La disrupció d’Internet

El desenvolupament del pensament ha anat estretament lligat a les tecnologies de la seva fixació i transmissió, però les relacions entre aquest i les noves tecnologies mai no ha estat fàcil. Plató va expressar els seus recels respecte la tècnica de l’escriptura al Fedre. Més prop nostre, Rosa Leveroni s’estranyava que l’increment demogràfic que Catalunya vivia els anys seixanta, i l’increment d’estudiants que això comportava, no suposés un augment significatiu de visitants de les biblioteques populars, i ho atribuïa a les noves tecnologies de llavors: la ràdio, i més encara –deia-  la televisió.

Si bé quan es viuen, tots els canvis semblen importants, n’hi ha que adquireixen la categoria de ser ‘disruptius’, és a dir de reconfigurar la manera de fer les coses. No podem dubtar que hi ha hagut tres canvis tecnològics disruptius relacionats amb la paraula, el pensament i la informació: l’aparició  de l’escriptura, la invenció de la impremta i el desenvolupament de la capacitat de processar dades en ordinadors i transmetre-les a través de xarxes de telecomunicacions.

L’aparició del llibre imprès va canviar la societat però fins i tot també a les persones. La paraula –que fins llavors havia estat o dita o escoltada- va passar a poder ser emmagatzemada (en llibres) i usada a distància en una extensió fins llavors no coneguda. I una cosa similar ens està passant amb Internet. Mai com ara hi ha hagut tanta informació i mai com ara ha estat tanta la capacitat d’accedir-hi i d’usar-la.

Hem passat (estem passant) d’una societat que tenia temps abundant per cercar una informació escassa a una altra en la que el que és abundant (massa?) és la informació i el que escasseja és el temps per cercar-la i usar-la. Estem desenvolupant tècniques i instruments que permeten que la informació que ens és rellevant se’ns aparegui sense buscar-la. Si fins ara la informació calia treballar-la ‘a mà’, ara ho faran les màquines, i els grans conjunts d’informació –big data- acabaran essent capaços de generar nova informació.

La informació ha estat tradicionalment lligada al seu suport. El que deia un llibre (o un document) i el llibre en sí eren una mateixa cosa. Només algunes obres molt populars acabaven editant-se diferents vegades en edicions diferents. La progressiva mecanització de la impremta, i, més endavant, l’actual digitalització, acabaran alliberant del tot la informació del seu suport. Aquesta fluirà per la xarxa de forma abundant i lliure, i els seus costos de reproducibilitat es reduiran enormement. Avui, en el domini de la ciència, es considera que en l’horitzó de l’any 2015 els articles i altres documents de recerca seran accessibles de forma oberta, és a dir, sense cost i amb capacitat de ser reutilitzats sense permís del seu autor. Cal veure si aquesta llibertat de flux de la informació arribarà també a als àmbits de l’ensenyament i l’oci.

La paraula escrita ja va incorporar dibuixos mentre els llibres eren manuscrits. Més tard, la impremta va permetre ajuntar-hi fotografies, però ara, la informació digital permet incrustar-hi en qualsevol text qualsevol altra informació (textual, gràfica, sonora o audiovisual). Els textos poden enllaçar a altres documents i els lectors poden intervenir en el text comentant-lo, continuant-lo o valorant-lo a les xarxes socials. El descobriment de la neuroplasticitat del cervell, és a dir, que està dissenyat per adaptar-se a pressions ambientals, canvis fisiològics o experiències ha fet que ens plantegem quins canvis provocarà en el cervell aquestes noves experiències lectores, i si aquests són positius (Nicholas Carr, el 2008 va publicar un article amb un títol que expressa algunes d’aquestes temences: “Is Google Making Us Stupid?”).

Aquest post és el 4rt fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Les biblioteques a Catalunya, avui: debilitats

Quines són les febleses que avui debiliten les biblioteques de Catalunya? Al meu entendre, les principals són tres: 

• unes biblioteques escolars mancades de model, 
• la desigualtat territorial en els serveis de biblioteca pública i 
• la separació encara massa alta entre arxius, biblioteques i museus.

