Ara fa 20 anys, VTLS era notícia a les biblioteques de la DiBa

Si us llegiu la ressenya de Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson que se’n fa a “de casa al club” us en vindran (com a mi) ganes de llegir-lo. Comprar-lo o endur-se’l en préstec pot dependre de les capacitats adquisitives de cada u i també de les facilitats que donem des de les biblioteques per trobar-lo i usar-lo.

La cerca d’exemplars disponibles a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona s’ha fet difícil: aquest setmana canviaven l’eina de gestió. El programari usat fins ara –el VTLS- estava essent substituït per un de nou i que trobareu en funcionament clicant aquí.

A un article de BiD (Vint-i-cinc anys d’automatització de biblioteques a Catalunya) he intentat explicar algunes raons de perquè la introducció de VTLS per part de la DiBa va ser una fita per la història de les biblioteques de Catalunya. Si del 1979 al 1989 la major part dels esforços de les grans biblioteques i xarxes (la Caixa, la UB, la UPC, la Generalitat, el col·legi d’Arquitectes) es van dedicar a fer programari propi, del 1989 al 1999 la major part dels esforços es van poder dedicar a automatitzar. La clau? La decisió d’usar un sistema comercial dels que usaven a nivell internacional les biblioteques.

Decisió no pas fàcil llavors (ja que la ‘moda’ era fer-se’n un de programa) que la xarxa de biblioteques de la Diputació ja havia pres abans usant un programa comercial local: el MDUP. Aquest, nascut amb el nom de MBUP al si de la UPC (llavors UPB), assolia prou bons resultats en l’àrea de catalogació i era dels pocs que permetia enregistrar les dades amb tota la complexitat del CATMARC. Els dos, MDUP i VTLS, havien estat incubats en èpoques similars en dues universitats politècniques: la de Barcelona (ara de Catalunya) i la de Virginia.

Ara ja no és així, però fa uns 10 anys tots els programaris de gestió de biblioteques havien sortit de la confecció en algun moment d’un programa de gestió per una biblioteca i de la seva posterior comercialització. Perquè alguns van sobreviure (com VTLS) i altres no (com l’esmentat MDUP, però com el PALS o Libertas o Amicus), aquesta és ja una altra història.

Al meu entendre, l’adopció de programes comercials que les biblioteques de Catalunya van prendre després de la decisió de les de la DiBa (copiant-la o recolzant-s’hi) van permetre reconduir esforços i recursos fins llavors dedicats a fer programes per posar-los al que tocava: automatitzar documents. Avui la feina no està encara del tot acabada (jo calculo que queden per catalogar un milió i mig de llibres a les biblioteques de l’església i mig més a biblioteques diverses i disperses), però deu-n’hi-do de la feina feta.

La decisió de les biblioteques de Catalunya d’optar ràpidament per un programari comercial i més o menys pel mateix ha tingut dues grans crítiques:

• Que hom podria desenvolupar programari propi i,
• Que, ja que es comprava programari comercial, es podria comprar de diferents marques.

Segur que es podia haver fet diferent, però, vistos els resultats, no es devia pas fer malament. Les biblioteques a nivell internacional han fet el mateix (o les catalanes el mateix que les altres) i, sobretot, altres sectors que tenim tant a prop (els arxius i els museus) no han pas destacat en res insistint en la programació pròpia degut a les seves necessitats específiques.

Deu anys després de la decisió que comentem les principals biblioteques de

Catalunya eren modernes gràcies en bona part a aquella decisió. L’automatització era un fet (podies saber quina biblioteca tenia un llibre i endur-te’l en préstec de forma ràpida) i la feina tècnic larvada en el procés d’automatitzar havia creat equips de gestió convincents que s’havia guanyat la credibilitat que donava a les institucions credibilitat per invertir en nous edificis. No és tota la història, però és una part de la història.

Una altra part de la història (que continua no essent completa) és que l’automatització feta així, de forma conjunta, ha facilitat la cooperació fins als graus actuals que, no essent encara suficients, no són tampoc despreciables. La dispersió en l’ús de programaris, alhora que és una riquesa a nivell internacional, dificulta que a petita escala es creïn les xarxes de localitzar informació (els catàlegs col·lectius) i els sistemes d’accedir-hi (els acords de préstec interbibliotecari) que els usuaris necessitem.

La història continuaria essent incompleta (però una mica menys) si hi afegim que darrera de tot això hi va haver la decisió de la Generalitat de promoure el CATMARC com a registre d’enregistrament i intercanvi de dades. Perquè el CATMARC llavors i no l’USMARC o l’IBERMARC o un format propi?

No em veig amb cor d’explicar-la avui, que he fet cas al meu amic Pep, i la música de Ryuxi Sakamoto que escolto des de Spotify m’estova les ganes de treballar i de començar el Winesburg, Ohio que (malgrat hauria d'estalviar) em vaig acabar comprant a La Tralla.