diumenge, 6 de gener de 2013

En record i reconeixement de Montserrat Roca



Fa unes setmanes va morir Montserrat Roca. El considerablement bon nivell que avui tenen les biblioteques de Catalunya deu molt a bibliotecàries com la Montserrat. Ella i ben poques més (1) van aconseguir, a nivell professional, crear realitats admirables i esperançadores en un context de misèria i poca il·lusió.

Els anys 70 la realitat bibliotecària catalana -com la del país, en general, per altra banda- era prou miserable (2). Ho era en mitjans i ho era en mentalitat. I això darrer era determinant, perquè amb idees mediocres i miserables no es poden fer bones biblioteques, encara que es tinguin mitjans (3).  En aquest context, les (poques) biblioteques exemplars que hi havia tenien un enorme valor. En primer lloc, servien a les institucions que les havien creades, però, en segon i més important, eren l’exemple a seguir i el referent a citar si es volien millorar les miserables biblioteques amb les que estava dotat el país.

El gran valor professional Montserrat Roca va ser el de crear una d’aquestes poques biblioteques que altres vam poder imitar i posar com a model. El gran mèrit de la Montserrat va ser tant fer una bona biblioteca com aconseguir que la comunitat a la que servia, l’Escola d’Arquitectura, se la fes seva. Si alguna cosa demostra la nostra efectivitat com a professionals és que les persones a les que servim defensin amb més èmfasi que no pas nosaltres la utilitat de la nostra feina.

Les biblioteques no són dels bibliotecaris, són dels usuaris. Aquest pensament està en la base de la filosofia professional de M. Roca que podeu conèixer llegint la conferència que va donar en motiu de la sevajubilació a finals de 1992 (4). De l’usuari, els bibliotecaris “aprenen el que se’n diu l’ofici”. Conèixer altres realitats professionals a través de la lectura o de visites -i això la Montserrat ho va practicar- no és suficient, ja que és l’usuari individual (la persona) i col·lectiu (l’entitat a qui serveix la biblioteca) els que aproven en darrer terme la feina del bibliotecari. L’usuari és “la pedra de toc de l’eficàcia del treball [bibliotecari].

Fer bones realitats bibliotecàries és sempre possible (fins i tot sense molts mitjans). Cal però la mentalitat oberta, no conformista, imaginativa que va tenir la Montserrat. Cal també no acontentar-se amb el que es té i buscar bons models a seguir. Modestament  la Montserrat cita com els tres principals mèrits de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura la seva organització en lliure accés (5), el buidat de revistes d’arquitectura i l’haver estat entre totes les biblioteques de la UPC la primera d’haver obert de 9 a 9. Pocs bibliotecaris citarien el darrer con un mèrit a destacar.

Montserrat Roca va ser també presidenta de l’Associació de Bibliotecàries  de Catalunya. Cal fer també la història de l’Associació. Gestada en el franquisme, crec que va néixer amb el nom d’Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias, per passar a Associació de Bibliotecàries i, l’any 1981, de Bibliotecaris. No hi havia altra associació professional a Espanya que ANABA, una associació de bibliotecaris que no considerava com a tals els formats a l’Escola de Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona. Els bibliotecaris de l’escola amb un títol universitari en podien ser membres, però els altres no.

Tradicionalment des de Catalunya es defensava la professionalitat a partir d’uns estudis previs i no des de l’accés a la professió per via d’oposicions. Això i la voluntat de tenir un organisme professional que es basés i promogués una visió moderna de la professió van ser els motius que van impulsar a la creació de l’Associació que, després de diverses transformacions de nom ha acabat essent un col·legi professional. Ser president d’una associació en el post-franquisme volia dir moltes coses. Volia dir que es tenia voluntat de transformar aquella realitat miserable a partir d’una visió i feines professionals, é a dir modernes i ben fetes (6).

