dilluns, 29 de desembre de 2008

Que el 2009 ens porti una mica de l’ambició dels de la quinta d’en Rubió!

Aquests dies he estat llegit alguns dels escrits de J. Rubió i Balaguer inclosos a la recopilació “Sobre biblioteques i biblioteconomia”, que va publicar l’Abadia de Montserrat el 1995 i que forma el vol. 12 de les seves obres. Les 498 p. contenen 37 articles o fragments breus que s’agrupen en tres blocs: escrits erudits sobre la història d’algunes biblioteques catalanes, articles sobre l’organització de les biblioteques de Catalunya (la Biblioteca de Catalunya i les biblioteques populars), i, finalment sobre com ordenar i catalogar biblioteques.

He trobat molt interessants els articles sobre organització de biblioteques a traves dels quals es pot resseguir l’evolució de la gran feina que, per aquest ordre, la Mancomunitat, la Diputació de Barcelona i la Generalitat republicana van fer en biblioteques fins la desfeta de la guerra civil. És bonic (i il·lustratiu) veure com evoluciona el to de les explicacions que passa de ser exploratori i temptatiu a l’època de la Mancomunitat, a ser prudentment explicatiu a l’època de la dictadura per arribar a ser segur i ambiciós en l’època republicana.

Són escrits que abasten 30 anys d’història en la que sempre es pot constatar un pensament nuclear immutable i sòlid articulat al voltant de tres premisses: copiar de les millors experiències (les ‘public libraries’ dels EUA, però tenint en compte el que es feia al Regne Unit i a Dinamarca), implicar en la gestió de la biblioteca tant a les persones (usuaris i treballadors) com a les institucions (municipis i entitats privades que mantenen biblioteques) i crear ja no tant biblioteques com un sistema bibliotecari interconnectat.

Molts articles si els llegíssim avui sense saber-ne la data els aplaudiríem per moderns i n’acceptaríem les recomanacions considerant-les originals i adequades per fer front al futur. En recomano dos: “Les biblioteques a Barcelona: camí fet i camí encara a fer” (publicat a la ‘Revista de Catalunya’ el 1930), p. 217-234, i “El estatuto y las bibliotecas de Cataluña” (publicat a ‘Euzkadi’ el 1932), p. 267-272.

Quines són les peces del pensament bibliotecari de Rubió?

Pel que fa a les biblioteques científiques i especialitzades:

  • una gran ‘biblioteca d’estudis superiors’ (la de Catalunya), ‘flanquejada amb altres biblioteques que [...] completin i multipliquin la seva eficàcia’ (la de la Universitat com a biblioteca científica general i les especialitzades d’associacions professionals o museus),
  • que el catàleg de la Biblioteca de Catalunya es completi amb els fons d’aquestes biblioteques científiques i especialitzades, catàleg ‘que no hauria de considerar-se com un servei adscrit a una biblioteca determinada, [sinó que] hauria de funcionar com un organisme de relació entre totes les biblioteques adherides’
  • ‘arribar a un règim de cooperació entre les biblioteques [...] sobre [la base de] l’absoluta igualtat de drets de les que entressin en el tracte’‘completar l’acció de les biblioteques d’alts estudis amb una xarxa de biblioteques de divulgació i de cultura general’.

Pel que fa a les biblioteques populars (traduïm en aquest cas del castellà):

  • ‘establertes en base concursos oberts entre els ajuntaments, ... [és a dir, que] sempre són filles d’una iniciativa municipal’,
  • ‘ una xarxa de biblioteques, vives i de fons renovats constantment, que atenguin tant les exigències de l’alta investigació com les de difusió de la cultura a totes les classes socials. [... biblioteques] relacionades entre sí i amb la BC’,
  • ‘no hi hauria a Catalunya una sola ciutat privilegiada amb una gran biblioteca, sinó que el seu cabdal de llibres circularia a través de totes les biblioteques populars i podria arribar fins als poblets més apartats, tal com la sang és impulsada des del cor fins les darreres ramificacions del sistema vascular’.

I sobre les biblioteques escolars:

  • ‘L’escola sense l’eina d’una biblioteca degenera en la freda i servil repetició d’idees alienes perquè es veuen privades de la fèrtil suggestió que exerceix la lectura.’

Els 30 anys de que duem de Generalitat monàrquica (amb conselleries de cultura en mans de CiU, PSC i ERC) no han donat textos semblants ni han estat capaços d’oferir-nos objectius que els superin.

