3 Jaumes i Bolònia

Les protestes des estudiant contra l’espai europeu d’educació superior o contra el Pla de Bolònia ha tingut almenys la virtut de donar tema a moltes converses i de poder parlar de la universitat amb persones que no hi estan vinculades. Alguna cosa ha canviat en el sentiment col·lectiu com ho mostra l’article de Salvador Cardús, La universidad invisible, a La Vanguardia del passat dia 26.

Hi ha desànim i pessimisme entre els que creiem en la universitat i que veiem que les protestes i la seva representació en els mitjans serà un fre a una reforma dels estudis universitaris que ja caminava prou lentament.

Jo n’hem parlat amb molta gent aquests dies, però he tingut converses amb tres amics que, ves per on, els tres es diuen Jaume. Cada un, des de la seva perspectiva m’ha fet una aportació sobre perquè ha tingut tant ressò una reforma que ningú no qüestiona (l’homologació de títols a nivell europeu) i la necessària modificació dels mètodes docents (passar de l’ensenyament a l’aprenentatge). Un Jaume em parla de desinformació, un altre Jaume de condescendència i el tercer Jaume de corresponsabilitazació.

En Jaume 1r ocupa un lloc polític a l’administració i atribueix les protestes dels estudiants a que se’ls ha explicat malament la reforma a la seva etapa a l’ensenyament secundari, donant per fet que a la universitat s’ha informat a bastament del que la reforma pretén. Desinformació, sí, però no pas als instituts i sí molta a la universitat mateixa. Aquesta, tancada en si mateixa, ha debatut Bolònia ‘en petit comitè’ i de forma reactiva. La necessitat de fer un plantejament diferent ha dut a la UPF a obrir la p. web BOLONYA: preguntes i respostes que s’inicia així: “El principal problema de Bolonya: la desinformació”.

En Jaume 2n és director d’una empresa pública i com a tal ha tingut prou relacions amb la universitat. Li atribueix a aquesta poca fermesa a l’hora de prendre decisions i molta condescendència respecte als estudiants. Jo crec que té una part de raó. La universitat espanyola es governa de forma medieval. Els estaments (professorat, personal d’administració i estudiants) tenen els seus pesos en el sistema electoral i són susceptibles de fer-los sentir. Pel que fa al diàleg des de l’administració universitària amb els estudiants, si s’ha hagut de triar entre la confrontació o la concessió s’ha tendit a preferir la segona. És l’opció pitjor a mig o llarg termini encara que hagi estat la més pràctica a curt termini. Avui paguem haver estat tolerants amb comportaments no democràtics o respecte als vandalismes múltiples amb les instal·lacions universitàries.

En Jaume 3r és gerent d’una empresa de serveis sanitaris. L’empresa no és gaire gran i part de la seva feina és estar al cas de com va el funcionament diari d’una unitat de servei que tenen a un barri de Barcelona. Parlant del conflicte em diagnosticava que això només pot passar si el personal (el professorat en aquest cas) no està corresponsabilitat amb els objectius de l'empresa (la universitat en aquest cas). Encert també aquí. El professorat va quasi tant desorientat com els estudiants. Els de bona fe i dedicació temen que la reforma els suposi una feina que no podran assumir; altres es preocupen pel lloc en el que poden quedar les seves assignatures i encara hi ha els que els fa por perdre algun dels privilegis de treballar a la universitat. Cal sumar a aquests els convençuts de Bolònia però desanimats per la seva aplicació tèbia i lenta. En resum, l’EEES no ha tingut defensors de peu que s’hagin responsabilitzat del camí que la universitat ha de prendre.

Jo, que no em dic Jaume, penso que desinformació, condescendència i manca de corresponsabilitazació expliquen el recel dels joves respecte l’adaptació de la universitat a l’EEES, però que cal afegir a les causes les febleses del govern universitari.

La universitat és una organització de funcionament medieval. Les agressions al coneixement (que al llarg de la història n’hi ha hagut) han fet que fes valer la seva independència respecte al que l’envolta. Però aferrada a la tradició, no s’ha renovat suficientment. Les aportacions de la universitat a la societat són moltes, però les universitats tenen també obligacions respecte la societat. Una hauria de ser l’eficàcia. Les universitats espanyoles tenen entre els seus punts febles la feblesa del seu govern. Les universitats poden decidir anar en una direcció i alhora que no tenen els mecanismes que els permetin dur la nau cap a la mateixa. Els òrgans de govern universitaris, regits pels interessos corporatius i la inèrcia no han estat de cap manera agents actius del canvi.

Poca informació, massa condescendència, falta d’implicació dels agents de la reforma, desgovern... tot això fa que Bolònia configuri un marc conceptual negatiu per a la majoria dels estudiants. Injustificat, al meu entendre, però comprensible tal com van les coses.