Els inicis de a campanya electoral ens porten una noticia al meu entendre sorprenent: el Departament de Cultura de la Generalitat delega la prestació de serveis i competències a la Diputació de Girona i sembla (però no ho trobo a la web) que una cosa similar s’ha fet amb la diputació de Lleida o la de Tarragona.
La Generalitat retronant competències als municipis i no a través de les comarques o de les vegueries sinó de les províncies! Insòlit! I ho fa una conselleria en mans d’ERC, un partit els militants del qual abominaven de les diputacions..
Als Estats Units de Nord-Amèrica, a França i a Finlàndia, sense anar més lluny, les biblioteques públiques són dels municipis, cosa que causa gran estranyesa a casa nostra que sempre hem parlat de les biblioteques de la Diputació o les de la Generalitat.
Les biblioteques públiques o populars (als països citats i al nostre) són (per lògica i per llei) un servei cultural de base que ha de ser prestat a nivell de municipi. Els municipis, dins el seu àmbit d’autonomia administrativa, presten aquest servei amb diferents graus de qualitat i, se suposa, complint la normativa que al respecte dicta l’autoritat competent (els ministeris de cultura o equivalents).
A alguns països no hi ha coordinació supramunicipal de biblioteques (França), en d’altres s’han creat associacions para-estatals que donen suport a les biblioteques (Holanda) o les biblioteques han creat consorcis o xarxes per tal d’obtenir productes a millors preus i serveis que altrament no tindrien (els EUA)... A Catalunya, tenim entitat administratives que s’encarreguen d’aquest suport (la Diputació de Barcelona per a les biblioteques de la província de ídem i fins ara el Dep. de Cultura per la resta de províncies). Perquè?
Hi ha dos grans motius que ho justifiquen, un d’històric i un de polític.
La història ens explica que ara fa 100 anys a Catalunya hi ha haver uns polítics de mentalitat preclara i de patriotisme no tant interessat com l’actual que van bastir un sistema bibliotecari basat en una (única) xarxa de biblioteques populars, una gran biblioteca de recerca (la Biblioteca de Catalunya) i un centre de capacitació i innovació (l’escola de Bibliotecàries). El franquisme va esquarterar l’obra unitària de la Generalitat republicana entre províncies (va repartir entre les diputacions les biblioteques populars) però la Diputació de Barcelona conservà equipaments que havien estat nacionals (la Biblioteca de Catalunya o les ruïnes d’Empúries o l’Escola de Bibliotecàries) i conservà viva també el record d’aquella tradició de la Generalitat republicana. D’aquest record i d’aquella tradició en va sortir els anys 80 un servei de biblioteques reviscolat (de mans,successivament de Teresa Rovira, Núria Ventura, Assumpta Bailac i ara Jordi Permanyer) que van saber bastir un model de biblioteques ide xarxa que avui és exemplar a nivell sud-europeu.
Les raons polítiques. S’expliqui o no, la política catalana ha estat protagonitzada per un enfrontament soterrat entre CIU i PSC a través de les institucions. La Generalitat volia fer el que feien les diputacions (i els diners amb que ho feien) i des de la diputació s’edificava un declarat o soterrat contrapoder (demogràficament Barcelona província té uns
La Llei de Biblioteques de 1981 preveia que les biblioteques públiques ho fossin de la Generalitat (vegeu art. 8.1i la transitòria 3a). Probablement això fos una ingenuïtat pròpia del moment, però va comportar que les diputacions de Lleida, Girona i Tarragona (governades per CIU, com la Generalitat) transferissin els seus serveis bibliotecaris al Dep. de Cultura, i la de Barcelona (governada pel PSC), no. He dit ingenu. No voldria ofendre a ningú, però probablement sí. Catalunya ja no era la de la 2a república, amb menys de 3M d’habitants, un nivell de riquesa molt inferior a l’actual i en el que la gent es desplaça a peu o a cavall.
La Llei de biblioteques de 1993 però no rectificava les possibles inexperiències pròpies d’un autogovern acabat de recuperar, era, al meu entendre, una llei de mires estretes que més que mirar endavant mirava enrera i que buscava acotar el marge d’acció de la Biblioteca de Catalunya i ‘municipalitzar’ les biblioteques populars. La Llei va ser controvertida i el Director General que la va impulsar va haver de debatre-la fortament amb la professió representada pell Col·legi de Bibliotecaris (tant és així que la Llei va acabar amb canvis notables respecte la versió inicial)
Història i política al marge, les biblioteques públiques (denominades municipals per alguns moderns i populars per algun nostàlgic), ¿haurien de ser de la Generalitat, com semblava dir fins ara l’ortodòxia dominant, o de les diputacions, com ha resolt un conseller d’ERC?
