dilluns, 20 d’octubre de 2008

Recursos o visió (el context com a solució)

Estar a l’estranger i veure coses que són semblant però no idèntiques a les que tu coneixes i voler reflexionar sobre si són millors i haver de pensar en el perquè de sigui quina sigui la resposta que donis a la primera pregunta. Veure al costat d’un amic amb qui la reflexió ja és un vell diàleg. Tornar a veure al cap d’un temps el que vas conèixer fa molt i que ara ha canviat no només perquè ha canviat el que veus sinó perquè ha canviat des d’on ho veus...

Què fa que les coses en general (i les biblioteques en concret) avancin i millorin, tenir molts recursos i poder fer ben fet allò que hom creu que cal fer? O, en canvi, no necessàriament tenir molt però invertir-ho bé gràcies a una visió adequada i anticipadora? Els congressos internacionals, a partir d’haver anat a més d’un són com un vals en una sala de ball: veus i tornes a veure els mateixos personatges però no en les mateixes posicions.

El meu primer viatge professional va ser a Munich, a la IFLA, amb l’Agustí Estrader (mort massa jove) i la Concepció i gràcies al recolzament que la Dolors Lamarca donava llavors des del Servei de Biblioteques de la Generalitat a qui volia fer coses i copiar de l’estranger. Vàrem venir-hi amb un escàs bagatge d’experiència i de llengües però amb l’orgull d’ensenyar el primer volum imprès de la Bibliografia Nacional de Catalunya. Han passat molts anys i les biblioteques de Catalunya estan més a prop de les biblioteques estrangeres que admiràvem del que podíem haver pensat llavors. Ho hem fet amb recursos o amb visió?

Amb les dues coses. De recursos, som poc conscients d’haver-ne tingut, però n'hi ha hagut. Quasi totes les biblioteques universitàries d’avui son dels darrers vint-i-cinc anys i les públiques si fa no fa. No s’hagués pogut fer sense uns recursos que no han arribat, per exemple, a les biblioteques de les universitats franceses. A França tenen en canvi l’Agence bibliographique de l’enseignement supérieur (ABES) on hi treballen quasi 50 persones per fer un catàleg col·lectiu no especialment brillant degut a decisions clarament mancades de visió. Molts dels passos endavant donats a Catalunya en biblioteques (i han estat més d’un) s’han fet amb recursos suficients (però no excessius) i una visió encertada.

Molts recursos poden compensar una manca de visó i una visió milimètricament ajustada a les possibilitats i a la direcció poden fer-te avançar amb recursos ajustats. Però la solució no és el difícil avanç a peu coix (ara amb la pota de recursos excessius, ara amb la d’una visió extremadament fina), sinó un context favorable a la innovació constant. L’excepcionalitat és això, irrepetible, i els països que avancen no aposten tant pels actes heròics com per la feina ben feta i feta cada dia. Amb eines suficients i en bona direcció, sense excessos, però amb un entorn que recompensi l’esforç, la dedicació, l’estudi, la mesura, i la voluntat de voler ser millors.

Com exemple, la posició de la Max Plank Society sobr l'Open Choice de Springer (tractat en aquest blog fa temps). la MPS va tenir una posició de força davant l'editorial gràcies als recursos (les seves subscripcions) i una visió sobre què volien (que els articles d'autors de la MPS apareguessin com a articles OA a les revistes de Springer), però, ¿això seria possible en un context com el català o l'espanyol on les decisions sobre què fer respecte l'edició científica importen a molt poca gent o on ningú no et donaria suport a cap decisió que impliqués un problema?