diumenge, 8 de febrer de 2015

En el 40è aniversari del COBDC



Assumpció Estivill explica el naixement, caràcter i activitats de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries (EAB), una associació més de caràcter cultural que no pas professional, i que té vida entre el 1930 i el 1939 (*). Les bibliotecàries en vida laboral activa van formar el 1936 l'Agrupació Professional de Bibliotecàries de Catalunya.

La història del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) està menys documentada, però jo crec que s’ha d’iniciar ara fa 40 anys amb l’aprovació legal el 1974 de l'Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias de Barcelona, associació que aviat (1975) va poder canviar de nom i anomenar-se Associació de Bibliotecàries de Catalunya (ABC). Rosa Ricart en va ser la primera presidenta.

Fins llavors, les bibliotecàries que treballaven a biblioteques populars trobaven un marc de desenvolupament professional en les xarxes de biblioteques existents i en les trobades de nadal a la Biblioteca de Catalunya, i les bibliotecàries que treballaven a la universitat o a l’empresa estaven associades a l’Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos (ANABA).

A principis dels 70 el país despertava i la creació d’associacions culturals i professionals en va ser una mostra. Entrava dins la ‘normalitat’, doncs, que les bibliotecàries creessin la seva associació professional. Hi havia motius específics, però; me’n consten tres. Els estudis de bibliotecària que es feien en una escola de la Diputació de Barcelona i que no tenien reconeixement acadèmic. La integració de l’Escola a la Universitat s’havia intentat i no havia funcionat i, mentrestant, les titulades (amb uns estudis equivalents als de mestre, per exemple), no veien el seu grau reconegut a nivell laboral. Això es manifestava amb força a les universitats catalanes que des de finals dels 60 havien començat a contractar bibliotecàries, cosa que feien en la categoria d’auxiliars de biblioteca, és a dir, la corresponent a estudis de batxillerat. La tercera, va ser el desacord dels professionals més actius amb les posicions que ANABA sostenia a l’IFLA.

L’Associació de Bibliotecàries de Catalunya va canviar de gènere l’any 1981 i passa a anomenar-se Associació de Bibliotecaris de Catalunya. L’ABC va decidir transformar-se en col·legi en una assemblea en la que no pas totes les veus hi van estar a favor, però en la que es va creure que la nova forma legal que volia agafar l’Associació tenia avantatges. La iniciativa va venir de la Junta de l’ABC i aquesta Junta va ser la Junta Gestora del COBDC fins que no es van fer eleccions al Col·legi. El COBDC es crea per llei l’any 1985.

Quins motius s’argumentava per passar d’una associació a un col·legi? En el record me’n queden dos: el d’augmentar els afiliats pel fet que la col·legiació podia ser obligatòria per l’exercici professional i el de ser més tinguts en compte per l’administració en el moment de preparar lleis, reglaments i plans d’actuació. Encara que no es pogués saber llavors, el temps ha mostrat que cap dels dos tenia gaire força. Vaig ser de la Junta del COBDC en el període que es va preparar la 2a llei de biblioteques i puc dir que el Departament de Cultura va tenir molt poc en compte l’opinió del Col·legi.

La creació del Col·legi va tenir en canvi l’efecte de tenir una agrupació professional molt més representativa del que no ho havia estat l’Associació. Una disposició transitòria de la Llei de creació del COBDC permetia que al   Col·legi s’hi integressin tant els titulats per l'Escola de  Bibliotecaris com “els  titulats universitaris que acreditin, de la manera com estableixen els Estatuts,    experiència professional com a bibliotecaris-documentalistes”. Aquesta transitòria, que va crear no pocs debats entre els professionals i que va ser tenaçment defensada per Carme Mayol, va ser un encert ja que va permetre incorporar al Col·legi professionals actius que per diverses raons no havien arribat a la professió a través dels estudis de biblioteconomia.

Com a mostra de la visió integradora de la professió que es tenia llavors, el COBDC va ser dels pocs (el primer?) Col·legis que incorporava titulats de diferents nivells universitaris. L’obertura del COBDC a professionals no titulats, i molts anys d’acció comuna organitzant conjuntament les Jornades Catalanes de documentació, van ajudar a que la  Societat Catalana d'Informació i Documentació (SOCADI) es dissolgués i els seus membres s’integressin al Col·legi l’any 1999.


Aquests dies he llegit que la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de  la UB celebra el seu centenari, és a dir es reconeix hereva d’aquella Escola de Bibliotecàries, i he llegit també que el COBDC celebra el seu 30è aniversari, és a dir, no es reconeix com a continuació de l’ABC. Em sorprèn. L’adamisme és un pecat en el que és fàcil caure, però les institucions tendeixen a donar mostra de solvència contrastada recordant que van ser fundades com fa més anys millor.

Fa temps que em pregunto els motius d’aquesta reluctància. No pot ser res més que falta d’identificació de la majoria de col·legiats amb el passat representat per l’Associació. Ho puc entendre, els anys 70 i 80 van ser anys difícils. Hi havia moltes menys biblioteques que les que ara hi ha i els recursos de què disposaven eren molts menys. L’associació i el col·legi van tenir llavors unes relacions amb l’administració que, per reivindicatives, van ser poc glamoroses.

Les biblioteques catalanes han eclosionat els anys 90 i en els de després del canvi de segle, que és quan majoritàriament s’han fet nous edificis, creat eines i desenvolupat serveis. Però això no hagués estat possible sense la feina prèvia, ara poc recordada dels anys 70 i 80 del segle passat.

(*) L’Escola de Bibliotecàries 1915-1939, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992, p. 344-354



3 comentaris:

Assumpció Estivill ha dit...

Lluís,

Un parell d’apunts al teu article que volen reforçar els . El primer és que en els anys cinquanta i seixanta les bibliotecàries catalanes eren ben actives a l’ANABA, fins al punt que funcionava una delegació catalana de l’Associació. Les bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya i de les biblioteques populars participaven força en les activitats de l’Associació, i en els congressos “nacionals” que es van organitzar aquells anys la participació catalana era força significativa, principalment de part de les bibliotecàries de la Diputació. De fet es van guanyar el respecte dels facultatius del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. Recordo que quan els estudis es van fer oficials, la Isabel Fonseca va escriure un article sobre formació on esmentava que només a Catalunya els estudis podien trobar el professorat adequat per impartir-lo, perquè hi havia bons professionals. És clar que després les coses potser no han estat com les havíem imaginat...

Pel que fa a l’Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias de Catalunya, ja a l’any 1970 hi va haver un intent de crear l’associació, però es necessitaven avals per presentar-los al Govern Civil. Felipe Mateu i Llopis, llavors director de la BdC, les populars i l’Escola, es va negar a signar un informe favorable per a la creació de l’associació. No va ser fins que la Rosalia Guilleumas va assumir les tres direccions, que les bibliotecàries que promovien la creació d’aquell organisme van trobar els avals necessaris i el projecte va tirar endavant. En parlo una mica a un article que vaig publicar sobre la Rosalia Guilleumas a MEI.

Crec que sovint confonem història amb memòria, i no hauria de ser així, perquè la memòria només arriba al punt on personalment tenim constància personal i directa d’alguns fets o esdeveniments. Ja sé que els bibliotecaris no som historiadors, però sí que dominem, o hauríem de dominar les fonts d’informació, per saber, si més no, d’on venim.

Cordialment,

Assumpció Estivill

Lluís Anglada ha dit...

Tens raó, A. Una cosa és la història i una altra la memòria. Aquella, és pretesament objectiva, aquesta, clarament subjectiva.

Hi ha, a més, les imatges dels fets i de les coses que ens fem la gent (les percepcions, els tòpics...). I aquests molt sovint reposen més en el que es creu que va passar que no pas en el que va passar.

Per això trobo important o significatiu que la joventut no recordi el passat (un pecat aquest que -al menys aquest- la meva generació no va cometre).

Abraçades

Anònim ha dit...

La joventut pot cometre errors (i no ho defenso) però tampoc crec que una crítica pública i constant sigui el camí. Podríem escriure un llibre: "Pocs i mal avinguts: la realitat bibliotecària de Catalunya"