Les biblioteques com a cas d`èxit: què ens ha portat fins aquí?

El 1985, ara fa 30 anys, la Carme Mayol obria les Primeres Jornades de l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya amb una descripció molt completa de la situació bibliotecària a Catalunya i concloïa que aquesta presentava greus deficiències. Res és casual aquí, no ho és que les jornades fossin les primeres, ni que es fessin deu anys més tard de la mort del dictador, ni que el panorama que es podia presentar fos poc engrescador. Hi havia pocs elements que permetessin apostar per una millora radical. Arreu del món (i també a Catalunya) les biblioteques, que havien basat la seva utilitat social en la organització i conservació de documents, viuen la crisi de ser considerades prescindibles i passen a ser valorades per la capacitat de generar serveis al voltant de la lectura i la informació. La restauració de les biblioteques creades pel noucentisme era, doncs, un programa poc atractiu als ulls dels polítics i administradors. Hi havia molts dèficits per cobrir i les biblioteques no van ser una prioritat.

Hi havia pocs elements que fessin preveure que, passats trenta anys, les biblioteques fossin citades com a casos d’èxit en la gestió pública. Certament,  en aquests darrers anys, deixant les biblioteques escolars a banda, les biblioteques de Catalunya han assolit un molt bon nivell de servei, tal com és reconegut pels ciutadans i pels polítics. Els primers n’avalen el bon funcionament usant-les i mostrant-se satisfets pels serveis que hi reben, el segons les esmenten sovint com un exemple d’equipament transversal i en destaquen –tal com fa sovint el conseller de Cultura, Ferran Mascarell- l’aportació en cohesió social i cultural i en la creació de capital social. L’obra de la Mancomunitat hi té res a veure amb aquesta valoració unànimement positiva?

Del sistema de biblioteques que va concebre Eugeni d’Ors i construir Jordi Rubió jo en destacaria tres eixos: 

• una mirada atenta a les experiències estrangeres més avançades, 
• voler construir un sistema i no biblioteques aïllades, i 
• estar basat en la dedicació i rigor d’un conjunt de professionals degudament formats. 

Més enllà d’això, els embats que les institucions catalanes han rebut de la història no permeten que hi hagi altres fils de continuïtat. L’obra de la Mancomunitat va ser curta en el temps. Tal com altres contribucions a aquesta Nadala expliquen, es van poder fer relativament poques  biblioteques, el sistema viu un parèntesi durant la dictadura de Primo de Rivera, i, finalment, la seva obra no es pot completar amb el que hagués hagut de ser el seu desenvolupament natural: la seva extensió a les biblioteques d’ensenyament.

La profunditat i durada del franquisme deixen poc del que s’havia iniciat amb la Mancomunitat. Deixen poc, però deixen prou. Sota la desintegració de la feina feta queda una llavor. Les biblioteques populars o públiques son desmembrades a escala provincial, la Biblioteca de Catalunya -rebatejada com Biblioteca Central de la Diputación Provincial de Barcelona- perd la personalitat de ser una biblioteca nacional i de recerca, i les de les universitats creixen  disgregades per càtedres, però el record d’haver estat i la voluntat de voler ser romanen. Aquesta és la llavor que planta la Mancomunitat i aquest és el primer dels seus èxits. El segon ho serà l’encert del model: copiar dels millors, cooperar i professionalisme.

La mirada cap enfora ha estat una de les característiques de la biblioteconomia catalana des que tant Ors com Rubió configuressin els trets bàsics del model de la Mancomunitat. Les visites a l’estranger, l’anàlisi i ‘còpia’ del que es feia als països més avançats en matèria bibliotecària ha estat un dels trets definitoris de la represa dels anys 80. Els bibliotecaris catalans han estat actius en l’associacionisme internacional i Barcelona ha acollit reunions de les principals entitats associacions bibliotecàries a nivell internacional o europeu: la de la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) el 1993, la de la International Coalition of Library Consortia (ICOLC) el 2004, la de l’European Library Automation Group (ELAG) el 2007, la de la Ligue des Bibliothèques Européennes de Recherche (LIBER) el 2011 i la de la secció de

Metropolitan Libraries (METLIB) de la IFLA el 2012.

Si hom observa els sistemes bibliotecaris d’altres països, trobaríem que en la majoria de casos l’accent s’ha posat més en fer biblioteques que no pas en establir xarxes. No ha estat així en el cas català. Malgrat que la cooperació forma part del substrat de les biblioteques, la voluntat d’enllaçar les diferents biblioteques entre sí formant un sistema bibliotecari és de les empremtes clares que va deixar l’obra de la Mancomunitat. Si be tota realitat sempre és millorable, la col·laboració entre les diferents biblioteques de Catalunya és gran. Avui hi ha dos grups de biblioteques que treballen de forma prou coordinada: les biblioteques públiques, per una banda, i les universitàries i especialitzades per una altra.

