Per als lectors i amants de la lectura

Que llegeixes? no és una pregunta que esperi cap resposta concreta sinó un crit als lectors i amants de la lectura a compartir les seves lectures i la seva afecció en un espai social en català dedicat als que ens ho passem bé llegint. Dividit per edats, hi podeu trobar (entre altres coses):

• la possibilitat de puntuar els llibres que has llegit
• poder escriure un relat curt en grup
• poder descriure llibres amb una sola frase d’unes vint-i-cinc paraules (el que feu serà usat a les biblioteques per recomanar llibres)
• comentar llibre i autors
• fer QLcrossing
• jugar amb els llibres i la lectura com a temes
• mirar la ‘vincloteca’ amb enllaços a blogs o espais socials sobre llibres i la lectura, exposicions virtuals sobre llibres, qui és qui a les lletres catalanes, etc.

Si us agrada la fotografia de l’entrada d’aquest blog, probablement us agradi l’exposició “André Kertész, l’íntim plaer de llegir”. Si viviu a Barcelona i quan camineu pels carrers de tant en tant mireu enlaire, segurament us hauran cridat l’atenció les banderoles que anuncien l’exposició totes amb suggerents fotografies de persones llegint. Tot el programa de l’espai cultural de la Caja Madrid (a Pl. Catalunya) val la pena:

• més fotografies a l’exposició “Palpant la paraula” sobre l’univers dels cecs i la seva relació amb l’entorn a través del tacte i de la paraula llegida amb els dits
• ja passat (però ressenyable) cinc projeccions cinematogràfiques sobre contes d’E.A. Poe
• curmetratge “Burro el que lo lea: el futur de la lectura” el 9 de set.
• Sessió dedicada a Kafka el proper 18 de set.
• Converses sobre la lectura i els llibres amb personatges de la vida cultural i artística (amb Pere Tàpies el 7 d’agost, Gerard Quintana el 29 d’agost Sílvia Soler el 2 de setembre)
• Conferències sobre biblioteques i bibliotecaris (de Ricard Ruiz el 26 d’agost i de Sergio Vila-Sanjuan el 17 de set.)

I, per acabar avui, i deixant aquí record d’un més que agradable sopar amb un vell amic, una sentència d’Elias Canetti (traducció catalana meva): “Que fins avui ningú no hagi encara signat cap pacte amb el diable per la lectura: encara tinc tantes coses per llegir!”

Radicalitat, fidelitat, hibridació, autoritats i estiu

Qui és més radical? Comentari intel·ligent el d’Eloy Rodrigues respecte algunes polítiques de recolzament a l’OA i concretament a les de la Law School de la U. de Harvard o de la Faculty of Arts and Sciences de la mateixa universitat. La reflexió de l’Eloy (espero resumir-la bé) és que les polítiques de retenció obligatòria del dret de còpia de les publicacions d’una universitat (que contemplen fer excepcions quan calgui, = que els professors puguin triar “to opt out”) ens fan aparentment forts i, en la pràctica, ens fan febles. L’argument és que a la llarga és més favorable per l’OA un mandat de dipòsit com el de la Universidade do Minho que es centra en els preprints perquè aquest es realment exigible que no pas un com el de Harvard que no pot complir-se. Ai!, vell dilema entre ruptura i reforma, fonamentalistes i pragmàtics i sobre si és més radical el foc d’encenalls o la lenta, callada i pacient labor d’anar fent feina. El camí: la fidelització Si bé els paquets de revistes comprats consorciadament van esvanir les fronteres entre els títols de les revistes, les cerques federades i els recolectors estan esvanint les fronteres entre els paquets editorials. Deu se per això que les grans editorials procuren fidelitzar els usuaris amb serveis de ‘valor afegit’. Ho fa ScienceDirect que ha afegit una eina de treball col·laboratiu anomenada 2collab 2collab permet gestionar referències de forma personal (amb comentaris i etiquetes propis) i compartida. Amb 2collab es pot: emmagatzemar, gestinar i compartir referències d’internet i bookmarks, fullejar i buscar a bookmarks d’experts, crear grups (públics o privats) per descobrir, avaluar recursos, contactar amb altres usuaris de 2collab, exportar i importar bookmarks i referències d’EndNote i RefWorks, etc. Organitzacions hibrides Lorcan Depsey en el seu blog el 15 de juny feia un comentari sobre els ‘serveis convergits’, és a dir, universitats on “els serveis de tecnologies d’informació, biblioteques i possiblement serveis d’informació i altres serveis poden combinar-se un una unitat [orgànica]”, el que aquí a vegades hem anomenat CRAIs. En LD diu que els serveis convergits són més aviat una eina del passat perquè avui les tecnologies de la informació són omnipresents i que no li veu massa sentit l’alineament de la biblioteca com organització amb la unitat que a la universitat s’ocupa de la xarxa informàtica i de la seguretat de les dades. Ell veu més sentit a associar-se amb els serveis emergent que donen suport al e-aprenentage i a la e-recerca. Blog sobre control d’autoritats Es diu “Collocate and Disambiguate: currents in authority control and authorty data”. L’ha creat Lois Reibach que promet discutir-hi novetats i tendències sobre control d’autoritats i sobre nous usos de les dades d’autoritats així com desenvolupaments sobre vocabularis controlats. Posts recents del blog són:

