Informe CyD sobre les universitats espanyoles

La Fundación Conocimiento y Desarrollo, acaba de publicar l’edició de 2007 del seu anuari “Informe CYD: la contribución de las universidades españolas al desarrollo” dirigit per Martí Parellada i supervisat per Francesc Santacana i Francesc Solé Parellada. La Fundació CyD, presidida per Ana Botín, va ser creada amb l’objectiu de “millorar l’aportació de la universitat espanyola al desenvolupament econòmic i social del nostre país” i un dels instruments que ha trobat per complir-lo ha estat l’edició d’uns informes anuals (el que ara comentem és el 4rt) en els que analitzen la situació de la universitat espanyola i n’assenyalen la seva evolució i tendències. L’obra té un resum executiu (p. 25-38), està dividida en 6 capítols i inclou 37 textos breus signats per especialistes que exposen les seves opinions sobre aspectes específics dels tractats a l’informe i que es reparteixen al finals dels capítols El cap. 1 està dedicat a les tendències generals de la universitat espanyola i de manera concreta a l’oferta i demanda d’estudis i als recursos i resultats de la recerca. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:

• En els darrers anys tant el nombre d’estudiants matriculats com el de graduats baixa, alhora, el nombre professors i de PAS puja.
• En els darrers 10 anys, el nombre de matriculats en estudis de cicle curt ha augmentat, però aquests encara són minoritaris en el sistema universitari espanyol.
• Els estudiants que van a una universitat de fora de la seva autonomia és mínima (un 10%)
• Només un 26%4 de matriculats en cicle curt ho fan en el període teòric i només el 20.8% en els cicles llargs

El cap. 2 tracta l’impacte econòmic està dedicat del sistema universitari espanyol i de manera concreta tracta el finançament de les universitats a Europa i a Espanya i analitza l’impacte econòmic de les universitats públiques. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:

• Des de 1995 es detecta un increment de la despesa per estudiant per sobre la mitjana de creixement dels països de la UE, malgrat tot, la despesa mitja espanyola és lleugerament inferior a l’equivalent europea.
• Els recursos públics (un 71%) són la principal font de fiançament de les universitats espanyoles i se sumen al 19% dels recursos privats i al quasi 105 de recursos patrimonials. La dependència de la universitat espanyola del finançament públic ha baixat en relació l’any 2002.
• Cal una major flexibilitat i liberalització dels mecanismes de les universitats per obtenir recursos financers (incloent les taxes acadèmiques o preus de matrícula) acompanyat d’un increment de la rendició de comptes i d’un sistema més ampli de beques.

El cap. 3 està dedicat al mercat de treball dels titulats universitaris i la formació continuada. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:

• La població amb estudis universitaris presenta millors indicadors en el mercat de treball: pateix menys l’atur, els ingressos són majors...
• La proporció de persones amb titulació universitària és lleugerament superior a Espanya que a la OCDE, cosa que lògicament té com a conseqüència que Espanya tingui una taxa d’atur dels titulats universitaris superior a la de la OCDE.
• Els responsables universitaris, els empresaris i els estudiants consideren que les competències professionals (motivació, adaptabilitat, expressió oral i escrita, etc.) són més importants que els expedients acadèmics brillants.
• Cal aprofitar el procés d’adaptació de les titulacions actual a l’EEES per orientar les titulacions cap a l’activitat professional i al mercat de treball.

El cap. 4 tracta la recerca i l’empresa. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:

• El nombre d’articles a revistes científiques entre 1990 i 2004 ha crescut un 48% però la qualitat dels mateixos, mesurada pel nombre de cites que reben, és baixa. En el rànking mundial de citacions, la posició espanyola és la 44ena de 145.
• El nombre de patents (que indicaria la incidència de la recerca en l’economia) és molt baixa en comparació al nombre d’articles.
• Els ajuts obtinguts per recerca competitiva es concentren en molt poques universitats
• La cooperació entre empreses i universitats en recerca és baixa.
• L’any 2006 el nombre d’universitats que han llicenciat al menys una patent són 35.

El cap. 5 ha estat objecte d’una publicació independent sota el títol de “Barómetro CyD: el papel de la universidad en España”, ha estat fet en base d’enquestes a experts i té per objectiu diagnosticar les fortaleses i debilitats de la universitat relatives a la funció d’aquesta d’enfortir l’economia i la societat espanyoles. El cap. 6 dóna xifres sobre les universitats públiques. Aquest capítol ha permès que alguns diaris traguessin rànkings de les universitats. Les dades s’agrupen en quadres que recullen diferents indicadors d’algun aspecte de la vida universitària:

• El perfil institucional dóna dades sobre les magnituds bàsiques de les universitats: any de fundació, nombre d’estudiants, ràtio PAS/PDI, despesa per estudiant graduat, etc.
• L’oferta docent amb dades de les titulacions ofertes i també del nombre d’estudiants matriculats per professor, la de la despesa corrent per estudiant i de recursos físics disponibles (aules, biblioteques i laboratoris)
• La demanda docent de nou ingrés amb dades sobre la procedència dels estudiants, el % de preinscrits en 1a opció i la nota mitja per universitat.
• Els estudiants totals, amb dades de procedència geogràfica, de distribució per branques d’estudis i amb taxes d’abandonament d’estudis.
• D’estudiants de doctorat amb dades com les anteriors.
• Dades sobre l’activitat de recerca: professors amb sexenis reconeguts de recerca, nombre de tesis i de patents, ingressos per I+D, entre d’altres.

El resum executiu acaba amb unes recomanacions (p. 36-38) que val la pena llegir i que tracten l’oferta de titulacions, la política de contractació de professorat, el finançament, la inserció laboral, l’avaluació de la qualitat i la recerca i la transferència de tecnologia Tres comentaris personals:

1. L’extensió de l’estudi crec que en desdibuixa el fer-se una idea de la situació a nivell global i és que la universitat espanyola no ocupa una posició rellevant en el panorama mundial de l’educació superior. L’informe podria seleccionar 10 indicadors sintètics i comparar la mitja espanyola amb la internacional i es veuria clarament així que els elements de canvi que l’Informe (i altres informes) indica cal aprofundir-los amb una radicalitat que no es veu ni entre rectors ni entre governs.
2. Els canvis d’algunes coses (la situació de la universitat espanyola, per exemple) no canvien d’any a any. Costa trobar temps per anar llegint informes que indiquen canvis lleus respecte la situació precedent. S’agrairia en canvi (o a més a més) fer informes que expliquin com funcionen els sistemes d’educació superior que són de contrastada qualitat (Holanda i Austràlia, per exemple) o que estan en un procés més que interessant de canvi (com l’ha fet Dinamarca o l’està preparant Finlàndia).
3. Felicitacions per trobar algú que posa cura en fer informes llegibles (amb resum executiu, conclusions a cada capítol i referències bibliogràfiques i amb gràfiques i quadres homogenis i pensats per facilitar a lectura). Dos ‘retrets’. El format apaïsat (per facilitar-ne la lectura en pantalla?) amb un cos de lletra massa petit ho fa difícil de llegir tant a l’ordinador com a la còpia en paper. Les seves 384 p. el fan excessiu en extensió.