Finalment, la vocació i el professionalisme han estat la tercera característica distintiva de les biblioteques catalanes. De ben segur que el fet que la majoria de professional provinguessin de l’Escola de Bibliotecàries, una escola petita però de llarga tradició, ha ajudat a la creació d’una manera de fer homogènia i a l’establiment de xarxes professionals que han creat vincles al marge i més enllà de les relacions institucionals.

Certament, l’Escola –magníficament estudiada per A Estivill en el seu període inicial- ha proporcionat una formació tècnica que ha contribuït a la qualitat i èxit de les biblioteques catalanes, però aquesta és una explicació insuficient. Els perfils psicològics i valors de cada u configuren un punt de vista sobre el món que, portat a l’àmbit laboral, acaba anomenant-se ‘vocació’. Aquesta és de les poques forces que poden combatre el burocratisme. I ha estat així que, amb el llegat pobre del franquisme, els pocs recursos de la transició i les urgències que no incloïen les biblioteques del anys 80, per vocació i amb professionalitat, malgrat la inèrcia i la mediocritat, s’han sabut construir sistemes bibliotecaris que han rebut la consideració social d’exitosos.

   

Aquest post és el 1r fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Declaracions reclamant millores a les biblioteques (1985-2015)

(Don't close my library) 

Aquesta setmana el COBDC ha publicat al seu Document un Decàleg per a un Sistema de Lectura Nacional acció que ens ha d’alegrar i per la qual hem de felicitar a la seva Junta. El decàleg exposa accions ‘per donar un nou impuls al sistema bibliotecari català per tal de consolidar-lo i millorar-lo’. La intenció és posicionar el Col·legi davant la nova legislatura i el govern que en sorgeixi.

L'Associació de Bibliotecaris de Catalunya (ABC) i, més tard, el COBDC són el resultat de la situació molt precària de les biblioteques i dels seus professionals els anys 70, que va quan la professió decideix organitzar-se per defensar millor els seus interessos. Això ha passat per defensar l’estatus dels professionals i també per demanar més i millors biblioteques, i això darrer vol dir també tenir una visió consensuada i objectiva de la situació de les biblioteques de Catalunya i proposar per a elles línies de millora i de futur.

Comporta també –quasi inevitablement- una certa confrontació amb l’administració pública, la qual, en el cas de les biblioteques, n'és sempre la responsable majoritària. Aquesta confrontació es pot fer de moltes maneres i per raó que es tingui ningú no treu que es pugui fer equivocadament. El que no pot passar es que no es faci, perquè la millora de les situacions presents no es pot fer des de l’autocomplaença ni des de la minimització dels punts febles; s’ha de fer des de l’anàlisi del que es té i l’ambició del que s’hauria de tenir. Si estem convençuts de la funció social i igualitària de les biblioteques (de qualsevol tipus), part de la nostra tasca professional és millorar-les i demanar a qui determina les polítiques públiques les mesures i els recursos per millorar-les.

L’ABC i, més tard, el COBDC han exercit sovint aquest paper reivindicatiu i ho han fet amb declaracions similars al Decàleg publicat ara pel COBDC. Podríem posar diversos exemples dels esforços de la professió per analitzar el present i indicar línies de futur, però citaré només el magnífic anàlisi que Carme Mayol va fer sobre «La situació bibliotecària a Catalunya» en la ponència inaugural de les 1es Jornades de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya (1985). Són 60 pàgines d’interessant lectura, lamentablement no disponibles en digital.

El febrer del 1992 (poc després de l’aprovació de la 1a llei de biblioteques) la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya va aprovar la “Declaració en favor del dret a la lectura i a la informació publiques per als ciutadans de Catalunya”. Si la memòria no em falla, la declaració va ser impresa en un atractiu quadríptic que va ser profusament distribuït. La declaració es composa de tres parts: una reflexió i reivindicació dels valors de les biblioteques per a la societat, una quantificació i avaluació dels dèficits bibliotecaris de Catalunya, i, finalment, un seguit de propostes ‘per establir un marc d'actuacions en favor de la lectura i la informació publiques’. Respecte les propostes, llegiu-les vosaltres mateixos/as: algunes són (lamentablement) vigents.

