diumenge, 6 de setembre de 2009

Evolució i cooperació

La imatge de dos lleons lluitant amb un cérvol mort en segon pla ha il·lustrat erròniament la teoria de Darwin de l’evolució de les espècies a partir de la supervivència del més apte. Des dels anys 70 els sociobiòlegs han buscat explicacions als comportament altruistes entre els animals per tal d’estendre el concepte de supervivència de l’individu al de supervivència des gens de l’individu.

Similarment, hem tingut explicacions més detallades dels mecanismes de l’evolució que situen la cooperació com un instrument poderós a través del qual assolir avantatges competitius i ser, per tant, més apte per la supervivència.

La relació entre evolució i cooperació m’ha interessat de fa temps i en els llibres d’Eudald Carbonell (interessants i amens, per altra banda) hi he trobat explicacions que m’han servit per entendre no només el passat sinó com poden estar funcionant les coses ara mateix.

Part del pensament de Carbonell queda sintetitzat en aquestes paraules: “La nostra capacitat de socialitzar-nos i de resocialitzar-nos gràcies a l’emergència de nous comportaments tècnics és (...) la llei primordial que explica la nostra diferenciació específica com a humans” (La consciència que crema; Badalona: Ara llibres, 2008; p. 13).

Resumint molt (i amb la possibilitat de simplificar massa), segons Carbonell, l’evolució de la humanitat ha depès tant de la innovació com de la capacitat de ‘socialitzar’ la innovació. Una innovació no s’imposa a la primera, sovint calen diversos intents per que s’estengui.

En el decurs d’aquest procés, la innovació es refina gràcies al treball col·lectiu. Encara més [i al meu entendre el més interessant], sovint la incorporació d’una innovació a la societat requereix una nova estructura organitzativa [una innovació organitzacional].

La innovació tecnològica i la organitzacional coevolucionarien. És a dir, es reforçarien mútuament ja que l’èxit de la innovació tecnològica està estretament correlacionat a l’efectivitat d’usar-lo de la nova estructura d’organització.

I la relació d’això amb les biblioteques? Jo crec que hi ha dos exemples que il·lustren clarament. Es tracta de les xarxes i dels consorcis (innovacions organitzacionals) sorgides com a sistemes per usar i maximitzar l’efectivitat de dues innovacions tecnològiques: l’automatització de biblioteques (anys 60-70) i la digitalització de continguts (finals dels 90 i aquesta dècada del S. XXI).

Als anys 60 es va començar a estendre l’ús dels ordinadors i es van començar a aplicar a l’automatització de biblioteques. Aquesta era la innovació tecnològica, però la seva extensió requeria disminuir i compartir costos. La reducció de despesa es va fer amb la innovació de la catalogació cooperativa (jo aprofito la teva feina, tu aprofites la meva), la compartició amb la creació d’agrupacions que van rebre el nom de cooperatives de biblioteques, xarxes (networks) o utilitats bibliogràfiques.

Utilitats bibliogràfiques com OCLC, RLIN, UTLAS o WLN. Xarxes als EUA com: Louisiana Library Network LOUIS, Minnesota Library Information Network; Missouri Research and Education Network (MOREnet), Montana Library Network, NELINET. Cooperatives com: PICA, les cooperatives regionals al Regne Unit o els sistemes dels països nòrdics (BIBSYS, LIBRIS, LINDA).

El més interessant de tot (al meu entendre) és que els efectes combinats d’una innovació tecnològica amb una d’organitzacional generen canvis imprevistos. En el cas que estem comentant i de forma clara. De la possibilitat tecnològica de compartir sumada a l’estructura organitzativa per compartir en sorgeixen nous serveis cooperatius: els catàlegs col·lectius regionals i el préstec interbibliotecari.

Als anys 90 va prendre un gran impuls la digitalització de continguts. A finals de la dècada els proveïdors d’informació i les biblioteques estableixen un sistema comercial nou: es venen paquets d’informació i es fan compres conjuntes. Fins llavors cap de les dues coses s’havia donat en una escala significativa. Per tal d’aprofitar els avantatges d’aquesta innovació va caldre crear estructures formals que garantissin els pagaments als editors i una distribució equitativa entre les biblioteques participants.

Les noves estructures han rebut el nom de consorcis. Alguns ho són en el sentit legal més estricte (el CBUC a Catalunya o els consorci Madroño a Madrid, per exemple), però altres són agències estatals (com FinELib a Finlàndia), associacions sense finalitat de lucre (com COUPERIN a França o ANKOS a Turquia) o parts d’altres organismes (com b-on a Portugal o el JISC al Regne Unit).

El més interessant de tot (al meu entendre) és que els efectes combinats d’una innovació tecnològica (digitalització de continguts) amb una d’organitzacional (consorcis) generen canvis imprevistos. Els consorcis estan evolucionant i d’unes tasques primeres de contractació conjunta de recursos d’informació estan generant noves activitats cooperatives: catàlegs col·lectius i sistemes de PI a llocs on no n’hi havia, formació, biblioteques digitals virtuals, magatzems per a documents de baix ús ...

Les biblioteques han usat sempre les innovacions tecnològiques per millorar els seus serveis (i sovint han estat les primeres en fer-ho). Van estar entre els primeres d’usar la màquina d’escriure a finals del S XIX i la impressió fotogràfica per fer catàlegs i distribuir fitxes catalogràfiques a principis del S XX). Han usat microformes els anys 30-40, els primers ordinadors els anys 50-60, han usat internet des del començament els anys 80...

Per qui vulgui innovar en tecnologia, cal tenir en compte que també cal ser innovador en organització.