• Un article de la revista 1The Code4Lib Journal’ amb el títol “Geocoding LCSH in the Biodiversity Heritage Library” sobre com la Biodiversity Heritage Library usa els encapçalaments de matèries de la Library of Congress Subject Headings (LCSH) per generar noves interfícies per fullejar llibres e-.
• Una entrada del blog de Lorcan Dempsey’s sobre autoritats de noms en la que parla del VIAF
• Un informe de la Cataloging Policy and Support Office (CPSO) sobre el moving image genre/form project del Library of Congress Acquisitions and Bibliographic Access (ABA) management team.
• Sobre el futur del control d’autoritats
• Més sobre el VIAF (The Virtual International Authority File)
• I sobre les RDA i les FRBR i una presentació de l’autora d’ella mateixa i de les seves intencions amb el blog.

Estiu Per alguns, jornada intensiva. Per alguns, treballar intensivament tota la jornada.

Visibilitat digital i societat de la informació

Cataluña es distinta en Google Earth. Noticia a El País d’ahir, 20.07. A Google Earth, Catalunya destaca degut a que l’ICC ha subministrat imatges a Google i que aquestes són de més qualitat que les imatges que normalment hi ha a Google Earth. A Google Earth hi ha altres zones amb tanta resolució com Catalunya, però no destaquen, perquè cap és tan gran com Catalunya. Podem treure d’aquí receptes de com (les biblioteques poden) ser visibles a Internet? Sí: proporcionant dades de qualitat, subministrant-les a proveïdors i proporcionant-les de forma agrupada.

1. Qualitat. En aquest cas, oferint alguna cosa addicional, diferent. Aplicat a biblioteques, la visibilitat no ens vindrà de mostrar que tenim el que tothom ja té. La visibilitat ens vindrà de prendre posicions d’avantguarda mostrant la literatura grisa generada a les nostres institucions i les col·leccions especials que tenim guardades a magatzems.
2. Subministrar. Aquesta no sé si és la idea clau, però és una de les idees clau de la nova web. No esperar que et trobin, sinó ‘mostrar-te’ (revelar, exposar, “disclosure” diu en Lorcan Dempsey). Buscar era el que es feia abans; ara, a la web 2.0 hom espera trobar. Que siguin les dades les que busquin els usos i no els usuaris que busquin les dades. El que ha fet l’ICC amb la cartografia ho hauríem de fer les biblioteques, segurament, amb Worldcat o amb Google Books. [Per cert, el motor de cerques federades de la UAB es diu ‘Trobador’, i no pas buscador, com hauria estat sens dubte batejat fa un temps].
3. Agrupar. ‘Ja ho tenim penjat a la p. web de la nostra institució’, diu molta gent. No n’hi ha prou. A la p. web pròpia hi van els convençuts, els que ja ens coneixen, no pas els que no saben que existim. És per això que les agrupacions i els consorcis, els catàlegs i els dipòsits col·lectius, la cooperació en general és l’instrument que tenim per, essent locals, tenir presència en el món global.