Jo penso que els nens han de marxar de casa quan es fan grans, i amb això vull dir que pot estar bé una certa tutela inicial a un servei bibliotecari municipal, però que aquest, indefectiblement, ha de tendir a marxar de casa, a fer-se independent. Això val clarament per municipis com Barcelona, L’Hospitalet i Sabadell (entre altres) als que ja no els cal cap tutela. Penso també que si t’ha de tutelar algú, en principi, millor els pares que els avis. Això val per les biblioteques que millor coordinades de prop per la seva diputació respectiva, que de lluny per una Generalitat que el que hauria de fer és promoure la lectura, reglamentar els serveis mínims de les biblioteques del sistema i inspeccionar-les
I respecte la notícia esmentada de delegació de competències de la Generalitat en la Diputació? Jo la crec positiva i de futur però no puc deixar de fer-me algunes preguntes:
· Que es faci a final de mandat legislatiu, significa la culminació d’una política o un reforçament d’administracions afins al governant que delega?
· La delegació de recursos (a les diputacions), vindrà acompanyada de la reducció de recursos humans (al departament de Cultura)?
· Algú promourà la revisió de la Llei de 1993 per determinar que alguns dels serveis nacionals han passat a ser provincials?
.
(Dedicat a la Carme amb l’esperança que aquest escrit no el valorés amb una nota baixa)
8 comentaris:
un amic em diu:
Lluís,
Excel·lent post, el del bloc BDIG d’avui! Enhorabona!
Si jo fos de CiU, h tindria clar:
1) Nova llei de biblioteques.
2) Transferència a vegueries de serveis i reducció dràstica de personal al Departament de Cultura
3) Creació d’algun organisme amb tots els importants en aquest camp (per exemple, l’Anglada, el Permanyer, la Lalamarca, potser la Bailac, la Mañà i altres) per assessora en “promoure la lectura, reglamentar els serveis mínims de les biblioteques del sistema i inspeccionar-les”.
4) Nou Pla de Biblioteques de Catalunya.
5) Paper central per al CBUC...
Alguna Pregunta Més? (resposta dilluns vinent).
un amic diu:
Caramba! acabo de ver tu blog. Increible! Pero por lo que dices la ppio y al final. Me explico: que sea ERC quien delegue en las diputaciones. Pero si acabais de crear las veguerías y el nacionalismo quiere eliminar las provincias centralistas desde siempre. Se le ceden ahora competencias. se incrementan competencias a nivel provincial. Las incoherencia en el ejercicio de la política a estas alturas ya no me sorprenden nada, pero esta me parece demasiado. Y tampoco me convence tu razonamiento de que las Diputaciones lo hacen mejor que la propia Generalitat porque están más cerca. Yo creo que pueden estar tanto o más lejos y que además no no tendría porque ser así. Si al final todo depende de una buena planificación, de la existencia de un programa adecuado y de los recursos apropiados. Y hacerlo al final de mandato, a unas diputaciones que ERC no controla, no parece indicar que lo hagan desde el punto de vista del control político (argumento de tanto peso en las decisiones de todos nuestros políticos) cuando muy probablemente además se sepan fuera del gobierno en la próxima legislatura. Lo de la Diputación de Barcelona yo creo que es un caso especial: por los profesionales que ha tenido al frente, por la macrociudad que supone todo el interland de Barcelona para desarrollar una política bibliotecaria "municipal" y "popular", por hacer de contrapoder como tu muy bien explicas. Pero en las otras provincias: mucho menos urbanas, va a servir el modelo Dip de Barcelona?, hay asegurado unha Asumpta Bailac o un Jordi Permanier (por citar solo a los dos últimos) capaces de liderar esa política bibliotecaria, y políticos dispuestos a invertir lo necesario para asegurar el éxito de esa política bibliotecaria necesaria? Por esto me sorprende igualmente tu final, por el inesperado comprensivo final de tu post.
una amiga diu:
Felicitats!!!. Completament d'acord, encara que reforçar el paper de les Diputacions no es, com apuntes, el mes oportu.
Com costa interpretar el passat amb clau de present!
Sort que el pais te bons professionals que vigilen, confio que algun dia us escoltin.
Acabo de ver en Iwetel la noticia de la delegación parcial de competencias en la Dip de Barcelona. Desde el punto de vista de la buena gestión de los recursos públicos se comprende que, existiendo una entidad con probada y reconocida solvencia en la gestión bibliotecaria en el mismo ámbito territorial y dirigida a los mismos usuarios, la Generalitat busque la mayor eficiencia de sus inversiones y la mejora de los servicios bibliotecarios colaborando con esa entidad.
Ello no obvia la existencia de una total incoherencia política por parte del partido que gestiona esa área de la Generalitat. Y parece también obvio que esa incoherencia política venga forzada por la excelente política bibliotecaria que la Dip de Barcelona está realizando desde la recuperación de la democracia. Algo que probablemente no haga ninguna de las otras 49 diputaciones españolas.
Así pues, podriamos finalizar deciendo que ella se lo ha buscado (la Diputación), ella se lo ha ganado y la Generalitat, realizando un análisis correcto de la situación actual, se lo ha reconocido. Parece pues una decisión lógica y racional para el momento actual.
Entiendo que en el futuro no deberán estar las diputaciones, pero el futuro no podrá, no deberá, prescindir de la política bibliotecaria diseñada en la Dip de Barcelona ni tampoco de la red de profesionales que la han hecho posible.
