Crisis econòmica i reformes estructurals

La premsa ha parlat bé de la conferència del President Montilla al Cercle Financer el passat dia 10 i que duia per títol “Catalunya, política i economia avui”. Me la he llegida i la meva opinió és que val la pena fer-ho. No ho és pas perquè faci grans aportacions a l’anàlisi del moment polític i econòmic actuals i sí en canvi perquè fa dues coses inhabituals en els polítics: admetre errors i demanar sacrificis.

Admet (de forma lleugera) errors quan propugna reformes estructurals per l’economia catalana i assenyala que: “En el nostre cas, a la crisi financera internacional, s'hi ha afegit l'esgotament del model productiu sobre el que s'havia fonamentat el "miracle espanyol" (i també el "miracle català") dels darrers quinze anys. Aquest model s'ha acabat.”

Demana sacrificis:

• “Cal parlar dels sacrificis que tots haurem de fer per superar aquest període... jo dic que molt probablement tots haurem de treballar més, i no necessàriament per guanyar més. En la transició cap a un nou model de societat caldrà procurar que ningú no perdi drets legítimament adquirits, però també caldrà impedir que es mantinguin privilegis injustificats.”
• “Ja ho he dit i m'ho sentiran a dir els propers mesos: tothom ha d'estar disposat a fer un esforç, tothom ha d'estar disposat a renunciar a part del que ha tingut fins ara i a fer un sacrifici per superar aquesta etapa.”

Suficient? Al meu entendre no. No hi entenc d’economia, però la societat catalana (o l’espanyola, tant se val) té febleses molt grans que caldria corregir amb alguna cosa més que reformes estructurals en l’estructura econòmica. En dic dues

• Cal sortir de la nostra closca i mirar què es fa a fora, qui ho fa més bé i què fan els que ho fan millor. Deixar-se d’excuses de que hem millorat respecte el passat o que ho estem fent millor que a alguna altra comunitat autònoma. Cal tenir un model ambiciós i posar-se el llistó alt.
• Cal donar importància a l’intangible: a la forma com ens organitzem, a com resolem els problemes, a com ens relaciones, a com aprenem dels altres... Cal prendre esment dels valors que transmetem mirant què recompensem i què ‘castiguem’. No n’hi ha prou amb les infrastructures, la cultura (entesa aquesta en sentit ampli) és determinant en l’èxit de les societats.

Al meu poble ha tocat la rifa 3 vegades en relativament poc temps. L’economia espanyola (o la catalana, tant se val) em fan pensar en algú a qui li toca la rifa cada 10 anys. La primera vegada gasta sense pensar, amb ganes d’allunyar-se de la misèria però amb poca previsió sobre el demà. Ja sense diners, es promet canviar de capteniment, però va i li toca la rifa de nou i torna a caure en els mateixos vicis de gastar sense pensar massa. Quan el capital li torna a disminuir, la rifa de nou...

El món de les universitats és un bon exemple. Malgrat la mort de Franco va ser el 1975, la reforma política no va ser fins el 1978, la tributària fins el 1982 i la llei que va reformar les estructures universitàries va arribar el 1984. Portem per tant molt anys de misèria al damunt i encara pocs de govern democràtic. Si el 1984 es començava la reforma de la universitat, al cap de 10 anys ja se sabia quins eren els problemes estructurals de la universitat espanyola. Es va debatre llavors (fa 15 anys!) el mateix que ara torna a sortir.

I és normal, perquè malgrat es tingués una visió de què calia corregir, hi va haver poca voluntat de fer-ho. ¿Per què calia esforçar-se si ens anava tocant la rifa i els diners arribaven per anar tirant sense prendre cap decisió desagradable? Es darrers governs (del PSOE i del PP a Espanya, de CiU i d’ERC a Catalunya) no han fet massa res per resoldre els problemes estructurals de la universitat, tampoc han mirat enfora ni han donat importància als canvis organitzacionals i de cultura que la universitat requeria.

Han passat els anys, ens ha tocat la rifa diverses vegades i els analistes insisteixen en un dels punts més febles de l’economia espanyola: el sistema educatiu. El President Montilla, també: “Cal una Reforma consensuada del Sistema Educatiu. És l'altra gran assignatura pendent, com ja he explicat abans. És un element essencial, si volem millorar la productivitat global del país i, alhora, la redistribució de les rendes.”

De moment, el govern (central), en comptes d’haver fet el deures de l’adaptació a Bolonia a temps, continua esperant que li toqui la rifa i improvisa: tornarà els diners de la matricula als estudiants que aprovin. Però, no era ja aquesta –aprovar- la seva tasca?