Els meus estudis universitaris van tenir lloc en una universitat encara franquista i miserable en el material i en l’espiritual i, sincerament, se’m fa difícil de pair una protesta contra la inauguració de noves instal·lacions universitàries que no es queixa en cap moment de la mediocritat del nivell de la universitat espanyola.
No vaig saber captar els motius de la queixa. Protestes per la ‘mercantilització’ de la universitat, demandes de dimissions i solidaritat del PAS que protesten contra les ‘intolerables’ (sic) condicions laborals de la universitat. Jo crec que hi ha però, tant des de la societat com des de la universitat, motius per protestar i per queixar-se de la universitat. N’ofereixo uns quants a qui vulgui rebel·lar-se.
La poca qualitat del sistema universitari. La universitat espanyola (i la catalana no se n’escapa) té una qualitat baixa. Deixant a banda les excepcions a aquesta regla (que existeixen), només una universitat espanyola (la UB) apareix (a les darreres posicions) entre les 200 millors universitats mundials i el sistema universitari espanyol ocupa la 17a posició (la darrera) en la classificació del Consell de Lisboa.
El 4+1. Els acords de Bolonya deixaven als diferents països europeus dues opcions per concretar l’homologació de titulacions: fer el graus amb crèdits cursables en tres anys i els màsters en 2 (el model 3+2) o fer els graus d’un equivalent de 4 anys i els màsters d’1. L’opció majoritària ha estat la del 3+2 i Espanya s’ha quedat sola altre cop a Europa triant un camí a favor del qual no he sentit cap argumentació sòlida. La reforma de l’EEES se sustenta en proposar uns graus generalistes complementats per uns postgraus d’especialització. El 4+1 fa que els graus s’assemblin massa a les antigues llicenciatures (molt propi d’aquí això de no canviar res) i que els màsters siguin massa curts.
Les poques beques. De les poques coses intel·ligibles dels discursos anti Bolonya és que l’EEES suposarà un encariment dels estudis universitaris. Aquests a Espanya tenen una subvenció pública del 84%, és a dir, l’estudiant (o els seus pares) paga un 16% del seu cost. Independentment de la renda, un 16%. La matricula universitària suposa per a moltes famílies pagar menys que per l’ensenyament secundari. Contradictori del tot ja que tenir títol universitari és correlaciona amb més sou al llarg de la vida professional. El sistema de beques actual és escàs. N’hi ha poques i són de baixa quantia.
El mapa de titulacions. Els recursos públics no són infinits i els que en planifiquen la seva inversió els dosifiquen en funció de necessitats, objectius i possibilitats. La creació de titulacions però ha seguit més uns criteris d’anar dotant de les mateixes titulacions a tothom que a l’especialització. El resultat té dos efectes negatius: algunes (bastantes) titulacions tenen més oferta en recursos que demanda en estudiants i els recursos es dispersen fent que poques titulacions assoleixin nivells alts de qualitat.
La no existència d’ensenyaments superiors més enllà de la universitat. A Espanya, ensenyament superior i universitat són sinònims a la pràctica. Alguns arguments de les queixes anti EEES apunten a un intent de devaluar la universitat dedicant-la a estudis directament relacionats amb les necessitats de formació per a una feina. L’ensenyament superior ha de ser universitari en el sentit de conreuar l’alta ciència, però ha de ser també professionalitzador. Que hi hagi les càtedres de física quàntica i de dret constitucional que calgui, però també estudis que capacitin a la gent a ser restauradors o hotelers (el 14% del PIB de Catalunya venen de l’hosteleria).
p.s. Les notes per aquesta entrada de blog són de fa dies, però no em decidia a escriure fins que no pogués consultar la revista Barcelona metropolis que dedica el seu quadern central la universitat. M’ha semblat un prodigi d’equanimitat i democràcia que els articles de Miquel Caminal, Francisco Fernández Buey, Josep Ferrer, Joan Tugores Ques, Jordi Casassas Ymbert, Albert Corominas, Vera Sacristán i d’Antoni Domènech anessin tots en la mateixa direcció. Per cert, que només he trobat una mica d'interès en el de Paco Fernández Buey, que recorda que la universitat té funcions docents i de recerca i també de formació de dirigents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada