Voler és poder, o, un país bibliotecàriament millorable

El País que Volem és un procés participatiu organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana que consisteix en fer i votar propostes de millora al voltant de determinats reptes. Ara mateix, alguns dels reptes sota l’epígraf “cultura” són, per exemple: Com protegir el patrimoni cultural i la memòria històrica? Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement? Com promoure la cultura i les indústries culturals?

Cada repte pot rebre propostes de millora tan de persones com de col·lectius i les propostes poden ser, alhora, votades.

El passat 13 de maig la sectorial de l’ANC Bibliotecaris per la independència va organitzar una sessió tenia per objectiu presentar, i en el seu cas debatre, propostes de millora en l’àmbit bibliotecari. Els organitzadors van agrupar les diferents propostes sota tres àmbits.

El repte “Garantir l’accés lliure i gratuït dels ciutadans a la lectura i a la informació” va rebre tres propostes. Carme Renedo va defensar la creació d'un cos únic de bibliotecaris-documentalistes mitjançant l'habilitació estatal. Mònica Baró va proposar que hi hagués biblioteques a tots els centres d’ensenyament i ho va argumentar des del punt de vista que això és una garantia per a la igualtat d'oportunitats dels futurs ciutadans que hauran de viure en la societat de la informació. Va defensar l’existència de biblioteques escolars i va proposar un model en el que “les biblioteques escolars s'incardinin amb les públiques i estableixin xarxes locals conjuntament amb els serveis educatius territorials”. Laia Ventura va proposar unificar el sistema de lectura publica en una sola xarxa, ja que els serveis bibliotecaris actuals, encara que són bons, estan segregats provincialment, cosa que el ciutadà no entén. Va dir que aquesta xarxa única havia de regir-se pels criteris d’eficàcia, eficiència i espais flexibles i fer-se de forma participativa.

El repte “Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement” va iniciar-se amb la proposta de L. Anglada de coordinar l’acció de totes les biblioteques per tal de facilitar que el nostre país sigui més culte; va afegir que així no només es milloren potencialment els serveis que poden rebre els usuaris de cada biblioteca, sinó que s’estalvien recursos i es creen sinergies de millora. Josep Matas va proposar una dinàmica nova al voltant de la propietat intel·lectual que s’hauria de basar en diferents accions: potenciar la capacitat de decidir de l'autor, protegir els recursos invertits en continguts en creació, incorporar excepcions (ja que aquestes protegeixen els drets col·lectius), potenciar la cura de les obres òrfenes i reformular el funcionament de les entitats de gestió. Aquestes accions haurien de promoure un cercle virtuós que afavoreix l’accés obert als conti uts culturals, cosa que n’incentivarà el consum i l’emergència de nous creadors. Dídac Martínez, a més de propostes, va voler transmetre un esperit (optimisme) i una idea (les coses s’estan fent bé i tenim bones biblioteques). Va posar les idees i la voluntat per davant dels recursos a l’hora de fer coses. Les seves propostes van ser dues:  crear una entitat de gestió col·lectiva dels drets d'autor de les universitat de Catalunya i que les universitats de Catalunya creïn una editorial, la Catalonia University Press.

Sota el repte “com promoure la cultura i les indústries culturals” s’hi van fer tres propostes. Eugènia Serra va proposar fer un pla nacional de digitalització de Catalunya, perquè encara que hi ha moltes iniciatives de digitalització, de diferents materials i entitats, cal assolir una massa critica de material digitalitzat que sigui atractiva, i, per fer-ho, cal tenir un pla nacional transectorial. Mercè Cabo va defensar la Biblioteca Digital de Catalunya, una col·lecció de recursos digitals per a tothom, àmplia i significativa, de recursos d’informació electrònics de tot tipus, per a totes les biblioteques i tots els centres educatius i de recerca del país amb la finalitat d’afavorir l’estudi i la investigació, eliminant les traves tecnològiques o econòmiques d’accés als recursos d’informació.  La BDC faria un país mes igualitari, perquè es donaria igualtat d'oportunitats a tothom. Finalment, Isabel Juncosa va tancar la ronda de propostes parlant en nom de les biblioteques patrimonials per a les quals va demanar un marc legal de cooperació entre els diferents centres tot seguint l’exemple de França o Itàlia.

Probablement tan o més interessant que les propostes va ser el debat que es va produir al llarg de la sessió i que es resumiria amb la pregunta de fins a quin punt cal la independència per millorar les biblioteques de Catalunya (sobre aquest punt vaig escriure fa temps en aquest bloc). Crec que resumeixo bé les intervencions si dic que el sentir general és que –almenys en l’àmbit de les biblioteques- moltes (la majoria) de les propostes fetes es podrien realitzar en el marc autonòmic actual. És cert que algunes de les coses proposades (la propietat intel·lectual, per exemple) requereixen poder legislar en un àmbit en el que només l’estat té competències i es cert també que un menor dèficit fiscal permetria uns recursos que avui no es tenen. Crec que en Dídac Martínez va recollir bé el sentir dels assistents: primer son les idees i les ganes, i després els recursos.

L’acte va ser positiu i si els assistent tenien crítiques a fer, se les van callar. Però, per contraposició, si hi ha coses a millorar en el futur, és que hi ha coses millorables en el present. Tots plegats confonem l’assenyalament de coses que no funcionen amb crítiques negatives, però això no és o no hauria de ser així. En cada moment hauríem de saber què hem fet bé i què no (què cal mantenir i què és millorable). Aquest any dedicat a algunes biblioteques hauria de ser una ocasió per fer aquest esforç reflexiu, esforç que, de moment, jo no veig i que es faci i que es vulgui fer.

Finalment, el millor per a mi, dues intervencions del públic. Una que va constatar que de les propostes fetes, cap era trencadora, que totes tendien a continuar d’alguna manera alguna cosa que ja s’està fent. Cert, però, tal com va assenyalar Eugènia Serra, treballar transversalment és innovador i les propostes són trencadores encara que no ho semblin perquè, si es mira el món, hom veu que no hi ha gaires llocs on s'hagin adoptat. La final, la reflexió d’una assistent, si hi ha consens en que hi ha coses a millorar i en quines, cal posar-se a fer el que s'ha proposat, amb independència o no (independentment de la independència, diria jo). Doncs, això, a posar-s‘hi. 

The paperless library / F.W. Lancaster (1978)

"It is my belief that the prevalent view in the profession of the library of the future, and how this library will handle the problems already besetting it, is myopic in the extreme. This view ignores the significance of many social, technological, and economic trends, quite evident in the world around us, that point unambiguously to the fact that many types of publication, perhaps the great majority, are highly unlikely to exist indefinitely in print on paper form."

"Whether we like it or not, society is evolving from one whose formal communication has, for centuries, been based almost exclusively on print on paper to one whose formal communication will be largely paperless (i.e ., electronic)."

"The implications of this for libraries are obviously of the greatest significance. The library problem will no longer be one of inadequate space. It may not even be one of inadequate financial resources. Rather, it is likely to be one of justification for existence and simple survival. Will libraries be needed in an electronic wot ld in which documents exist in machine-readable rather thim printed form and any such document can be accessed by any individual who can reach a terminal wherever that document happens .to be stored?"

F. W. Lancaster / 
Whither Libraries? or, Wither Libraries // College & Research Libraries v. 39(1978) n. 5, p. 345-357. 

Políticas de información para la lectura y la cultura

[El v. 23, n. 2 (marzo-abril de 2014) de la revista “El profesional de la información” tratará de Políticas de información. Paso a publicar por entregas mi contribución (4/6).]

El dominio emergente de lo digital reconfigurará las relaciones del ciudadano con la cultura y debe suponer más información y más capacidad de usarla para el ciudadano. Los espacios de uso libre de la información dentro de lo que han sido las bibliotecas hasta ahora deben extenderse al espacio virtual donde el ciudadano ha  de poder encontrar la información que rellena su ocio, le forma y configura su memoria. La biblioteca no edificio y sí organización ha de poder prestar libros digitales, ofrecer información digital para el uso de todos y garantizar que el acervo de lo nacido digital pasará a las generaciones futuras.

Para los ámbitos anteriores hemos afirmado que se daba coincidencia amplia sobre los objetivos finales. En este en cambio incluso estos pueden estar en entredicho ya que la información digital erosiona los modelos de mercado vigentes.

No se puede banalizar el impacto del préstamo de libros en formato digital sobre la sostenibilidad económica de las empresas editoriales y las cadenas de distribución de la cultura. Las editoriales han contribuido a la difusión de la cultura a la vez que han sido empresas con finalidad de lucro e incluso a veces muy rentables. El fomento de la lectura y las funciones educativas y sociales realizadas a través del préstamo gratuito de libros por parte de las bibliotecas debe poder continuar haciéndose en beneficio del ciudadano y de la sociedad y debe hacerse manteniendo algún tipo de negocio para el editor. Carme Fenoll definía el problema de esta manera “los editores no acaban de dar luz verde al préstamo de libros electrónicos en las bibliotecas públicas porque creen que éste desequilibraría el sector y repercutiría disminuyendo sus ventas”[i]. Lo cierto es que -a diferencia del caso de las revistas científicas con el pago por publicar- en el ámbito de la edición comercial no se ha encontrado aún el equilibrio que satisfaga a las dos partes. La solución no es ni será fácil ni tampoco será local. Debería crearse una alianza de autores, editores, libreros y bibliotecarios que intentara definir un acuerdo nacional por el préstamo digital. Un acuerdo que sería provisional y que probablemente solo pueda configurarse de momento de forma piloto. Al mismo tiempo esta alianza debería tener la vista puesta en las operaciones parecidas emprendidas por países próximos[ii].

El segundo elemento punto de una política de información para la ciudadanía sería el fomento de la digitalización de documentos no nacidos digitales y sobre todo su puesta a disposición en formatos interoperables y regímenes de uso amplios. Lo primero parece formar parte de lo asumido por todos y podríamos citar aquí diferentes iniciativas ejemplares de digitalización de documentos[iii]. Creo que los consensos y planes de acciones institucionales deben centrarse en la interoperabilidad de los documentos digitalizados (muchos de ellos con recursos públicos). El enorme universo de la cultura humana se ha desplegado en nichos que tienen más que ver con la forma que han tomado los documentos que con sus contenidos. El mundo de lo digital nos permitirá recomponer los nichos en un todo, al menos en el dominio del acceso. Para que una persona pueda acceder a los contenidos que le interesan de forma independiente de la forma que estos tomen (o de las instituciones que los almacenen), los metadatos deben ser interutilizables por aplicaciones, indistintamente del ámbito institucional en el que se hayan producido. Probablemente la web semántica y los datos abiertos y enlazados (linked open data) sean la solución, pero antes de un uso amplio de los mismos, los diferentes colectivos profesionales que tratan con documentos culturales deberán hacer esfuerzos de aproximación en la forma como los tratan.

Finalmente la preservación de lo nacido digital deberá afrontarse también en alianza entre diferentes sectores. Las instituciones culturales no son las que tienen la infraestructura y la tecnología que se requerirá para preservar la cada vez mayor cantidad de información nacida digital que deberíamos garantizar que se conservara para el futuro. Ni serán tampoco los tecnólogos quienes tendrán los conocimientos y la sensibilidad que se necesitarán para manejar documentos digitales de diferente procedencia y contexto. Ni hay consenso amplio sobre lo que debemos preservar ni instrumentos preparados para hacerlo. Y en este caso la solución tampoco podrá proceder de una sola instancia.

En este campo de información para la ciudadanía los agentes se multiplican, autores, editores y libreros; archivos, bibliotecas y museos; documentalistas e informáticos: en todos los casos se trata de establecer alianzas con sectores que han sido vecinos en el reino de lo impreso, pero vecinos incomunicados. Las políticas de la información que se deben establecer aquí quizá sean las más difíciles de tejer debido a la heterogeneidad de culturas corporativas e intereses de sus agentes.

---

[i] Carme Fenoll, “Políticas de préstamo digital en las bibliotecas públicas: el caso de Inglaterra”. Blok de BiD, 15/05/2013, http://www.ub.edu/blokdebid/es/content/pol%C3%ADticas-de-pr%C3%A9stamo-digital-en-las-bibliotecas-p%C3%BAblicas-el-caso-de-inglaterra

[ii] Recomiendo la lectura de los excelentes informes para el Blok de BiD hechos por Carme Fenoll y por Cristóbal Urbano sbre el préstamo de libros Electrónicos en Estados Unidos, Francia e Inglaterra.

[iii] Ver, por ejemplo: “Le Québec doit mobiliser et fédérer, avec l’appui de l’État, ses artistes et organismes, industries culturelles, médias, institutions patrimoniales et muséales, afin d’assurer, grâce au numérique, la persistance de notre culture, son rayonnement et son renouvellement.” En: Pour occuper l’espace numèriques: stratégie culturelle numérique du québec (Gouvernement du Québec, 2014). http://www.mcc.gouv.qc.ca/fileadmin/documents/Strategie_culturelle_numerique/MCC-StrategieNumerique-HR.pdf

La importància de tenir memòria (digitalitzada)

Del fet que la iniciativa legislativa popular ha obligat al congrés dels diputats a tractar un problema real al que no volien fer front n'hem de concloure que la democràcia està en la consciència ciutadana i l'esperit cívic.

Avui  hem de felicitar a la Biblioteca de Catalunya per les 1.168.462 pagines digitalitzades de "La Publicitat" a les que s'hi pot accedir des d'ARCA. 

La memòria digitalitzada ens permet llegir frases totalment actuals com la següent: 

"Una forta reacció de la consciència ciutadana pot obligar els governs, àdhuc a contracor, a una actuació satisfactòria i enèrgica, mentre que la indiferència pública -aquesta mena de desinteressament dels afers col·lectius, característica dels pobles sense esperit ciutadà—, esterilitza, per una mena de fenómen com d'enrariment atmosfèric, àdhuc els millors desigs."

Ho deia La Publicitat l'1 d'agost de 1930. Podeu consultar-ho a: 

http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/publicat22/id/3996/show/3969/rec/94

Imatges, fullets i altres tresors de la biblioteca

Veig que DOC6 ja ha posat a la xarxa les ponències de la III Reunión de usuarios de CONTENTdm en España. A la reunió hi vaig tenir una petita intervenció que reproduiré (segurament alterada aquí).

Programes com Content.DM són bons perquè ens ajuden a tres coses: a que les nostres col·leccions digitals es vegin, a que s’exhibeixin arreu i a centrar la nostra mirada en el que tenim que és únic.

Fer que es vegin les nostres col·leccions digitals. Sembla obvi però no ho és. (Com semblava obvi que si tenies la biblioteca catalogada de forma automatitzada es veia a Internet, cosa que no ha estat cert de manera immediata). Digitalitzar un fons és relativament senzill, però ho és menys posar-ho en accés per a la gent (i ho és menys preservar les imatges digitals que hem digitalitzat). Algunes institucions amb la innocència de l’ingenu o amb l’atreviment de la ignorància han invertit considerables recursos en una feina que no es veu. No es veu perquè es posa el carro davant dels bous i no es té encara el programa que les ensenyi.

Exhibir les col·leccions digitals arreu. Ens devem a la nostra institució i als nostres usuaris, però Internet i les tecnologies que s’hi associen són una gran oportunitat per anar més enllà. En el món de l’automatització de biblioteques, treballar amb estàndards (el format MARC) permetia automatitzar per a tu i intercanviar dades amb altres i participar de projectes col·lectius. Els estàndards també existeixen en el món digital i els protocols OAI-PMH són els que permeten que posem imatges digitals als nostres portals i que els recol·lectors en recullin les metadades per tal d’ajuntar-les amb les d’altres biblioteques i fer un catàleg col·lectiu sense gaire esforç. És el que fa Europeana on podeu fer-hi una cerca per exemple per ‘floquet de neu’ i hi trobareu una imatge de la biblioteca de la UB emmagatzemada a MDC (Memòria Digital de Catalunya) que ha anat d’aquí a allà gràcies a les gestions de la BC.

Centrar la nostra mirada en el que tenim que és únic. Una notícia de fa només dies

ens informa que una de les biblioteques de la University of Texas a San Antonio no té llibres ni revistes impresos (i no en té pocs: 425.000 llibre e- i unes 18.000 revistes digitals). Podem doncs (només és qüestió de recursos), clonar biblioteques en base aquella informació que té tothom, però cada biblioteca és única gràcies a les col·leccions úniques que tingui. En el futur probablement sigui també així, perquè, impresa o digital, la informació necessita algú que en tingui cura: que la reculli, la processi i la conservi. Les biblioteques que tenen el que té tothom seran irrellevants i les que tenen alguna cosa que no té ningú més apareixeran al mapa. Val la pena centrar la nostra mirada en aquelles col·leccions especials que hem guardat i que ara és un bon moment de treure a la llum (amb programes com Content.dm o projectes com MDC, per exemple).

El programa de què parlem va ser desenvolupat per una empresa de Seattle i posteriorment comprat per OCLC. Crec que l’opció d’OCLC d’incorporar un producte com Content.dm en el seu catàleg és estratègica. OCLC està desplaçant algunes fronteres tradicionals. Una la d’ella mateixa com organització ja que OCLC està en ple procés d’internacionalització tal com ja he explicat aquí alguna vegada. Dues, la de les institucions que treballen juntes: tradicionalment eren biblioteques i ara vol que siguin ‘institucions de la memòria’ (arxius, biblioteques, museus i societats culturals). Tres, al catàleg col·lectiu WorldCat fa uns anys va començar a incorporar documents altres que els tradicionals de les biblioteques i avui és una eina de referència que dóna accés a 200.000.000 documents entre els de tota la vida i, a més, articles de revistes, imatges i documents digitals de tot tipus.

(OCLC no deixa d’estar a 1a pàgina de les noticies professionals. Poc abans de l’estiu ho era per haver estat denunciada per competència deslleial per SkyRiver, una empresa nova que proveeix a les biblioteques de catalogació per còpia de forma alternativa i més econòmica que OCLC. La denúncia prové de que OCLC està entrant en el mercat de l’automatització de biblioteques i així va ser com Innonative Interfaces Inc., una de les grans del sector, fundés SkyRiver per crear competència allà on OCLC no en tenia. Continuarà...)

Iniciatives culturals digitals a Catalunya

Ja és consultable l’informe Pla de Digitalització de la Cultura a Catalunya : informe diagnòstic. Informe fet per l’empresa Doctodata.

L’informe va ser presentat a la jornada Digitalització de la Cultura a Catalunya (18 de març de 2009) i de forma resumida va ser exposat per Antoni Rendé i el fitxer de la seva exposició és també consultable.

Començaré el resum d’aquest informe per una obvietat que és la de ressaltar l’enorme importància de tenir informes com el que s’ha elaborat per encàrrec de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de a Informació (del Dep. de Governació) i de la de Cultura (del Dep. de Cultura). Tenir un retrat de la situació a Catalunya respecte iniciatives de digitalització que s’emmarquin en l’àmbit de la cultura és el que permet fer-se una idea d’on som i determinar polítiques de cap on anar.

Com que l’informe és en català, els interessats en el seu contingut el podran fullejar amb facilitat (cosa que recomano fer). Comença amb un apartat molt interessant (i de quasi obligada lectura) sobre les polítiques, directrius, acords i plans sobre la digitalizació a Europa (p. 8-13), Espanya (14-15) i Catalunya (p. 16-17). Pel nombre de pàgines de cada capítol hom pot veure que el tema ha preocupat més a Europa que aquí. Observeu també que la darrera acció que se cita del govern català data del 2005.

El capítol 3r és la part substancial de l’informe (de la p. 18 a la 99) i relaciona de forma distribuïda per àmbits les iniciatives de digitalització que s’han donat o es donen a Catalunya. Els apartats són:

• Biblioteques. És l’apartat més extens de l’informe (p. 19-53), cosa que reflecteix que les biblioteques són les entitats que apostat amb més fora i més aviat per posar a Internet els seus continguts. En aquest apartat (i en canvi no en altres) es fa una menció d’alguns dels projectes mundials més emblemàtics en l’àmbit de digitalitació de continguts de biblioteques.
• Arxius. El segon apartat en extensió. S’hi relaciones iniciatives als arxius de la Generalitat, als de l’estat a Catalunya, a arxius locals i a arxius privats. Sorprèn que les iniciatives mencionades rarament porten associades una adreça d’Internet, d’on sembla deduir-se que les imatges digitals no són accessibles.
• Museus. Es relacionen (p. 71-77) iniciatives que en aquest àmbit semblen ser molt diverses i aïllades, segurament degut a la natura dels objectes que conserven els museus. S’exposen els plans dels museus de la Generalitat d’implementar el programari MuseumPlus.
• Premsa (p. 78-88).
• Editorials (p. 89-93).
• Arxius àudiovisuals (p. 94-99).

El capítol 4rt (p. 100-113) analitza les fons de finançament dels projectes anteriorment esmentats i se’n desprèn que els ajuts de la Generalitat han estat pocs i que s’han concentrat de forma majoritària als mitjans de comunicació.

Es de molt interès que l’informi inclogui un capítol, el 5è (p. 114-121) dedicat a les empreses del sector. Aquestes sembles ser poques i petites i el motiu sembla atribuir-se a l’escassa demanda. [Que lluny que em sembla aquell any 2.000 quan en Jaume Miranda, director de l’ICC, proposava que el govern de la Generalitat financés iniciatives de digitalització amb la intenció no només de ser a la xarxa, sinó d’incentivar la creació d’empreses catalanes orientades a un mercat clarament amb futur. El que ha passat és que la feina de digitalització més portant de les que s’estan fent a Espanya, les que fa Google, no les fa cap empresa catalana.]

Els materials de jornada estan disponibles a la pàgina web de la Subdirecció General de Biblioteques Direcció General de Cooperació Cultural Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació on s’hi poden trobar també les “Pautes i recomanacions per a l'elaboració d'un projecte de digitalització” elaborades també per Doctodata.

Uns pocs i breus comentaris personals:

• Més que lloable l’informe, com ja he dit, criticable la dilació en la seva publicació. Apareix l’abril del 2009, té data del maig del 2008 i les dades són del 2007.
• Res en contra de l’ambició, però el títol no és que prometi i no doni, és que no s’ajusta al que es fa. En lloc s’explica que hi hagi un “Pla de Digitalització de la Cultura a Catalunya” ni ho he sabut trobar a Internet. L’informe és una relació d’iniciatives de digitalització que en l’àmbit cultural tenen lloc a Catalunya. Ja està be, però és això, ni menys ni més.
• L’informe apunta a voler ensenyar algunes tendències intenacionals en digitalització. Ni em sembla complet ni encertat. Es fa per a biblioteques i arxius i prou i només es detallen les iniciatives mediàtiques i no en canvi les que moltes institucions van fent de forma modesta, callada, laboriosa i pacient, algunes de les quals es poden veure a Flickr commons que podeu etiquetar i comentar, i que com exemple us recomano visitar les de la George Eastman House.

La digitalització de la cultura a Catalunya

Èxit de públic a la Jornada “La digitalització de la cultura a Catalunya” celebrada avui i organitzada per la Direcció General de Cooperació Cultural del Departament de Cultura, la Secretaria General de Telecomu- nicacions i Societat de la Informació del Departament de Governació i per la Biblioteca de Catalunya.

Èxit de públic i 8 presentacions i 2 taules rodones. A més 3 paraules de benvinguda, una de cloenda i la presentació de l’estudi ”Digitalització de la cultura a Catalunya”. De l’estudi, espero parlar-ne en aquest blog d’aquí uns dies, de les intervencions a les jornades, només em veig amb cor de resumir la meva a la taula rodona del matí.

En Miquel Térmens moderava la taula rodona: La digitalització de les institucions i ens va fer tres preguntes.

Pregunta 1: “Quines bases hauria de tenir una política global de digitalització de la cultura a Catalunya. Dit d’una altra manera: quins principis o objectius haurien de regir una estratègia nacional de digitalització a Catalunya.” La meva resposta va ser:

• L’important és saber perquè digitalitzem. Els motius per digitalitzar poden/solen ser: fer publicitat de la institució, crear sinergies que afavoreixin l’ús de la xarxa i els beneficis directes de la digitalització. Els 3 són vàlids si actuen amb equilibri. Que seria una relació equilibrada de motius? No ho sé un 10% de publicitat, un 30% de sinergies i un 60% de beneficis seria correcte. Sovint però els projectes de digitalització són 70+20+10, en un desequilibri clar.
• Els agents directament implicats cal que tinguin clar quins beneficis directes busquen. Diferents beneficis buscats poden ser igualment vàlids, en funció del que busqui la institució (l’arxiu de l’ajuntament de Girona busca en primera instància servir els propis usuaris, altres poden buscar la preservació dels documents originals perquè digitalitzats els protegeixen del desgast de l’ús, altres la difusió del fons amagats...)
• Les biblioteques tenen per objectiu proporcionar informació. La digitalització ho facilita? Sí, doncs, fer-ne. El tema és què digitalitzem. Des del meu punt de vista els candidats a digitalitzar són els documents o col·leccions que la institució té i que ningú més no té i, sobretot, que ningú més no té interès en digitalitzar.

Pregunta 2: “Quina valoració global féu de les actuacions de digitalització que s’estan fent en el conjunt de Catalunya: estan ben dirigides, són inconnexes, es fa el que caldria fer?…” La meva resposta va ser:

• La resposta s’ha de fer per àmbits. En el que conec (les biblioteques universitàries i la de Catalunya) la valoració és altament positiva. Respecte digitalització aquestes biblioteques han actuat amb anticipació (el seu primer dipòsit és del 1999), han prioritzat correctament (1r l’usuari, 2n els continguts, 3r els estàndards, 4rt els programaris) i, sobretot, han aconseguit generar canvis en la vida quotidiana dels usuaris que usen aquesta informació digitalitzada amb naturalitat.
• A nivell general, ben dirigides? no, inconnexes? si. El primer Pla estratègic de la societat de la informació de la Generalitat (del 1999) va situar molt be els objectius i els agents, però els successius canvis que es van fer respecte el foment de la societat de la informació van anar descafeïnant els bons plantejaments inicials. D’això en seria mostra que l’estudi que es presentava avui fos presentat 10 anys més tard d’aquell Pla estratègic.
• Sembla que es busca un organisme centralitzat per digitalitzar, però aquesta és una solució per al S XXI feta amb mentalitat del S. XX. Ens calen solucions pròpies de l’època, que ja no seran jeràrquiques ni centralitzades, sinó subsidiàries, de coordinació, fomentadores de la innovació, sinergètiques... Proposo un espai de cooperatiu que podria dir-se Aliança Digital.

Pregunta 3: “Com veieu el ritme d’inversió en digitalització a Catalunya. És l’adeqüat? No? Per què?” La meva resposta va ser:

• La teoria de les fases evolutives formació de la personalitat ens diu que alguna fase de les previstes pot escurçar-se, però que cap és obviables. Aplicat als continguts culturals, les fases són microfilmació, automatització, i ara digitalització del que es té (vindrà la fase de digitalitzar el que no tenim a les nostres col·leccions). No podem saltar-nos etapes i la d’automatització no està completada (la mateixa idea havia estat formulada una mica abans per D. Lamarca).
• Cal saber què hi ha, cal saber què és únic, cal saber com ho volem fer.

Altres idees dels companys de taula caçades al vol (disculpes per no haver-les capturat de forma més completa):

• Enric Cobo, de la Subdirecció General d’Arxius, que va afirmar que les polítiques sectorials ben dirigides però insuficientment coordinades entre tots.
• Marta Morera, del Servei de biblioteques de la Dip. Girona: el finançament és insuficient i sovint amb ajuts mal dirigits (els diners són centrals, però l’expertesa és local). Va valorar positivament el que s’està fent, però va criticar la descoordinació amb que es fa.
• Lluís Ramoneda, de l’Institut de Cultura de Barcelona, que va explicar la singularitat dels documents dels museus de cara a la digitalització. Va reclamar que els plans de digitalització reconeguin les necessitats especifiques dels museus. Va proposar que les polítiques nacionals es basin en experiències exitoses prèvies.
• Anna Valls, de l’Institut del Teatre que va invertit la pregunta sobre si la inversió és suficient. Considera que cal saber perquè ho fem, que hi ha massa iniciatives obertes i que no té sentit que sigui així en un país petit com el nostre. Va fer un crit d’advertència sobre la necessitat de preocupar-se del que ara estem digitalitzant.

Minimalitats: col·leccions amagades, arxius, una revista, un informe i un llibre

Col·leccions amagades. Interessant el concepte. Les biblioteques durant molt de temps han tingut al cap fer col·leccions, i aquestes es formaven adquirint (per compra, donatiu o intercanvi) el més rellevant d’una matèria donada. Alhora, les biblioteques rebien o acumulaven col·leccions especials, de material que en dèiem menor i al que no hi donàvem o no hi podíem donar importància. Ara, amb els programes de préstec interbibliotecari consorciat i les compres consorciades, els materials més rellevants d’una matèria els té tothom a l’abast i la seva importància disminueix mentre que les col·leccions especials incrementen en importància. Les col·leccions especials són les properes candidates a ser digitalitzades, perquè són les que atrauran usuaris a les biblioteques. Col·leccions amagades en diuen. Vegeu el programa d’ajuts de més de 4M$ del Council on Library and Information Resources (amb finançament de la Andrew W. Mellon Foundation) que té per objectiu identificar i catalogar col·leccions especials amagades per tal que les catalogacions locals puguin ser a posteriori agregades o federades per tema. Digitalització d’arxius. La Vanguardia del 16/06/08 i sota el títol “EL GOBIERNO DIGITALIZARÁ LOS ARCHIVOS NACIONALES” publica la notícia que el Consell de Ministres del 13.06.08 ha aprovat el Plan de Digitalización y consulta en red de los fondos documentales de los Archivos Nacionales. Segons la nota de premsa ressenyada també a altres fonts el Plan contempla una sèrie de mesures per difondre i donar accés a fons documentals dels arxius, mesures que s’estructuren a l’entorn de 4 eixos: normalització, preservació, difusió i millora, i, construcció d’infrastructures. La intenció és fer una avant projecte de llei que estableixi pautes i principis de normalització arxivístics. Alhora:

• s’elaborarà un Programa General de Digitalización per incrementar les BBDD digitals i pel 2008 es preveu la digitalització d’uns 40M d’imatges (els 11 arxius estatals tenen 260 km de documents, la digitalització completa suposarien 4 bilions d’imátges).
• Inclourà un Programa Intensivo de Descripción de les imatges digitalitzades i pel 2008 es preveu incrementar 1M de registres.
• Té altres objectius com la difusió del Portal de Archivos Españoles (PARES) i crear un Programa de Ayudas a Proyectos Archivísticos al que hi podran concórrer institucions privades sense afany de lucre (bisbats, fundacions i arxius privats, etc.)

Una revista. Sota el críptic nom de Code4Lib Journal s’hi amaga una revista en línia i gratuïta que sobretot tracta d’automatització de biblioteques, ús de la tecnología per millorar els serveis bibliotecaris i de catalogació. “Code4Lib és més que una revista, és una comunitat de persones lliurement federades solucionadores de problemes que treballen a biblioteques i que usen els ordinadors per solucionar problemes de les biblioteques”. El grup va iniciar les seves activitats el 2003 a partir d’una llista de distribució: NGC4LIB@LISTSERV.ND.EDU, Next generation catalogs for libraries, llista de la que haurem de parlar algun dia d’aquests. Al 3r núm. de la revista hi trobareu articles com:

• Alternative Solutions for Off-Campus Authentication / Rebekah Kilzer, Elizabeth L. Black and James Muir
• Distributed Version Control and Library Metadata / Galen M. Charlton
• The Planets Testbed: Science for Digital Preservation / Brian Aitken (HATII), Petra Helwig (NANETH), Andrew Jackson (BL), Andrew Lindley (ARC), Eleonora Nicchiarelli (ONB), Seamus Ross (HATII)
• Bringing Sheet Music to Life: My Experiences with OMR / Andrew Bullen
• Building an Archival Collections Portal / Terry Catapano, Joanna DiPasquale, and Stuart Marquis
• Developing an Academic Image Collection with Flickr / Jeremy McWilliams
• Making Patron Data Work Harder: User Search Terms as Access Points? /Jason A. Clark
• Collecting Virtual Reference Statistics with an IM Chat-Bot / Mason R.K. Hall
• WordPress as a Content Management System for a Library Web Site: How to Create a Dynamically Generated Subject Guide / Joshua Dodson

Un informe: “Evaluation of the JISC UK LOCKSS Pilot” (maig del 2008) el signen Pete Dalton i Angela Conyers de Evidence Base, un grup de la Library and Learning Resources de la Birmingham City University. L’informe té 47 p. i trobareu el resum executiu a les p. 3-4. Es descriu el projecte pilot UK LOCKSS. Algunes parts són, al meu entendre importants. Per exemple, les exposades al cap. 4 segons les que importants editors de NESLi2 (el marc de compres consorciades del Regne Unit d’Anglaterra) no s’han afegit a LOCKSS; una mica menys del 30% del contingut de NESLi2 estaria a LOCKSS. També les conclusions finals (cap. 8) que inclouen recomanacions per la UK LOCKSS Alliance. La meva, de conclusió, és que la preservació de les revistes e- no està solucionada i que fer-ho suposarà per les biblioteques un cost que en general (encara) no estan pagant. Sumari de l’estudi:

• 1, introducció;
• 2, el LOCKSS;
• 3, el servei tècnic de suport;
• 4, l’abast del LOCKSS;
• 5, la negociació de NESLi2 amb els editors;
• 6, el nivell d’implicació de la comunitat;
• 7, la sostenibilitat de la UK LOCKSS Alliance;
• 8, conclusions.

Un llibre. Una recomanació de lectura no bibliotecària, un llibret preciós, una metàfora sobre la vida a partir d’una escapada de vacances que fa un pare amb el seu fill (o, més aviat, un fill amb el seu pare). Glossat per l'Enrique Vila-Matas i en Joan de Sagarra. És: La isla / Giani Stuparich (ed. Minúscula), molt poques pàgines, col. Paisajes narrados 23, ISBN: 978-84-95587-39-8, 12,50€.

Quins llibres e- compren les biblioteques i com els compren

Ara, a 10 anys dels primers acords consorciats de compres conjuntes d’informació electrònica, queda clar que les opcions de les biblioteques s’han decantat majoritàriament cap les revistes e-. Les bases de dades, incloses inicialment en els ‘Big deals’ han perdut força i els llibres e- no n’han acabat d’agafar. Al meu entendre, els llibres e- tenen dos problemes: es venen sota models de preu que no ofereixen els avantatges que han sabut oferir les revistes e- davant la compra conjunta i no queda massa clar si s’usen o no.

Hi ha poques dades respecte la darrera qüestió (de fet, si es compren poc, poc podem saber sobre el seu ús). Bé, l’empresa Primary Research Group, aquest maig ha publicat l’estudi “Library use of e-books: 2008-09 edition” (ISBN 1-57440-101-7). L’obra és el resultat d’una enquesta contestada per unes 80 biblioteques o consorcis (són pocs) tant públiques com universitàries.

Són 12 capítols, dins cada un dels quals es donen les dades obtingudes a diverses preguntes. Per cada pregunta es donen els resultats globals i els resultats agrupats per biblioteca universitària (77%) i pública (23%), biblioteca nord-americana (78%) o no nord-americana (22%) no, i biblioteca segons la quantitat de pressupost destinat a compres (més de 4M$ un 26%, de 1.5M a 4M $ un 26%, de 0.3 a 1.5M$ un 26%, menys de 0.3M$ un 22%).

Algunes dades:

• Cap. 1. Despesa en llibres e-. Entre el 2007 i el 2008 les compres de llibres e- han pujat un 36%. Què compren les biblioteques? NetLibrary un 50%, Gale un 36,49%, Ebrary un 27,03%, Safari un 17,57%, Knovel un 10,81%, Lecture notes in computer science un 8,11%, MyiLibrary un 5,41% ... Les biblioteques diuen que renovaran els seus contractes en un 77%.
• Cap. 2. Contractes i condicions d’ús. Un 61% de les biblioteques permeten algun ús simultani, els terminis de préstec són variables i el més citat és ‘tant com calgui’.
• Cap. 3. A qui es compren els llibres e-? En un 70% a agregadors i en la resta de casos directament als editors. En un 45% dels casos es fa a través de consorcis.
• Cap. 4. AlFin i llibres e-. En un 48% les biblioteques consideren que els seus usuaris tenen menys habilitats en l’ús dels llibres e- que en el d’altres materials e- (BBDD o revistes). En un 61% les biblioteques han ofert sessions de formació sobre com usar els llibres e-.
• Cap. 5. Llibres e- àudio.
• Cap. 6. Catalogació. En un 74% les biblitoeques tenen registres MARC dels seus llibres e- i en un 66% els registres són proporcionats pels venedors.
• Cap. 7. ús de llocs web de llibres e-. Un 45% de les biblioteques faciliten que els usuaris localitzin llocs web gratuïts amb llibres e-
• Cap. 8. Qui usa què. Usos dels llibres e- per grups de matèries. Hi ha un ús elevat o significatiu del 52% en obres de referència, del 42% en directoris, del 10% en ficció, del 20% en història, del 29% en psicologia, del 56% en ciències, del 26% en enginyeria, del 27% en dret, del 17% en clàssics literaris.
• Cap. 9. Aparells lectors de llibres e-. Només un 10,17% de biblioteques tenen algun tipus d’aparell lector de llibres e- (que no sigui un ordinador clàssic). Un 4,05% tenen el Kindle d’Amazon i un 2,7% el lector de Sony. Un 8,1% de biblioteques preveuen comprar Kindles.
• Cap. 10. Ús de llibres e- a les col·leccions de reserves per assignatures (biblioteques universitàries).
• Cap. 11. Digitalització. Un 20,69% de biblioteques han digitalitzat elles mateixes llibres de la seva col·lecció per oferir-los en e- als seus usuaris.
• Cap. 12. Directoris e-

En resum, l’estudi no mata i els resultats diuen poc (i a més cal comprar-lo). Però llegir (en p- o en e-) mai no ha fet mal, no?

Digitalitzacions massives i preservació

Fins fa poc estàvem acostumats que els projectes de digitalització de llibres abastessin un nombre molt limitat d’aquests i fossin en entorns d’alta qualitat. Els projectes de digitalitzacions massives, el més conegut dels quals és el de Google, han canviat la nostra perspectiva. El Council on Library and Information Resources acaba de publicar un dels quasi sempre interessants informes amb el títol “Preservation in the age of large-scale digitization” que ha estat fet per Oya Y. Rieger. L’informe (de 52 p.) comença amb una introducció en la que es fan alguns aclariments terminològics i passa ràpidament a donar-nos una visió sobre les principals iniciatives de digitalització massiva:

• Iniciatives comercials: la de Google, Google Book Search, i la de Microsoft, Live Search Books,
• Iniciatives dutes a terme per entitats sense afany de lucre: la de la Open Content Alliance, i el Million Book Project.

[Per cert, que entre la publicacio de l'nfre i avui hemviscut l'anunci de que Microsoft ha cancelat el seu projecte ] El Capítol 3 examina diferents qüestions relacionades amb les digitalitzacions massives (si els llibres digitalitzats estan complets, si es dupliquen digitalitzacions, sobre els drets que conserven les biblioteques respecte les obres digitalitzades per altri, etc.) i sobre la seva qualitat (ús de metadades, controls de qualitat existents). Al cap. 4 es fan consideracions sobre les implicacions d’aquests programes en les biblioteques com ara que aquestes iniciatives:

• Incrementen la pressió que tenen les biblioteques d’alliberar els seus espais dedicats a la conservació de llibres impresos que s’usen poc
• Impacten en els programes en curs de preservació i conservació
• Incrementen la necessitat de fer edicions a demanda

L’obra fa 13 recomanacions a les biblioteques que participen en alguna (o en diverses) d’aquestes iniciatives. Algunes d’aquestes recomanacions són:

• Que es revisis els estàndards de digialització en ús, molts dels quals es van establir en un context tecnològic que ja no és l’actual
• Que s’estableixi un equilibri entre els requeriments per a accessibilitat i per a preservació.
• Que es doni suport a iniciatives de magatzems col·lectius per a documents impresos
• Que s’usi el Registry of Digital Masters (un inventari d’obres digitalitzades arreu)
• Que es comparteixi el coneixement adquirit
• Que s’aprofiti l’ocasió per revisar les prioritats i estratègies de la biblioteca

El capítol de conclusions porta per títol “Why join forces” en el que es remarca que l’èxit de moltes iniciatives bibliotecàries (per exemple els programes de preservació a través de microformes) s’han basat en la cooperació.

1M de llibres... digitals

Resumim la notícia de que la biblioteca de la University of Michigan ha posat el seu llibre 1 milió en línia. Aquest milió de llibres són una part dels 7,5 milions de volums de la biblioteca (recordem que els nord americans inclouen les revistes en el seu recompte de volums).

Les obres digitalitzades es fan disponibles a través del catàleg. Les obres incloses són de domini públic i poden consultar-se en text complet, o estan subjectes a copyright poden ser buscades en línia i es permet als usuaris que n’avaluïn el seu contingut abans de decidir comprar-lo a una llibreria o agafar-lo en préstec de la biblioteca.

El llibre 1M és "Maria Mitchell, life, letters and journals," (una astrònoma del S. XIX). La majoria del volums són producte del Michigan Digitization Project, que la universitat fa en col·laboració amb Google, projecte, doncs, similar al que té aquesta empresa amb la Biblioteca de Catalunya i amb altres biblioteques de Catalunya.

Més coses, podreu trobar-hi un mapa de processos del procés de digitalització i fotografies de les 436 persones que treballen a la University of Michigan University Library i que d’una manera o altra han col·laborat amb el projecte

Un milió de llibres són, per exemple, 42 terabytes de memòria !!!!!!!!!! Podeu veure les múltiples equivalències d’1M llibres al power point que han preparat

Més artístic i menys conceptual, diferents fotos del projecte (que tenen a flickr). Es poden veure en versió miniatures i projecció o en forma de detall (molt més interessant des del meu punt de vista i que és de visita obligada per als interessats en la història del llibre i de la seva confecció).