Hola,
m'agradaria fer alguns aclariments respecte a aquest article.
1. La Generalitat de Catalunya no ha retornat cap competència a la Diputació de Girona, sinó que ha donat cobertura a un model de gestió inèdit en el nostre país que conjuga el principi de subsidiarietat amb el de la coordinació i lleialtat institucionals, tenint en compte el marc legal vigent i la praxi establerta entre la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya des de 1980.
2. Les biblioteques públiques catalanes (amb les 3 excepcions de les biblioteques de titularitat estatal) són, des de 1993, de titularitat municipal. Exactament com a França, al Regne Unit o als Estats Units. Ho saben els ciutadans i ho tenen ben assumit els ajuntaments. Per tant, no és correcte parlar de biblioteques "de la Diputació" o biblioteques "de la Generalitat", ni abans ni després de la delegació de competències.
3. La Diputació de Girona ha mantingut al llarg de la història el seu paper –més o menys encertat- de suport als municipis i a les biblioteques públiques. Durant tot el franquisme, en conveni amb el Centro Nacional de Lectura, va mantenir pressupostos per aquestes biblioteques i personal qualificat en les seves plantilles que prestaven els seus serveis a les biblioteques de Figueres, Olot, Ripoll, Palafrugell, etc. A falta d’estudis comparatius rigorosos, probablement el paper de la diputació gironina va ser tant -o tant poc- ambiciós com la de Barcelona durant el període franquista.
4. La recuperació de la democràcia va dur, a Girona, un model de servei de suport, com dèiem, inèdit no només pel model de gestió compartida sinó també per la filosofia subjacent: s’ha considerat sempre que les biblioteques i els professionals que hi exerceixen, són autònoms, madurs i que són els qui millor coneixen les necessitats dels seus ciutadans. Són per tant, els qui han de dissenyar les col•leccions i els serveis. El paper dels serveis regionals de suport han de ser instrumentals i de recolzament a les polítiques locals, i impulsors de les estratègies de més llarg abast (per exemple, les biblioteques gironines van ser pioneres en el model de taulell centralitzat de préstec, en la inclusió de materials audiovisuals en les seves col•leccions i en la seva presentació en lliure accés, i en serveis com la bibliopiscina i Internet). Així és com la Diputació de Girona entén el seu paper i així és com l’exerceix.
5. La Generalitat delega les competències en serveis regionals a la Diputació de Girona i es reserva les que li corresponen com a serveis nacionals (tal i com preveu el Decret 124/99, art. 22.4)
Des del món de les biblioteques universitàries potser no es coneix prou bé la realitat de les biblioteques públiques i encara menys de les ubicades més enllà del Llobregat i del Besós, com algunes de les entrades en aquest bloc semblen suggerir.
Elena Redó Banzo
Servei de Biblioteques
Diputació de Girona
Hola Elena,
Moltes gràcies pels teus comentaris.M'ha interessat molt saber que la diputació franquista de Girona va fer molt per les biblioteques.
Em sap greu però la desqualificació global d'aquest pobre bloc, segons tu escrit des d'un punt de vista professional fragmentari i territorialment localitzat a can fanga.
Si fem el que proposes i només deixem opinar als que en sabeu i sou de comarques, ¿no deixarem molt poc espai als democràtics exercicis de la reflexió i l'opinió lliures? En època de crisi, ben poques alegries ens queden, ni aquesta ens deixes?
Hola Lluís.
No he fet cap desqualificació global al bloc, i si s'ha entès així, que quedi clar ara.
El que sí que he volgut manifestar és el desconeixement sobre el paper de suport de la Diputació de Girona a les biblioteques públiques de la demarcació al llarg del temps. El fet de reconèixer el paper de la Diputació de Barcelona no ha de desmerèixer el que fan i han fet altres institucions.
Les polítiques culturals del franquisme, però, no van excel·lir en cap cas en en el camp de la lectura pública, ni a Girona ni a Barcelona. De fet, en el Mapa de lectura pública del 2003 veiem que la situació de partida del territori barceloní no era, precisament, la més avançada.
No hi ha cap problema en expressar opinions però moltes vegades, en molts articles i manifestacions, sembla que la de Diputació de Barcelona sigui l'única administració que ha apostat per les biblioteques públiques.
Elena
Hola Elena,
El tema del paper de les diputacions (de la de Bcn i de la de Girona) sota el franquisme està per reescriure. Quan jo era jove es deia que van fer bastant ja que van esmorteir la força destructora del franquisme. Ara tinc la sensació de que s'és més crític amb el que van fer. Jo no t'ho sé dir, potser necessitarem més temps per veure-ho clar. No cal deixar passar-ne gens, però, per dir que el franquisme va ser un desastre sense pal·liatius.
Jo contra les diputacions no hi tinc res, al contrari que he defensat el seu paper i efectes beneficiosos davant de persones que els negaven de forma radical. No defenso (ans el contrari) la utilització partidista i/o personal de les institucions, i tant inmoral em sembla aquesta utilització si es fa des dels ajuntaments com si es fa des dels consells comarcals, o les diputacions o des de la Gene.
Publica un comentari a l'entrada