dilluns, 22 de març de 2010

I això, qui ho paga?

Pocs dies després de les Jornadas OS-Repositorios estava a una reunió d’això, de repositoris, i comentant que els dipòsits contenen no més d’un 15% dels documents que les universitats i centres de recerca generen, una persona s’atrevia a dir-ho en veu alta: que sort n’hi ha que als repositoris encara s’hi dipositen pocs materials, que si fossin més no sé pas qui la faria la feina.

Ha quedat sobradament demostrat que la teconologia ens permet posar documents en OA (sigui en dipòsits sigui en revistes). Ho està menys de demostrat que l’accessibilitat digital tingui la capacitat de canviar de forma radical la totalitat dels comportaments dels lectors (aquesta s’orienta mes pels models que retribueixen la publicació segons el valor de la revista respecte la citació que per altres coses). Està però per demostrar que l’OA pugui funcionar si no troba un model econòmic que el faci possible. Es creu en l’enorme potencial de l’accés lliure a la informació científica, però no se sap (encara) com podem garantir-lo financerament.

És per això que la sostenibilitat (que en aquest cas es refereix a la viabilitat econòmica) dels sistemes d’informació (dipòsits, revistes, bases de dades o portals) està avui ocupat el primer lloc de la llista de preocupacions dels qui es preocupen de la construcció d’un sistema nou per la comunicació científica. No preocupa tant la seva creació, com l’accessibilitat a llarg termini i la preservació dels recursos creats en aquest nou context del digital.

Ho tractava un estudi d’Ithaka (que no he llegit) del maig de 2008 que signava Kevin Guthrie, Rebecca Griffiths i Nancy Maron: Sustainability and Revenue Models for Online Academic Resources.

Aquest estiu em vaig llegir un nou estudi d’Ithaka, aquest de juliol de 2009: Sustaining Digital Resources: An On-the-Ground View of Projects: Ithaka case studies in sustainability. En són autors Nancy L. Maron, K. Kirby Smith i Matthew Loy i el que fan és examinar 12 projectes destacats i n’examinen els factors sobre els que se sustenta el seu èxit. En les 40 p. de l’estudi podeu veure que aquest factors d’èxit són:

  • Un lideratge fort que defineix i articula els objectius i les fases del projecte. Ho fan triant liders i professionals ben preparats amb experiència, capacitat de comunicació i de creació d’equips.
  • Que el projecte aporti algun valor únic i que això ho reforci desenvolupant el recurs en base entendre què necessiten els usuaris als que s’adreça.
  • Reducció dels costos directes. Ho fan enfortint els lligams i la contribució de la institució que els empara, usant treball externalitzat i fent partenariat amb empreses externes i treballant amb voluntaris.
  • Desenvolupar fonts diversificades d’ingressos, cosa que comporta experimentar nous models de negoci fins trobar el que més s’ajusti al projecte i cultivant la capacitat de comunicar el valor del recurs per a la comunitat d’usuaris.
  • Establir un sistema per retre comptes i mesurar l’ús del recurs. Ha fan establint clarament els objectius que volen assolir, fent anàlisis de cost benefici i mostrant els retorns que rep la institució pel fet de sostenir el projecte o recurs.

L’estudi es pot consultar en versió sencera (136 p) i conèixer de prop els 12 estudis de cas que han servit per extreure els factors d’èxit comentats. Els estudis de cas de l’informe són:

  • BOPCRIS Digitisation Centre: Experimentation with Sustainability and Partnerships for Library Digitisation Projects / Hartley Library, University of Southampton, United Kingdom
  • Centre for Computing in the Humanities: Leveraging Shared Infrastructure and Expertise to Develop Digital Projects in an Academic Department / King’s College London, United Kingdom.
  • DigiZeitschriften: Library Partnership and a Subscription Model for a Journal Database / Göttingen State and University Library, University of Göttingen, Germany.
  • eBird: A Two-sided Market for Academic Researchers and Enthusiasts / Cornell University Lab of Ornithology (Information Science Department), New York, United States.
  • Electronic Enlightenment: Subscription-based Resource Sold Through a University Press / Bodleian Library, University of Oxford, United Kingdom.
  • Hindawi Publishing Corporation: The Open-Access Contributor-Pays Model / Cairo, Egypt.
  • L’Institut national de l’audiovisuel: Free Content and Rights Licensing as Complementary Strategies / Bry-sur-Marne and Paris, France.
  • The Middle School Portal 2: Math and Science Pathways, National Science Digital Library: Early Sustainability Planning for a Grant-Funded Digital Library / The Ohio State University, United States.
  • The National Archives: Digitisation with Commercial Partnerships via the Licensed Internet Associates Program / London, United Kingdom.
  • Stanford Encyclopedia of Philosophy: Building an Endowment with Community Support / Stanford University, California, United States.
  • The Thesaurus Linguae Graecae®: Specialised Historical Content for a Niche Audience / University of California, Irvine, California, United States.
  • V&A Images: Image Licensing at a Cultural Heritage Institution / Victoria and Albert Museum, London, United Kingdom.

