L’ús d’Internet a les universitats de Catalunya

El Rector fundador de la UOC, en Gabriel Ferraté, deia que la UOC no havia de fer altra recerca que la recerca sobre allò que era exclusiu de la UOC, a saber, l’ús d’Internet com a instrument de treball. Amb aquesta idea central la UOC va crear un institut de recerca, l’IN3 (Internet Interdisciplinary Institute), dedicat a l’estudi d’Internet. L’IN3 ha dut a terme entre 2001 i 2007 el Projecte Internet Catalunya (PIC). El PIC té la intenció de recollir dades sobre els usos d’Internet a Catalunya en diferents àmbits: en la ciutadania en general, a l’administració pública, a les escoles, a les empreses, a les universitats i, finalment, als mitjans de comunicació. Segons els directors del projecte, Manuel Castells i Imma Tubella, amb aquestes dades la societat catalana s’hauria de conèixer millor a si mateixa i, per tant, ser més capaç de guiar el seu destí en un moment de canvi, en una època de transició cap a la societat de la infoirmació i la societat en xarxa. El conjunt dels informes i dels resultats de les enquestes del PIC són consultables en línia i també en forma de llibre (6 volums publicats per l’editorial Ariel). Josep M. Duart. Marc Gil, Maria Pujol i Jonatan Castaño signen el volum 5è que porta per títol “La universitat a la societat xarxa: usos d’Internet a l’educació superior”. El volum té dues finalitats (p. 21):

1. analitzar els usos d’Internet entre la comunitat universitària de Catalunya, tant a dins com fora de les aules,
2. observar les transformacions que es donen en els hàbits socials dels estudiants i dels professors i observar la relació que hi ha entre l’ús d’Internet i l’educació superior i el rendiment acadèmic dels estudiants.

Sobretot des del punt de vista de la primera de les finalitats mencionades, el llibre és de lectura obligatòria:

• El cap. 1 que fa d’introducció i de breu resum de l’obra i que, per la seva brevetat, p.19-30, pot llegir-se sencer.
• El cap. 2 explica la metodologia de l’estudi i dóna les característiques bàsiques dels estudiants i els professors des sistema universitari de Catalunya.
• El cap. 3 explora les habilitats en ús de la xarxa de la comunitat universitària catalana; potser sigui un dels principals capítols ja que l’estudi fabrica un indicador d’expertesa en l’ús d’Internet (elaborat a partir del nombre d’activitats que cada enquestat declara fer a la xarxa), indicador que s’usarà al llarg de tot l’estudi.
• El cap. 4 on es determinen diferents grups de professors i estudiants segons quin sigui el seu ús d’Internet i on es caracteritzen diferents estils en l’ús educatiu d’Internet.
• El cap. 5 examina: la valoració que fan estudiants i professors de l’ús de la xarxa en l’aprenentatge, com usa l’estudiant i el professor Internet tant per aprendre com per ensenyar i els serveis en línia de les biblioteques (l’estudi sobre el serveis bibliotecaris es trobarà a les p. 156-164).
• El cap. 6 analitza la correlació entre ús d’Internet i rendiment acadèmic per fer una troballa sorprenent: “a mesura que els alumnes declaren que tenen més habilitats informàtiques els resultats acadèmics que s’obtenen disminueixen de forma considerable”.
• El cap. 7 fa una exposició de les diferents modalitats d’ús d’Internet a la universitat i proposa unes bases per la construcció d’un model institucional d’ús de la tecnologia que distingeixen tres àmbits: l’educatiu, el tecnològic i l’organitzacional. A destacar les tendències en cada àmbit que s’exposen a les p. 236-250.
• El cap. 8 sobre el potencial formatiu de la xarxa.
• El cap. 9 sobre els processos de recerca.

De les conclusions exposades al cap. 10, capítol que val la pena llegir en la seva totalitat (p. 305-321), en destaco algunes:

• Encara que sigui obvi, no sempre és assumit: que la comunitat universitària és l’avantguarda de la societat de la informació, i que, des d’aquesta perspectiva és un laboratori que anticipa coses que aviat s’estendran a la societat en general.
• La fractura digital a la universitat pren unes característiques especials que no són l’edat o les condicions socials sinó la intensitat i l’expertesa en l’ús de la xarxa (els usuaris més experts d’Internet són els que estarien més i millor preparats per treure beneficis de l’ús de la mateixa).
• Malgrat les condicions objectives òptimes per a l’ús de la xarxa i una bona predisposició per tots els membres de la comunitat universitària per usar-la creativament, el sistema universitari català (i segurament el mundial) no explota suficientment aquestes possibilitats favorables per innovar en l’ensenyament.

Les meves opinions del llibre:

• Teleologia. El llibre són dos llibres i les motivacions dels autors semblen fer passar per davant la promoció de l’ús d’Internet i del programari lliure per davant l’estudi descriptiu dels usos, hàbits i motivacions dels seus usuaris universitaris. En les bases de molts dels estudiosos de la societat de la informació hi ha la creença de que la utilització intensiva del que abans en dèiem les TIC i ara en diem Internet aporta beneficis de creixement econòmic i personal. Que aquesta sigui una opinió molt assumida no implica que la relació entre l’ús de la xarxa i aquells beneficis sigui immediata. El llibre comentat sembla tenir més la intenció de mostrar aquells efectes beneficiosos que no pas de demostrar-los.
• Aprenentatge. Internet té un gran potencial educatiu, com el van tenir els ordinadors una mica abans, com el van tenir els àudiovisuals, com el va tenir la televisió... De cada nova tecnologia s’han afirmat els seus valors pedagògics (i de cada nova tecnologia n’han quedat clars els seus grans valors comercials). La qüestió és que sabem poc sobre com les persones aprenem. Segurament el poc que sabem amb seguretat es que els camins pels que aprenem són múltiples i, en aquest sentit, pensar o insinuar que hi ha una tecnologia (en aquest cas la xarxa) que és una via privilegiada per l’aprenentatge em sembla una ingenuïtat. Tal com diuen els autors “les noves tecnologies no són la causa principal de l’obtenció d’un resultat acadèmic o un altre” (p. 201).
• Cercar informació. L’estudi mostra com una de les activitats que de forma més estesa es fa amb la xarxa en l’ensenyament superior és buscar informació. Estudiants i professors la busquen per estar al dia i per preparar les seves respectives tasques. De quantes maneres es fa la cerca d’informació? Com es busca? On es busca? Per a què es busca? Crec que són preguntes com a bibliotecaris ens pertoca fer-nos.

D'això darrer, algunes aproximacions al tema per al sistema universitari de Catalunya les trobareu a:

• L’article d’Àngel Borrego el al., “Use and Users of Electronic Journals at Catalan Universities: The Results of a Survey”, a: The Journal of Academic Librarianship, v. 33 (2007), Issue 1, pp. 67-75. Vegeu informe complet i en cátala
• L’article de Cristóbal Urbano et al., “The use of consortially purchased electronic journals by the CBUC (2000-2003)”, a. D-Lib Magazine, vol. 10 (2004), n. 6. www.dlib.org/dlib/june04/anglada/06anglada.html. Vegeu informe complet i en cátala
• I encara (afegit el 10.09, quin làpsus!), la tesi d'en Miquel Térmens, "Cooperació bibliotecària en l'era digital. Consorcis i adquisicions de revistes a les biblioteques universitàries catalanes", legida el 5-07-2007 i consultable a text complet.