Un dels escrits de Rubió acaba així: “si he pecat en alguna cosa, no haurà estat per excés d’ambició”. Poca ambició veig a (les biblioteques de) la Catalunya del tombant de segle, potser que en demanem una mica als Reis.

6 comentaris:

Marta G ha dit...

Des del suport informàtic a una biblioteca especialitzada, d'una usuària fidel de les biblioteques públiques, tan de bo es compleixin els teus desitjos que haurien de ser els de tots!!!

Josep Vives ha dit...

Hola,

És interessant l'entrada que ens proposa el bloc perquè genera un debat molt necessari, penso, de quin model bibliotecari volem per a Catalunya. Se m'acudeix una pregunta, és encara vàlid el model "Rubió"?. No estem als anys 30 i tots sabem que la situació política és totalment diferent (actualment la Generalitat no és una federació de diputacions com ho era la Mancomunitat), les biblioteques són actualment per llei plenament municipals amb el suport de les diputacions per als serveis regionals i de la Generalitat per als serveis regionals i nacionals.

L’any 1939 havia 21 biblioteques de la Generalitat, actualment, existeixen 333 biblioteques públiques de base municipals (menys les tres de l'estat) i, amb mancances i millorable, tenim un dels sistemes bibliotecaris més sòlids d'Europa.

En el tema de la recerca, l'IEC feia en aquella època les tasques que avui diríem d'I+D i tenia sentit una biblioteca de suport a aquesta recerca puntera, la Biblioteca de Catalunya. Actualment són les universitats i el CSIC a Catalunya qui lideren la recerca i tenen unes molts bones biblioteques com sabem. D'aquesta forma potser el sentit actual de la BC tindria, em sembla, molt més a veure amb el patrimoni i la recerca al seu voltant que no pas al paper que se n'esperava als anys trenta.

Cap a on cal anar? Certament falten coses per fer, al meu entendre, construir la idea de sistema, sistema de lectura pública i sistema bibliotecari de Catalunya.

De fet ens manquen encara intruments bibliotecaris que la llei del 1993 descrivia, suposo que hi estem anant a partir de la Catalunya del 2009.

La mirada enrera bé ens diu d'on venim, però tinc els meus dubtes de si reproduint o "anyorant" models anteriors podrem arribar al model per al segle XXI.

Lluís Anglada ha dit...

Pep,

Massa paraules per dir que ha plogut molt des de la mancomunitat. Cert. En algunes coses penso que els nostres avantpassats ho van fer millor que nosaltres: van ser més ambiciosos, menys sectaris, creien en que per avançar cal mirar a fora i on estan els millors, confiaven amb les persones millor preparades, tenien pantejaments globals...

Enyorança? Potser sí, i també molt cansament d'haver vist governs de molts colors polítics sense política bibliotecaria, de nomes sentir crístiques del que s'ha fet sense alternatives, de que no es doni recolzament a projectes que s'ho mereixerien.

JTP ha dit...

Benvolgut Lluís,
celebro el teu article per diverses raons: d'entrada pel contingut, en segon lloc per recuperar idearis de Rubió i Balaguer i finalment pel debat que veig que genera al voltant del model bibliotecari català.
Sense voluntat de polemitzar, sinó d'opinar i sumar idees; en la línia del què apunta en Josep Vives, jo comparteixo l'opinió que ha plogut molt (massa) des de la Mancomunitat com perquè aquesta sigui el referent actual.
Si bé és veritat que potser l'ambició del país en matèria de biblioteques l'han (l'heu) posada els tècnics i experts (quan no els entusiastes incondicionals), més que no pas els polítics de torn que hagin encapçalat les conselleries implicades, també és veritat que un món global ha situat a Catalunya i les seves organitzacions enfront d’un nou espai poc previsible a temps de Rubió i Balaguer.

Si en Rubió i Balaguer hagués escrit avui en dia, enlloc de parlar de biblioteques dels Estats Units, Regne Unit o Dinamarca, probablement parlaria (també) de Google, de catàlegs únics a través d’Internet, de generació de col•leccions virtuals, de serveis amplis per a tota la població, etc.

Si el què volem és mirar “cap on anem” i no “d’on venim” em sembla raonable mirar a un sistema únic. Tal i com van (vareu) fer les biblioteques universitàries sumant-se les unes a les altres, tal i com van fer les biblioteques populars sumant-se les unes a les altres... sumem-nos encara més, ara que les TIC ens permet sumar-nos i presentar-nos de mil formes dividides a gust de l’usuari.

