diumenge, 1 de maig de 2016

El valor material de la cultura




El Diccionari de la Llengua Catalana defineix ‘Cultura’ com el “conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l'estudi i de lectures, de viatges, d'experiència, etc.” Però cultura també significa el conreu dels coneixements i de les facultats de les persones. Conreu, en sentit figurat i aplicat a aquest cas, és l’acció de sotmetre a algú a certs treballs i cures per fer-lo fèrtil, perquè doni fruit, per obtenir-ne un profit més gran que en el cas d'un desenvolupament espontani de la natura. En la primera accepció, cultura té un significat passiu i estàtic; en la segona -que és la que ens interessa-, un sentit actiu i dinàmic.

Un dels problemes de la cultura -i molt especialment el de les biblioteques, els arxius o els museus- és justament que, en la nostra societat, l'absència de cultura no és percebuda com a problema. La cultura com a conjunt de coneixements encara rep alguna valoració social, però la cultura com a treballs per al desenvolupament humà és, si se'm permet una generalització tant terrible, totalment menystinguda. El nostre apropament a la cultura és més estètic que ètic; s'acosta més a l'admiració que a l'acció, aposta abans per l'èxtasi de gaudir-ne que per al treball d'obtenir-ne.

Potser ens seria convenient, per als que vivim de la cultura en alguna de les seves manifestacions, que sabéssim dessacralitzar-la, que li evidenciéssim les seves virtuts pràctiques, que li donéssim algun fonament material. La cultura és un producte del benestar material que ens ajuda a gaudir d'aquest i que ens permet, alhora i sobretot, a crear-ne de nou. Des d'aquest punt de vista, la cultura és perseguible amb finalitats purament egoistes i ja no altruistes.

Penso que la primera tasca a fer per part dels diferents sectors culturals, és la d'evidenciar els beneficis materials per a una societat determinada del conreu de la cultura. La crisi de l'estat del benestar (aquest al que hem de renunciar abans de gaudir-ne dels beneficis) es presenta com un conjunt d'ofertes insostenible pels recursos existents. Però no s'analitza prou, al meu parer, el paper que han jugat justament els serveis culturals oferts per l'estat del benestar per a que un país hagi assolit el nivell de riquesa que li va permetre crear-los i mantenir-los.

El valor donat per una societat a l'educació i a la cultura és determinant a l'hora d'assignar-hi recursos. Si procedim a l'anàlisi dels pressupostos que les administracions dediquen a ensenyament i cultura -o les empreses a recerca i desenvolupament- haurem de treure com a conseqüència que les prioritats van cap a una altra banda. Es cert que el nostre país, després dels nefastos anys de no inversió en infraestructura cultural, s'ha de dedicar a recuperar el temps perdut i a posar els totxos que no van ser col·locats al llarg dels 40 anys de franquisme.

Malgrat aquest fet determinant, per bé que circumstancial, les inversions en cultura i sobretot en cultura de base en el darrer segle de la nostra història han estat més aviat escasses. Es curiós que això passi a un país com Catalunya, la riquesa del qual, pel fet de no comptar amb grans recursos naturals, no pot ser sinó atribuïble als efectes de la 'cultura' entesa aquesta en un sentit ampli. Catalunya és una mostra d'un país que basa el seu nivell de riquesa i benestar en intangibles: en la forma de treure fruit d'unes condicions no massa favorables, en l'organització dels recursos disponibles, en un teixit social  espès i sense masses fissures, en la innovació... Tots aquests són elements que la cultura pot contribuir a crear o a reforçar.

Com he dit anteriorment, la primera tasca en aquest àmbit seria evidenciar aquells elements d'una bona infraestructura cultural en general i bibliotecària en particular que contribueixen de forma directa a la creació de riquesa, que ajuden a que no es produeixin fractures socials o ètniques, o que fomenten el desenvolupament de les habilitats i capacitats humanes que consoliden el benestar personal .

Per demés, vivim un moment difícil per als organismes culturals. Un moment en el que la societat a través de l'administració pública o de l'empresa privada no sostindrà aquelles organitzacions que no siguin capaces de posar en evidència els retorns de la inversió feta, que no puguin mostrar que afegeixen valor al diner esmerçat. 


Una segona tasca seria mostrar què ofereixen (i què poden oferir) les biblioteques a la societat que les fianci. Arxius, biblioteques i museus han confiat massa en que la seva necessitat era assumida per tothom. Han cregut massa en l'autoevidència dels beneficis que comportaven per a la ciutadania. Han menysvalorat la importància que té vendre's com a institució valuosa per a la societat servida.

[Reescrit (sense massa retocs) d'un text presentat al Congrés de Cultura d'Osona, ara fa 20 anys]