diumenge, 4 d’abril de 2010

Llei d'educació i biblioteques

Llegeixo a El País que la Llei d’Educació continua aixecant protestes entre la comunitat educativa. A mi la Llei em sembla entre bé i molt bé (deixant a banda el poc convenciment amb el que s’hi van acabar incloent les biblioteques escolars i la que considero molt baixa habilitat política del titular del Departament). Perquè? Per què reforça tres eixos que són bàsics per la construcció de qualsevol sistema eficaç i eficient: professionalitat, autonomia i transparència.

Professionalitat que vol dir poder (i retribució i responsabilitat) pels directors de centre i una carrera professional pels que fan de la gestió educativa la seva especialitat.

Autonomia del centre que vol dir trobar els camins propis que condueixin assolir objectius comuns i fixats pel govern.

Transparència en la gestió mostrant dades de recursos i de resultat i que permeten constatar com el centre evoluciona històricament i com es comporta respecte centres similars en entorns similar.

Hi dono voltes i no trobo ni més ni millors bases sobre les que construir un sistema, és a dir un conjunt d’equipaments que cobreixen territorialment la prestació d’un servei a la ciutadania.

Una part important de l’èxit reconegut de les biblioteques universitàries de Catalunya es deuria a un compliment bastant ajustat dels tres principis. Les bu catalanes s’organitzen en 12 xarxes (tantes com universitats) cada una independent de l’altra i de dimensions desiguals. La dimensió d’una unitat de servei és al meu entendre, fonamental. No pot ser ni massa petita com per no generar economies d’escala i sinergies, ni massa gran com per paralitzar-se degut al burocratisme i a inèrcies.

Com ha funcionat això a les biblioteques universitàries?

  • Professionalitat. Bastant bona. Les biblioteques estan jerarquitzdes i tenen diferents nivells de responsabilitat; alhora els bibliotecaris estan especialitzats. Podria criticar-se que els concursos de provisió de places són restringits d’universitat (i no hi hauria cap motiu perquè no fossin oberts), però, tot i això, la mobilitat entre xarxes ha estat alta.
  • Autonomia. Existeix més a nivell de xarxa que a nivell de centre, però als dos nivells és alta i ha permès que les diferents xarxes prenguin accents diferenciats. La UB destaca en la gestió de patrimoni, la UPC en la gestió de la tecnologia, la UAB en la de la qualitat, la UPF en la convergència entre serveis bibliotecaris i informàtics...
  • Transparència. Potser el més febles dels tres elements donats, però també a un nivell respectable. No existeixen taules d’indicadors de resultats anuals, però sí bons estudis puntuals (el de Gallart de quan la IFLA a Bcn i els dels processos d’avaluació de fa uns anys), però el funcionament de les bu és bastant transparent gràcies a les dades del anuari de Rebiun.

Les biblioteques públiques de Catalunya tenen també un bon nivell de servei, però, penso jo, els falten els punts d’excel·lència que els donarien un dimensionament adequat més els tres elements mencionats. L’organització de les bp a Catalunya ha vacil·lat entre el municipalisme i l’estatlisme i no ha sabut trobar la mesura encertada que combini l’economia d’escala que aporta l’agrupació de centres amb l’eficàcia de les organitzacions petites i lleugeres.

I respecte els elements mencionats?

  • Professionalitat. Pel que se i he pogut observar la funció directiva dels caps de biblioteca és dèbil. Quan la xarxa és forta, és perquè l’estructura no els deixa marge, quan la xarxa és quasi inexistent, és perquè no tenen possibilitats o recursos per es o recursos per exercir-la.
  • Autonomia. L'autonomia de les bp és dèbil en el cas de la xarxa de la Diputació de Barcelona i probablement excessiva en les que estan a xarxes distants. Hi hauria d'haver més xarxes 'mitjanes' corresponents a ciutats grans (l'Hospitalet, Sabadell ...) Les de la ciutat de Barcelona donen un bon exemple d'autonomia quan tímidament s'especialitzen en una temàtica determinada.
  • Transparència. Potser sigui aquest el més feble dels tres elements. Les dades estadísitiques de les bp no són de gestió i han creat un entorn d'emulació en el qual la sana competència estimuli a la millora.

A més del dit, l’èxit d’un sistema (com el de les biblioteques o el de les escoles) ha de basar-se en tres elements més: en la diversitat i la competència entre les unitats, en l’assoliment d’objectius comuns, en un sistema que estimula l’emulació (la fertilització creuada).

p.d. “La comprensió de les dades particulars només pot ser pertinent per aquell que mantingui la seva intel·ligència general i la cultivi, a més de mobilitzar la totalitat dels seus coneixements en cada cas particular”. Edgar Morin “¿Hacia el abismo? Globalización en el siglo XXI. Ed. Paidós.

2 comentaris:

Carme Fenoll ha dit...

Trobo molt encertada la comparació del sistema bibliotecari amb l'educatiu. De fet, quan llegeixo les mesures a aplicar per millorar la funció directiva de les escoles, penso que no hauria de ser difícil aplicar-les a les biblioteques. Trobo molt encertats els teus comentaris. Pel què fa a les públiques, seria molt interessant estudiar bones mesures per millorar la transparència i obtenir també estadístiques de l'impacte econòmic en la societat.
Com a curiositat navegant per la xarxa, enllaço una calculadora d'ús de biblioteca de la Maine State Library:
http://dpi.wi.gov/pld/econimpact.html

Lluís Anglada ha dit...

Molt bona la calculadora de volar bibliotecari! Aquí però estem poc acostumats a traduir el valor social en cost o estalvi. El CBUC ho fa en el préstec interbibliotecari, el qual considera un estalvi (ja que un PI estalvia comprar un llibre), i avalua en 1M€ els estalvis del servei PI (un cop descontats el costos).

El tema avaluació és apassionant, i jo penso que no hi ha sistema sense avaluació. És difícil de concebre que tants anys d'autonomia no hagin permès tenir un sistema eficaç de medició de resultats de les diferents biblioteques.