Per a què les biblioteques?

Les bones idees aguanten, i, havent llegit més d’un article interessant d’en David W. Lewis, no vaig dubtar en agafar-ne un de seu d’ara fa 10 anys que tenia endarrerit. A “What if libraries are artifact-bound institutions?” (Information technology and libraries, v. 17 (1998) 4, p. 191-197), i malgrat estar escrit el 1998, Lewis ens preparava pel futur a patir de la previsió que l’extensió de la informació en format digital faria qüestionar l’existència de les biblioteques. Per aquells (i aquests!) moments de crisi, Lewis ens diu que l’enfocament erroni és preguntar-se què fan les biblioteques, i que l’encertat és preguntar-se per a què son. Si només ens mirem què fan les biblioteques, les respostes a una crisi de canvi de paradigma (del domini de l’imprès al del digital, de la necessitat de la biblioteca com a lloc d’accés a la accessibilitat universal des de la xarxa), les respostes dèiem, seran equivocades. Perquè no es tracta només de canviar en el seu moment el llibre pel CD o ara el CD pel llibre electrònic descarregable en el lector de llibres e- que en cada moment pugui estar de moda. Cal saber (o intentar saber) per a què són les biblioteques, quines necessitats socials i individuals cobreixen. Amb aquesta visió a llarg termini podem endinsar-nos en les turbulentes aigües de les modes canviants i passatgeres. Com que les vacances em permeten ser més usuari de la meva biblioteca (la de Vic) que de costum, he pogut anar-hi amb una certa calma. Hi anava a buscar algun llibre per llegir. Jo a la biblioteca vaig a buscar-hi llibres que llegeixes amb un pim-pum però que distreuen, obres que no es troben a les llibreries o llibres o autors sorpresa. Anant de prestatge en prestatge m’hi vaig trobar la Laia, la filla d’uns amics que em va posar al corrent de com estaven i què feien els seus pares, de com li anava la vida (ara contenta perquè ha passat d’una feina amb un pla d’ocupació a un contracte per obres i serveis) i a qui li vaig fer ensenyar el que duia a la ma i que era un disc de la Cecilia Bartoli que no coneixia i encara menys sabia que estes a la biblio (no l’he reservat però me l’he apuntat per endur-me’l en préstec a la que pugui). Aquestes sorpreses, les de trobar-hi coneguts i fer-hi descobertes són motius per anar a la biblioteca tan poderosos o més com els d’endur-me llibres. Si tinc sort i no va gaire enfeinat, en Robert em dóna conversa. En Robert és auxiliar de biblioteca, gran lector i gran enamorat de la cultura nord-americana (i de més coses!). Amb ell puc parlar-hi de llibres i autors, dels que ens agraden als dos i dels que ens agraden a algun dels dos. A més, intentem convèncer-nos de provar lectures que cada un de nosaltres potser per nosaltres sols no ens atreviríem a fer. La Joyce Carol Oates m’he animat a llegir-la a partir d’ell, amb en Cormac McCarthy m’hi va enganxar ell, i l’altre dia em va triar un llibre de Jim Thompson (1.280 almas) que es va ficar per davant dels meus plans lectors i que m’he llegit en un parell de nits. A veure si em fa cas i llegeix en Chester Himes. Avui li recomanaré Tocaia Grande del Jorge Amado una bona lectura per aquest estiu que espero que li agradi. Poder parlar de llibres i que te’n recomanin i te’n descobreixin és de les coses que m’hi fan anar a la biblioteca a mi. p.d. I de les coses que me n’allunyen, de les biblioteques, és que em renyin quan hi vaig (perquè no porto el carnet, perquè ja tinc llibres en préstec d’altres biblioteques, perquè anoto els llibres dels meus fills al meu compte...)