El principal punt negre de les biblioteques a Catalunya és, segurament, el de les biblioteques escolars i d’ensenyament secundari. Aquestes biblioteques no han experimentat en aquests darrers trenta anys les millores equivalents a les de les altres biblioteques. Durant molt de temps, el model de biblioteca escolar del Departament d’Educació no va ser (o no va poder ser) fer una biblioteca a cada escola, i va decidir fer centres de recursos comuns que havien de servir per a més d’una escola. La idea era, sens dubte, benintencionada i probablement bona, però amb el temps s’ha demostrat ineficaç.

Més recentment el mateix departament va posar en funcionament el programa «punt.edu», que pretenia refer el camí dotant les escoles de recursos documentals i, sobretot, de personal per a les biblioteques escolars. El programa «punt.edu» va néixer tard i va comptar amb pocs mitjans, però era un pas en la direcció encertada. Lamentablement, en el marc de recessió econòmica actual, el programa ha quedat sense recursos.

La biblioteca escolar no està en el nucli del sistema educatiu català, malgrat la importància que té, juntament amb el foment de la lectura, en la formació integral de les persones, l’èxit escolar i l’alfabetització en l’ús de la informació. El fet que ens estiguem endinsant en la societat «informacional» (el terme és de Manuel Castells) hauria de fer-nos veure que la democràcia i l’equitat només es podran estendre entre ciutadans capaços d’accedir, comprendre críticament i usar proactivament la informació. Aquestes capacitats han de començar a fomentar-se a l’escola i a través de la biblioteca escolar.

L’accidentada història del nostre país ha fet que el que va ser concebut unitàriament —la Xarxa de Biblioteques Populars— fos disgregat per les dues dictadures que vam patir en el segle XX. L’actual Llei de Biblioteques considera que les biblioteques públiques són serveis municipals; que s’organitzen en xarxes «regionals» (comarcals o provincials), i que, juntament amb serveis nacionals de suport, formen el conjunt organitzat de serveis que configura el Sistema de Lectura Pública de Catalunya.

A efectes pràctics, però, a molts municipis els ha costat assumir el servei bibliotecari com a propi, i les biblioteques difícilment haurien assolit el nivell d’excel·lència que se’ls atribueix si no haguessin comptat amb el suport de les xarxes de les diputacions. Tanmateix, el resultat és desigual perquè aquest suport no és homogeni en el territori català, i, en conseqüència, els serveis bibliotecaris d’algunes províncies tenen una extensió i una qualitat superiors a les de la resta. A això se suma el fet que, malgrat haver estat assenyalat per tothom com un punt feble, en aquests anys no s’ha aconseguit coordinar les diferents xarxes en un únic sistema. Al sistema de biblioteca pública de Catalunya li falten peces clau, com el catàleg col·lectiu, acords de préstec entre xarxes o la inspecció de biblioteques.

I una darrera feblesa, que potser no és pas la més important. Els darrers anys han estat de redreçament i de construcció en el sector de la cultura, qui ho dubta?, però les diferents realitats culturals han crescut separadament, i no s’han creat aliances ni sinergies. Sempre ha estat així, podem dir, amb el sector de la música treballant aïlladament del dels museus, i el dels arxius separat del de les biblioteques. És cert, però la digitalització de la informació i el seu consum a través de la xarxa estan configurant una realitat que provocarà uns canvis que difícilment podem preveure. En sabem dues coses amb certesa, però: que seran profunds i que tendiran a fer confluir a la xarxa el que fins ara havien estat realitats separades.

Aquest post és el 3r fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Les biblioteques a Catalunya, avui: fortaleses

Per analitzar la situació de les biblioteques de Catalunya podem usar la classificació comunament acceptada i dividir-les en cinc grups: biblioteques populars, escolars, universitàries, especialitzades i la Biblioteca de Catalunya. Sens dubte, cada grup presenta característiques diferents (com també podríem trobar diferències entre les biblioteques de cada grup), però és cert que també hi ha elements comuns, als quals ens podem referir.

