Llegeixo
que aviat tindran lloc les 5es Jornades de biblioteques escolars.
La
noticia m’anima. D’aquests anys passats moltes biblioteques n’han sortit
reforçades. En general les públiques, les universitàries i la de Catalunya. Les
especialitzades, menys. Les escolar, gens.
Desconec
molt les biblioteques escolars, però crec que fins i tot des de la distància,
si examinem el que ha passat en els darrers 30anys podem afirmar dues coses:
que les noves tecnologies no les ha fet obsoletes i que els mecanismes dels que
s’ha dotat el sistema educatiu català per fer biblioteques escolars no han
funcionat.
La
1a afirmació no és obvia. Els esborranys de la llei d’educació del 2009 parlaven de la necessitat
de garantir l’aprenentatge en l’ús de sistemes digitals i no de la biblioteca
escolar. Aquesta hi va ser introduïda en versions posteriors la qual cosa
significa que des del Departament –al menys en alguns moments- la importància
que s’ha donat a la funció de la biblioteca ha estat baixa.
El
gènere humà és de mena optimista i té tendència a creure que els invents del
present ens alliberaran d’esforços i penes del passat. En molts casos és així, però després
d’algunes dècades de noves tecnologies aplicades a l’educació (i aquestes no
van començar amb l’ordinador, sinó amb
els àudio visuals) crec que es pot afirmar que les tecnologies no estalvien tenir biblioteques i que no hi ha educació sense
aprenentatge, és a dir, sense una intervenció activa del subjecte.
Cal, doncs,
entrenament i esforç per adquirir determinades competències entre les quals les
lectores són bàsiques. I per adquirir competències lectores cal fomentar la
lectura de forma transversal però també de forma específica a través de la
biblioteca escolar.
De
la mateixa manera que l’escola no és només un edifici sinó, sobre tot, una
funció i una organització, la biblioteca no és només un lloc i sí una funció i
una organització. Amb molts esforços i bona voluntat moltes escoles han creat
biblioteques - lloc, però menys han sabut crear la funció de la biblioteca. Ha
estat un problema de falta de recursos o de recursos mal orientats.
El
restabliment de la democràcia va comportat la millora dels serveis públics. Les
escoles del franquisme eren miserables com el règim en el que s’havien
desenvolupat. Sovint no tenien biblioteques, com tampoc tenien equipaments esportius
o laboratoris d’idiomes. Pel que fa a les biblioteques la solució que va
semblar ideal i més cost/efectiva en els inicis de la democràcia va ser la de crear centres de recursos
pedagògics.
El
moviment de renovació pedagògica dels anys 50 i 60 havia situat la biblioteca
al centre de l’escola i, en l’escola activa, aquesta passava a ser un ‘centre
de recursos’ per a l’activitat educativa i d’aprenentatge. El Departament d’Educació
no va gosar o poder fer una centre de recursos (una biblioteca) per cada escola
i va decidir fer centres comuns que havien de servir a més d’una escola.
La
idea era sens dubte ben intencionada i probablement bona, però amb el temps s’ha
mostrat ineficaç. L’ús dels centres de recursos per part dels mestres és baix i
per part dels alumnes nul. Perquè, quina és la biblioteca-funció? És facilitar
i incentivar l’ús d’informació i crear espais (virtuals, si voleu) d’autoaprenentatge
i d’autorealització. Això no ho han fet els centres de recursos i justament per
això, el Departament va posar en funcionament el programa “punt.edu”, programa
que pretenia refer el camí i dotar l’escola de biblioteca escolar (dotant-la de
recursos documentals i, sobre tot, de personal).
El “punt.edu”
el podem criticar per haver nascut tard o per haver comptat amb pocs mitjans,
però era un pas en la direcció encertada. El “punt.edu” va haver de compartir
recursos amb l’inclassificable salt mortal sense xarxa de dotar a tots les nens
d’un ordinador i amb l’increment d’hores lectives per les escoles públiques.
Més recentment, en el marc de recessió econòmica, el programa, em temo, deu
haver quedat sense mitjans.
Podem
però fomentar la lectura i les competències informacionals sense biblioteques?
La resposta és que no. Potser podem fer-ho sense biblioteques – lloc a les
escoles, però no sense la biblioteca – funció, sense una biblioteca com una
organització que pensa de forma específica en com incentivar la lectura i
formar competències lectores i informacionals.
No
podem tornar a amagar el cap sota l’ala i pensar que les coses aniran en la
direcció que volem només perquè ens neguem a veure que cal fer esforços específics
en direccions determinades. Fa poc vaig ser a una presentació del pla de foment
de la lectura del Departament d’Educació. Va durar una hora i quart i no es va
parlar de biblioteca. Una persona va preguntar, es pot fomentar la lectura a l’escola
sense parlar de biblioteca escolar? La ponent es va disculpar perquè es veu que
‘amb les presses’ no havia ensenyat una diapositiva que portava sobre la
biblioteca.
Al darrer
estudi de Pew internet un
85% de nord americans diuen que les biblioteques públiques s’han de coordinar
més estretament amb les escoles. Ho diuen des d’un dels països amb millors biblioteques
escolars. Amb més motiu es podria dir des del nostre país en el que les
biblioteques escolars són febles.
Que
la biblioteca escolars sigui una realitat a l’escola és el principal repte que
tenim avui la professió. Hem de fer moltes coses, encara, però aquesta passa
davant de totes. ¿Com podem convèncer la societat que les biblioteques són
necessàries per facilitar l’accés a la informació si acceptem que siguin
prescindibles en el sistema educatiu primari i secundari?
