Biblioteques, arxius i museus

1. 

El passat dia 21 hi va haver la III jornada de mu- seus, gestió docu- mental i arxiu que portava aquesta vegada per títol “El sistema de gestió documental i arxiu, una eina de suport i coneixement”. Es feia, com la vegada anterior, al Museu Marítim de Barcelona, un museu que val la pena visitar, no només per les magnífiques naus gòtiques sinó per les col·leccions i per les dinàmiques culturals que crea i genera.

El tema de la Jornada era com integrar els arxius dels museus en el sistema arxivístic d’un país i com usar les tècniques de gestió documental en els arxius dels museus.

Biblioteques, arxius i museus (*) son institucions entreparentades. La primera biblioteca de recerca que vaig veure va ser la de l’arxiu episcopal de Vic. De fet els vigatans s’hi refereixen com la biblioteca episcopal malgrat els fons arxivístics segurament superin en vàlua els bibliogràfics (o és al revés?). I a la biblioteca (o a l'arxiu) hi va haver la primera seu del museu (episcopal també) de forma semblant que el British Museum i la British Library compartien (fins no fa gaire) teulada.

A les Jornades la Sílvia Domènech (del Museu Picasso) comentava encertadament que la seva experiència li havia ensenyat que tot document té procedència, autoria, contingut i la factualitat de ser un objecte. Cada un d’aquests aspectes és substancial a cada una de les institucions mencionades: la procedència als arxius, el contingut a les biblioteques, la factualitat als museus i l’autoria als tres llocs. L’èmfasi en un aspecte ens genera una institució però tot document és alhora procedència, autoria, contingut i objecte i, per tant, a cada un d’ells els hauríem d’aplicar les tècniques desenvolupades per tractar millor cada un dels aspectes.

Perquè, la nostra feina –deia en Xavier Roqué (Serveis d’Arxius de Ciència de la UAB)

és fer per als altres tres coses: recollir i difondre informació, fer recerca sobre la informació col·leccionada i fer alguna aportació a la cultura. I és aquesta, la d’en Xavier, una visió que trobo a faltar a algunes de les nostres biblioteques universitàries que tenen (o haurien de tenir) voluntat de ser de recerca més del que no pas són i que es limiten a ser biblioteques al servei dels recercaires (que no és pas ben bé el mateix).

La Pilar Blesa que animava la taula en la que es va dir el que he resumit i més coses em va preguntar: de què parlem quan parlem d’arxius? Pregunta clarament impossible de respondre des del meu coneixement lateral del tema. Deixeu-me però explicar-vos el que hi vaig dir. Els arxius són un dels tres cònjuges del matrimoni mal avingut que són les biblioteques, els arxius i els museus.

Vam néixer junts en el temps i en la intenció: recollir cultura del passat per poder-la estudiar en el present i generar coneixements per al futur. Ens han separar les limitacions de les tècniques i de l’espai. En funció de la importància prioritària que en cada document pren la procedència, el contingut o l’objecte en si, els documents es col·leccionaven en edificis separats (degut a les limitacions tècniques per tenir-los junts). I els professionals que els tractàvem ens etiquetàvem com a persones que treballàvem a un arxiu (arxiver), a una biblioteca (bibliotecari) o a un museu (museòleg).

En els anys 80 i 90 les tecnologies de tractament automatitzat (programes i eines descriptives), degut a les limitacions pròpies d’un estadi incipient en l’ús d’ordinadors, van segurament accentuar el divorci o la separació, però el canvi tecnològic d’aquest segle està creant un nou horitzó. Els sistemes són avui interoperables, les metadades generades per a una institució són capturades i reutilitzades en sistemes per als quals no van ser creades i la gent de peu socialitza i complementa la feina feta pels professionals als arxius, a les biblioteques o als museus.

Passa això en algun grau i passarà més. Aquest és el nou horitzó, un en el que la informació fluirà de procedències diferents per convergir allà on li pugui interessar més a cada persona on convingui més estar. Mirarem els originals dels dibuixos de simis de Sabater Pí a la biblioteca de la UB, anirem a tocar els llibres de la biblioteca de Carles Riba que hi ha a l’Arxiu Nacional, estudiarem els pergamins que han anat a parar al Museu de la Pell de Vic... farem això en persona i disposarem de les dades sobre els documents (generades per una biblioteca, un arxiu o un museu) i de les rèpliques digitals dels objectes.

Penso jo que serà així i que perquè així sigui hem de treballar.

I dos comentaris finals.

1. Mentre els arxivers es preocupen i s’ocupen de la integració (de la dels arxius en un sistema i de les tècniques en una ena), no estem els bibliotecaris preocupant-nos i ocupant-nos de desintegrar? Les biblioteques públiques municipals per una banda, les universitàries per una altra, ara elevem a categoria les governamentals...
2. El 2n i el que val realment la pena procedeix del bloc de Lorcan Dempsey de 28 de març on hi podreu llegir (en traducció meva una mica lliure): "Ara que les biblioteques digitalitzen materials primaris i comencen a tenir cura de dades de recerca o de materials d'aprenentatge, tenir una perspectiva d'arxiu esdevé més important. Procedència i context interessen i cal resseguir i gestionar els canvis que viuen els documents al llarg del pas del temps. El valor dels documents com a evidències esdevé central. Ara que les biblioteques proporciones accés a abundants materials digitals, la forma com els presentem selectivament o com construïm narratives al seu voltant esdevé crítica. La noció d'exposició dels museus entra en joc."

(*) Biblioteques, arxius i museus en aquest i no en un altre ordre perquè en aquest ordre se citen en anglès de forma cada vegada més estandaritzada ja que internacionalment parlant hi ha una tendència a tractar-los orgànicament i temàtica de forma comuna. Fins i tot la nostra IFLA se n’ocupa, mireu sinó aquest ‘paper’ del 2008.