Comencem per les principals fortaleses, que, al meu entendre, són: 

• la bona valoració pública que es fa dels seus serveis, 
• les infraestructures actuals i 
• els nivells de coordinació assolits.

Ara fa trenta anys, les biblioteques tenien un nivell d’utilització baix i socialment marginal. Avui els seus serveis són utilitzats per una elevada proporció de ciutadans, i, el que és més important, els seus usuaris són representatius de la societat catalana. A les biblioteques hi va un ampli espectre de la població, i a les universitats els serveis bibliotecaris són usats indistintament per estudiants i professors. 

L’extensió de l’ús de les biblioteques, l’acceptació dels serveis per part dels usuaris, és la conseqüència tant de la seva modernització com del fet d’haver estat capaces de crear un model de servei que ha estat útil a la societat catalana. La consideració col·lectiva de la labor de les biblioteques com a «feina ben feta» no prové de l’excel·lència d’alguns serveis o biblioteques, sinó del nivell mitjà elevat que han assolit totes plegades. La fortalesa de les biblioteques es deriva de models ben pensats i ben construïts que han estat capaços d’estendre’s gràcies al fet d’haver satisfet determinades necessitats socials.

La construcció de biblioteques ha estat un fenomen relativament recent. Tant als municipis com a les universitats això s’ha concentrat en les dues dècades del tombant de segle. Podia haver estat diferent. Podia haver passat que la maduració i l’eclosió del sistema haguessin estat més tardanes, i llavors ens hauríem trobat amb una capacitat inversora molt menor. Ens esperen uns anys en els quals costarà molt fer noves biblioteques, i per això és una enorme fortalesa haver-ne pogut fer de noves en aquests anys i haver-les fet amb criteris de flexibilitat arquitectònica, que en permetran la transformació a mesura que les necessitats de la comunitat que se’n serveix també canviïn.

Finalment, el nivell de coordinació entre les diferents biblioteques és prou elevat. Podria (i hauria de) ser-ho més, però el que s’ha assolit entre les biblioteques universitàries i de recerca és destacable. Les diferents biblioteques de campus o facultat de les universitats actuen de forma unitària, i, a aquestes xarxes, s’hi sumen la Biblioteca de Catalunya i la pràctica totalitat de les biblioteques especialitzades i de recerca. El sistema —basat en l’autonomia de cada integrant i en la coordinació de tots ells— s’ha dotat d’eines col·lectives (un catàleg, un sistema de préstec entre biblioteques, repositoris digitals diversos, un magatzem per a documents impresos de poc ús i un sistema de contractacions conjunt) que milloren els serveis que les biblioteques poden prestar, alhora que n’incrementen l’eficiència. La coordinació entre les biblioteques municipals és alta també dins de cada una de les xarxes existents —la de la Diputació de Barcelona i la de la Generalitat—, però no entre elles dues.

Aquest post és el 2n fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Les biblioteques com a cas d`èxit: què ens ha portat fins aquí?

El 1985, ara fa 30 anys, la Carme Mayol obria les Primeres Jornades de l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya amb una descripció molt completa de la situació bibliotecària a Catalunya i concloïa que aquesta presentava greus deficiències. Res és casual aquí, no ho és que les jornades fossin les primeres, ni que es fessin deu anys més tard de la mort del dictador, ni que el panorama que es podia presentar fos poc engrescador. Hi havia pocs elements que permetessin apostar per una millora radical. Arreu del món (i també a Catalunya) les biblioteques, que havien basat la seva utilitat social en la organització i conservació de documents, viuen la crisi de ser considerades prescindibles i passen a ser valorades per la capacitat de generar serveis al voltant de la lectura i la informació. La restauració de les biblioteques creades pel noucentisme era, doncs, un programa poc atractiu als ulls dels polítics i administradors. Hi havia molts dèficits per cobrir i les biblioteques no van ser una prioritat.