Alguns anys més tard (el 1999), i malgrat la dècada dels 90 havia estat prou positiva per a les biblioteques, el COBDC considera que cal tornar a fer sentir la seva veu. Aquesta vegada la declaració apunta menys als dèficits que als reptes de futur provocats per l’adveniment de l’era digital. Per situar la data, recordem que la trilogia de Manuel Castells “The Information Age: Economy, Society and Culture” es publica en anglès del 1996 al 1998 i en castellà entre el 1997 y el 1998. La declaració porta per títol “De com les biblioteques poden ajudar Catalunya a entrar amb èxit a la societat de la informació”. La declaració té quatre parts:

·         una anàlisi dels reptes que presenta la nova era de la informació per a la societat

·         una breu descripció de l’evolució de les biblioteques a Catalunya en els darrers 15 anys

·         unes consideracions mostrant què poden fer les biblioteques per a una Catalunya en trànsit cap a la societat de la informació, i,

·         propostes d’actuacions en matèria de biblioteques a Catalunya.

Curiosament les propostes que es fan són 10, i val la pena mirar-se-les. Algunes eren anticipadores del futur immediat i han ajudat clarament a l’evolució positiva de les biblioteques. Jo avui hi veig alguna mancança i algunes propostes (lamentablement) encara vigents.

Trobo entre els meus paers un parells de documents interessants. Els dos del 2003 i els dos prenent posició davant el relleu del CiU al govern de la Generalitat per un govern format per PSC, ERC i IC. El 1r és un document sobre el ‘Sistema bibliotecari català i de polítiques d’informació’ que el PSC va elaborar de forma oberta, és a dir, convidant a no militants (i a no simpatitzants) a participar en la redacció. No em consta que es fes públic, però les mesures proposades també són 10, i algunes prou encertades i (lamentablement) vigents. El 2n és un manifest que, amb millor intenció que fortuna, vam promoure en Josep Vives i jo mateix i que va ser (escassament) signant per professionals a través d’internet. És un document immadur, però no se’ns en pot culpar al impulsors. Havíem intentat que ho fes el COBDC, però aquest havia inaugurat un llarg període de desconnexió amb la reivindicació i no va voler assumir-lo.

El 2011, i davant les conseqüències que la crisi tindria previsiblement per a les biblioteques, un grup de professionals prou representatius van promoure fer una declaració que advertia dels retrocessos que les biblioteques podien viure. El COBDC no va voler posicionar-se assumint un document que era més d’advertiment que de crítica a ningú, i aquesta nova declaració va néixer orfe. La tenim, al menys, publicada en aquest bloc i va reble el títol de “Les biblioteques catalanes i la crisi: una mirada cap endavant, 2011”. Interessant de llegir. Proposa mesures (5), una mica ambigües, però la intenció era llavors cridar l’atenció per afrontar els anys a venir que, es preveien difícils.

Arribem al 2015. El Col·legi recupera la seva funció de tensionar la realitat, és a dir, la de dir que i ha coses que són millorables, i la d’indicar direccions a seguir. Hem de felicitar a la Junta i ens n’hem de felicitar, perquè només l’anàlisi constant del què no està funcionant en òptimes condicions i la proposta de millores de futur ajudarà a que equipaments essencialment febles com són les biblioteques puguin continuar fent el seu paper social. Un 10, doncs, per la intenció. 

I la nota sobre el contingut? Suposo que l’acord amb el que diu el Decàleg pot ser major o menor segons el lloc de treball i el punt de vista, però les mesures proposades semblen per una banda sensates, però també redactades amb certa precipitació. L’Ítem, amb un consell editorial coordinat ara per en Ferran Burguillos, preveu dedicar el proper número a analitzar el present i a fer propostes de futur. La revista ha demanat a uns 40 professions que opinin sobre els principals canvis del sector en els darrers anys, els principals reptes de futur, mesures a prendre i sobre el perfil que hauria de tenir el professional de l'àmbit en el futur.

Cal esperar que aquesta acció de l’Ítem aportarà interessants punts de vista que podrien completar i donar més consistència al decàleg la publicació del qual celebrem avui amb aquest post.

En el 40è aniversari del COBDC

Assumpció Estivill explica el naixement, caràcter i activitats de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries (EAB), una associació més de caràcter cultural que no pas professional, i que té vida entre el 1930 i el 1939 (*). Les bibliotecàries en vida laboral activa van formar el 1936 l'Agrupació Professional de Bibliotecàries de Catalunya.

La història del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) està menys documentada, però jo crec que s’ha d’iniciar ara fa 40 anys amb l’aprovació legal el 1974 de l'Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias de Barcelona, associació que aviat (1975) va poder canviar de nom i anomenar-se Associació de Bibliotecàries de Catalunya (ABC). Rosa Ricart en va ser la primera presidenta.

