Biblioteques i crisi econòmica

20 anys de la Càtedra Ferrater Mora commemorats per actes diversos entre els quals un debat sobre el futur de les biblioteques instigat per Josep Ma. Terricabres, celebrat el 30.11 a la Fontana d’Or i conduit per Ma. Antònia Boix. En Ciro Llueca va exposar les moltes coes que està fent la Biblioteca de Catalunya en l’àmbit de la biblioteca digital, l’Ernest Abadal les oportunitats de l’accés obert per a les biblioteques mentre que en Lluís Anglada deixava anar un discurs antropològic.

El millor segurament l’audiència, el seu interès i les seves preguntes. Entre les darreres una de les de tocar de peus a terra: com creieu que afectarà la crisi econòmica a les biblioteques? Jo crec que la crisi tindrà tres forts efectes en les biblioteques. El que llavors vaig dir més o menys és el que segueix.

Els diners que no tindrem

Aquest és el més obvi dels efectes,però no forçosament el pitjor. Les biblioteques hem crescut en moments de benestar. No ha sigut fins que moltes altres necessitats han estat cobertes (pavellons esportius i teatres municipals a les ciutats; aularis i laboratoris a les universitats) que no s’han començat a fer biblioteques. No és per queixar-se (i potser a altres llocs sigui també així), és descriptiu. Haurem de funcionar sense els diners excendentaris que ens han permès fer coses i sense romanents que a fi d’any es destinaven a comprar llibres o a digitalitzar-ne, amb uns pressupostos més aviat escassos, els de cultura, i amb molt fills que mantenir (per exemple, el Museu del Còmic i la Il•lustració de Catalunya).

Les realitats que no hem estat capaços de construir

Un moment de crisi econòmica és per a una empresa solvent un estadi passatger que és més fàcil de passar com més bé hagi aprofitat els moments de bonança anteriors a la crisi. Per a les institucions públiques també és així. Si has fet els deures, els moments de vaques flaques són de més bon passar (no en va la interpretació del somni del faraó que va fer Josep va ser la d’estalviar en període de vaques grasses).

Les biblioteques de Catalunya passarien la crisi tant més bé com més ben fets tinguessin els deures, com millor haguéssin aprofitats els anys de bonança (que n’hi ha hagut). Jo crec però que, adormits en els llorers d’uns pressupostos que ens permetien anar fent, hem deixat massa coses per fer, coses no fetes de les que ens ressentirem no tenir.

Quines? Per exemple 3:

• Acabem el 2010 sense una xarxa de biblioteques municipals que treballin com un sistema i que tinguin un catàleg col•lectiu que permeti vehicular la cooperació entre elles (cooperació en catalogació, en préstec, en desenvolupament de col•leccions, eninformació...)
• Hem esgotat la 1a dècada del segle XXI sense tenir tots els llibres de les biblioteques catalogats. El que havia d’haver estat un objectiu assolit a la dècada dels 90 ha quedat no sols complert 10 anys més tard, sinó per fer. A Catalunya hi deu haver uns 2-3 milions de llibres per catalogar automatitzadament.
• Finalment -i posats a donar-ne només 3 d’exemple- hauríem de tenir biblioteques grans, modernes i al centre de les grans ciutats de Catalunya, i clarament no és així. Tenim grans biblioteques a les universitats, a barris de Barcelona i a ciutats que no són capitals de província. Està bé, però no n’hi ha prou. Hauríem de tenir biblioteques emblemàtiques als llocs on es veiessin més, per tal de fer que el seu exemple es multipliqués.

Les virtuts que no hem cultivat

En època de bonança és difícil cultivar virtuts i fàcil caure en la tovor. D’aquesta en surten debilitats els trets que ens havien caracteritzat i fet forts. D’on venien els èxits de la biblioteconomia catalana? Jo crec que de tres qualitat que hem desatés:

• Treball. Els bibliotecaris que conec i que han estat referents han dedicat moltes hores a la feina. Ara els que s’hi entenen diuen que els cursos de formació no tenen audiència a no ser que es facin en horaris laborals i jo mateix l’altre dia vaig haver de canviar d’hora una reunió amb gent de la Generalitat perquè l’havia convocada a les 9 del matí, hora que, em van dir, ‘no afavoria l’assistència de la gent que no viu a Barcelona’.
• Mirar a l’estranger. Ho havíem fet i estàvem al dia. Sabíem què és feia a diferents llocs del món i sabíem què volíem copiar. Ara les nostres realitat són tant prevalents que més enllà d’elles no veiem res més. I si gosem dir-ho se’ns replica que som els millors de l’Estat (una afirmació que, per poc ambiciosa i ridícula, hagués fet riure els bibliotecaris catalans dels anys 80).
• Patriotisme. En teníem perquè volíem i perseguíem un be col•lectiu: resultats per al conjunt de la societat catalana. Els anys de bonança ens han permès edificar barraquetes dins les que es viu prou bé. Quines ganes, doncs, d’atabalar-se en fer urbanisme bibliotecari si dins l’edifici que cada u s’ha montat hi podem fer el que volem.

Dues notes més sobre la crisi:

• Ens ha arribat 2 anys massa tard i això és culpa només dels polítics. Els països ‘seriosos’ la van veure venir a finals del 2008 i principis del 2009 i la toregen ja des de llavors. Aquí ens ha agafat tard i sense nord.
• No la superarem amb pedaços, no n’hi ha prou amb retallar els pressupostos de compres. Un company holandès m’explicava que la gestió global que ell té de la seva biblioteca (en el seu cas la del conjunt de biblioteques d’una gran universitat) li permet fer una gestió integral de la crisi. Alhora, una companya d’una universitat gran de Catalunya em deia que a casa seva hi havia importants estalvis a fer si es fusionaven algunes biblioteques creades separadament en època de bonança.