Bon moment aquest per animar-vos a que mireu l’entrada Biblioteca digital catalana al blog de Gamoia (i que després de mirar aquesta entrada feu un passeig pel blog). Hi trobarem un bon resum de les iniciatives digitals de les biblioteques catalanes. Fa dies que volia comentar els plans estratègics per la societat de la informació de la Generalitat i no trobava el moment de fer-ho. [Em pensava que era la mandra de l’estiu, però, de moment, treballo més que mai, a veure si la setmana propera és més tranquil·la]. En un dinar d’amics una persona amb responsabilitats al govern actual de la Generalitat recordava i parlava bé del Pla Estratègic per a la Societat de la Informació Catalunya en xarxa que el 1999 es va aprovar al Parlament a proposta d’un govern de CiU. El Pla (introbable a la xarxa, espero que sí en paper a alguna biblioteca) és el més encertat que s’ha fet per promoure la SI a Catalunya. Es partia d’una anàlisi breu i, sobretot, es basava en el consens sobre què calia fer. Identificava qui ho havia de fer i determinava accions a curt i a mig termini. Amb aquest bons precedents, semblava lògic esperar-ne la seva continuïtat però un nou govern (també de CiU) en va fer un de nou de pla estratègic, de fet, no en va tenir prou de fer un nou pla sinó que va publicar una “Reflexió sobre el model català de la societat de la informació” publicat el 2003 pel Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació. I posats a renovar el que ja funcionava, la legislatura passada el mateix departament va fer un Pla de serveis i continguts 2005-2008 per promoure la societat de la Informació. A les noticies que escolto mentre redacto això, un polític al Parlament recorda que la crisi colpeja amb menys força els països que han apostat per treure partit a les possibilitats econòmiques de la SI. I per aquí, anem elaborant plans que no apliquem cada nova legislatura.

Ciència oberta a Bcn

Seminari ahir i avui organitzat per Science Commons (liderat aquí per Ignasi Labastida) amb el títol: Policy and technology for e- science-: ESOF satellite event aprofitant la reunió de l’ESOF a Barcelona. Science Commons és una organització que defineix estratègies I eines per fer que la recerca científica sigui més ràpida, més eficient i potenciada per la Web. Intenta eliminar les barreres innecessàries que pugi tenir la recerca així com desenvolupar tecnologies que facin que les dades i els materials de recerca siguin més fàcils de trobar i usar. Algunes idees interessants:

• Una visió sobre l’OA avui (perspectiva internacional) / David Prosser de SPARC
• El cas especial de fer revistes OA en el camp de la física d’altes partícules: el SCOAP3 / Jens Vigen del CERN. Els físics que treballen en l’àmbit de les altes partícules creuen que els calen repositoris (ja els tenen), però també revistes on les aportacions hagin passat un procés de revisió per parells.
• La Max Planck Digital Library explicada per Christoph Bruch de la Max Planck Digital Library – OA Unit. El Max Planck I. Recolza l’OA amb tres mesures: tenir un dipòsit, finançar els costos d’editar en revistes OA sota model ‘paga l’autor’ com és el cas de BioMed o Springer, tenint un mandat que obliga a l’autoarxiu i fent tasques de promoció i recerca.
• El projecte OASIS explicat per Leslie Chan de la U. de Toronto. OASIS té per objectius fer un portal que reculli tota la informació disponible sobre l’OA i recolzar l’OA especialment a països en vies desenvolupament.
• Johannes Fournier de la DFG, la fundació alemanya per la recerca ha exposat que fa la fundacio (quina enveja!) i especialment el suport que dóna a l’OA. Mantenen Open-Access.Net una plataforma informativa sobre l’OA, recolzen revistes OA i dipòsits col·lectius (de tesis i dipòsits temàtics) i mantenen la xarxa DINI de dipòsits OA que permet fer cerques federades als dipòsits alemanys.
• Una keynote amb un títol prometedor (“Scientific data infrastructuree and the creatuivity machine”) i un contingut decebedor. Carlos Morais-Pires ha explicat la política de la Comissió Europea a favor de la e-ciència. A destacar la visió de la CE que intenta crear una infrastructura per la recerca amb 3 potes: una potent xarxa de comunicacions (GEANT), una graella d’ordinadors (EGEE) i una plataforma per als dipòsits científics (DRIVER).
• Explicació de Wilma Mossink de la SURF Foundation sobre les llicencies d’ús. Tasca de SURF adreçada a la gestió de drets. Vegeu la seva pàgina sobre copyrigth.
• Explicació de Michael Day de l’UKOLN sobre el Digital Curation Centre, centre que promou que les dades no només cal preservar-les, sinó tenir-ne cura (= fer una gestió proactiva de les dades d’interès científic i donar suport a la seva reproducibilitat i re-ús).
• Intervencions de Tom Dedeurwaerdere i de Juan Carlos de Martin que promouen l’existència d’espais públics per a la informació. Communia és el terme llatí equivalent dels ‘commons’ nord-americans. Defensen la creació d’espais de communia per a diferents àmbits de la ciència. Vegeu: Communia, que persegueix crear una xarxa d’organitzacions i crear un punt de referencia per debatre a nivell europeu polítiques estratègiques que afavoreixin la creació d’espais comuns per la informació.
• Un vell conegut aquí, l’Eloy Rodrigues de la U. do Minho ha tingut la generositat d’usar el seu temps no per parlar-nos de la important tasca que fa la seva universitat i ell mateix i ha explicat en canvi el projecte DRIVER i la recomanació de la EUA a favor de l’OA adoptada pel Consell de la EUA el passat 26 de marc a Barcelona.

I al marge del que he dit i d’aquesta funció de reporter, m’he quedat amb ganes d’explicar aquí les idees que m’he fet sobre l’estat de la cosa i que enumero aquí per si això em serveix d’estímul un altre dia per desenvolupar-les i que són:

1. L’OA ha guanyat la guerra en el terreny de les idees però no pas encara en el de la pràctica.
2. El canvi real en la comunicació científica l’han de fer els científics ajudats també pels bibliotecaris i no els bibliotecaris ajudats pels científics (anyell de Deu que porteu el pecat del món...)
3. Si primer ens vam ocupar dels llibres, després dels articles de les revistes i ara mateix de la literatura encara no publicada, cal que ens hi posem ‘ja’ a ocupar-nos dels enormes conjunts de dades que la recerca genera i usa.
4. La participació dels bibliotecaris en la e- ciència pot ser el repte dels propers 5 anys.

Les queixes de la caixera

Ai l’estiu que ja tenim aquí, sembla que la feina s’acaba, però no. Nits d’estiu, llargues nits que permeten però tenir converses que durant el curs potser no tindries. Com la de no fa gaire amb una empordanesa de 20 anys amb el seu 2n curs de biblioteconomia acabat d’acabar (i aprovat!). Ara treballa de caixera en un super per tenir diners amb els que poder passar el curs proper. La caixera es queixa però [ves a saber si no haurem de dir que és una queixera] de diverses coses de la universitat i de la facultat. Els seus arguments els he sentit o llegit de boca d’altres estudiants i els trobo poc sustentats per la realitat i per això els comento i replico aquí. De què es queixa aquesta estudiant de tardor a primavera i treballadora d’estiu? De tres coses:

• de que la universitat és cara,
• de que l’EEES suposa que la universitat sigui una empresa i
• de que les assignatures de 1r i 2n del nou pla estudis de la Facultat són ensopides i teòriques.

La Universitat és cara Un estudiant universitari paga entre 1/5 i ¼ del cost real de l’ensenyament universitari, però aquesta no és la part més important de la qüestió. Si que ho és que tenir un títol universitari dóna, respecte el mercat laboral, una posició molt millor que no tenir-lo. Parlem d’estadístiques i de mitjanes (i no de les excepcions), però (són dades del Informe CyD 2007) les persones amb titulació universitària pateixen menys l’atur y el seu nivell d’ingressos és substancialment més alt que qui no en té. Un 23,8% de la població espanyola d’entre 25 y 44 anys té una titulació universitària (y la seva procedència social és de les classes mitja i mitja alta. Dit altrament, els que procedeixen d’entorn familiars amb més recursos tenen més probabilitat d’accedir a la universitat, aquest és un servei altament subvencionat per l’estat (és a dir per la totalitat de la població) i els estudis universitaris proporciones ingressos més alts i més segurs. La universitat no és, des d’aquest punt de vista, cara. L’accés a la universitat però és socialment injust i els que hi accedeixen són uns afavorits. Socialment seria més democràtic i equitatiu un sistema universitari amb taxes acadèmiques més altes i que revertís els majors ingressos en un sistema de beques basat en la capacitat i l’esforç o que partís del cost real i cobrés a l’estudiant una matricula en funció de la renda del seu entorn familiar. Bologna suposa convertir la universitat en una empresa Els mateixos estudiants que critiquen la privatització de la universitat no acaben de concretar què volen dir amb això. La universiat pública no es pot privatitzar, des del punt de vista de la propietat, ni pot guanyar diners, com ho fa l’empresa. A què es refereixen doncs? Segurament a les veus que reclamen a la universitat (pública) més qualitat i més eficàcia. Però això és reclamable, perquè una universitat de qualitat baixa i poc eficaç no és un bon servei públic. Els nivells de qualitat i d’eficàcia de la universitat pública espanyola són clarament millorables. Les veus dels experts (vegeu, per exemple l'informe Bruegel) insisteixen el la feblesa de les universitats espanyoles en front les millors del món. L’informe CyD 2007 mostra sobradament que hi ha un desajust notable entre oferta i demanda i entre anys teòrics dels estudis i durada real dels mateixos. Els dos són indicadors d’ineficàcia, és a dir de costos que no reverteixen en resultats, de diners públics mal emprats. La ineficàcia de la universiat pública sí que pot fer que la universitat privada cada vegada guanyi en qualitat i oferta provoca en la pràctica una privatització de l’ensenyament universitari millor. El nou pla d’estudis de documentació És d’hora per avaluar-lo i el que fa és adaptar uns estudis de cicle curt a uns de cicle llarg. El gran avantatge de que els estudis de biblioteconomia s’adaptin a Bolònia és que tindrem una titulació de grau (l’alternativa és tenir només estudis de postgrau, alternativa defensada per alguns, però més ‘elitista’, al meu entendre). Si volem un grau hem de voler alguna cosa mes que uns estudis professionals com ho ha estat la dilomatura. Aquesta ha tingut i té molts avantatges. Un és la fàcil adaptació del diplomat al mercat laboral. El bibliotecari mig és un professional que s’adapta molt bé a les feines (aquest és la clau del poc atur en la professió)... a curt termini. El professional actual, el format en la diplomatura (jo mateix) tendeix a tenir poca flexibilitat i adaptació davant els canvis professionals, i això el converteix en poc adaptable a les feines a mig o llarg termini. p.d. Laura, que l’estiu et sigui poc feixuc i a veure quantes coses aprens del supermercat que, com una biblioteca, és o hauria de ser una col·lecció de coses útils ordenades perquè la gent les trobi.

Minimalitats: espais socials i biblioteques i una òpera

Cada vegada són més les institucions de tot tipus (biblioteques incloses) que usen els espais socials de la Xarxa per publicitar-se i fer nous ‘clients’. Ho va fer la Biblioteca del Congrés posant imatges de les seves col·leccions a Flickr que, a més, deixa que la gent les ‘etiqueti’. Aquí, pocs exemples. Podeu trobar una relació d’usos de Flickr per biblioteques al blog DosPuntoCero. Un de bo i proper el trobem a la Institució de les Lletres Catalanes. Ho fa a propòsit d’un homenatge (merescut però massa llarg) a Maria Mercè Marçal i ho fa posant un vídeo a YouTube i les fotos a Picassa. Fàcil, barat i immediatament copiable. LibraryThing és un dels exemples exitosos d’espai social. I va de biblioteques! L’invent és senzill un cop te l’expliquen: es tracta de poder catalogar la teva biblioteca a partir de les catalogacions fetes per altres. Catalogació cooperativa, vaja. Una OCLC popular. I no són bromes: 28M de llibres catalogats, amb interfície en català, uns 430.000 usuaris... I a partir de tenir els teus llibres catalogats, les dades fan feina. Pots trobar els companys d’espai amb més llibres coincidents amb els teus, comentar els teus llibres, participar en grups i xats, fer-te ‘gadgets’... Valdria la pena parlar-ne més (a veure quan tenim temps o si algú s’anima). La millor manera de conèixer LT: donar-hi un volt. Que bo, que bo, que bo, l’espectacle de Sasha Waltz sobre, Dido i Aeneas, una òpera d’Henry Purcell. Jo no el se comentar però m’afanyo a recomanar-lo per si aquest blog té algun lector i aquest pot i és a temps de buscar-hi entrades. En aquest temps de cinisme i hipocresia, les òperes de Purcell i Haendel, per naifs, valen la pena. L’argument: Enees fugint de Troya es refugia a Cartago i s’enamora de la reina, però, sota l’engany d’unes fades, se’n va (el seu destí és fundar Roma) i la seva enamorada es deixa morir. Com a recomanació possible, escoltar l’òpera o, almenys el “Lament de Dido”.

Polisemia i OA

Un dels principals inconvenients de l’OA ha estat la seva polisèmia. Un dels principals avantatges de l’OA ha estat la seva polisèmia. L’OA (= accés lliure o accés obert) vol dir (pot voler dir) dret a llegir sense barreres, accés gratuït i dret a utilitzar. La polisèmia de l’OA l’ha fet àmpliament acceptable i, per tant, l’han potenciat. Els molts significats del terme han donat peu als recels dels més prudents i, per tant, han inhibit la seva acceptació.

Ara Stevan Harnad i Peter Suber s’han posat d’acord en distingir sense ambigüitat entre dos formes diferents d’OA.

Hi hauria dos OA, el dèbil i el fort. El dèbil seria un accés lliure de barreres de preu i seria aquest una condició necessària (i prèvia) per un OA lliure de barreres de permisos. L’OA fort seria un accés lliure de barreres de permisos i seria aquest una condició suficient per un OA lliure de barreres de preu.

Fet això, aquestes distincions han rebut alguns comentaris fent notar que la denominació de dèbil té connotacions negatives i sembla que finalment les denominacions proposades seran OA bàsic i OA complet.

L'EEES i les biblioteques

El 1999 els ministres europeus reunits a la ciutat italiana de Bolonya van signar una ‘carta d’intencions’ que ha estat coneguda coma a Declaració de Bolonya. La Declaració de Bolonya ha estat l’acta de naixement de l’anomenat EEES (Espai Europeu de l’Educació Superior) o ‘convergència europea’ i inicialment pretenia no gaire res més que “l'adopció d'un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable” que permetés homologar els títols universitaris i fer que els professionals poguessin circular lliurement per Europa. A aquest objectiu inicial, se li ha sumat el d’aprofitar l’oportunitat per millorar la qualitat de les universitats europees, cosa que vol dir reformar-les per fer-les més competitives en el mercat global de l’educació superior. El procés està previst que conclogui el 2010 i les universitats espanyoles s’hi ha sumat amb retard i poc entusiasme. És cert que les successives i desafortunades reformes de la legislació universitària no hi ha ajudat. El PP va canviar la llei d’universitats amb la intenció de reformar, sobretot, el procés d’elecció dels rectors. La nova Llei va ser molt contestada en medis universitaris. El PSOE la va canviar de nou sense introduir els canvis que la universitat espanyola necessitava, i quan calia reglamentar el procés de convergència europea es van tenir més en compte el manteniment dels equilibris que les necessitats dels futurs titulats. El resultat és que el curs 2008-2009 comptarà amb els primers 162 títols ‘reformats’, es a dir, fets a partir dels criteris europeus d’homologació. Ho explicava El País de la revetlla de St. Joan. De 48 universitats públiques, només 16 ofereixen títols reformats, mentre que el 57% de les titulacions impartides per universitats privades estaran reformades. Entre les universitats que ofereixen més títols ‘nous’ hi ha la U. Carlos III amb 20 carreres i la UPF amb 6. La majoria de les universitats (especialment, les més grans) argumenten que han tingut poc temps per preparar la reforma de les titulacions. Conseqüències del procés d’adaptació a Bolonya per a les biblioteques? Almenys 3 (des del meu punt de vista):

1. Les biblioteques universitàries. Importantíssim. Un dels principals (sino el que més) impediments pel desenvolupament de les bibs. universitàries de països com Espanya, França o Itàlia ha estat que el mètode docent per excel·lència ha estat la lliçó magistral i l’estudi dels apunts. Les noves titulacions es basen no en l’ensenyament impartit, sinó en l’aprenentatge realitzat i això implica que l’estudiant serà dirigit a realitzar el procés d’aprenentatge sota la tutela del professor però pels seus propis mitjans i, a efectes nostres, remenant informació. Si en un context ‘tradicional’ les biblioteques podien (i així sovint ho han fet) sobreviure oferint només els manuals recomanats, ara podran / hauran de proporcionar els recursos i els serveis que permetin una exploració àmplia de la informació existent i el seu ús de la manera més convenient possible (sovint treballant en grup). Si fins ara les biblioteques universitàries han avançat amb vents contraris o poc favorables, en el marc de l’EEES haurien de tenir el vent a favor.
2. Els estudis professionals de bibliotecari. Totes les titulacions hauran de seguir el procés de reforma. La de bibliotecari també. El canvi més aparent (però no pas potser el més profund) és que desapareix la distinció entre diplomatures i llicenciatures. En el nostre cas, una titulació específica de bibliotecari o de documentalista o com s’acabi anomenant, ho serà de grau (un equivalent dels 4 cursos ‘antics’) que es complementarà amb formacions més específiques de postgrau i de doctorat. La UC3 ofereix ja el Grado en Información y Documentación i la UB el té a punt per iniciar-lo el curs 2009-10. Aquest, el de la UB, suposarà una modernització profunda dels estudis professionals i la seva orientació, totalment adequada, haurà de crear un professional renovat. Aquest tindrà una formació més generalista en un tronc professional ampli (biblioteconomia, arxivística, documentació i gestió de la informació) que el farà a mig llarg termini un professional amb més recorregut i amb més capacitat d’ocupar espais laborals.
3. L’alfabetització informacional dels universitaris. La reforma de les titulacions preveu que alguns disciplines o matèries siguin considerades troncals d’universitat, és a dir, que seran comuns per totes les titulacions d’una universitat donada. La UC3, per exemple, en contempla 4: expressió oral i escrita, tècniques de cerca d’informació, angles i humanitats. La UB i la UPF, que jo conegui, estan incloent una matèria de ‘documentació’ o de ‘cerca d’informació’ entre les seves troncals. És a dir, que el que en el nostre argot en diem ALFIN o alfabetització informacional serà matèria obligatòria per tots els estudiants d’aquestes universitats. Conseqüències: estudiants més preparats des del punt de vista de cerca de la informació i activitats formatives específiques que caldrà que algú imparteixi. Qui? A universitats amb departaments de biblioteconomia i documentació, probablement professors d’aquests departaments (en col·laboració amb les biblioteques, esperem-ho!). I a les universitats que no en tinguin? En bona part per les biblioteques mateixes si saben (sabem) aprofitar l’oportunitat.