23 anys de CiU a universitats i recerca

Estem tan dominats pel ritme marcat pel mitjans de comunicació que només ens mirem l’actualitat quan pensem en la realitat. Però, ben mirat, el present no existeix. És un punt inexistent entre el passat acumulat i el futur per venir. Per això és bo que s’escrigui i reflexioni sobre el passat i ho és més quan aquest passat han estat els 23 anys de governs de CIU presidits per Jordi Pujol, decisius per la configuració del nostre present actual.

Ho fa (obligació en té!) el Centre d’Estudis Jordi Pujol. El Centre “té per finalitat elaborar un pensament amb criteri renovador que pugui contribuir a reforçar els valors bàsics de Catalunya i d'Europa i a donar un impuls d'exigència, d'ambició, de qualitat i densitat humanes a la nostra societat”. Entre les seves publicació n’hi ha 3 on es repassa l”obra de govern” dels governs Pujol. Podeu trobar les que es corresponen a Benestar social, Política industrial i de competitivitat i Universitats i Recerca.

El volum Universitats i Recerca: obra de govern, Generalitat de Catalunya 1980-2003 el signa Joan Albaigés, que va ser comissionat d’universitats, el qual agraeix la revisió dels textos a alts càrrecs d’algun d’aquests governs com, per exemple, Josep Grifoll, Joan Bravo, o el que va ser conseller d’universitats, Andreu Mas-Colell.

La substància de l’obra ex pot trobar en el pròleg de J. Pujol on aquest:

• Explica les tres grans limitacions inicials de la seva obra de govern i que van ser: les poques competències, els recursos econòmics escassos i les prioritats del govern que “en un temps de molt greu crisi econòmica ... no podia ser la recerca”.
• Ressalta que en el període (i sobretot a partir dels primers anys 90) s’ha fet un important salt quantitatiu i qualitatiu.
• Destaca com a característiques de la universitat que fan difícil que aquesta canviï la legislació universitària que és rígida i reglamentista i la tendència de la universitat cap al burocratisme i l’escalofó.
• Dibuixa 3 fases en aquests 23 anys, dues d’inicials de posar les bases del desplegament universitari (del 1986 al 1992) i d’haver creat instruments per la recerca (del 1993 al 1998), protagonitzades respectivament pels comissionats Laporte i Albaigés, i el tram final (del 1999 al 2003) en el que es fa el salt esmentat anteriorment sota el conseller Mas-Colell.

El llibre, una obra més narrativa i descriptiva que valorativa, es parteix en dues parts, la dedicada a universitats i la dedicada a recerca.

Les universitats

• Es donen dades sobre el sistema universitari que entre 1986 i 2003 ha passat d’impartir 35 títols a 146 i multiplicat el nombre de professors per 3 i el d’estudiants per 1,5.
• Es fixen com instruments d’ordenació del sistema el sistema d’informació UNEIX posat en funcionament el 2001, la Programació Universitària de Catalunya feta en base quadriennal i iniciada el 1992), els contractes programa entre universitats i el govern començats el 1996 i els 3 plans d’inversions el 1r dels quals va ser el 1998.
• Es parla de la creació de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (1996), del Consell Interuniversitari de Catalunya i dels consells socials de les universitats.
• Es relacionen algunes actuacions com el fet per millorar l’accés a la universitat i la normalització del català, del sistema de beques i la iniciativa Universitat Digital (que va arrancar amb força i es va esbravar ben aviat).
• Acaba amb un apartat (que podria ser més sucós) dedicat al desplegament normatiu i a la conflictivitat competencial

La recerca

• S’inicia amb l’exposició del marc de la política científica a Catalunya i el marc competencial.
• Es parla dels dos grans instruments de la política de recerca: la CIRIT, creada el 1980, i els 3 Pla de Recerca (1993-1996, 1997-2000 i 2001-2004). Relaciona les accions de desplegament del Pla de Recerca i els seus instruments.
• Les accions de desplegament del Pla inclouen, per exemple, mesures de formació del personal investigador, la creació de centres de referència de R+D, els parcs tecnològics i la creació de grans infrastructures.
• Els instruments d’assessorament, gestió , coordinació i reconeixement inclouen l’Agència de Biotecnologia de Catalunya (1986), l’Associació de Centres de Recerca (2003), l’ICREA (2000), l’Agència de gestió d’ajuts AGAUR (2001) i la Fundació Catalana per a la Recerca (1986).
• Acaba amb unes breus dades que mostren l’evolució d’alguns indicadors de la R+D de Catalunya.

Interpretant el sentir de la comunitat universitària, hi ha un consens generalitzat en que el darrer govern Pujol, el que va tenir en Mas-Colell de conseller, va suposar grans avenços en recerca. Els indicadors de recerca de Catalunya ho confirmarien i això té un especial mèrit en un àmbit en el que les infrastructures (moltes vegades estatals i situades a la Madrid) hi tenen un pes fonamental.

Respecte la ensenyaments universitaris no hi una opinió que jo gosi donar com a dominant. Crec però que si hom afirma que no hem aconseguit tenir un sistema universitari de qualitat ningú no em contradiria. El debat sol situar-se en el grau en el que se situa ‘la culpa’ en l’àmbit de la Generalitat o el de l’administració central. El desgavell en l’aplicació de l’EEES o els desencerts de les dues darreres lleis d’universitats (la del PP i la del PSOE) farien inclinar-nos cap a responsabilitzar a l’estat; la inexistència de res que es pugui anomenar realment un mapa de titulacions o la poca incidència dels mecanismes de millora de la qualitat de les titulacions i el funcionament de les universitats inclinaria la balança cap al cantó català.

El llibre que comentem, crec jo, sintetitza el que ha estat la defensa de l’acció dels governs de CiU, defensa basada en el pragmatisme, el victimisme i el liberalisme.

• Pragmatisme perquè es posa l’accent en les coses que s’han fet (faltaria! Hi ha hagut 23 anys per fer-ne)
• Victimisme perquè la falta de recursos és una excusa recorrent que val per sempre i per qualsevol moment
• Liberalisme perquè sota tota explicació de l’acció de govern hi plana la idea que el govern ha d’actuar poc.

Per acabar (i canviant de tema), ara just fa un any vaig fer la 1a entrada a BDig, i ara que faig aquesta, resulta que és l’entrada núm. 100. Si hagués de fer un pastís amb espelmes, com que sóc estalviador de mena, n’hi posaria però només una.