Comentari persona, jo crec que aquí algú hauria de fer la Vic & pèdia

2 comentaris:

Ángel ha dit...

Crec que quan s’analitzen els efectes dels repositoris sobre la comunicació científica cal distingir les actituds dels investigadors des de dos punts de vista: com a autors i com a lectors.

Com a autors, els investigadors troben pocs incentius per dipositar. Els processos d'avaluació de la recerca només consideren les publicacions en revistes que han superat un procés de revisió. Sovint s’argumenta que el dipòsit en obert incrementa la visibilitat dels documents (i les citacions que reben) i que aquest seria un bon argument per convèncer els investigadors de les bondats de dipositar. No obstant, aquest suposat avantatge és encara molt debatut. Jo crec que l’increment de l’autoarxiu vindrà sobre tot per la via dels mandats institucionals.

La segona part de l’assumpte, que crec que encara està poc tractada, és la que fa referència a l’ús d’aquests repositoris. Entre els pocs estudis al respecte que conec, en destacaria un de recent derivat del PEER Project (http://www.peerproject.eu) que, precisament, intenta preveure els efectes del dipòsit a gran escala. Els resultats mostren que els investigadors no consulten repositoris, bàsicament perquè en desconeixen l’existència. Fins i tot els investigadors que sí que hi busquen, i que troben materials del seu interès, estan poc inclinats a citar-los. Més de dos terços dels investigadors que troben un article interessant en un repositori... busquen la versió publicada a una revista d’aquell mateix article abans de citar-lo! Segurament, les raons d’aquest comportament estan relacionades amb la manca de confiança en la fiabilitat dels documents dipositats, la coexistència de diverses versions d’un mateix text, etc.

Per tant, crec que el problema no està tant en la quantitat de documents dipositats com en oferir més informació sobre la seva qualitat. Això permetrà incrementar-ne l’ús, indispensable per garantir-ne la viabilitat.

Lluís Anglada ha dit...

Parlar de dipòsits i de OA és parlar, en el fons, de reemplaçar un model que durant quasi 400 anys ha estat útil per als savis per comunicar-se entre sí: les revistes. Defectes d'aquestes? alguns (entre ells potser que algú hi ha fet negoci).

Aportacions de les revistes a la comunicació científica (sense cap ordre): qualitat, certificació, disseminació i arxiu.

Qualitat perquè publicar a una revista és un procés conegut a través del qual els articles es filtren i depuren. Els finalment publicats han passat un cert control que fa que sobre els en sapiguem alguna cosa. Sabem deduir coses de si un article ha estat publicat a l'Item o al JAL.

Certificació, si publico una cosa a una revista, sempre la podré reclamar com a meva. Disseminació, aribo a gent. Arxiu, alguna còpia quedarà a la que algú interessat en l'article pugui recórrer.

L'OA (en qualsevol de les 2 vies) ha de donar solució als 4 elements anteriors, i a més, ho ha de fer en base un model econòmic que produeixi guanys (almenys els suficients per5 fer front a les despeses).

Benefici clar l'OA ara mateix, segurament no pas el de ser un sistema alternatiu, sí el d'ajudar a estrangular el marge econòmic que tenen els grans editors (comercials o no) de revistes (o cal dir els editors de grans revistes?).

La mitjana dels increments anuals de paquets de revistes ha passat de ser el 17% fa una mica més de 10 anys a situar-se enguany sovint per sota del 5%