Catàlegs col·lectius de les biblioteques de Catalunya

La Llei del sistema bibliotecari de Catalunya menciona dues vegades el catàlegs col·lectius. Una a l’art. 6 on diu que “La Generalitat [sense especificar quin organisme o departament] ha de reunir en un únic catàleg col·lectiu la referència bibliogràfica dels diferents fons de les biblioteques que integren el Sistema Bibliotecari de Catalunya”. Una altra a l’art 30, on diu que el “El Departament de Cultura, per garantir la catalogació unificada i compartida de tots els fons de les biblioteques integrades en el Sistema de Lectura Pública i el coneixement mutu de llurs fons, coordina i gestiona el Catàleg Col·lectiu de la Lectura Pública”.

De l’any de la Llei (1993) cap aquí s’ha avançat en aquestes direccions però cap dels dos catàlegs mencionats són encara una realitat.

Com que les lleis expressen allò que es creu bo tenir, sembla apropiat pensar a què responen el catàlegs col·lectius i quines bondats aporten. Crec que en podem citar quatre: 

• respondre als interessos homogenis d’un grup d’usuaris, 
• estalviar feina, 
• ser un instrument a partir del qual construir serveis i 
• donar visibilitat a un sistema.

Respondre als interessos homogenis d’un grup d’usuaris

Els primers catàlegs col·lectius (cc) eren bàsicament eines de localització. Els llibres eren rars i els catàlegs col·lectius ajuntaven en un sol instrument les referències de documents dispersos a diferents biblioteques. Les limitacions tècniques han fet que molt catàlegs col·lectius ho fossin no de tos els documents possibles sinó dels que responien a interessos homogenis d’un grup determinat d’usuaris. Els catàlegs d’incunables en serien un exemple clar.

Estalviar feina

La catalogació ha estat una de les activitats bibliotecàries més cara, però els llibres que es cataloguen, en la immensa majoria dels casos ho han estat per algú altre. Els catàlegs col·lectius han estat comunitats de documents homogenis (seria normal trobar catalogat un llibre australià al cc de biblioteques d’Austràlia) que s’han posat mínimament d’acord en les normes de catalogació. L’homogeneïtat del fons i les mateixes normes són fonamentals per estalviar feina ja que es tracta de trobar el llibre que es busca amb molta probabilitat i de poder-lo utilitzar fent canvis mínims (òptimament cap) a la catalogació trobada.

Ser un instrument a partir del qual construir serveis

Un cop localitzats els documents, la gent podia viatjar a la biblioteca on es trobava el llibre que els interessava. A partir d’aquí les biblioteques podien –com han fet en molts casos- bastir serveis de préstec entre elles per tal de facilitar l’accés als documents i estalviar desplaçaments als usuaris. Els catàlegs col•lectius poden ser l’instrument base d’altres servies: d’adquisicions compartides o de preservació cooperativa, per exemple

Donar visibilitat a un sistema

Les realitats no només han de ser, sinó que han de ser visibles. O potser les volem fer visibles per fer-les reals. En el cas dels catàlegs col·lectius, aquests han estat, per exemple per a les biblioteques universitàries de Catalunya, els instruments amb els que els anys 80 i 90 van voler mostrar que el conjunt fins llavors dispers de biblioteques de facultat era un tot i actuava com un sistema.

Crec que, en aquest cas, les 4 virtuts mencionades van en ordre. Mirem-ho al revés: no té sentit visibilitzar un sistema que no té serveis col·lectius, no es poden crear serveis cooperatius sense tenir una consens normatiu previ, no val la pena unificar normes si no existeixen necessitats a satisfer. Mirant-s’ho del dret també hi ha un ordre: primer localitzar necessitats clares, després consensuar pautes, construir serveis a continuació i finalment visibilitzar resultats.

En el passat, les limitacions tecnològiques aconsellaven fer catàlegs col·lectius ‘petits’ i molt especialitzats (d’un tipus de document com per exemple les revistes o d’una matèria concreta). La tecnologia avui permet anar més de pressa. De fet WorldCat és de facto un cc mundial. La tecnologia, però no garanteix fer eines útils si els humans que  les hem d’usar no ens posem abans d’acord en com usar-les; en el cas dels catàlegs, en com cataloguem i en com organitzem els serveis que s’hi recolzen. Aquestes acords requereixen consens i acords a més de tecnologia. Això i un full de ruta adient.

El seny i algunes decisions clau dels darrers 20 anys ha fet que les  biblioteques que queden incloses dins el sistema bibliotecari de Catalunya comparteixin moltes coses. Tantes que l’acord no només és possible sinó que hauria de ser fàcil. Proclamar, però, l’exigència de la Llei no és el camí de fer-ho. Començar a parlar dels beneficis de tenir-ne, sí.

I posats a fer-ho, comencem pel més fàcil, el que només depèn d’un Departament de la Generalitat –el de Cultura- i fem el catàleg col·lectiu de les biblioteques municipals de Catalunya. Per fer-ho només s’han d’unificar dues bases de dades, les normes de catalogació són similars, el cc resultant respondria a una necessitat clara dels usuaris de biblioteques i permetria bastir a partir d’aquí serveis d’abast nacional.

p.d, A la fotografia, un arbre de nada fet amb volum del National Union Catalogue, un catàleg col·lectiu imprès, els 754 volums del qual són consultables a la BC, que recull les obres impreses abans de 1956 de les principals biblioteques dels EUA i el Canadà.