Les queixes de la caixera

Ai l’estiu que ja tenim aquí, sembla que la feina s’acaba, però no. Nits d’estiu, llargues nits que permeten però tenir converses que durant el curs potser no tindries. Com la de no fa gaire amb una empordanesa de 20 anys amb el seu 2n curs de biblioteconomia acabat d’acabar (i aprovat!). Ara treballa de caixera en un super per tenir diners amb els que poder passar el curs proper. La caixera es queixa però [ves a saber si no haurem de dir que és una queixera] de diverses coses de la universitat i de la facultat. Els seus arguments els he sentit o llegit de boca d’altres estudiants i els trobo poc sustentats per la realitat i per això els comento i replico aquí. De què es queixa aquesta estudiant de tardor a primavera i treballadora d’estiu? De tres coses:

• de que la universitat és cara,
• de que l’EEES suposa que la universitat sigui una empresa i
• de que les assignatures de 1r i 2n del nou pla estudis de la Facultat són ensopides i teòriques.

La Universitat és cara Un estudiant universitari paga entre 1/5 i ¼ del cost real de l’ensenyament universitari, però aquesta no és la part més important de la qüestió. Si que ho és que tenir un títol universitari dóna, respecte el mercat laboral, una posició molt millor que no tenir-lo. Parlem d’estadístiques i de mitjanes (i no de les excepcions), però (són dades del Informe CyD 2007) les persones amb titulació universitària pateixen menys l’atur y el seu nivell d’ingressos és substancialment més alt que qui no en té. Un 23,8% de la població espanyola d’entre 25 y 44 anys té una titulació universitària (y la seva procedència social és de les classes mitja i mitja alta. Dit altrament, els que procedeixen d’entorn familiars amb més recursos tenen més probabilitat d’accedir a la universitat, aquest és un servei altament subvencionat per l’estat (és a dir per la totalitat de la població) i els estudis universitaris proporciones ingressos més alts i més segurs. La universitat no és, des d’aquest punt de vista, cara. L’accés a la universitat però és socialment injust i els que hi accedeixen són uns afavorits. Socialment seria més democràtic i equitatiu un sistema universitari amb taxes acadèmiques més altes i que revertís els majors ingressos en un sistema de beques basat en la capacitat i l’esforç o que partís del cost real i cobrés a l’estudiant una matricula en funció de la renda del seu entorn familiar. Bologna suposa convertir la universitat en una empresa Els mateixos estudiants que critiquen la privatització de la universitat no acaben de concretar què volen dir amb això. La universiat pública no es pot privatitzar, des del punt de vista de la propietat, ni pot guanyar diners, com ho fa l’empresa. A què es refereixen doncs? Segurament a les veus que reclamen a la universitat (pública) més qualitat i més eficàcia. Però això és reclamable, perquè una universitat de qualitat baixa i poc eficaç no és un bon servei públic. Els nivells de qualitat i d’eficàcia de la universitat pública espanyola són clarament millorables. Les veus dels experts (vegeu, per exemple l'informe Bruegel) insisteixen el la feblesa de les universitats espanyoles en front les millors del món. L’informe CyD 2007 mostra sobradament que hi ha un desajust notable entre oferta i demanda i entre anys teòrics dels estudis i durada real dels mateixos. Els dos són indicadors d’ineficàcia, és a dir de costos que no reverteixen en resultats, de diners públics mal emprats. La ineficàcia de la universiat pública sí que pot fer que la universitat privada cada vegada guanyi en qualitat i oferta provoca en la pràctica una privatització de l’ensenyament universitari millor. El nou pla d’estudis de documentació És d’hora per avaluar-lo i el que fa és adaptar uns estudis de cicle curt a uns de cicle llarg. El gran avantatge de que els estudis de biblioteconomia s’adaptin a Bolònia és que tindrem una titulació de grau (l’alternativa és tenir només estudis de postgrau, alternativa defensada per alguns, però més ‘elitista’, al meu entendre). Si volem un grau hem de voler alguna cosa mes que uns estudis professionals com ho ha estat la dilomatura. Aquesta ha tingut i té molts avantatges. Un és la fàcil adaptació del diplomat al mercat laboral. El bibliotecari mig és un professional que s’adapta molt bé a les feines (aquest és la clau del poc atur en la professió)... a curt termini. El professional actual, el format en la diplomatura (jo mateix) tendeix a tenir poca flexibilitat i adaptació davant els canvis professionals, i això el converteix en poc adaptable a les feines a mig o llarg termini. p.d. Laura, que l’estiu et sigui poc feixuc i a veure quantes coses aprens del supermercat que, com una biblioteca, és o hauria de ser una col·lecció de coses útils ordenades perquè la gent les trobi.