Joan Manuel del Pozo i l'humanisme

La Fundació La Caixa i l’ACUP (l’Associació Catalana d’Universitats Públiques) organitzen un cicle de conferències anomenat "Ciència i Societat. I avui parla...". L’objectiu és fomentar la divulgació de la recerca científica a Catalunya. La conferència d’ahir dimarts duia per títol “Recerca humanística i canvi social: bases antigues del pensament contemporani” i la impartia Joan Manel del Pozo.

En Joan Manel del Pozo va ser conseller d’Educació i, per molta gent, ho va ser massa poc temps. Professor de filosofia a la UdG, abans parlamentari i molt abans company de pupitre d’alguns amics al seminari de Vic. Jo el vaig conèixer a la feina on en Joan Manel va demostrar ser la rara excepció del professor universitari que ha de fer gestió i que la fa amb humilitat, amb ganes de sumar i d’aprendre (i no amb els seus contraris, cosa desgraciadament més freqüent).

Sense pretendre resumir la conferència i intentant no trair el que va dir del Pozo, passo a donar les idees que em van semblar més suggerents:

• Del Pozo va evitar algunes definicions reduccionistes de l’humanisme (l’humanisme com a classicisme o com a refinament cultural). Defineix humanisme com el conjunt de coneixements que desenvolupa l’home per intentar conèixer-se a si mateix. L’humanisme seria així un subconjunt d’allò que en diem ciència i s’adreçaria a la comprensió del fenomen humà i sobretot a tot allò no cobert pels aspectes biològics, fisiològics, etc. L’humanisme per tant es centraria en els aspectes ‘espirituals’ dels humans: l’art, la història, la cultura, el pensament, el llenguatge...
• L’humanisme estudiaria l’home com animal simbòlic i el símbol com instrument d’organització i interpretació del món. Estudiaria el poder simbòlic de la paraula, insignificant com objecte, però amb capacitat de generar guerres i paus. La realitat no es composaria només dels fets, els fets són un aspecte de la realitat; la realitat és un complex en el qual els fets són una part. Els fets són, però, a més, són interpretables, connoten, tenen significat...
• La història seria una espiral de present continu (el passat és sempre present en el present). A l’occident vivim en un present escàs mirant cap un futur que encara no és cert. A l’orient, el savi mira al passat per donar sentit al present i per projectar aquest significat al futur. Una gràfica metàfora: Plató i Aristòtil treuen el cap pel forat de l’escala i els mirem des del pis 21.
• En la realitat (que evoluciona) hi ha invariants humanes. El que justifica el saber i la recerca humanística és estudiar-les, posar en valor tota la riquesa intel·lectual humana sense mirar la data o el lloc de producció. L’humanista és el que fa present les aportacions del passat encara vàlides. Les preocupacions d’Aristòtil són les mateixes que les nostres amb canvis terminològics.
• L’humanisme és una proposta de treball que evita el dogmatisme de la tecnociència. Cal el saber humanístic: pel reconeixement històric dels valors humans, per donar força a la llibertat, per donar claus de sentit i interpretació a la nostra vida i per corregir l’escissió produïda el XIX entre cultura literària i cultura tècnica.
• Per què cal fer recerca humanística? Perquè és un desenvolupament a l’engròs del ‘coneix-te a tu mateix’, una manera de desenvolupar de la sensibilitat estètica, un camí de regeneració i de millora del polític i del social. Perquè les societats es mouen més per les mentalitats que per l’economia.

I la que recullo com a darrera i em servei per tancar aquesta entrada:

• No hi ha garanties enlloc, no n’hi ha en l’alta cultura ni a altre lloc, la garantia és ser crític, és estar insatisfet; hi ha garantia en la permanent sospita.