Jo a la Montserrat Roca, quan la vaig tractar més va ser al final de la seva vida laboral a la UPC, entre el 1989 i el 1992. La transformació de les biblioteques universitàries que s’havia iniciat a Espanya a la UB el 1984 havia arribat amb retard, però arribat per fi, a la UPC. L’inici de canvis a la UPC va coincidir potser amb el punt més alt de prestigi de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura que la Montserrat dirigia (6). Les biblioteques de la UPC –com totes les de les universitats espanyoles abans de la reforma mencionada- no eren un sistema, ni tant sols eren un conjunt coordinat. La creació d’un sistema va requerir un exercici de fe, de comprensió i d’humilitat per part de les poques biblioteques que funcionaven be a la UPC (la d’Arquitectura i la de Camins). La Montserrat va tenir aquestes virtuts i va ajudar als canvis aportant-hi lleialtat, intel·ligència i sentit de l’humor.

Les professions són un teixit continu de persones que renoven els seus coneixements de la ciència que es plasma en els llibres, però també del mestratge que exerceixen professionals amb experiència i de les realitats professionals que els volten. A la Catalunya dels 70 i dels 80 els professionals, per formar-nos vam tenir pocs mestres i poques biblioteques admirables. La Montserrat va ser mestre i creadora d’una biblioteca a imitar. Per aquestes coses i moltes més que no he estat capaç d’explicar, val la pena recordar a Montserrat Roca i a agrair-li la seva aportació a aquesta professió que ella va estimar tant.

p.d. La fotografia és de la Montserrat el 1991, en un viatge professional a Blacksburg (Virginia – EUA).


(1)  Segur que em deixa algú, però potser en primer lloc se situaria la Biblioteca de Física i Química a la UB, sota la direcció de Maria Serrallach. Cal esmentar també, d’aquella època, alguns vestigis encara presents de la vitalitat bibliotecària catalana dels temps de la 2a república, algunes biblioteques d’empreses farmacèutiques, la modernitat de les biblioteques ‘estrangeres’ dels instituts Britànic i Nord-Americà i la modernització que van suposar els centres de documentació i la teledocumentació, aquests ben a finals dels 70.

(2)  Parlo dels any 70 perquè els vaig conèixer, tot i que la meva incorporació a la professió és definals de la dècada. Entre els pocs escrits que parlen de les biblioteques de Catalunya en el període del franquisme, val la pena llegir el que en diu Carme Mayol, «Passat i present de la professió bibliotecària», A: BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, desembre 2002, núm. 9, http://www.ub.es/biblio/bid/09mayol.htm.

(3) No es la ausencia de dinero lo que frena el desarrollo. El impedimiento fundamental es la falta de preparacion de la sociedad, cultural y tecnologicamente; la ausencia de conocimientos y la falta de perícia. Dicho de otro modo, la falta de habilidad para usar el dinero. David S. Landes, "La riqueza y la pobreza de las naciones" (Barcelona: Crítica, 1999)

(4)  Homenatge a Montserrat Roca Junyent, bibliotecària de l'Escola amb motiu de la seva jubilació: 28 d'octubre de 1992 (Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona - UPC, 1992). 16 p. Als no acostumats als costums universitaris els podria passar desapercebut  l’enorme honor que se li va fer a la Montserrat fent que l’acte del seu comiat fos un acte acadèmic en el que ella va donar una lliçó magistral, tal com es fa amb els professors considerats millors quan es jubilen. 

(5)  Les biblioteques universitàries espanyoles eren d’accés tancat, fins i tot les biblioteques de la Universitat Autònoma de Barcelona, fetes de bell nou a partir de 1968 eren totes d’accés tancat, en base un model d’accés al saber defensiu i superat.

(6)  Lamentable, per cert, que el Col·legi, hereu de l’Associació, no hagi recordat degudament  les presidentes que han mort: Rosa Ricart, fa uns anys, i Montserrat Roca, ara.

(6)  A l’homenatge que li fa l’Escola d’Arquitectura, la Montserrat defineix la biblioteca com: “el lloc de trobada de la informació amb qui la necessita i la busca, o el lloc de trobada casual del saber amb qui té l’esperit atent, inquiet, obert a la descoberta, mogut per la curiositat...” 

7 comentaris:

Lluís Anglada ha dit...

M'indiquen que el COBDC sí que ha fet un escrit de la Montserrat...

Jo no l'habia vist. El trobareu a: http://www.cobdc.net/observatori/visibilitat/en-memoria-de-montserrat-roca-i-junyent/

Lluís Anglada ha dit...

M'indiquen que el COBDC sí que ha fet un escrit de la Montserrat...

Jo no l'habia vist. El trobareu a: http://www.cobdc.net/observatori/visibilitat/en-memoria-de-montserrat-roca-i-junyent/

Jorge Urbano ha dit...

Llegint les referències sobre la Montserrat, me n’adono que tenia algunes de les característiques comunes a aquella gent culta i preparada en els setanta, que a més creien en un futur millor no només pels de la seva classe, sinó per la societat sencera: “Actualment, m’atreveixo a ser optimista i crec que podem esperar un futur on el desenvolupament cultural sigui una de les bases per a una societat més justa”.
Era el temps de la meva adolescència i era un temps on molta gent com la Montserrat sumava.
No és possible que en el temps present trobem gent d’aquesta mena?

teresa ha dit...

I és clar que és possible, Jorge. En la meva opinió, hi ha persones com ella, que feien, fan i encara poden fer molt en la nostra professió. Comparteixo el teu optimisme. Gràcies, Lluís, per la informació.

Lluís Anglada ha dit...

La loli Manciñeiras diu:

Hola Lluís,

M'ha agradat molt el teu recordatori a Montserrat Roca, encara recordo les primeres reunions a la UPC.
Efectivament era una gran professional. Vaig veure el que feia (buidat de revistes) a la seva biblioteca
i em va semblar magnífic. Quan vaig entrar a la biblioteca de seguida vaig voler imitar-la, però amb els
recursos humans que teníem a biblioteca de l' ETSEA va ser impossible. Recordo que l'accés al fons era
tancat, no teníem ni fitxers per poder posar fitxes amb més punt d'accés a la informació (matèries,
títols, col·leccions), vaig fer una carta demanant-t'ho a la direcció del Centre.
Van comprar el fitxer i per estalviar, les fitxes catalogràfiques les fèiem nosaltres retallant, a partir d'una
cartolina gran. No estan tant lluny aquests anys. Hem de valorar el que tenim i on hem arribat.

El lloc de la foto del viatge el recordo perfectament, era al Mountain lake (Virginia). Quina gran
experiència. Quan vam aprendre !!!
Recordo que a la Universitat de Columbia N.Y., crec, havia una bibliotecària (Cap de la biblioteca) amiga
de la Montserrat que la recordava molt bé. Era la biblioteca on vam veure per primer vegada el
dossiers- electrònics. A la UdL es van implementar els dossiers-electrònics, arrel d'aquesta experiència.

En fi quins grans records.

Una forta abraçada

Loli Manciñeiras

Anònim ha dit...

Lluís,
a l'Item, 40 (2005) hi ha un recordatori de la Rosa Ricart escrit per la Gemma Bierge. El trobareu aquí: http://www.raco.cat/index.php/Item/article/view/22647/41450

Teresa Mañà

Berta Briales Bueno ha dit...

Luis, muchas gracias y enhorabuena por el acierto de tus palabras en recuerdo y homenaje a Montse, sé el mucho cariño que ha recibido de todos los tuyos, no me conoces pero a través de ella tengo la impresión de conocerte y te aprecio y te valoro. Y además de tus palabras, la elección de la foto, bajo todos los aspectos no puede estar mejor elegida. ¡Que lograda su expresión, tan dulce, la suya de siempre! Te está hablando, parece que no se ha muerto. Esa mirada te sigue mirando. Y hasta el fondo. Y el entorno en el que está enmarcada bello y etéreo.