Feliç 2009.

Lluís Anglada ha dit...

JTP,

L’ambició d’un país la posem tots (actors i espectadors, tècnics i polítics, caps i ‘col·laboradors’). Dit això és cert (touché) que el recurs de criticar als polítics (és el que feia jo?) és una mica, fàcil. Cada u de nosaltres, però sobretot el nostre entorn, donem el to de l’ambició d’un país (és clar que nosaltres som també l’entorn dels altres).

Seguint el teu fil, si Rubió i Balaguer hagués escrit avui encara hauria parlat dels EUA i de Dinamarca o de Finlàndia. També ho hagués fet de Google, però sobretot de la necessitat de que les col·lecions amagades de les biblioteques es visibilitzin a través de col·leccions digitals (o virtuals), de formació d’usuaris, de bons fons bibliogràfics a les biblioteques, de col·leccions digitals de qualitat per a tota la població (i no només per la que té el privilegi de ser a la universitat) ...

D’acord del tot en que les possibilitats de les TIC cada vegada ens permeten fer més. No tot el que és imaginable és possible (encara no), però cada vegada ens hi acostem més. Avui es pot fer un sistema (no es redundant reclamar que sigui únic?) confederat en el que cada parts aporti lleialment el que té i que rebi les seves aportacions multiplicades per 100. Es pot fer i no és car, calen ambició, coneixement i ganes.

Lluís Anglada ha dit...

Assumpció Estivil escriu:

Soc de les persones a qui els agrada mirar al passat perquè és una bona font d’aprenentatge, però quan ho practico procuro fer-ho amb ulls crítics. I potser
alguns dels nostres passats, com el mateix sistema de biblioteques de la Mancomunitat/Generalitat els hem mitificat una mica massa.

Certament que tant el projecte de l’Eugeni d’Ors, com tots els textos posteriors de Jordi Rubió, amb aspectes de la planificació del sistema de biblioteques públiques, són modèlics sobre el paper, sobretot perquè dibuixen
un model que és bastant complet en els tres eixos que abraça: la xarxa de biblioteques públiques o populars, la Biblioteca de Catalunya, que havia
d’actuar com a capçalera del sistema, però de la qual hi ha poca evidència que fes aquesta funció, i la formació del personal per part de l’Escola de
Bibliotecàries --les biblioteques especialitzades, de les quals es parla en alguns textos posteriors, no van arribar a integrar-se en cap sistema, ni el van formar per elles mateixes. Però a la pràctica la teoria va quedar una mica
lluny de la realitat i també dels models nord-americans i britànics que hipotèticament se seguien --probablement a causa d’una qüestió recurrent, la
manca de finançament.

Les biblioteques es van inaugurar en poblacions petites. La més gran de la primera etapa, Figueres, tenia poc més de 13.000 habitants, i en tots els casos les col·leccions inicials eren minúscules. El lot inicial més nombrós, també el de Figueres, era d’uns 2.800 títols. Pel que fa a l’ús d’aquestes col·leccions
i a la seva implantació en les poblacions respectives, en podeu trobar dades objectives a la tesi recent de Jordi Llobet, Lectura i biblioteques populars: model de col·lecció i lectura a les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya: 1918-1922. Hi observareu que el seu impacte va ser ben modest. Tot i això també cal convenir que les realitzacions catalanes, malgrat quedessin molt lluny de les ambicions teòriques, són remarcables quan se les compara amb la situació bibliotecària de la restat de l’Estat durant aquelles etapes inicials,
i és potser per això que en tenim una visió bastant mitificada.

En la situació actual, jo intentaria mirar al passat amb una perspectiva crítica i no pas amb una actitud d’admiració, i continuaria fent allò que van
fer Ors i Rubió: mirar a l’exterior, als bons models, que n’hi ha, que han bastit col·leccions potents, que han integrat els serveis a la comunitat en l’entorn d’Internet i que han sabut organitzar i donar visibilitat a aquests
fons únics que tenen tantes biblioteques públiques i que constitueixen el nostre patrimoni, aquestes col·leccions amagades --com ara la col·lecció local
actualment tan abandonada-- a les quals el Lluís fa referència.

Amb cordialitat,

Assumpció