Hi havia pocs elements que fessin preveure que, passats trenta anys, les biblioteques fossin citades com a casos d’èxit en la gestió pública. Certament,  en aquests darrers anys, deixant les biblioteques escolars a banda, les biblioteques de Catalunya han assolit un molt bon nivell de servei, tal com és reconegut pels ciutadans i pels polítics. Els primers n’avalen el bon funcionament usant-les i mostrant-se satisfets pels serveis que hi reben, el segons les esmenten sovint com un exemple d’equipament transversal i en destaquen –tal com fa sovint el conseller de Cultura, Ferran Mascarell- l’aportació en cohesió social i cultural i en la creació de capital social. L’obra de la Mancomunitat hi té res a veure amb aquesta valoració unànimement positiva?

Del sistema de biblioteques que va concebre Eugeni d’Ors i construir Jordi Rubió jo en destacaria tres eixos: 

• una mirada atenta a les experiències estrangeres més avançades, 
• voler construir un sistema i no biblioteques aïllades, i 
• estar basat en la dedicació i rigor d’un conjunt de professionals degudament formats. 

Més enllà d’això, els embats que les institucions catalanes han rebut de la història no permeten que hi hagi altres fils de continuïtat. L’obra de la Mancomunitat va ser curta en el temps. Tal com altres contribucions a aquesta Nadala expliquen, es van poder fer relativament poques  biblioteques, el sistema viu un parèntesi durant la dictadura de Primo de Rivera, i, finalment, la seva obra no es pot completar amb el que hagués hagut de ser el seu desenvolupament natural: la seva extensió a les biblioteques d’ensenyament.

La profunditat i durada del franquisme deixen poc del que s’havia iniciat amb la Mancomunitat. Deixen poc, però deixen prou. Sota la desintegració de la feina feta queda una llavor. Les biblioteques populars o públiques son desmembrades a escala provincial, la Biblioteca de Catalunya -rebatejada com Biblioteca Central de la Diputación Provincial de Barcelona- perd la personalitat de ser una biblioteca nacional i de recerca, i les de les universitats creixen  disgregades per càtedres, però el record d’haver estat i la voluntat de voler ser romanen. Aquesta és la llavor que planta la Mancomunitat i aquest és el primer dels seus èxits. El segon ho serà l’encert del model: copiar dels millors, cooperar i professionalisme.

La mirada cap enfora ha estat una de les característiques de la biblioteconomia catalana des que tant Ors com Rubió configuressin els trets bàsics del model de la Mancomunitat. Les visites a l’estranger, l’anàlisi i ‘còpia’ del que es feia als països més avançats en matèria bibliotecària ha estat un dels trets definitoris de la represa dels anys 80. Els bibliotecaris catalans han estat actius en l’associacionisme internacional i Barcelona ha acollit reunions de les principals entitats associacions bibliotecàries a nivell internacional o europeu: la de la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) el 1993, la de la International Coalition of Library Consortia (ICOLC) el 2004, la de l’European Library Automation Group (ELAG) el 2007, la de la Ligue des Bibliothèques Européennes de Recherche (LIBER) el 2011 i la de la secció de

Metropolitan Libraries (METLIB) de la IFLA el 2012.

Si hom observa els sistemes bibliotecaris d’altres països, trobaríem que en la majoria de casos l’accent s’ha posat més en fer biblioteques que no pas en establir xarxes. No ha estat així en el cas català. Malgrat que la cooperació forma part del substrat de les biblioteques, la voluntat d’enllaçar les diferents biblioteques entre sí formant un sistema bibliotecari és de les empremtes clares que va deixar l’obra de la Mancomunitat. Si be tota realitat sempre és millorable, la col·laboració entre les diferents biblioteques de Catalunya és gran. Avui hi ha dos grups de biblioteques que treballen de forma prou coordinada: les biblioteques públiques, per una banda, i les universitàries i especialitzades per una altra.

Finalment, la vocació i el professionalisme han estat la tercera característica distintiva de les biblioteques catalanes. De ben segur que el fet que la majoria de professional provinguessin de l’Escola de Bibliotecàries, una escola petita però de llarga tradició, ha ajudat a la creació d’una manera de fer homogènia i a l’establiment de xarxes professionals que han creat vincles al marge i més enllà de les relacions institucionals.

