Amb pocs dies de diferència ha sentit a dos bibliotecaris prominents argumentar de forma semblant. Vindrien a dir que nosaltres, des de les biblioteques no ens podem queixar perquè la crisi ens afecta poc i que, quan ho fa, afecta a serveis comparativament menys importants per a la població que els que prestem nosaltres. Actituds com aquesta justificarien la poca presència del tema en els fòrums professionals.
Valgui dir que això no és així a altres països, o, almenys, als EUA, la literatura del qual segueixo amb regularitat. Va ser en un llunyà gener de 2009 que la ICOLC publicava una Declaració sobre la crisi econòmica global i el seu impacte en les compres consorciades, per exemple. A Espanya, dues publicacions recents, el post de José-Antonio Gómez-Hernández a Thinkepi (de 3 d’octubre), “La previsible agudización de la crisis en las bibliotecas públicas durante
http://www.aab.es/aab/images/stories/Boletin/100/7_impacto_crisis_economica.pdf
La crisi afectarà, però, a les biblioteques igual o més que a la resta de serveis públics. A curt termini les retallades s’estan fent a costa del personal no fix i de les despeses per a funcionament i serveis. Les retallades a personal ens afectaran igual que altres sectors, les segones més. Hi ha serveis públics en els que el cost del personal és determinant i s’aproxima al 100%. Una part molt important del pressupost de les biblioteques no és personal. Són compres de materials bibliogràfics i serveis (a b. universitàries, les despeses d’adquisicions s’aproximen a un 50% del pressupost total). Aquestes partides es retallaran més que les de personal perquè tenen menys impacte social (almenys de forma immediata).
Sembla que part de la crisi és deu a un endeutament excessiu de les administracions públiques que van planificar serveis comptant amb uns ingressos que ara no hi són. “Cuando todo iba bien los ayuntamientos construyeron piscinas, bibliotecas... Ahora mantenerlas es una ruina”, publicava La vanguardia del passat dia 9. crec que no es poden comparar piscines i biblioteques, i no pels beneficis socials de cada equipament (hi tornarem) sinó perquè la creació de biblioteques es fa seguint una planificació d’àmbit català i seguint uns criteris d’eficiència que no em consta que existeixin per a piscines, poliesportius o, posats a dir, teatres municipals.
Es sector públic rep com a crítica aquests dies que és un sector poc eficient, és a dir que gasta sense cura i sense tenir en compte els resultats obtinguts amb els recursos públics que s’hi destinen. Tema apassionant aquest. La productivitat de les biblioteques pot millorar, sens dubte, però pocs serveis com els de biblioteques són tan transparents, s’avaluen tant i tantes vegades, es preocupen de la qualitat amb que proveeixen els serveis... A més, ara que es parla de mancomunar serveis per servir més eficaçment la cosa pública, pocs serveis públics poden donar mostra de cooperació com ho poden fer les biblioteques.
El tema clau però és considerar que el que les biblioteques aporten té un valor menor al costat del que aporten altres serveis. Tot és relatiu en aquesta vida, però els bibliotecaris hauríem d’estar convençuts de que la nostra funció té valor. Té valor per la difusió de la cultura, per al benestar i creixement personals, per la integració social i laboral, i per l’educació de les persones. Les biblioteques soles no fan res. Cal que la gent tingui feina, pugui accedir a la vivenda, tingui un sistema sanitari i educatiu... però tots aquests no són suficients: no fem bons estudiants només amb els apunts de l’acadèmia ni persones sanes només amb un sistema àgil de receptes.
Això ens porta a la fal·làcia de la comparació amb un mal menor. Les biblioteques són molt importants, però, al costat de la salut, per exemple, no ho són gens. Per tant, poden retallar tant com es vulgui de ‘cultura’ que mentre no ho facin de sanitat no perdrem res d’essencial de l’estat del benestar. Aquest argument és falaç, ja que si el trobem vàlid hauríem de posar al costat del nostre sistema sanitari els que passen fam al món i postular que els recursos destinats a hospitals aquí han d’anar a combatre la gana allà on aquesta es produeixi.Si els bibliotecaris no defensem la professió en temps de crisi (és a dir, no expliquem a la societat el que les biblioteques aporten i com treballem), estem assumint que les biblioteques són prescindibles. Mostrem poca confiança en els valors de la nostra feina i en la professionalitat amb que treballem. Això pot ser perquè estem anorreats davant tantes males notícies de la premsa però, en el fons, hi ha un component d’auto-odi. L’auto-odi és un sentiment de persones de col·lectius determinats que viuen la seva identitat des de complexos d’inferioritat i que, per tant, viuen predisposades a ser l’anyell que porta els pecats del món.
