Ajuntaments i diputacions nous, confusions de competència velles

En poca estona i des de casa, amb el carnet de la meva biblioteca i de manera satisfactòria, perfecte, gràcies a eBiblio Catalunya tinc 21 dies (de fet, avui ja només 9) per llegir La buena reputación de Ignacio Martínez de Pisón. Trobareu una crònica del servei a l’article de Bernat Puigtobella al Núvol.

Poca estona després de fer el préstec, rebo un amable missatge de “l'equip de eBiblio Catalunya”, i jo em pregunto, qui me’l proporciona aquest servei. A la p. Web hi apareix el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Barcelona, i les Biblioteques de Barcelona. Segur que hi ha una bona explicació, però no és normal.

El servei és una iniciativa del Ministerio amb les comunitats autònomes. És del  tot raonable que el Departament de Cultura de la Generalitat vulgui implicar en el servei a les administracions locals (municipis, comarques o províncies) ja que les biblioteques són competència local, però, llavors, perquè no hi apareix la Diputació de Lleida o la xarxa de Biblioteques de l’Hospitalet? Suposo que no hi ha altra explicació que les despeses del servei per a Catalunya han estat sufragades per a Diputació de Barcelona, per una banda i per a les biblioteques d’aquesta província, i per la Generalitat de Catalunya, per una altra i per a les biblioteques de la resta de províncies.

Per motius històrico-polítics dels que seria llarg parlar, els serveis bibliotecaris municipals a Catalunya estan recolzats a vegades per una diputació provincial (la de Barcelona) i a vegades per la Generalitat. No cal dir que això no passa en altres serveis que acaben prestant-se de forma distribuïda territorialment amb base municipal. Un servei pot ser prestat per diferents administracions sempre i quan aquestes determinin quines competències assumeix cada una. En el sistema de lectura pública de Catalunya la Diputació de Barcelona ha volgut fer massa sovint de Generalitat i aquesta s’ha limitat a fer (massa sovint també) de central provincial de suport. A Catalunya hi ha sis centrals regionals de suport a les biblioteques, una de les quals és el servei de biblioteques de la Generalitat (!)

En el passat hi hem passat de puntetetes perquè els colors polítics de les diferents administracions semblava que en justificaven les ineficiències. Però els anys passen i les contradiccions no es resolen. Les ineficiències derivades de la confusió competencial son una trava a l’organització dels serveis públics municipals.

Ahir es van constituir els nous ajuntaments de Catalunya, dels que se’n derivaran les noves diputacions; ajuntaments que sembla que neixen amb ganes de fer net a mols vicis del passat. Que així sigui: que la corrupció surti dels consistoris i que hi entri la democràcia participativa. I de passada, si pot ser, a veure si desfem aquest embolic de quins serveis es presten provincialment i quins a nivell català a les biblioteques públiques (municipals).

p.d. Els préstecs interbibliotecaris, jo els demano a biblioteques de fora de la província de Barcelona, em costen zero €; si me’ls proporciones de biblioteques de la pròpia província el cost és 1,40€. No és greu, però no és gens exemplar.

Catàlegs col·lectius de les biblioteques de Catalunya

La Llei del sistema bibliotecari de Catalunya menciona dues vegades el catàlegs col·lectius. Una a l’art. 6 on diu que “La Generalitat [sense especificar quin organisme o departament] ha de reunir en un únic catàleg col·lectiu la referència bibliogràfica dels diferents fons de les biblioteques que integren el Sistema Bibliotecari de Catalunya”. Una altra a l’art 30, on diu que el “El Departament de Cultura, per garantir la catalogació unificada i compartida de tots els fons de les biblioteques integrades en el Sistema de Lectura Pública i el coneixement mutu de llurs fons, coordina i gestiona el Catàleg Col·lectiu de la Lectura Pública”.

De l’any de la Llei (1993) cap aquí s’ha avançat en aquestes direccions però cap dels dos catàlegs mencionats són encara una realitat.

Com que les lleis expressen allò que es creu bo tenir, sembla apropiat pensar a què responen el catàlegs col·lectius i quines bondats aporten. Crec que en podem citar quatre: 

• respondre als interessos homogenis d’un grup d’usuaris, 
• estalviar feina, 
• ser un instrument a partir del qual construir serveis i 
• donar visibilitat a un sistema.

Respondre als interessos homogenis d’un grup d’usuaris

Els primers catàlegs col·lectius (cc) eren bàsicament eines de localització. Els llibres eren rars i els catàlegs col·lectius ajuntaven en un sol instrument les referències de documents dispersos a diferents biblioteques. Les limitacions tècniques han fet que molt catàlegs col·lectius ho fossin no de tos els documents possibles sinó dels que responien a interessos homogenis d’un grup determinat d’usuaris. Els catàlegs d’incunables en serien un exemple clar.

Estalviar feina

La catalogació ha estat una de les activitats bibliotecàries més cara, però els llibres que es cataloguen, en la immensa majoria dels casos ho han estat per algú altre. Els catàlegs col·lectius han estat comunitats de documents homogenis (seria normal trobar catalogat un llibre australià al cc de biblioteques d’Austràlia) que s’han posat mínimament d’acord en les normes de catalogació. L’homogeneïtat del fons i les mateixes normes són fonamentals per estalviar feina ja que es tracta de trobar el llibre que es busca amb molta probabilitat i de poder-lo utilitzar fent canvis mínims (òptimament cap) a la catalogació trobada.