Fins llavors, les bibliotecàries que treballaven a biblioteques populars trobaven un marc de desenvolupament professional en les xarxes de biblioteques existents i en les trobades de nadal a la Biblioteca de Catalunya, i les bibliotecàries que treballaven a la universitat o a l’empresa estaven associades a l’Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos (ANABA).

A principis dels 70 el país despertava i la creació d’associacions culturals i professionals en va ser una mostra. Entrava dins la ‘normalitat’, doncs, que les bibliotecàries creessin la seva associació professional. Hi havia motius específics, però; me’n consten tres. Els estudis de bibliotecària que es feien en una escola de la Diputació de Barcelona i que no tenien reconeixement acadèmic. La integració de l’Escola a la Universitat s’havia intentat i no havia funcionat i, mentrestant, les titulades (amb uns estudis equivalents als de mestre, per exemple), no veien el seu grau reconegut a nivell laboral. Això es manifestava amb força a les universitats catalanes que des de finals dels 60 havien començat a contractar bibliotecàries, cosa que feien en la categoria d’auxiliars de biblioteca, és a dir, la corresponent a estudis de batxillerat. La tercera, va ser el desacord dels professionals més actius amb les posicions que ANABA sostenia a l’IFLA.

L’Associació de Bibliotecàries de Catalunya va canviar de gènere l’any 1981 i passa a anomenar-se Associació de Bibliotecaris de Catalunya. L’ABC va decidir transformar-se en col·legi en una assemblea en la que no pas totes les veus hi van estar a favor, però en la que es va creure que la nova forma legal que volia agafar l’Associació tenia avantatges. La iniciativa va venir de la Junta de l’ABC i aquesta Junta va ser la Junta Gestora del COBDC fins que no es van fer eleccions al Col·legi. El COBDC es crea per llei l’any 1985.

Quins motius s’argumentava per passar d’una associació a un col·legi? En el record me’n queden dos: el d’augmentar els afiliats pel fet que la col·legiació podia ser obligatòria per l’exercici professional i el de ser més tinguts en compte per l’administració en el moment de preparar lleis, reglaments i plans d’actuació. Encara que no es pogués saber llavors, el temps ha mostrat que cap dels dos tenia gaire força. Vaig ser de la Junta del COBDC en el període que es va preparar la 2a llei de biblioteques i puc dir que el Departament de Cultura va tenir molt poc en compte l’opinió del Col·legi.

La creació del Col·legi va tenir en canvi l’efecte de tenir una agrupació professional molt més representativa del que no ho havia estat l’Associació. Una disposició transitòria de la Llei de creació del COBDC permetia que al   Col·legi s’hi integressin tant els titulats per l'Escola de  Bibliotecaris com “els  titulats universitaris que acreditin, de la manera com estableixen els Estatuts,    experiència professional com a bibliotecaris-documentalistes”. Aquesta transitòria, que va crear no pocs debats entre els professionals i que va ser tenaçment defensada per Carme Mayol, va ser un encert ja que va permetre incorporar al Col·legi professionals actius que per diverses raons no havien arribat a la professió a través dels estudis de biblioteconomia.

Com a mostra de la visió integradora de la professió que es tenia llavors, el COBDC va ser dels pocs (el primer?) Col·legis que incorporava titulats de diferents nivells universitaris. L’obertura del COBDC a professionals no titulats, i molts anys d’acció comuna organitzant conjuntament les Jornades Catalanes de documentació, van ajudar a que la  Societat Catalana d'Informació i Documentació (SOCADI) es dissolgués i els seus membres s’integressin al Col·legi l’any 1999.

Aquests dies he llegit que la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de  la UB celebra el seu centenari, és a dir es reconeix hereva d’aquella Escola de Bibliotecàries, i he llegit també que el COBDC celebra el seu 30è aniversari, és a dir, no es reconeix com a continuació de l’ABC. Em sorprèn. L’adamisme és un pecat en el que és fàcil caure, però les institucions tendeixen a donar mostra de solvència contrastada recordant que van ser fundades com fa més anys millor.

Fa temps que em pregunto els motius d’aquesta reluctància. No pot ser res més que falta d’identificació de la majoria de col·legiats amb el passat representat per l’Associació. Ho puc entendre, els anys 70 i 80 van ser anys difícils. Hi havia moltes menys biblioteques que les que ara hi ha i els recursos de què disposaven eren molts menys. L’associació i el col·legi van tenir llavors unes relacions amb l’administració que, per reivindicatives, van ser poc glamoroses.

