I els bibliotecaris van matar la biblioteca

En el món material i finit on vivim les lleis que el governen són poques. Per això sempre he pensat que el que passa a un àmbit ha d’estar regulat per les mateixes forces que determinen el que passa als altres. No de la mateixa manera, però sí de forma aproximada.

Per això el magnífic article de Mar Galtés (Vanguardia de 22.09.13) “I els financers van matar el Donut" m’ha fet pensar en les biblioteques.

Galtés descriu les dificultat per les que passa Panrico, empresa que va créixer a l’empara de l’èxit d’un dels seus productes: el Donut. Galtés escriu: “Què és  el que ha portat a Panrico al fons de l’abisme? Diversos experts coincideixen que ha estat la confluència [de 3 factors], un canvi d’hàbits de consum, una gestió basada en criteris estrictament financers (fins i tot d’esquena al consumidor) i una estructura industrial poc flexible que no s’ha pogut transformar.”

Llegint-ho he pensat si d’aquí uns anys no hi haurà un periodista que pugui escriure un article titulat “I els bibliotecaris van matar la biblioteca” on s’expliqui que les biblioteques viuen unes dificultats grans que les fa estar a punt de desaparèixer. El periodista continuaria:  “Què és  el que ha portat a les biblioteques al fons de l’abisme? Diversos experts coincideixen que ha estat la confluència [de 3 factors], un canvi d’hàbits de consum, una gestió basada en criteris estrictament bibliotecaris (fins i tot d’esquena a l’usuari) i una estructura industrial poc flexible que no s’ha pogut transformar.”

Vivim en una societat que està experimentant un canvi profund, canvi que fa que trontollin les organitzacions i productes més ben establerts. Les biblioteques s’hi inclouen. Han viscut 150 anys en els quals la societat les valorava i volia, però això no és garantia de supervivència futura. Com al Donut, la confluència de tres factors les pot portar a l’abisme.

Un canvi d’hàbits de consum

Quin? El que es deriva de la transformació de l’accés a la lectura a partir de la digitalització de la informació. El canvi aquí no és l’aparent (llegir en un lector en comptes de fer-ho en un document imprès), sinó que la informació digital trenca les limitacions de les dificultats del seu accés. Les biblioteques han estat organitzacions de gran utilitat social que han tingut (i tenen) per funció la de pal·liar les dificultats d’accés a la informació. La informació en format digital tendeix a expandir el seu accés fins a extrems insospitats (vegeu les conseqüències de l’accés obert) i a fer innecessàries les organitzacions que ens el proporcionaven (les biblioteques). Podeu veure aquesta idea desenvolupada a l’article de David W. Lewis, “From Stacks to theWeb: the Transformation of Academic Library Collecting”, a: College and research libràries, vol 74 (2013) 2, 159-177.

Una gestió basada en criteris estrictament bibliotecaris (fins i tot d’esquena a l’usuari)

Els que piloten les institucions són els que en poden decidir el canvi de rumb. Els bibliotecaris, com qualsevol altra professió, som els que hem anat determinant cap on desenvolupar i evolucionar les biblioteques i els seus serveis. No som els únics que determinarem si les biblioteques tenen futur, però som influents. En el passat recent vam ser els primers d’aprofitar els avantatges de la tecnologia per millorar els nostres serveis, però els canvis de la digitalització són més profunds que els produïts per l’automatització de biblioteques. Els valors  professionals del passat poden continuar servint si som capaços de redefinir-los en profunditat. Ja no som organitzadors de documents sinó facilitadors del seu ús. Un dibuix del bibliotecari agitador cultural amb més feina fora la biblioteca que a dins el podeu veure a “El decàleg de Carme Fenoll: els deu principis queguien el dia a dia de la seva gestió”, que publica Núvol: el digital de la cultura (22.09.13)

Una estructura industrial poc flexible que no s’ha pogut transformar

Moltes organitzacions sòlidament enfonsades han caigut a l’abisme llastrades per estructures creades en el passat –útils llavors, massa pesades avui- de les que no s’han sabut desfer o que no han sabut transformar. En el meu imaginari, l’Editorial Bruguera. La primera del país durant molt de temps (codi 01 de l’ISBN!) que malgrat les vendes dels seus llibres i revistes  arrossegava el llast d’una infraestructura d’impressió que generava pèrdues cada vegada que imprimia alguna cosa.  Les biblioteques tenim uns processos que, vistes les possibilitats tecnològiques, són moltes vegades redundants i ineficients (vegeu, per exemple, el nombre de vegades que es cataloga el mateix llibre). Ens ho explicava aquesta setmana John Helmer, en el curs organitzat pel CBUC: “Radical collaboration”. La solució segons Helmer és més cooperació. Una cooperació ‘vertical ‘ (i gran) al voltant d’un objectiu específic (com HathiTrust o WEST:Western Regional Storage Trust) i, alhora, una cooperació horitzontal (d’abast territorial petit) però amb diversos programes d’actuacions (com la que fan els consorcis Orbis CascadeAliance o el CBUC).

Recordem que, veient la seva diversitat, força i esplendor, els dinosaures estaven convençuts que serien els darrers animals a desaparèixer de la faç de la terra. 

Una buena definición de la profesión

Los bibliotecarios son “gente honesta que intenta mejorar las cosas”. La definición es de Jay Jordan, Presidente y CEO de OCLC y la ha dado hoy en el breve y sentido discurso de agradecimiento de la despedida que le ha tributado el Global Council de OCLC.

Me parece una buena definición de los que somos.

Podem parlar de crisi els bibliotecaris?

Amb pocs dies de diferència ha sentit a dos bibliotecaris prominents argumentar de forma semblant. Vindrien a dir que nosaltres, des de les biblioteques no ens podem queixar perquè la crisi ens afecta poc i que, quan ho fa, afecta a serveis comparativament menys importants per a la població que els que prestem nosaltres. Actituds com aquesta justificarien la poca presència del tema en els fòrums professionals.

Valgui dir que això no és així a altres països, o, almenys, als EUA, la literatura del qual segueixo amb regularitat. Va ser en un llunyà gener de 2009 que la ICOLC publicava una Declaració sobre la crisi econòmica global i el seu impacte en les compres consorciades, per exemple. A Espanya, dues publicacions recents, el post de José-Antonio Gómez-Hernández a Thinkepi (de 3 d’octubre), “La previsible agudización de la crisis en las bibliotecas públicas durante 2012” i el “Estudio sobre el impacto de la crisis económica en las bibliotecas andaluzas” publicat fa poc al Boletín de la Asociación Andaluza de Bibliotecarios (n. 100, p. 119-136).

http://www.aab.es/aab/images/stories/Boletin/100/7_impacto_crisis_economica.pdf

La crisi afectarà, però, a les biblioteques igual o més que a la resta de serveis públics. A curt termini les retallades s’estan fent a costa del personal no fix i de les despeses per a funcionament i serveis. Les retallades a personal ens afectaran igual que altres sectors, les segones més. Hi ha serveis públics en els que el cost del personal és determinant i s’aproxima al 100%. Una part molt important del pressupost de les biblioteques no és personal. Són compres de materials bibliogràfics i serveis (a b. universitàries, les despeses d’adquisicions s’aproximen a un 50% del pressupost total). Aquestes partides es retallaran més que les de personal perquè tenen menys impacte social (almenys de forma immediata).

Sembla que part de la crisi és deu a un endeutament excessiu de les administracions públiques que van planificar serveis comptant amb uns ingressos que ara no hi són. “Cuando todo iba bien los ayuntamientos construyeron piscinas, bibliotecas... Ahora mantenerlas es una ruina”, publicava La vanguardia del passat dia 9. crec que no es poden comparar piscines i biblioteques, i no pels beneficis socials de cada equipament (hi tornarem) sinó perquè la creació de biblioteques es fa seguint una planificació d’àmbit català i seguint uns criteris d’eficiència que no em consta que existeixin per a piscines, poliesportius o, posats a dir, teatres municipals.

Es sector públic rep com a crítica aquests dies que és un sector poc eficient, és a dir que gasta sense cura i sense tenir en compte els resultats obtinguts amb els recursos públics que s’hi destinen. Tema apassionant aquest. La productivitat de les biblioteques pot millorar, sens dubte, però pocs serveis com els de biblioteques són tan transparents, s’avaluen tant i tantes vegades, es preocupen de la qualitat amb que proveeixen els serveis... A més, ara que es parla de mancomunar serveis per servir més eficaçment la cosa pública, pocs serveis públics poden donar mostra de cooperació com ho poden fer les biblioteques.

El tema clau però és considerar que el que les biblioteques aporten té un valor menor al costat del que aporten altres serveis. Tot és relatiu en aquesta vida, però els bibliotecaris hauríem d’estar convençuts de que la nostra funció té valor. Té valor per la difusió de la cultura, per al benestar i creixement personals, per la integració social i laboral, i per l’educació de les persones. Les biblioteques soles no fan res. Cal que la gent tingui feina, pugui accedir a la vivenda, tingui un sistema sanitari i educatiu... però tots aquests no són suficients: no fem bons estudiants només amb els apunts de l’acadèmia ni persones sanes només amb un sistema àgil de receptes.

Això ens porta a la fal·làcia de la comparació amb un mal menor. Les biblioteques són molt importants, però, al costat de la salut, per exemple, no ho són gens. Per tant, poden retallar tant com es vulgui de ‘cultura’ que mentre no ho facin de sanitat no perdrem res d’essencial de l’estat del benestar. Aquest argument és falaç, ja que si el trobem vàlid hauríem de posar al costat del nostre sistema sanitari els que passen fam al món i postular que els recursos destinats a hospitals aquí han d’anar a combatre la gana allà on aquesta es produeixi.

Si els bibliotecaris no defensem la professió en temps de crisi (és a dir, no expliquem a la societat el que les biblioteques aporten i com treballem), estem assumint que les biblioteques són prescindibles. Mostrem poca confiança en els valors de la nostra feina i en la professionalitat amb que treballem. Això pot ser perquè estem anorreats davant tantes males notícies de la premsa però, en el fons, hi ha un component d’auto-odi. L’auto-odi és un sentiment de persones de col·lectius determinats que viuen la seva identitat des de complexos d’inferioritat i que, per tant, viuen predisposades a ser l’anyell que porta els pecats del món.

Els bibliotecaris, des de la convicció que treballem per al bé públic, de que ho fem professionalment i planificada i amb voluntat de servei, hem de combatre l’auto-odi i proclamar la nostra utilitat social. Ara, que hi ha crisi, més que mai.

Pero, ¿qué harán las bibliotecas dentro de 15 años?

Los últimos posts han sido la versión por entregas de un artículo sobre el futuro de las bibliotecas desde la perspectiva española que me pidieron para el Bulletin des Bibliothèques de France En el ínterin de estas reflexiones fragmentarias, Tomàs me preguntó sobre qué servicios creía yo darán las bibliotecas a 15 años vista. La pregunta me pilló desprevenido pero la respuesta se me apareció rápido: ofrecerán lugares donde estar, pagarán y guardarán.

Un lugar dónde estar. Quizá sea un misterio, pero a su vez es un hecho constatable, que bibliotecas diseñadas como espacios agradables atraen gente que entra en contacto con la información. ¿Es esto un defecto? Al contrario, creo yo. Los espacios (museos, tiendas o plazas) se llenan de gente en parte debido o gracias a su diseño, pero sobre todo a la necesidad que cubren. Si las bibliotecas atraen a gente debe ser que la gente necesita lo que las bibliotecas ofrecen y esto debería ser visto a nivel social como una solución y no como un problema. Casi todos les usos (incluso los espurios) de una biblioteca deberían ser favorecidos ya que implican de alguna forma el crecimiento personal. Esta es una necesidad individual y social que las bibliotecas satisfacemos: ofrecer a la gente un lugar dónde estar (con nosotros mismos, con otros y en contacto con la información), facilitar el contacto de uno con la cultura en sus diferentes formas y con la gente interesada en la cultura, un espacio dónde encontrarse con quién pueda tener intereses similares, un lugar donde estar sin consumir, sin pagar, sin tener que seguir la moda… Los servicios de las bibliotecas serán crear y mantener lugares y espacios reales, y quizá también virtuales.

Pagar. El bienestar de la mayoría de la población en una sociedad como la española permite que nos paguemos los libros que leemos (al fin y al cabo, leemos poco). En el ámbito del aprendizaje, los manuales pueden incorporarse a los costes del estudio y los artículos comprados ‘just-in-time’ a los de la investigación. Pero este no es el problema. Podemos determinar (e individualmente comprar) el pequeño porcentaje de libros que satisfacen la mayoría de nuestras necesidades o uso. Pero, cómo me decía un amigo hablando de la regla del 80/20, lo interesante en la vida pasa más allá del 80%. Las bibliotecas ofrecen colecciones, pagan a los editores precios (a veces superiores al precio de un uso individual) para ofrecer usos múltiples de documentos que quizá no sean usados o lo sean de forma minoritaria. Pero su existencia forma parte de nuestra libertad. Libertad de elegir, libertad de desarrollar nuestros gustos, nuestras intuiciones y aficiones. Las bibliotecas ofrecen a las personas el servicio de pagar en representación de esta sociedad (una ciudad, una universidad, una empresa, una escuela) para que la persona pueda acceder, bajo régimen capitalista (retribuyendo al autor y al editor), a un bien socializado. Y esto es mejor, ya que ni los muy ricos de forma individual pueden formar colecciones tan extensas como los pobres juntos. Los servicios de las bibliotecas serán pagar para formar colecciones de documentos impresos y también electrónicos.

Guardar. La importancia de nuestro pasado, de nuestra identidad y de nuestra memoria crece con nuestro bienestar. Esto es cierto (creo yo) a nivel individual y social y para la generación de nuevo conocimiento. Me acuerdo de un dominical de El País que mostraba lo que personas de unos 100 países diferentes señalaban como su bien más preciado. Se podía comprobar allí este principio que es en cierta forma un corolario de la pirámide de Maslow. Pero guardar difícilmente genera beneficio y no tiene incentivo para ser dejado en manos de la iniciativa privada y la empresa (me ahorro las consideraciones sobre lo selectiva que puede ser la memoria si se conserva en función de que pueda generar beneficios). Alguien tiene que hacerlo y las bibliotecas ofrecerán este servicio a la colectividad, es decir conservaran información y la organizarán para que pueda ser encontrada y usada en un futuro. Los servicios de las bibliotecas serán guardar la información que generamos hoy sea esta material o digital.

Lo dicho puede tomar formas distintas en función de que lo apliquemos a una biblioteca municipal, a una de escolar o a una de universitaria. Espacios para ciudadanos o para estudiantes. Pagar para ofrecer libros a los lectores ociosos y bases de datos especializadas a los investigadores especializados. Guardar los carteles de la fiesta mayor, la página web del ayuntamiento o las tesis doctorales leídas en una universidad.

Cualquier futuro es un condicional. Nadie sabe con seguridad lo que va a pasar pero muchos intentan influir en el mañana desde el presente. Las bibliotecas, tal como he tratado de detallar, lo están haciendo así, sea de forma consciente o inconsciente.

En el momento actual de crisis económica, y desde el punto de vista del futuro, van a ser necesarias dos cosas. La primera será tener un modelo de biblioteca que aporte valor a una sociedad en tránsito. No debería ser difícil ya que la sociedad tenderá a usar la información cada vez más y en más entornos y circunstancias, y por fáciles que nos pongan las cosas las tecnologías, la biblioteca-organización siempre tendrá ocasión de mejorar la relación información persona. La segunda será ofrecer a la sociedad una imagen renovada de la biblioteca y mostrar el valor de la misma para una sociedad cambiante. No debemos minimizar la fuerza de las imágenes mentales construidas a lo largo del siglo pasado y la de la biblioteca es para mucha gente un almacén conservador de libros impresos. Una parte de los esfuerzos de los bibliotecarios se ha dedicado a la estadística y a los indicadores de rendimiento de los servicios bibliotecarios. Esta corriente en nuestra profesión parece recientemente está orientándose a poner en relieve el valor de las bibliotecas para la sociedad a la que sirven[1].

Y aún dos más a nivel más práctico: hacer los deberes (es decir renovar profundamente nuestros servicios para construirlos para los usuarios) y hacerlo en cooperación o colaborativamente (de nosotros con nuestro entorno, las bibliotecas de diferentes tipos entre sí, bibliotecas con archivos y museos y profesionales con usuarios.

Pero, de todas formas, al menos este es mi punto de vista, el futuro de la biblioteca no sólo dependerá de razones objetivas, el futuro de las bibliotecas está en los valores con los que se construya la sociedad del futuro.

El estudio de OCLC From awareness to funding: a study of library support in America tiene como principal conclusión que “Significativa y sorprendentemente, el soporte financiero a las bibliotecas no se correlaciona con factores demográficos (ingresos, edad, genero, raza, afiliación política, etc.) ... El soporte a las bibliotecas tiene más que ver con una manera de pensar o una actitud mental que con los perfiles demográficos tradicionales[2].”

Pero -como dicen en Nicaragua- lo más seguro es que quién sabe

.

---

[1] Ver las publicaciones recientes de Gauder, Brad (editor) (2010), ‘Perceptions of Libraries: context and community. A report to the OCLC membership’ (Dublin, Ohio: OCLC. ISBN 978-1-55653-395-2), http://www.oclc.org/reports/2010perceptions/2010perceptions_all_singlepage.pdf y Megan Oakleaf (2010), ‘The value of academic libraries: A Comprehensive Research Review and Report (Chicago: Association of College and Research Libraries),

http://www.ala.org/ala/mgrps/divs/acrl/issues/value/val_report.pdf

[2] Dublin, Ohio: OCLC, 2008, http://www.oclc.org/reports/funding/

Las bibliotecas tienen futuro si recomponemos su misión alrededor de necesidades reales

Las bibliotecas han sido espacios en los que se han creado colecciones de documentos que, procesados con las técnicas convenientes se han ofrecido para su uso. Esta es una de las muchas definiciones posibles de lo que es la misión de las bibliotecas. Formados en esta misión, los bibliotecarios hemos ido generando conocimiento alrededor de la creación de colecciones, el diseño de edificios, las técnicas de organización y los servicios para el acceso. Así pues colecciones, edificios, tecnologías y servicios han sido los grandes ámbitos teórico-prácticos alrededor de los cuales la profesión ha reflexionado sobre si misma y ha evolucionado para sus usuarios.

En el momento en el que se rompe el paradigma de la biblioteca tradicional (construido alrededor del documento impreso), sobreviene la crisis. La información digital es ubicua, convierte a los edificios en innecesarios, hace obsoletas las técnicas creadas a lo largo de décadas y prescindibles los servicios tradicionales. Las bibliotecas no tienen futuro si quieren fundamentarse en la tradición, o al menos, en la tradición construida alrededor de la información impresa. Las bibliotecas no tienen futuro si concentran sus miradas en los instrumentos a través de los cuales ha satisfecho necesidades más profundas que las expresadas en nuestra definición de anterior.

Las bibliotecas son un organismo en crecimiento, cómo estableció S.R. Ranganathan en su 5ª ley; es decir, un organismo en evolución. Pero su misión profunda tiene que ver con el proceso (o procesos) a través del cual las personas usan, incorporan o se relacionan con la información. La forma que esta tome (impresa o digital), los receptáculos que la conserven (edificios u ordenadores), las técnicas con la que se organice (con mayor o menor intervención humana) o los servicios con los que se difunda (personales o virtuales) son medios, no fines.

Las personas tenemos necesidades de muchos tipos, y creamos organismos (organizaciones) para ayudarnos a satisfacerlas. Escuelas para aprender, centros de ocio para distraernos, tiendas donde comprar… Las personas hemos necesitado relacionarnos con la información, y todo lleva a creer que esta necesidad va a augmentar en el futuro. Necesitamos, pues, organizaciones que nos hagan más fácil nuestra relación con la información. Tenemos que recrear los instrumentos para ser más efectivos en la consecución de la finalidad esencial de las bibliotecas.

Podemos pues reconstruir las bibliotecas a partir de un nuevo paradigma y coleccionar documentos digitales y procesarlos y disponerlos para su uso con las posibilidades actuales de los ordenadores y de la red. Podemos hacerlo y así recreamos las bibliotecas, las hacemos evolucionar y les aseguramos un futuro. El futuro de las bibliotecas está en esta recomposición pero no solo en ella. No estamos frente a un momento más en una cadena evolutiva, sino frente a un momento de ruptura y debemos profundizar en lo que las bibliotecas han aportado como valor a la sociedad, a mi entender, ayudar a las personas en el proceso complejo de usar información.

Quizá el mejor ejemplo de que lo tradicional puede renacer, si nos fijamos no en la superficie de las cosas sino en lo que subyace en ellas, sean los edificios. La biblioteca física, construida alrededor de los libros y otros documentos impresos, se ha sabido recrear en centros educativos y en ciudades cuándo se ha rediseñado alrededor de las personas y de sus necesidades con respecto a la información. Éstas se satisfacen en parte a distancia (cómo se satisfacían a distancia muchas necesidades en el paradigma de lo impreso), pero los espacios bibliotecarios recreados en ‘information commons’ o en ‘collaboratories’ han dado salida a una necesidad profunda relacionada la información: la de usarla de forma compartida.

Las bibliotecas tienen futuro si pensamos que el futuro no está garantizado

Hay pocas profesiones que manifiesten una preocupación profunda y constante por el futuro como lo hacen los bibliotecarios. Podría decirse que es por la enorme influencia que tienen en nuestro caso los avances tecnológicos. Pero los cambios introducidos por los enormes avances técnicos de finales del siglo XX han afectado con una intensidad parecida a sectores próximos a las bibliotecas, como puedan serlo los museos o las universidades. Y a pesar de ello estas instituciones, tan venerables como las bibliotecas, no muestran una preocupación tan grande por su futuro.

Podríamos creer que esta preocupación es reciente, debida concretamente a la enorme influencia de la digitalización de la información en una institución desarrollada alrededor de la información sobre un soporte físico. Pero tampoco es así. Si repasamos la literatura profesional de al menos los últimos treinta años encontraremos ya no los lógicos artículos que detallan la aparición de novedades tecnológicas sino un importante número de advertencias sobre los cambios drásticos que nos depara el futuro.

¿A qué se debe esta preocupación? ¿Oculta, reticencia al cambio o miedo a desaparecer? A menudo se cita lo primero, pero los bibliotecarios hemos sido tradicionalmente usuarios tempranos de todas las tecnologías: la máquina de escribir a finales del siglo XIX o las microfotografías a principios del XX y también de los ordenadores en los años 50 y 60. Por lo tanto, si no es reticencia a lo nuevo, nuestra preocupación debe relacionarse con la difuminación constante que ha tenido la imagen tradicional de la biblioteca desde que se ha automatizado la información.

La biblioteca moderna nació para ser mediadora entre la información y sus usos. A lo largo de mucho tiempo, sus fortalezas se han constituido alrededor de la ventaja que le proporcionaba ser el almacenador de este recurso escaso que ha sido la información. La mecanización de la información, primero, su automatización después y la digitalización aún más recientemente han sido procesos que han disminuido el papel mediador e las bibliotecas, que han disminuido su fuerza (aquella que surgía de una información que era escasa).

La biblioteca moderna quedó simbolizada por grandes edificios llenos de estantes con volúmenes impresos. Las bases de datos de acceso remoto (teledocumentación) de los años 70 fueron precursoras de una información que quería ser libre, que quería llegar al usuario de forma directa y desintermediada. A partir de entonces, cada novedad tecnológica ha erosionado aquella imagen que se ha ido difuminando hasta parecer que desaparecería. Pero, al mismo tiempo, los bibliotecarios han sabido (re)construir una realidad nueva de la biblioteca a partir de la integración de lo nuevo y la modificación de lo antiguo.

La preocupación de los bibliotecarios por su futuro y el de las bibliotecas es pues seguramente más antigua que la que puedan tener organizaciones parecidas. Y es en la constancia y antigüedad de esta preocupación que se sustenta nuestra capacidad de adaptación y la posibilidad de tener futuro (de continuar teniéndolo).

Doc6, 20 años/anys/years

20º aniversario de doc6 (¡veinte años ya!). 20 años en el sector como empresa privada. No es fácil para ninguna empresa y quizá menos para una que tenga las bibliotecas y la documentación como centro de su negocio.

¿Porqué? Pues porqué el perfil de los bibliotecarios-documentalistas nos inclina hacía el servicio público (con sus comodidades y sus grandezas). Las empresas del sector (les empresas que viven del sector, dirán equivocadamente algunos) son importantísimas. Nos ayudan a conseguir nuestros objetivos, realizan muchas veces un trabajo mejor que nosotros, tienen una capacidad de adaptación mayor, nos traen novedades...

Felicidades por el aniversario y deseos de que cumplan muchos más.

Para celebrar el aniversario preguntaran a algunos profesionales sobre los cambios ocurridos no en los últimos 5 o 10 años, sino en los últimos 20. Lo irán publicando en su boletín Nexo.

Me lo preguntaron a mí y respondí lo que sigue.

¿Puedes indicarnos los tres aspectos en los que crees que ha habido más cambios en nuestra actividad profesional, en los veinte últimos años?

• Las infraestructuras y concretamente los edificios. En 1988 era inimaginable que llegáramos a tener bibliotecas físicas como las que tenemos hoy aunque sigan faltando muchas.
• La visibilidad de las bibliotecas y la percepción de ahora por parte de los usuarios y la ciudadanía en general, mucho más positiva que antes.
• La profesionalización. Hace 20 años el instrumento más generalizado era el voluntarismo; hoy este ha sido substituido en buena parte por la preparación profesional, la experiencia y por tener las bibliotecas equipos de trabajo preparados, con recursos y motivados.

¿Crees que ha cambiado la valoración profesional de los profesionales de la información por parte de los usuarios, instituciones o de la sociedad?. ¿En que sentido?

• Si, de forma definitiva. En sentido positivo, de forma obvia. El cambio de percepción se ha producido en todos los niveles y de forma especial entre los usuarios de las bibliotecas universitarias. El cambio de percepción existe también entre los no usuarios, es decir entre personas que ocupan puestos de toma de decisiones y que, aunque pueden perfectamente no ser usuarios de la biblioteca, la perciben de forma muy positiva a partir de la percepción positiva de los usuarios reales. Esto, sin duda, es de gran ayuda en los momentos de pedir apoyo para mejoras.

¿Cuales crees que pueden ser las tres principales líneas de innovación en el sector en los próximos años?

• Las sinergias y el aprovechamiento de esfuerzos que pueda derivarse del incremento de la cooperación en todas sus formas (creación o refuerzo de redes, alianzas, consorcios, coaliciones, etc.)
• La edición de contenidos en depósitos digitales y la gestión de metadatos para generar servicios nuevos.
• No las tecnologías en si mismas y de forma separada y sí la integración de las mismas para crear productos finales.

Satisfaction

• Satisfacció a la feina entre els bibliotecaris universitaris de Grècia, entre els gestors de biblioteques a nivell mundial, entre el personal de suport a les biblioteques d’Ohio... Amb facilitat trobo articles que responen a aquests títols entre les meves lectures. Fa poc vaig llegir l’article de Sook Lim “Job satisfaction on information technology workers in academic libraries” publicat al Library & Informtion Science Research, vol. 30, del 2008, p. 115-121.

La satisfacció a la feina ha preocupat als gestors en general per la senzilla raó que la gent satisfeta amb la feina que fa treballa millor. No ho trobo pas malament que els que manen es preocupin de la felicitat dels manats ni que sigui per raons de productivitat. Els bibliotecaris des de sempre hem tingut una permeabilitat alta a les novetats produïdes en el entorn, cosa que ens ha fet estudiar i incorporar novetats del món del màrqueting, de la gestió o de la psicologia industrial.

L’article esmentat i que avui ressenyaré no crec que sigui millor ni pitjor, ni més ni menys interessant que altres que pogueu trobar fent una recerca booleana per ‘job satisfaction’, però l’acabo de llegir i té una revisió de literatura d’una pàgina i mitja que us pot servir per posar-vos al dia en la matèria.

Què diu l’article que diu la literatura sobre el tema? Doncs no pas que els treballadors més satisfets són els més ben pagats, o els que treballen en biblioteques amb més llibres o on els usuaris els fan preguntes interessant de referència. Els descobriments de tothom que ha investigat amb què es relaciona estar satisfet a la feina van en la mateixa línia: en que les persones se sentin be amb eles mateixes a partir de poder valorar de forma alta la feina que fan.

Passem a veure el que diu l’article:

• No hi ha correlació entre satisfacció i variables demogràfiques com edat, raça o gènere.
• No està clar que hi hagi correlació entre satisfacció i nivell educatiu.
• Si hi ha correlació entre satisfacció i tenir autonomia en el lloc de treball (i.e. tenir alguna responsabilitat especifica que pots desenvolupar al teu aire, sense que t’hagin de dir exactament com fer-la)
• Si que hi ha correlació entre satisfacció a la feina i la creença de que els mèrits propis es valoren i que són l’instrument a partir del qual es fan les promocions.
• N’hi ha també, de correlació, entre satisfacció i nivell salarial (a més sou, més satisfacció)
• Si hi ha correlació entre satisfacció i el sentiment de pertinença al lloc de treball i amb la sensació de que la feina t’accepta

Les investigacions mostren que, de forma més general, com la gent que se sent bé, treballa be. Hi ha una correlació entre com ets i veus la vida i com vius la vida en general. L’optimisme, la resistència emocional, la capacitat de treballar en equip, un estil de treball visionari i la disposició a treballar molta estona tenen correlacions positives amb la satisfacció a la feina.

Quan vaig venir a Barcelona la meva mare m’explicava anècdotes de la seva experiència de venir-hi des de la Bisbal. Em va quedar gravada la de que, en aquella Espanya franquista en blanc i negre, els dies que es llevava contenta i optimista la xiulaven els municipals mentre anava de la pensió a la universitat. Hi ha una relació positiva entre satisfacció a la vida i a la feina. Els treballadors sense ‘mando’ han de saber que amargant-se la vida a la feina no fan més que amargar-se la vida no laboral i els treballadors que tenen treballadors a qui manar han de saber que tenen a les seves mans instruments poderosos per fer-los sentir satisfets a la feina (i fer així que treballin millor!): fer-los participar en les decisions, fer-los sentir part del projecte, donar-los responsabilitats ...

Crear infrastructura per a la informació

Per fer números rodons, podem dir que a l’any 2000 es produeix una ruptura definitiva amb el paradigma de la comunicació científica establert de forma sòlida des de 1665, any en el que van néixer les primeres revistes científiques i basat en el paper imprès.

El ‘model paper’ va usar ordinadors des que l’ús d’aquests va començar a generalitzar-se: indexació automàtica, cerca a distància a grans BBDD, CD-ROMs..., però no ha estat fins la plena expansió d’Internet que algunes peces clau del model comencen ja no només a ser criticades sinó també a ser substituïdes per altres. Quan els canvis en un model ja no són només de façana és quan podem parlar de canvi de model o de canvi de paradigma.

El darrer llibre de Christine L. Borgman, “Scholarship in the digital age: information, infrastructure and the internet” (Cambridge, Mss: The MIT Press, 2007, 336 p., ISBN 978-0-262-02619-2) tracta d’això, de la construcció d’un nou model per a la comunicació científica i del paper de la informació en aquest model. Borgman se situa en els desenvolupaments tecnològics apareguts en aquest S. XXI i els emmarca en el context en el que te lloc la comunicació científica, comunicació que malgrat canviar d’eines manté les seves antigues finalitats. La intenció del llibre és mostrar-nos que fins ara teníem un sistema i una infrastructura de la informació però que pel futur cal construir una (nova) infrastructura per a la informació.

El llibre té 9 capítols. Deixant a banda el 1r (introductori), aquests tracten:

• Cap. 2, p. 14-31. Les iniciatives de construcció d’una infrastructura acadèmica d’informació.
• Cap. 3, p. 33-45. Els principis subjacents en la infrastructura científica actual.
• Cap. 4, p. 47-74. La comunicació científica com a sistema, les formes que adopta i les funcions que té (de legitimació, de disseminació i d’accés).
• Cap. 5, p. 75-114. Els canvis que les noves tecnologies introdueixen en el procés de comunicació científica: com queden les funcions tradicionals en el nou context, què vol dir ara ‘publicar’, l’impacte de l’OA...
• Cap. 6, p. 115-147. Dedicat a les dades, aquesta informació que, essent també informació, ha preocupat poc (fins ara) als professionals de la informació.
• Cap. 7, p. 149-177. Els diferents elements que cal tenir en compte per construir una infrastructura per a la informació per a la e-Ciència i concretament les pràctiques científiques (la cerca d’informació, la creació de coneixement, la cooperació…).
• Cap. 8, p. 179-226. Com s’assembla o diferencia el comportament dels científics segons pertanyin a una o a una altra de les disciplines científiques (ciències, ciències socials o humanitats). Vid. aquí els apartats sobre els desincentius per la cooperació en les diferents disciplines.

Capítol a part pel darrer capítol (p. 227-265), que és de reflexió final. Seguint la línia del llibre d’anar mostrant no només els constituents de la cadena de comunicació sinó el seu context, l’autora insisteix aquí en els aspectes menys visibles de la revolució en curs de la informació. Per al futur, C. Borgman ens ofereix 4 orientacions:

• Pensar (i actuar pensant) a llarg termini.
• Avançar equilibrant el que es global amb el que és local
• Separar el contingut de les eines i serveis que s’hi superposen
• Identificar els elements i els agents clau en el futur de la comunicació científica.

En resum, un llibre interessant perquè fuig de la visió simplista de reduir la comunicació científica a un simple `procés de publicar. Més enllà de les receptes (una mica d’OA combinat amb 1/3 de RI), Borgman exposa les múltiples cares de la realitat i ens obre les mires professionals. En aquesta visió àmplia, les biblioteques queden situades com un agent més (i no pas el fonamental) de la e-Ciència i el rol dels bibliotecaris en aquest nou context de la e-Recerca adquireix alguns matisos que ens podien haver passat desapercebuts.

Una altra ressenya del llibre la trobareu a l'entrada de 23 gener 08 de Science Library Pad: Thoughts on the use of technology and other issues for science libraries and science publishers.

Ciència oberta a Bcn

Seminari ahir i avui organitzat per Science Commons (liderat aquí per Ignasi Labastida) amb el títol: Policy and technology for e- science-: ESOF satellite event aprofitant la reunió de l’ESOF a Barcelona. Science Commons és una organització que defineix estratègies I eines per fer que la recerca científica sigui més ràpida, més eficient i potenciada per la Web. Intenta eliminar les barreres innecessàries que pugi tenir la recerca així com desenvolupar tecnologies que facin que les dades i els materials de recerca siguin més fàcils de trobar i usar. Algunes idees interessants:

• Una visió sobre l’OA avui (perspectiva internacional) / David Prosser de SPARC
• El cas especial de fer revistes OA en el camp de la física d’altes partícules: el SCOAP3 / Jens Vigen del CERN. Els físics que treballen en l’àmbit de les altes partícules creuen que els calen repositoris (ja els tenen), però també revistes on les aportacions hagin passat un procés de revisió per parells.
• La Max Planck Digital Library explicada per Christoph Bruch de la Max Planck Digital Library – OA Unit. El Max Planck I. Recolza l’OA amb tres mesures: tenir un dipòsit, finançar els costos d’editar en revistes OA sota model ‘paga l’autor’ com és el cas de BioMed o Springer, tenint un mandat que obliga a l’autoarxiu i fent tasques de promoció i recerca.
• El projecte OASIS explicat per Leslie Chan de la U. de Toronto. OASIS té per objectius fer un portal que reculli tota la informació disponible sobre l’OA i recolzar l’OA especialment a països en vies desenvolupament.
• Johannes Fournier de la DFG, la fundació alemanya per la recerca ha exposat que fa la fundacio (quina enveja!) i especialment el suport que dóna a l’OA. Mantenen Open-Access.Net una plataforma informativa sobre l’OA, recolzen revistes OA i dipòsits col·lectius (de tesis i dipòsits temàtics) i mantenen la xarxa DINI de dipòsits OA que permet fer cerques federades als dipòsits alemanys.
• Una keynote amb un títol prometedor (“Scientific data infrastructuree and the creatuivity machine”) i un contingut decebedor. Carlos Morais-Pires ha explicat la política de la Comissió Europea a favor de la e-ciència. A destacar la visió de la CE que intenta crear una infrastructura per la recerca amb 3 potes: una potent xarxa de comunicacions (GEANT), una graella d’ordinadors (EGEE) i una plataforma per als dipòsits científics (DRIVER).
• Explicació de Wilma Mossink de la SURF Foundation sobre les llicencies d’ús. Tasca de SURF adreçada a la gestió de drets. Vegeu la seva pàgina sobre copyrigth.
• Explicació de Michael Day de l’UKOLN sobre el Digital Curation Centre, centre que promou que les dades no només cal preservar-les, sinó tenir-ne cura (= fer una gestió proactiva de les dades d’interès científic i donar suport a la seva reproducibilitat i re-ús).
• Intervencions de Tom Dedeurwaerdere i de Juan Carlos de Martin que promouen l’existència d’espais públics per a la informació. Communia és el terme llatí equivalent dels ‘commons’ nord-americans. Defensen la creació d’espais de communia per a diferents àmbits de la ciència. Vegeu: Communia, que persegueix crear una xarxa d’organitzacions i crear un punt de referencia per debatre a nivell europeu polítiques estratègiques que afavoreixin la creació d’espais comuns per la informació.
• Un vell conegut aquí, l’Eloy Rodrigues de la U. do Minho ha tingut la generositat d’usar el seu temps no per parlar-nos de la important tasca que fa la seva universitat i ell mateix i ha explicat en canvi el projecte DRIVER i la recomanació de la EUA a favor de l’OA adoptada pel Consell de la EUA el passat 26 de marc a Barcelona.

I al marge del que he dit i d’aquesta funció de reporter, m’he quedat amb ganes d’explicar aquí les idees que m’he fet sobre l’estat de la cosa i que enumero aquí per si això em serveix d’estímul un altre dia per desenvolupar-les i que són:

1. L’OA ha guanyat la guerra en el terreny de les idees però no pas encara en el de la pràctica.
2. El canvi real en la comunicació científica l’han de fer els científics ajudats també pels bibliotecaris i no els bibliotecaris ajudats pels científics (anyell de Deu que porteu el pecat del món...)
3. Si primer ens vam ocupar dels llibres, després dels articles de les revistes i ara mateix de la literatura encara no publicada, cal que ens hi posem ‘ja’ a ocupar-nos dels enormes conjunts de dades que la recerca genera i usa.
4. La participació dels bibliotecaris en la e- ciència pot ser el repte dels propers 5 anys.

Les queixes de la caixera

Ai l’estiu que ja tenim aquí, sembla que la feina s’acaba, però no. Nits d’estiu, llargues nits que permeten però tenir converses que durant el curs potser no tindries. Com la de no fa gaire amb una empordanesa de 20 anys amb el seu 2n curs de biblioteconomia acabat d’acabar (i aprovat!). Ara treballa de caixera en un super per tenir diners amb els que poder passar el curs proper. La caixera es queixa però [ves a saber si no haurem de dir que és una queixera] de diverses coses de la universitat i de la facultat. Els seus arguments els he sentit o llegit de boca d’altres estudiants i els trobo poc sustentats per la realitat i per això els comento i replico aquí. De què es queixa aquesta estudiant de tardor a primavera i treballadora d’estiu? De tres coses:

• de que la universitat és cara,
• de que l’EEES suposa que la universitat sigui una empresa i
• de que les assignatures de 1r i 2n del nou pla estudis de la Facultat són ensopides i teòriques.

La Universitat és cara Un estudiant universitari paga entre 1/5 i ¼ del cost real de l’ensenyament universitari, però aquesta no és la part més important de la qüestió. Si que ho és que tenir un títol universitari dóna, respecte el mercat laboral, una posició molt millor que no tenir-lo. Parlem d’estadístiques i de mitjanes (i no de les excepcions), però (són dades del Informe CyD 2007) les persones amb titulació universitària pateixen menys l’atur y el seu nivell d’ingressos és substancialment més alt que qui no en té. Un 23,8% de la població espanyola d’entre 25 y 44 anys té una titulació universitària (y la seva procedència social és de les classes mitja i mitja alta. Dit altrament, els que procedeixen d’entorn familiars amb més recursos tenen més probabilitat d’accedir a la universitat, aquest és un servei altament subvencionat per l’estat (és a dir per la totalitat de la població) i els estudis universitaris proporciones ingressos més alts i més segurs. La universitat no és, des d’aquest punt de vista, cara. L’accés a la universitat però és socialment injust i els que hi accedeixen són uns afavorits. Socialment seria més democràtic i equitatiu un sistema universitari amb taxes acadèmiques més altes i que revertís els majors ingressos en un sistema de beques basat en la capacitat i l’esforç o que partís del cost real i cobrés a l’estudiant una matricula en funció de la renda del seu entorn familiar. Bologna suposa convertir la universitat en una empresa Els mateixos estudiants que critiquen la privatització de la universitat no acaben de concretar què volen dir amb això. La universiat pública no es pot privatitzar, des del punt de vista de la propietat, ni pot guanyar diners, com ho fa l’empresa. A què es refereixen doncs? Segurament a les veus que reclamen a la universitat (pública) més qualitat i més eficàcia. Però això és reclamable, perquè una universitat de qualitat baixa i poc eficaç no és un bon servei públic. Els nivells de qualitat i d’eficàcia de la universitat pública espanyola són clarament millorables. Les veus dels experts (vegeu, per exemple l'informe Bruegel) insisteixen el la feblesa de les universitats espanyoles en front les millors del món. L’informe CyD 2007 mostra sobradament que hi ha un desajust notable entre oferta i demanda i entre anys teòrics dels estudis i durada real dels mateixos. Els dos són indicadors d’ineficàcia, és a dir de costos que no reverteixen en resultats, de diners públics mal emprats. La ineficàcia de la universiat pública sí que pot fer que la universitat privada cada vegada guanyi en qualitat i oferta provoca en la pràctica una privatització de l’ensenyament universitari millor. El nou pla d’estudis de documentació És d’hora per avaluar-lo i el que fa és adaptar uns estudis de cicle curt a uns de cicle llarg. El gran avantatge de que els estudis de biblioteconomia s’adaptin a Bolònia és que tindrem una titulació de grau (l’alternativa és tenir només estudis de postgrau, alternativa defensada per alguns, però més ‘elitista’, al meu entendre). Si volem un grau hem de voler alguna cosa mes que uns estudis professionals com ho ha estat la dilomatura. Aquesta ha tingut i té molts avantatges. Un és la fàcil adaptació del diplomat al mercat laboral. El bibliotecari mig és un professional que s’adapta molt bé a les feines (aquest és la clau del poc atur en la professió)... a curt termini. El professional actual, el format en la diplomatura (jo mateix) tendeix a tenir poca flexibilitat i adaptació davant els canvis professionals, i això el converteix en poc adaptable a les feines a mig o llarg termini. p.d. Laura, que l’estiu et sigui poc feixuc i a veure quantes coses aprens del supermercat que, com una biblioteca, és o hauria de ser una col·lecció de coses útils ordenades perquè la gent les trobi.

L'EEES i les biblioteques

El 1999 els ministres europeus reunits a la ciutat italiana de Bolonya van signar una ‘carta d’intencions’ que ha estat coneguda coma a Declaració de Bolonya. La Declaració de Bolonya ha estat l’acta de naixement de l’anomenat EEES (Espai Europeu de l’Educació Superior) o ‘convergència europea’ i inicialment pretenia no gaire res més que “l'adopció d'un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable” que permetés homologar els títols universitaris i fer que els professionals poguessin circular lliurement per Europa. A aquest objectiu inicial, se li ha sumat el d’aprofitar l’oportunitat per millorar la qualitat de les universitats europees, cosa que vol dir reformar-les per fer-les més competitives en el mercat global de l’educació superior. El procés està previst que conclogui el 2010 i les universitats espanyoles s’hi ha sumat amb retard i poc entusiasme. És cert que les successives i desafortunades reformes de la legislació universitària no hi ha ajudat. El PP va canviar la llei d’universitats amb la intenció de reformar, sobretot, el procés d’elecció dels rectors. La nova Llei va ser molt contestada en medis universitaris. El PSOE la va canviar de nou sense introduir els canvis que la universitat espanyola necessitava, i quan calia reglamentar el procés de convergència europea es van tenir més en compte el manteniment dels equilibris que les necessitats dels futurs titulats. El resultat és que el curs 2008-2009 comptarà amb els primers 162 títols ‘reformats’, es a dir, fets a partir dels criteris europeus d’homologació. Ho explicava El País de la revetlla de St. Joan. De 48 universitats públiques, només 16 ofereixen títols reformats, mentre que el 57% de les titulacions impartides per universitats privades estaran reformades. Entre les universitats que ofereixen més títols ‘nous’ hi ha la U. Carlos III amb 20 carreres i la UPF amb 6. La majoria de les universitats (especialment, les més grans) argumenten que han tingut poc temps per preparar la reforma de les titulacions. Conseqüències del procés d’adaptació a Bolonya per a les biblioteques? Almenys 3 (des del meu punt de vista):

1. Les biblioteques universitàries. Importantíssim. Un dels principals (sino el que més) impediments pel desenvolupament de les bibs. universitàries de països com Espanya, França o Itàlia ha estat que el mètode docent per excel·lència ha estat la lliçó magistral i l’estudi dels apunts. Les noves titulacions es basen no en l’ensenyament impartit, sinó en l’aprenentatge realitzat i això implica que l’estudiant serà dirigit a realitzar el procés d’aprenentatge sota la tutela del professor però pels seus propis mitjans i, a efectes nostres, remenant informació. Si en un context ‘tradicional’ les biblioteques podien (i així sovint ho han fet) sobreviure oferint només els manuals recomanats, ara podran / hauran de proporcionar els recursos i els serveis que permetin una exploració àmplia de la informació existent i el seu ús de la manera més convenient possible (sovint treballant en grup). Si fins ara les biblioteques universitàries han avançat amb vents contraris o poc favorables, en el marc de l’EEES haurien de tenir el vent a favor.
2. Els estudis professionals de bibliotecari. Totes les titulacions hauran de seguir el procés de reforma. La de bibliotecari també. El canvi més aparent (però no pas potser el més profund) és que desapareix la distinció entre diplomatures i llicenciatures. En el nostre cas, una titulació específica de bibliotecari o de documentalista o com s’acabi anomenant, ho serà de grau (un equivalent dels 4 cursos ‘antics’) que es complementarà amb formacions més específiques de postgrau i de doctorat. La UC3 ofereix ja el Grado en Información y Documentación i la UB el té a punt per iniciar-lo el curs 2009-10. Aquest, el de la UB, suposarà una modernització profunda dels estudis professionals i la seva orientació, totalment adequada, haurà de crear un professional renovat. Aquest tindrà una formació més generalista en un tronc professional ampli (biblioteconomia, arxivística, documentació i gestió de la informació) que el farà a mig llarg termini un professional amb més recorregut i amb més capacitat d’ocupar espais laborals.
3. L’alfabetització informacional dels universitaris. La reforma de les titulacions preveu que alguns disciplines o matèries siguin considerades troncals d’universitat, és a dir, que seran comuns per totes les titulacions d’una universitat donada. La UC3, per exemple, en contempla 4: expressió oral i escrita, tècniques de cerca d’informació, angles i humanitats. La UB i la UPF, que jo conegui, estan incloent una matèria de ‘documentació’ o de ‘cerca d’informació’ entre les seves troncals. És a dir, que el que en el nostre argot en diem ALFIN o alfabetització informacional serà matèria obligatòria per tots els estudiants d’aquestes universitats. Conseqüències: estudiants més preparats des del punt de vista de cerca de la informació i activitats formatives específiques que caldrà que algú imparteixi. Qui? A universitats amb departaments de biblioteconomia i documentació, probablement professors d’aquests departaments (en col·laboració amb les biblioteques, esperem-ho!). I a les universitats que no en tinguin? En bona part per les biblioteques mateixes si saben (sabem) aprofitar l’oportunitat.

En homenatge a Montserrat Galera

L’Institut Cartogràfic de Catalunya acaba de publicar l’obra un recull d’articles de Montserrat Galera sobre cartografia i cartoteques. Els articles triats s’han agrupat sota 4 epígrafs: història de la cartografia: els cartògrafs (3 articles), història de la cartografia: l’evolució dels mapes al llarg del temps (6 articles), les cartoteques (3 articles), els cursos de doctorat sobre història de la cartografia, 1990-2000 (1 article). Precedeix als articles pròlegs interessants i intel·ligents de Joaquim Nadal, president de l’ICC en tant que conseller del DPTOP, Jaume Miranda, director de l’ICC, una introducció indispensable per resseguir la trajectòria professional de la M. Galera feta per la Carme Montaner, Cap de la cartoteca de l’ICC. La monografia acaba amb una bibliografia de la M. Galera (1972-2006) preparada per l’Annamaria Casassas, col·laboradora tant de temps de la M. Galera a la cartoteca de l’ICC. Dos comentaris.

• Els professional aprenem dels professors que tenim mentre estudiem i (també? sobretot?) d’altres professionals. Els de la meva generació (sóc del 1957) no vam tenir gaire on aprendre. Les biblioteques no estaven bé, i la generació que ens havia d’haver ensenyat moltes vegades tenien més anys que nosaltres però no pas més experiència ni coneixements. Hi va haver algunes excepcions. Van ser poques i val la pena destacar-les. Per mi van ser-ho la Pilar Llopart, la Carme Mayol, la Montserrat Roca i la Rosa Ricart. Ho va ser també la Montserrat Galera que amb molts anys de treball darrera seu he deixat una feina feta molt important a la cartoteca de l’Institut Cartogràfic.
• Les institucions tenen responsabilitats socials. Tant si el seu objectiu social és l’excursionisme com si ho és fer mapes. No sempre s’exerceix aquesta responsabilitat, però sí que ho ha fet l’ICC des de la seva fundació. El Cartogràfic, a banda de fer mapes, ha tingut entre els seus objectius la divulgació de la cartografia i la creació i engrandiment de la seva cartoteca. De la tasca divulgativa voldria destacar-ne els suport a les cartoteques o seccions cartogràfiques de les biblioteques universitàries. És una mostra de la seva responsabilitat social que recordin i homenatgin la que va ser la directora de la seva Cartoteca.

I parlant de l’ICC, es recomana la visita de les seves col·leccions digitals de mapes: Mapes de Catalunya(s. XVII-XX), Mapes d'Espanya(s. XV-XX), Mapes d'Europa (s. XVI-XX), Mapes d'Àfrica (s. XVI-XX), Mapes d'Amèrica (s. XVII-XX), Mapes d'Àsia, Oceania i illes del Pacífic(s. XVI-XX), Mapes de tot el món i grans regions (s. XVI-XX), Vistes d'indrets de Catalunya i de tot el món (s. XVI-XX), Fotoplànols de ciutats catalanes (1945-1949), Minutes municipals (1914-1936), Fons Gaspar de fotografies obliqües de ciutats catalanes (1929). p.d. Generacions. La meva no va tenir gaire de qui aprendre, però sí en canvi moltes oportunitats. En general, vam arribar joves a llocs de responsabilitat, llocs que es van crear al marge nostre (a mesura que les biblioteques es consolidaven) i llocs que hem creat noslatres (a mesura que hem sabut impulsar nous projectes). La generació que ara en té 30 tindrà potser menys oportunitats que els cinquentons, però hauria de tenir més d'on aprendre. Aprofitaran això com naltros vam saber aprofitar allò?