diumenge, 1 de febrer de 2009

Les biblioteques en l’ecosistema de la comunicació erudita

L’IEC va organitzar els passats dies 29 i 30 les Segones Jornades Catalanes de Revistes Científiques i ho va fer ‘amb l'esperit de satisfer les principals inquietuds dels editors de revistes científiques que es van plantejar durant les 1JCRC, celebrades els dies 3, 4 i 5 de desembre de 2007’. No vaig poder ser a la major part de les intervencions però almenys vaig poder arribar per sentir la conferència de Lluís Anglada que duia per títol “Les biblioteques en l’ecosistema de la comunicació erudita” i que intentaré resumir a continuació.

Anglada va estructurar la seva intervenció al voltant de tres eixos: la comunicació erudita com un ecosistema, els subsistemes de la comunicació científica en un entorn digital i el paper de les biblioteques en la comunicació erudita.

Ecosistema. La idea de que el món del llibre és un ecosistema no és nova però ha estat poc desenvolupada [hi ha una obra de 1986 de Juan B. Olaechea que es titula: El Libro en el ecosistema de la comunicación cultural]. Anglada aplica la definició d’ecosistema (= un sistema dinàmic relativament autònom format per una comunitat natural amb el seu medi ambient físic) a la comunicació científica. Afirma que aquest és un ecosistema complex format per instruments i funcions i que està en transició.

Els instruments de l’ecosistema serien les publicacions primàries (exposicions orals, manuscrits, preprints, informes tècnics, articles, llibres) i les secundàries (resums i revisions). Les funcions serien les pròpies dels autors-creadors però caldria incloure-hi també funcions auxiliars com la d’editora o conservar. Per Anglada la transició aparent (del imprès al digital) amaga tres transicions potser més importants que aquesta:

  • Del cuit al cru: fa uns anys l’ús de textos ‘cuinats’ (= elaborats) era majoritària, però cada vegada usem més textos poc cuinats (correus-e, blogs, textos que no han passat pels filtres editorials).
  • Del sencer al trossejat: fa una anys l’ús d’obres unitàries era majoritari, ara cada vegada més usem fragments (capítols de llibres, per exemple i ja no el llibre sencer) i les parts es reconstitueixen per ser usable en contextos nous (en BBDD de textos complets i ja no a les revistes on es van publicar, per exemple).
  • Del privat al públic: fa uns anys els documents científics passaven un procés de lenta elaboració que era bàsicament privat, ara cada vegada més processos de la comunicació científica es fan en l’àmbit públic (les llistes de distribució, per exemple).

Subsistemes en un entorn digital. La 2a part de la conferència va descriure els resultats de l’estudi de l’ARL i Ithaca per detectar recursos en línia nascuts digitals de valor pels recercaires i innovadors i del que ja va parlar al seu bloc i va remarcar d’entre les conclusions de l’estudi que per a tots els tipus de nous instruments el gran repte és la seva sostenibilitat financera.

En la 3a part es va centrar en el paper de les biblioteques en la comunicació erudita. Va reemprendre la idea inicial de que la comunicació científica és (també) un ecosistema de funcions i, tot deixant de banda les més pròpies dels autors, va parlar de les que abans havia definit com a auxiliars. Les biblioteques i els bibliotecaris se situarien aquí, en un paper auxiliar que cada vegada és més important perquè cada vegada cada una de les funcions requereix més especialització i perquè fer d’autor absorbeix més esforços.

Les funcions auxiliars en les que les biblioteques poden intervenir poden ser:

  • Comprar, i va posar com exemple les compres consorciades de documentació que han suposat –va afirmar- un canvi radical del mitjà en el qual els recercaires i estudiosos es belluguen que ha consistit en que aquests tenen molta més informació que fa uns pocs anys.
  • Ordenar, i va posar com exemple [una mica forçat al meu entendre] el portal de cooperatiu Memòria Digital de Catalunya que vol posar en digital col·leccions amagades de les biblioteques de Catalunya.
  • Promoure, i va posar com exemple l’Accés Obert, moviment altament participat per bibliotecaris i biblioteques amb iniciatives prou visibles i importants com el DOAJ (Directory of Open Access Journals) creat i mantingut per les biblioteques de la universitat de Lund.
  • Editar, i va posar com exemple la feina editorial que fan bibliotecaris en repositoris institucionals i temàtics.
  • Conservar, i va posar com exemple PADICAT, una iniciativa realment notable de la Biblioteca de Catalunya que té per objectiu arxivar el web català i de la que hi ha pocs altres exemples a nivell internacional a no ser que citem l'australià Pandora o el suec Kulturarw3.
  • Difondre, i va posar com exemple el servei RACO que mantenen des de fa 5 anys la Biblioteca de Catalunya, el CBUC i el Cesca (servei que, per cert em va semblar entendre que l’IEC té la intenció de duplicar).

La conferència es va acabar amb unes ambigües orientacions per al futur extretes d’un llibre de Christine Borgman i que són: pensar (i actuar pensant) a llarg termini, avançar equilibrant el que es global amb el que és local, separar el contingut de les eines i serveis que s’hi superposen, i, dentificar els elements i els agents clau en el futur de la comunicació científica. Finalment (i ara sí), per Anglada, el paper de les biblioteques és afavorir (que no crear) la comunicació científica contribuint a la formació d’un entorn ric en informació en el qual la informació com objecte sigui un procés i permeti la transmissió i la creació de coneixement.

Dos comentaris personals:

  • A mi, personalment, tot el que ha dit m'ha semblat conegut.
  • Mentre escoltava la conferència pensava en la conversa de fa uns dies amb l'Assumpta. Les biblioteques catalanes avui no tenen programa 'polític'. Hi ha hagut en el passat (però no el sabem veure avui) uns certs objectius àmpliament compartits. Avui tots semblem contents amb la caseta que ens hem fet i on confortablement vivim, sense veure que tenim oportunitats que hauriem d'aprofitar i amenaces que hauriem d'evitar.

[Fotografia de Tomàs Baiget]