Les biblioteques catalanes han eclosionat els anys 90 i en els de després del canvi de segle, que és quan majoritàriament s’han fet nous edificis, creat eines i desenvolupat serveis. Però això no hagués estat possible sense la feina prèvia, ara poc recordada dels anys 70 i 80 del segle passat.

(*) L’Escola de Bibliotecàries 1915-1939, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992, p. 344-354

COBDC, 2 alternatives: (votar al col·legi) o (botar el col·legi)

Fa uns dies vam tenir un gran dinar amb la Carme Mayol i recordàvem els moment en què es va acordar la transformació de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya en el que després va ser el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC). Els motius de la Junta que ho va impulsar (n’era presidenta la Carme Camps) van ser el de tenir més força davant l’administració i el fet d’haver de ser consultats obligatòriament davant de canvis legislatius i normatius.

Gràcies a la intel·ligència i tenacitat de Carme Mayol, el procés de creació del Col·legi va comportar que els estatuts incloguessin una clàusula transitòria que permetia als professionals sense titulació oficial de ‘bibliotecari’, col·legiar-se també. Així el COBDC naixia amb una clara voluntat integradora, voluntat que es va tornar a reflectir quan SOCADI es va dissoldre i integrar en el Col·legi i quan el COBDC es va obrir als llicenciats en documentació. La coincidència de diplomats i llicenciats en un mateix Col·legi és clarament una excepció dins el gremialisme que caracteritza els col·legis professionals i mostra de nou la voluntat integradora professional del COBDC en els seus orígens.

Sigui sota la forma de col·legi, o més freqüentment, sota la d’associació, els membres d’una professió determinada, d’una comunitat professional,  s’agrupen per defensar els seus interessos de present i de futur. Aquestes entitats professionals, per ser útils als seus membres i a la societat a la que serveixen han de tenir 3 R’s: han de ser representatives, reivindicatives i regeneratives.

Les associacions professionals han de ser representatives, perquè, si no ho són, com poden parlar en nom d’una professió i els valors que aquesta representa? La representativitat ve donada per la quantitat i la qualitat dels seus membres. La majoria dels professionals (o una part molt notable) n’ha de formar part i n’han de ser membres professionals que treballin en diferents sectors i els professionals més actius en cada un d’ells.

Encara que durant un temps la ‘defensa de la professió’ va ser una activitat mal vista,  la reivindicació és una de les activitats més clares d’una associació professional. Les professions no són només conglomerats d’interessos, són punts de vista sobre la realitat i representen uns valors específics. Als arquitectes els pertoca defensar l’estètica com a valor en les edificacions i als bibliotecaris el dret dels ciutadans a accedir a la informació pública. Si considerem que el col·lectiu al que pertanyem té valors que no defensa ningú més, hem de reivindicar la professió i les seves realitats professionals com a manera de fer prevaldre aquests valors en la societat.

Els col·lectius professionals, per altra banda, i per tant de mantenir vius els valors i interessos que els han format, no només han de defensar el present, sinó que s’han de regenerar. Les formes de l’exercici professional varien en el temps, però una professió, si és tal, té una mirada sobre les coses i representa uns valors que estan per sobre la conjuntura. La regeneració professional, la reinvenció de la professió –la fabricació del futur- és la segona gran missió d’un col·lectiu professional.

Escric això amb unes eleccions a Junta del COBDC en les que els col·legiats,  per 1a vegada en la seva història, podran votar entre dues candidatures. Surti la que surti, la Junta entrant iniciarà el seu mandat amb molt poques ‘errres’ en el seu haver. Les darreres juntes han tingut una trajectòria que ha fet que el COBDC sigui poc representatiu, poc reivindicatiu i poc regeneratiu.

El COBDC actual no té ni la meitat de membres de la professió activa a Catalunya. Els ha perdut per diferents motius entre els quals hi ha la crisi –segur- però també l’allunyament de la professió real i la sensació que no fa la seva funció. L‘afiliació a les associacions professionals es fa per motius materials (descomptes en cursos, per exemple), però, sobretot, o almenys també, pel convenciment que l’associació treballa per al associat o col·legiat. Quan una associació no defensa als professionals (o només en defensa a uns quants), o no es reivindica o regenera, esdevé un instrument inútil que hom pot abandonar.

Ens els darrers anys hi ha hagut –per desgràcia- sobrades ocasions de fer sentir la veu dels professionals: la crisi ha minat els nostres serveis, s’han tancat biblioteques singulars, el Consell de Biblioteques no es reuneix, les xarxes de biblioteques municipals no s’unifiquen, la biblioteca del Born no es farà... El silenci del COBDC ha estat estrepitós.

No és cap secret (ni tampoc cap singularitat) que els canvis tecnològics, culturals i sociològics recents han impactat molt fort en la nostra professió. Se’ns identifica amb el llibre imprès usat dins un edifici, i la digitalització dels documents i del seu ús fa aparèixer el perill que se’ns consideri innecessaris. Cal reinventar la professió i cal representar-la de forma nova per a la societat que la financia. Aquesta és una activitat principal a la que s’han dedicat les principals associacions professionals nostres a nivell internacional i una activitat que ha brillat per la seva absència al COBDC.

D’aquí pocs dies els membres del COBDC podran anar a votar al col·legi, però si la Junta sortint no canvia profundament la recent trajectòria, no valdrà la pena anar-hi a votar, i sí ‘botar-lo’ i fer un instrument més eficaç.

La Biblioteca P o C (?) de Barcelona

Quan vaig entrar a la professió hi havia dues preguntes per les que els bibliotecaris no teníem resposta: perquè els estudis de bibliotecari no estaven a la universitat i perquè no hi havia biblioteca de l’Estat a la capital de la província de Barcelona. La primera es va resoldre a meitat dels anys 80 i la segona sembla que pot tenir resposta d’aquí poc (el 2015).

La feina no em va deixar estar el passat dia 28 a la presentació del projecte que la Ministra de Cultura, el Conseller de Cultura i l’Alcalde de Barcelona van fer a l’estació de França i que segueixo al bloc Bauen en una molt bona crònica que signa Ignasi Bonet. Al llarg de la meva vida professional he estat relacionat alguna vegada amb el tema i fins tot he escrit algun article dels que ara només trobo* el publicat el 2005 al El País amb el títol de Una biblioteca para Barcelona. No estarà de més, doncs, que opini una altra vegada assumint que en dec tenir una visió parcial i animant a que me la complementi qui en sàpiga més que jo.

Devia ser a començaments dels 80 quan una delegació de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya** formada almenys per la Núria Ventura i un servidor érem despatxats del despatx del regidor de cultura (de l’ajuntament de Barcelona) del moment per reclamar-li que fessin biblioteques i reclamessin la de l’Estat. Van passar els anys sense massa canvis tot i que va passar a la història la frase d’un factòtum important a l’ajuntament de que no es farien biblioteques a la ciutat fins que per sota el seu balcó passessin manifestacions de ciutadans reclamant-les.

L’Oriol Bohigas va ser el primer regidor de cultura que va començar a voler fer biblioteques i la provincial de l’estat va començar a tenir diversos emplaçaments (es va parlar del Maremàgnum i de la Pl. de les Glòries). Al meu entendre, l’ajuntament sempre va posar l’efecte creador de ciutat de l’equipament per davant de la utilitat bibliotecària del mateix. És una opinió, però crec que és clau per entendre el tema. Més endavant (i potser poc abans de que l’ajuntament aprovés el seu pla de biblioteques 1998-2010) es va decidir que l’edifici de l’antic Born en seria l’emplaçament. La Carme Mayol, llavors presidenta del Col·legi, en representació de la professió va argumentar en contra la ubicació però de l’ajuntament se li va dir que o s’acceptava el Born o no veuríem la biblioteca. De la decisió de canviar els llibres per pedres (2002) me n’estalvio els comentaris però val la pena recordar que les mateixes ruïnes van trobar-se quan es va fer el pàrking del Born i que llavors no hi va haver cap canvi de cotxes per pedres.

I del nou emplaçament i edifici presentats fa un parell de dies? Deixo a banda el que els comentaristes de la notícia de l’Avui remarquen (un cert tuf electoral) i els comentaris que se m’acudeixen són quatre.

Biblioteca o moble urbà

La biblioteca és un projecte més urbanístic que arquitectònic (i molt més arquitectònic que bibliotecari). L’ajuntament ha volgut amb aquest ‘deute’ que l’Estat tenia amb Barcelona contribuir a teixir la nova ciutat. És un propòsit lícit i sobretot plausible, però no es pot estar parlant anys i panys d’una biblioteca molt gran sense que es donin alguns elements bibliotecaris del projecte. Aquest no hi són a no ser que ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, un programa funcional (que probablement té 15 anys) per un projecte de biblioteca per la Barcelona metropolitana i digital d’avui. El meu pare era arquitecte i tinc per la professió una admiració i respecte considerables, i des d’aquest em platejo també perquè s’han buscat arquitectes emblemàtics per altres edificis i no per aquest (un edifici d’un arquitecte de renom podia ser un pal·liatiu per una ubicació que serà durant molts anys sinó sempre clarament inadequada).

Una biblioteca desintegrada

La biblioteca, serà municipal com la resta de biblioteques públiques de la ciutat? central urbana com diu l’Alcalde? de comarca com crec que es deduiria de la Llei de biblioteques? provincial (sic) tal com s’hi refereix el Servei de Biblioteques de la Generalitat? pública de l’Estat com diu la Ministra? Com que els debats nominalistes sempre m’han semblat estèrils, dir que tant me fa. No m’és igual en canvi la seva integració amb la resta de biblioteques. Aquesta només pot passar per la incorporació al Consorci de Biblioteques de Barcelona, consorci creat encertadament per dirigir des d’un sol lloc la política de biblioteques de la ciutat (i per als ciutadans que l’habiten o que la visiten). La incorporació de la Generalitat al Consorci és d’una necessitat imponent. No es va fer amb l’excusa de desavinences polítiques quan als dos cantons de la Pl. St. Jaume no hi havia el mateix partit polític, ni tampoc quan la conselleria de Cultura va estar en mans de qui havia dissenyat el consorci, ni més recentment ara que els partits de les dues administracions comparteixen govern. Em sembla que no es poden anar donant lliçons d’integració del sistema bibliotecari a escala catalana quan no som capaços d’integrar biblioteques en una escala més manejable.

Prioritària en aquests moments?

Fa anys i panys que defenso la biblioteca espai, la defenso molt abans de que fer-ho estes una mica ben vist. No ho dic per reivindicar-me, però sí per anticipar-me a les crítiques que em poden venir si poso en qüestió la necessitat o prioritat ara de la biblioteca municipal, provincial o de l’Estat. A Catalunya li manquen inversions en biblioteques, però, cal fer-les aquí? Cal fer-les aquí ara? La Biblioteca de Catalunya està pendent d’una ampliació que hauria de doblar el seu espai i que la convertiria en la biblioteca de Barcelona que potser la ciutat necessita. El centre tradicional de Barcelona està mancat de biblioteques per bé que els gestors del pla de biblioteques hagin rectificat i n’hagin inclòs algunes de no previstes el 1998. A les biblioteques de Catalunya (a totes i a les municipals de Barcelona també) els falta informació; tenen pocs llibres en paper i encara menys informació digital. Bons llocs tots aquests per invertir de forma alternativa.

Sostenible en època de crisi?

Van maldades, no sé si ens n’hem adonat. 37,4 M€ són molts i val la pena pensar-se bé si és aquí que els hem de posar, però no vull parlar d’això i sí del cost de funcionament. A una reunió del Consell de biblioteques de la ciutat de Bcn he demanat quin cost té el funcionament de la biblioteca. Algú em va dir que uns 2 o potser 3 m€ / any i el representant de la Generalitat (qui haurà d’assumir el cost) no va dir el contrari. Jo (que sóc garrepa i apanyadet) calculo que amb menys de 10 M€ / any la biblioteca no es pot posar en marxa. Això és quasi doblar el pressupost de la Biblioteca de Catalunya i són molts diners per a un Departament (el de Cultura) que no està pas entre els més ben dotats dels de la Generalitat.

Bueno, i aquí ho deixo, que és tard i vol ploure.

* Però al meu PC n’hi ha dos més del 2002.

** Sí, va existir una cosa que es deia així abans del Col·legi.

Sobre si cal fomentar l'ús d'Internet des de l'administració

Interessant debat el passat dia 25 Novembre a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB, dins els seminaris de l’Aula Jordi Rubió Balaguer que va dirigir fins el curs passat Carme Mayol. La taula rodona diua per títol “La influència d’Internet en la vida quotidiana” i volia tractar com i perquè Internet pot canviar les vides de les persones i de les organitzacions en els propers anys i perquè les administracions fomenten l’extensió de l’ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions.

Hi van participaran (per ordre d’actuació): Joan Torrent, Director dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, Marta Continente, directora general d’Atenció ciutadana de la Generalitat de Catalunya i Josué Sallent, director general de la Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. Per cert, els tres amb estudis d’econòmiques o empresarials i dos amb estudis de físiques. A continuació passo a intentar resumir les idees que vaig trobar més atractives.

En Joan Torrent, va fer la seva exposició des de la teoria, mostrant-nos que aquesta, quan és sòlida, aporta molt. Des del seu punt de vista,

• L’impacte de la tecnologia és neutre. Aquesta (i les TIC en concret) no fa aportacions positives si va sola. Els efectes beneficiosos de les tecnologies (Internet, en el nostre cas) només es dóna quan al seu costat s’hi acumulen altres elements com: el seu ús intensiu, una nova forma d’organització del treball (en xarxa i no en arbre), una inversió en desenvolupament humà i un marc institucional i polític oportú.
• Estem ales portes d’un nou model de creixement econòmic basat en el capital i la innovació que té com a fonaments: un ús intensiu de les tecnologies, la internacionalització, noves formes d’oirganització, la inversió en intangibles, el finançament de la innovació i l’ampliació de la formació dels treballadors i dels ciutadans. Catalunya no puntua bé en aquests 6 elements fonamentals de la nova economia.
• Cal que hi hagi polítiques públiques de foment de la societat de la informació (SI). Cal que aquestes apuntin almenys en 3 direccions: posar el coneixement al centre de la vida pública, fer polítiques ‘oferta (i no només de demanda), fer que l’administració sigui un agent actiu i exemplar en l’ús de les tecnologies

La Marta Continente, va enfocar el tema des de la perspectiva de la gestora de tecnologies i del de la persona que se situa en la pràctica fent Internet dia a dia.

• Creu que actualment hi ha quatre tendències que estan marcant el desenvolupament de la xarxa: el multimèdia, la ubiqüitat de la connexió, l’ús social d’Internet o la web 2.0, i l’Internet de les coses.
• Aquest darrer consisteix en els xips que posem en els objectes per fer-los més ‘intel·ligents’, més connectables, amb més capacitat d’interacció amb altres objectes.
• Les aplicacions que han incrementat més en usos en els darrers anys (segons tots elds estudis) són 3: la visualització de les vides (vídeos i fotografies), la lectura de blogs i la creació i parcicipació en xarxes socials.
• L’administració ha de ser activa en Internet per 2 motius: per eficàcia (a + TIC, + eficàcia) i per transparència (com + informació en obert, + capacitat donem a la gent de fer coses).

En Josué Sallent, va fer una exposició encarnant l’administració

• La SI no és només Internet, la SI inclou es mòbils, la TV... i s’aplica a persones, empreses, serveis i a objectes.
• Les administracions promouen la SI perquè la competitivitat d’un país augmenta si els seus ciutadans són usuaris actius d’Internet.
• L’accessibilitat de la xarxa a Catalunya cobreix quasi tot el territori, malgrat tot, hi ha encara quasi un50% de no usuaris d’Internet. Encara hi ha diferències en l’accés entre gèneres, per edat i, sobretot, per classe social (Un 51% de persones pertanyents a classe mitja-alta i alta unes Internet, només el 14% de les de classe mitja-baixa i baixa).
• El principal motiu del no ús és no veure cap utilitat a estar connectat i el màrketing s’ha de concentrar en evidenciar les utilitats d’usar Internet.

Entre les intervencions es va demanar:

• Tenir un model de cap on anar, uns països de referència als que tenir en compte, l’Ernest.
• Tenir aplicacions d’Internet que facilitin fer tràmits, l’Eulàlia.
• Usar Internet per votar (a les eleccions de consells escolars o de rectors a les universitats) en Cristòbal.
• Que hi hagi capital risc que recolzi la innovació.
• Més lideratge per part de l’administració.

El moderador (amb una mica de mala intenció) va demanar als membres de la mesa que perquè Catalunya no estava al davant de tot a Espanya en aplicació, ús i desenvolupament d’Internet. El més interessant no van ser tant les respostes com que cap del presents negués aquesta afirmació. Bé, rectifico, les respostes van ser interessant:

• La Marta, alhora que va fer autocrítica (l’administració reclama cooperació però mana, no coopera...) va considerar que és el preu d’haver estat els primers. Avui, per exemple, coordinar els diferents aplicatius de sanitat és més difícil a Catalunya perquè n’hi ha diversos degut a que es van introduir de forma avançada fa un temps.
• En Joan va observar que la introducció de tecnologia sola produeix millores immediates, però que aquestes tenen un sostre i que aquest límit el configuren la capacitat de les persones i l’estructura organitzativa de les institucions i empreses.
• En Josué va afirmar que el grau d’ús de les tecnologies ve marcat pel model productiu de cada país i que, en això, Catalunya és Espanya.

Al final de la taula, el moderador va demanar als ponents algun bon desitg i o consell per al futur proper.

• La Marta recomana paciència (perquè els resultats arriben, però tarden en arribar) i coneixement (saber cap on va el món mentre s’intenta desenvolupar les tecnologies)
• En Joan va demanar més lideratge a l’administració catalana (va reclamar que hi hagués una Conselleria per a la SI) i va recomanar perseverança i autocrítica.
• En Josué va demanar més recursos i crítiques de tot tipus a l’acció de l’administració.

A així, i mentre a Barcelona queia un xàfec de primavera i al Liceu es representaven Les noces de Figaro a les que vaig arribar tard, es va acabar el debat.