Certament, l’Escola –magníficament estudiada per A Estivill en el seu període inicial- ha proporcionat una formació tècnica que ha contribuït a la qualitat i èxit de les biblioteques catalanes, però aquesta és una explicació insuficient. Els perfils psicològics i valors de cada u configuren un punt de vista sobre el món que, portat a l’àmbit laboral, acaba anomenant-se ‘vocació’. Aquesta és de les poques forces que poden combatre el burocratisme. I ha estat així que, amb el llegat pobre del franquisme, els pocs recursos de la transició i les urgències que no incloïen les biblioteques del anys 80, per vocació i amb professionalitat, malgrat la inèrcia i la mediocritat, s’han sabut construir sistemes bibliotecaris que han rebut la consideració social d’exitosos.

   

Aquest post és el 1r fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Quin perfil hauria de tenir el bibliotecari del futur?

[Ítem:] Quin perfil hauria de tenir el professional de l'àmbit en el futur?  

Al meu entendre, el professional del futur no serà un científic de la informació, i sí un ‘ajudador’ en el procés d’adquirir coneixement. Aquest és un punt de vista quer pot ser –evidentment- erroni, però que determina com veig el perfil dels professionals del futur. Des d’aquesta perspectiva, distingiria entre el perfil psicològic i el tècnic dels professionals.

Respecte el perfil psicològic del professional del futur: ha de ser una persona a qui li agradi ajudar als altres, que cregui que totes les persones poden i tenen el dret a créixer, i estigui convençut que el coneixement millora les persones, els col·lectius i les organitzacions (i que, per tant, cal preservar-lo i compartir-lo).

Des d’un punt de vista tècnic, crec que el professional del futur ha de conèixer a fons les diferents fases de la creació del coneixement (això es feia abans amb l’assignatura d’història del llibre i ara s’ha d’ampliar), la manera de ser dels humans (ha de tenir coneixements antropològics) i la forma específica de com aprenem (psicologia). Com optativa es poden fer classes de tecnologia.

La revista Ítem del COBDC té previst treure el proper número abans de Nadal. Aquesta vegada l’Ítem –que ara coordina en Ferran Burguillos- vol que una colla àmplia de professionals els bibliotecaris-documentalistes i també d’altres sectors parlin de com veuen les biblioteques. Vaig tenir la sort d’estar en la tria i anticipo aquí (darrer lliurament) les que han estat les meves respostes a les quatre preguntes que ens han fet.

I tu, què faries?

[L'Ítem pregunta:] Si tinguessis carta blanca per canviar tres aspectes rellevants de la política bibliotecària, què faries?

Aquest és la pregunta difícil, i part de les dificultat rau en que les solucions no només depenen de les persones, sinó de la capacitat de fer que tenen. Obviant aquesta darrera qüestió, hauria de donar aquí tres propostes d’acció per tal de pal·liar els problemes de present mencionats abans.

Per al primer, crearia una plataforma àmplia (es a dir on els bibliotecaris fossin minoria i els mestres, pedagogs i intel·lectuals majoria) que demanessin la creació d’un model modern, adequat al país i sostenible de biblioteca per a l’escola. Reuniria la plataforma tantes vegades com calgués i l’ampliaria tant com pogués, intentant així arribar a influir algun dia en un Departament d’Educació que es mostra en això refractari a les necessitats actuals i futures de la societat catalana.

Per al segon, sense tocar cap llei ni reglament, faria perquè el Consell de Biblioteques fos el que la llei de biblioteques actual preveia que fos: un organisme professional, representatiu, consultiu i assessor per a la Generalitat. Ara no és cap d’aquestes coses (i, de fet, quasi ni es reuneix), i és una llàstima perquè a nivell professional els consensos són alts i els exemples cap on mirar, clars. No té sentit voler millorar la política bibliotecària per a Catalunya de forma centralitzada i polititzada, quan la realitat sobre la que ha d’aplicar-se està altament descentralitzada i professionalitzada.

Per al tercer (i sento dir-ho), crec que faria que el Col·legi fes com les empreses que fa suspensió de pagaments, és a dir, anunciaria que sóc viable, però que tinc problemes momentanis per tirar endavant. Dit d’una altra manera, proclamaria que l’organització de la professió iniciada els anys 70 amb l’Associació de Bibliotecàries ha entrat en una crisi profunda de la que no en sortirà amb una simple renovació estatutària de la junta. Cal repensar per a què ens associem, què volem fer i com, i amb qui.

La revista Ítem del COBDC té previst treure el proper número abans de Nadal. Aquesta vegada l’Ítem –que ara coordina en Ferran Burguillos- vol que una colla àmplia de professionals els bibliotecaris-documentalistes i també d’altres sectors parlin de com veuen les biblioteques. Vaig tenir la sort d’estar en la tria i anticipo aquí (lliurament 3 de 4) les que han estat les meves respostes a les quatre preguntes que ens han fet.

Quins són els principals reptes de futur?

Reptes de futur vol dir problemes de present, aquí? Si és així, diguem-ne tres: 

• les biblioteques escolars, 
• la unificació en un sol sistema de les biblioteques públiques i 
• l’establiment d’una consciència professional representativa i àmplia.

Les biblioteques han estat socialment útils en el passat en un món d’informació escassa i d’accés restringit, però, ho continuaran essent en un món d’informació abundant i accés ampli?. Al meu entendre sí, si les biblioteques saben continuar aportant valor al voltant de la informació, bàsicament ajudant en el procés d’usar-la de forma creativa per al creixement individual i col·lectiu. Si això és així, cal que es manifesti a l’inici de tot: a l’escola primària. Avui alguns països (Estats Units de Nord-Amèrica, per exemple) creuen en els efectes positius de bones biblioteques escolars; alhora, a molts països (a Catalunya, per exemple), a banda d’exemples aïllats, les biblioteques escolars tenen pocs recursos i estan mal orientades.

Cal que les diferents biblioteques municipals d’un territori actuïn coordinadament? No, no és indispensable. La qualitat de les biblioteques depèn en una part important en l’arrelament a l’entitat a la que serveix (un municipi, una organització, una empresa...) Passa, però, que la coordinació de les biblioteques en xarxes, i de les xarxes en sistemes, permet que biblioteques petites tinguin grans serveis o que puguin obtenir-los amb menys cost. Així s’ha fet a Catalunya a les universitats. Per diferents motius, no s’ha fet suficientment a les públiques i això s’està deixant sentir com una llosa massa pesada. No té sentit que els recursos (sempre escassos) de les biblioteques municipals estiguin esquarterats per províncies, ni que els serveis siguin molt desiguals depenent de qui sostingui la xarxa, ni que la Diputació de Barcelona tingui recursos i idees per fer serveis de nivell nacional, mentre que la Generalitat (sigui per manca de recursos o d’idees) actuï com una diputació provincial.

Al meu entendre, els assoliments positius importants dels darrers anys provenen d’una forta consciència professional que es va plasmar els anys 70 i 80. Pels motius que sigui, aquesta consciència professional s’ha afeblit molt en els darrers 20 anys. Això ha repercutir (o ha estat al revés) en l’associacionisme professional que ha quedat molt debilitat. El dit fins ara val tant per a Catalunya com per a Espanya. Una professió dèbil (ideològicament i organitzativament) comporta una realitat professional dèbil (en els llocs de treball, en els sous, en la influència...) A més, les biblioteques no hem sabut teixir una aliança àmplia amb el sector de la cultura, ni amb els agents més propers (arxius i museus) ni amb les més allunyats (creadors en general).

La revista Ítem del COBDC té previst treure el proper número abans de Nadal. Aquesta vegada l’Ítem –que ara coordina en Ferran Burguillos- vol que una colla àmplia de professionals els bibliotecaris-documentalistes i també d’altres sectors parlin de com veuen les biblioteques. Vaig tenir la sort d’estar en la tria i anticipo aquí (lliurament 2 de 4) les que han estat les meves respostes a les quatre preguntes que ens han fet.