Els bibliotecaris, des de la convicció que treballem per al bé públic, de que ho fem professionalment i planificada i amb voluntat de servei, hem de combatre l’auto-odi i proclamar la nostra utilitat social. Ara, que hi ha crisi, més que mai.
5 comentaris:
La Mariola Castaño, diu:
"Molt ben explicat, Lluís. El tema del complex d'inferioritat és bàsic. Jo també he sentit comentar entre membres de la professió que són prioritàries altres àrees de l'estat del benestar i que les biblioteques estan, podríem dir en un "segon terme". Que lluny queden aquests postulats d'altres realitats on la BIBLIOTECA PÚBLICA és el centre neuràlgic de la comunitat, i és impensable qüestionar-la....!!!"
Em fa l'efecte que els bibliotecaris mantenim certa calma perquè els usuaris, la nostra raó de ser, l'utilitzen cada vegada més. Potser és perquè tradicionalment mai hem gaudit d'una dotació fora de mida i també perquè l'usuari de biblioteca pública tendeix a ser poc exigent amb el servei. Si el nostre futur passa per la cooperació tenim un camí traçat que ens hauria de permetre ser optimistes.
Bones! Afegir que en el cas de piscines i pavellons (entre altres equipaments esportius) sí que existeix un instrument de planificació, el PIEC, Pla Director d'Equipaments Esportius, que com succeeix amb el Mapa de la Lectura Pública serveix de pedra de toc a l'hora de planificar infraestructures municipals i perquè els ajuntaments obtinguin finançament de la Generalitat per a la seva construcció. Ara bé, i em temo que això serveix per tots dos instruments, d'una banda ara es veu que cal posar en dubte la idoneïtat teòrica que preconitzen aquests instruments (sobre el terreny és una altra cosa i es peca de generalització i d'una òptica esbiaixada sobre el terreny, no tots els municipis poden mantenir els mateixos equipaments) i de l'altra en cap cas es parla de la viabilitat i manteniment d'aquests equipaments, que queden en mans municipals quan és ben sabut que en moltíssims casos no compten ni amb els recursos ni amb els coneixements necessaris per gestionar-los de manera adequada i eficaç... ni tenen per què tenir-los! Els coneixedors del món local segur que saben de la diversitat de perfils i realitats, però normalment, no ens enganyem, tirant cap a la banda baixa de l'espectre. En el cas de les biblioteques, em sembla paradigmàtic que moltes centrals comarcals depenguin únicament dels ajuntaments i que la col·laboració (en forma de finançament o el que sigui) dels Consells Comarcals sigui escassa o inexistent, i en qualsevol cas voluntària.... En resum, que potser s'ha planificat adequadament (i caldria veure-ho), però no sé si ens hem preocupat del mig i llarg termini un cop executada aquesta planificació.
magnífic, d'acord al 100%
El tema aquest de l'auto-odi és una cosa que, malauradament, observo tot sovint en la nostra professió i em treu de polleguera. En alguns casos arriba a l'extrem de la paròdia. Puc arribar a acceptar que algunes persones menystinguin la nostra professió. És gairebé un clàssic. Ara bé, que ho fem nosaltres mateixos és una cosa que no entenc ni entendré mai.
Benvolgut Rosendo,
Dóna la sensació que d'un cas particular en vulguis fer una norma. D'entrada comparar les piscines amb les biblioteques no seria gens correcte ja que la piscina no és un equipament obligatori dels municipis i la biblioteca sí (a partir de 5.000 habitants). El terreny el coneixem perfectament i de fet aquesta planificació "teòrica" ens ha dut a tenir a la "pràctica" 356 centres bibliotecaris d'un nivell més que acceptable i ens ha permès que les biblioteques públiques de Catalunya siguin l'equipament municipal més visitat. Hi ha ajuntament que ho han fet molt bé, d'altres bé, malament i fins i tot n'hi ha que ho han fet molt malament. Les regles del joc són les mateixes per tothom i en la majoria de casos, la planificació bibliotecària ha estat capaç de bastir bones biblioteques amb bons serveis. El Mapa no només és una eina útil a Catalunya, sinó que d'altres comunitats s'hi han inspirat i arreu de l'Estat es fan mapes de biblioteques i estandars. Que en alguns llocs no ha funcionat? mirem cas per cas i ho podrem explicar i com comprendràs, no ho faré en aquest comentari.
No és vàlid culpar a la planificació dels fracassos puntuals quan la posada en pràctica depèn bàsicament de la voluntat de les institucions implicades.
T'accepto que segurament la responsabilitat dels consells comarcals no s'ha desenvolupat com caldria, però també és cert que, per cert, els consells comarcals estan formats pels mateixos regidors dels municipis de la comarca, i els diners es poden gastar en moltes coses, potser inclouen la biblioteca o no, però seva és la responsabilitat.
Publica un comentari a l'entrada