La digitalització de la cultura a Catalunya

Èxit de públic a la Jornada “La digitalització de la cultura a Catalunya” celebrada avui i organitzada per la Direcció General de Cooperació Cultural del Departament de Cultura, la Secretaria General de Telecomu- nicacions i Societat de la Informació del Departament de Governació i per la Biblioteca de Catalunya.

Èxit de públic i 8 presentacions i 2 taules rodones. A més 3 paraules de benvinguda, una de cloenda i la presentació de l’estudi ”Digitalització de la cultura a Catalunya”. De l’estudi, espero parlar-ne en aquest blog d’aquí uns dies, de les intervencions a les jornades, només em veig amb cor de resumir la meva a la taula rodona del matí.

En Miquel Térmens moderava la taula rodona: La digitalització de les institucions i ens va fer tres preguntes.

Pregunta 1: “Quines bases hauria de tenir una política global de digitalització de la cultura a Catalunya. Dit d’una altra manera: quins principis o objectius haurien de regir una estratègia nacional de digitalització a Catalunya.” La meva resposta va ser:

• L’important és saber perquè digitalitzem. Els motius per digitalitzar poden/solen ser: fer publicitat de la institució, crear sinergies que afavoreixin l’ús de la xarxa i els beneficis directes de la digitalització. Els 3 són vàlids si actuen amb equilibri. Que seria una relació equilibrada de motius? No ho sé un 10% de publicitat, un 30% de sinergies i un 60% de beneficis seria correcte. Sovint però els projectes de digitalització són 70+20+10, en un desequilibri clar.
• Els agents directament implicats cal que tinguin clar quins beneficis directes busquen. Diferents beneficis buscats poden ser igualment vàlids, en funció del que busqui la institució (l’arxiu de l’ajuntament de Girona busca en primera instància servir els propis usuaris, altres poden buscar la preservació dels documents originals perquè digitalitzats els protegeixen del desgast de l’ús, altres la difusió del fons amagats...)
• Les biblioteques tenen per objectiu proporcionar informació. La digitalització ho facilita? Sí, doncs, fer-ne. El tema és què digitalitzem. Des del meu punt de vista els candidats a digitalitzar són els documents o col·leccions que la institució té i que ningú més no té i, sobretot, que ningú més no té interès en digitalitzar.

Pregunta 2: “Quina valoració global féu de les actuacions de digitalització que s’estan fent en el conjunt de Catalunya: estan ben dirigides, són inconnexes, es fa el que caldria fer?…” La meva resposta va ser:

• La resposta s’ha de fer per àmbits. En el que conec (les biblioteques universitàries i la de Catalunya) la valoració és altament positiva. Respecte digitalització aquestes biblioteques han actuat amb anticipació (el seu primer dipòsit és del 1999), han prioritzat correctament (1r l’usuari, 2n els continguts, 3r els estàndards, 4rt els programaris) i, sobretot, han aconseguit generar canvis en la vida quotidiana dels usuaris que usen aquesta informació digitalitzada amb naturalitat.
• A nivell general, ben dirigides? no, inconnexes? si. El primer Pla estratègic de la societat de la informació de la Generalitat (del 1999) va situar molt be els objectius i els agents, però els successius canvis que es van fer respecte el foment de la societat de la informació van anar descafeïnant els bons plantejaments inicials. D’això en seria mostra que l’estudi que es presentava avui fos presentat 10 anys més tard d’aquell Pla estratègic.
• Sembla que es busca un organisme centralitzat per digitalitzar, però aquesta és una solució per al S XXI feta amb mentalitat del S. XX. Ens calen solucions pròpies de l’època, que ja no seran jeràrquiques ni centralitzades, sinó subsidiàries, de coordinació, fomentadores de la innovació, sinergètiques... Proposo un espai de cooperatiu que podria dir-se Aliança Digital.

Pregunta 3: “Com veieu el ritme d’inversió en digitalització a Catalunya. És l’adeqüat? No? Per què?” La meva resposta va ser:

• La teoria de les fases evolutives formació de la personalitat ens diu que alguna fase de les previstes pot escurçar-se, però que cap és obviables. Aplicat als continguts culturals, les fases són microfilmació, automatització, i ara digitalització del que es té (vindrà la fase de digitalitzar el que no tenim a les nostres col·leccions). No podem saltar-nos etapes i la d’automatització no està completada (la mateixa idea havia estat formulada una mica abans per D. Lamarca).
• Cal saber què hi ha, cal saber què és únic, cal saber com ho volem fer.

Altres idees dels companys de taula caçades al vol (disculpes per no haver-les capturat de forma més completa):

• Enric Cobo, de la Subdirecció General d’Arxius, que va afirmar que les polítiques sectorials ben dirigides però insuficientment coordinades entre tots.
• Marta Morera, del Servei de biblioteques de la Dip. Girona: el finançament és insuficient i sovint amb ajuts mal dirigits (els diners són centrals, però l’expertesa és local). Va valorar positivament el que s’està fent, però va criticar la descoordinació amb que es fa.
• Lluís Ramoneda, de l’Institut de Cultura de Barcelona, que va explicar la singularitat dels documents dels museus de cara a la digitalització. Va reclamar que els plans de digitalització reconeguin les necessitats especifiques dels museus. Va proposar que les polítiques nacionals es basin en experiències exitoses prèvies.
• Anna Valls, de l’Institut del Teatre que va invertit la pregunta sobre si la inversió és suficient. Considera que cal saber perquè ho fem, que hi ha massa iniciatives obertes i que no té sentit que sigui així en un país petit com el nostre. Va fer un crit d’advertència sobre la necessitat de preocupar-se del que ara estem digitalitzant.