classe obrera). Biblioteques sorgides d’iniciatives privades, aquestes darreres i que encarnaven més que no pas les altres, l’ideal de que la cultura allibera.

Llegeixo sovint sobre el futur de les biblioteques. Sobre prediccions de què ens depara el futur i de com fer-hi front(*). Però les prediccions solen ser especulacions sobre realitats tecnològiques del present que no tenen en compte les múltiples variants que en el futur introdueix el comportament humà. En la història es troben en canvi els elements que han estat realment influents.

Ho deia Zygmunt Bauman a una entrevista a l’Ara, el futur no existeix, només prediem el passat:

“La futurologia és la gran estafa de l'era contemporània. El futur no existeix, perquè quan ho fa passa a ser present, o sigui que la futurologia és la ciència del no-res. Quan donava classes i volia animar o distreure els estudiants els repartia llibres de futurologia de vint anys enrere, i ens fèiem un tip de riure. Un mestre em va advertir: no facis mai prediccions, i encara menys de futur. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però ha d'haver ocorregut.”

(*) Recomano, per cert, un article ‘vell’ de Pongracz Sennyey, Lyman Ross and Caroline Mills,Exploring the future of academic libraries: a definitional approach”, a: The Journal of Academic Librarianship, vol. 35 (2009) n. 3, p. 252–259.

A la fotografia, Joan Oliva Milà, primer bibliotecari de la Biblioteca Museu Balaguer, i personatge en motiu del centenari del qual s’ha editat el llibre comentat.

5 comentaris:

alvi001 ha dit...

Molt interessant l'apunt. I ja m'he descarregat l'article que recomanes, per llegir-m'ho amb calma.

Álvaro Martín - CRAI UB
http://rinconmusa.blogspot.com/

Carme Fenoll ha dit...

Aquests dies estic resseguint la història de la biblioteca del centre recreatiu del meu poble. No són exemples tan potents com el de les 6 biblioteques però m'ha fet pensar molt en el que dius: la història de les biblioteques catalanes va començar abans de la Mancomunitat i gràcies a l'impuls de la seva societat. És francament interessant conèixer la seva organització i la voluntat d'aquelles persones -sovint obrers- per formar-se. L'exemple que jo comento a: http://centrefraternal.cat/content/view/1/73/lang,catalan/

Lluís Anglada ha dit...

Jo que sóc de Vic he de fer constar que entre les 6 del llibre no hi ha el 'Círcol literari', una associació creada fa uns 150 anys que va fer una biblioteca.

Més informació a http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/248024/332112

Anònim ha dit...

Después de ver al honorable ex president Pujol decir que ha sido un honor haber sido president de la Generalitat de Catalunya y que de buen grado él lo hubiera hecho gratis (J. Évole de ayer en La Sexta). Lo siguiente es leer las opiniones ajenas sobre futurologia, que no prospección, transcritas por el profeta y profesor sr. Lluis Anglada

Carme Fenoll ha dit...

Algunes dades més:

1856: Biblioteca del Casino Menestral de Figueres (600 volums el 1900 i 1500 el 1936)
1893: Biblioteca del Centre Republicà Federal de Palamós
Finals del s.XIX: Casino La Constància, de St. Feliu de Guíxols i Biblioteca de l'Ateneu Pi i Margall de la Bisbal.
Aquests mateixos municipis hauran d'esperar una quarentena d'anys per disposar de Biblioteca pública d'iniciativa oficial.

Els sectors sensibles a la cultura i més renovadors de la societat catalana, s'avançaren uns anys a la iniciativa de la Mancomunitat. Un aspecte que no s'ha divulgat massa, com comenta Anglada.
Aquests centres neixen amb vocació
de neutralitat política i amb el clar afany de millorar els nivells educatius de l'època.
A la història del Republicanisme d'Àngel Duarte llegim "Als ateneus era possible de mantenir una cultura alternativa...l'estímul de l'associacionisme popular". Tal vegada, caldrà mirar al nostre passat per retrobar-nos una mica.