Ser un instrument a partir del qual construir serveis

Un cop localitzats els documents, la gent podia viatjar a la biblioteca on es trobava el llibre que els interessava. A partir d’aquí les biblioteques podien –com han fet en molts casos- bastir serveis de préstec entre elles per tal de facilitar l’accés als documents i estalviar desplaçaments als usuaris. Els catàlegs col•lectius poden ser l’instrument base d’altres servies: d’adquisicions compartides o de preservació cooperativa, per exemple

Donar visibilitat a un sistema

Les realitats no només han de ser, sinó que han de ser visibles. O potser les volem fer visibles per fer-les reals. En el cas dels catàlegs col·lectius, aquests han estat, per exemple per a les biblioteques universitàries de Catalunya, els instruments amb els que els anys 80 i 90 van voler mostrar que el conjunt fins llavors dispers de biblioteques de facultat era un tot i actuava com un sistema.

Crec que, en aquest cas, les 4 virtuts mencionades van en ordre. Mirem-ho al revés: no té sentit visibilitzar un sistema que no té serveis col·lectius, no es poden crear serveis cooperatius sense tenir una consens normatiu previ, no val la pena unificar normes si no existeixen necessitats a satisfer. Mirant-s’ho del dret també hi ha un ordre: primer localitzar necessitats clares, després consensuar pautes, construir serveis a continuació i finalment visibilitzar resultats.

En el passat, les limitacions tecnològiques aconsellaven fer catàlegs col·lectius ‘petits’ i molt especialitzats (d’un tipus de document com per exemple les revistes o d’una matèria concreta). La tecnologia avui permet anar més de pressa. De fet WorldCat és de facto un cc mundial. La tecnologia, però no garanteix fer eines útils si els humans que  les hem d’usar no ens posem abans d’acord en com usar-les; en el cas dels catàlegs, en com cataloguem i en com organitzem els serveis que s’hi recolzen. Aquestes acords requereixen consens i acords a més de tecnologia. Això i un full de ruta adient.

El seny i algunes decisions clau dels darrers 20 anys ha fet que les  biblioteques que queden incloses dins el sistema bibliotecari de Catalunya comparteixin moltes coses. Tantes que l’acord no només és possible sinó que hauria de ser fàcil. Proclamar, però, l’exigència de la Llei no és el camí de fer-ho. Començar a parlar dels beneficis de tenir-ne, sí.

I posats a fer-ho, comencem pel més fàcil, el que només depèn d’un Departament de la Generalitat –el de Cultura- i fem el catàleg col·lectiu de les biblioteques municipals de Catalunya. Per fer-ho només s’han d’unificar dues bases de dades, les normes de catalogació són similars, el cc resultant respondria a una necessitat clara dels usuaris de biblioteques i permetria bastir a partir d’aquí serveis d’abast nacional.

p.d, A la fotografia, un arbre de nada fet amb volum del National Union Catalogue, un catàleg col·lectiu imprès, els 754 volums del qual són consultables a la BC, que recull les obres impreses abans de 1956 de les principals biblioteques dels EUA i el Canadà.

Més sobre biblioteques municipals, provincials i de l’estat

Sembla que passa a algun país nòrdic, que les lleis, abans de ser aprovades han de passar pel sedàs d’un grup de ciutadans de peu que les llegeixen i les han d’entendre (i que si no les entenen no passen a aprovació). Sigui cert o no, em semblaria de molta salut democràtica que fos així. Essent menys radicals, sembla esperable que almenys els professionals entenguem les lleis de la nostra professió.

He de reconèixer que no ha estat mai així (en el meu cas) quan he llegit els apartats el apartats del títol 3r de la llei de biblioteques de 1993 sobre el sistema de lectura pública de Catalunya. Un hom que vol culturitzar-se ha demanat manta vegades a col·legues del sector que li expliquessin si, per exemple, la biblioteca central de Barcelona (art 33.3) és central urbana o comarcal, o quina diferència hi ha entre el servei nacional de gestionar el catàleg col·lectiu de la lectura pública i el servei regional d’elaboració del catàleg col·lectiu de la lectura pública. Ho he demanat però els col·legues en qüestió sempre troben un bon motiu per no fer-ho.

Atrevit com soc, he gosat manifestar en públic que hi ha conflictes de competències entre les diferents entitats que gestionen els serveis de suport nacionals i regionals de les biblioteques que (això sí) tothom conclou que són municipals, i m’he endut alguns renys considerables. Malgrat tot, em consta que, almenys en privat, els conflictes i confusions competencials existeixen.

Ho dic perquè la noticia que “la Generalitat delega parcialment a la Diputació de Barcelona la prestació del servei regional de suport a les biblioteques públiquesl” eleva el meu estat de confusió. Si fos un ciutadà de peu dels que han d’entendre les lleis abans de la seva publicació em preguntaria

• Si el servei delegat és regional, perquè el té la Generalitat –una entitat nacional- i no una regió?
• Si la delegació ho és d’un servei regional, perquè a la província i no a les vegueries o ales comarques, que són els ens territorials de coordinació administrativa dels municipis que la Generalitat ha creat?

Veig que la delegació mencionada, d’uns gens despreciables 3.900.000 €, es fa perquè “la Diputació de Barcelona facilitarà la consulta dels registres bibliogràfics i d’exemplars del catàleg de la xarxa de biblioteques municipals de la província de Barcelona mitjançant la incorporació d’aquestes dades al Catàleg nacional de Catalunya que impulsa el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.” Em sembla un bon acord (per la Diputació de Barcelona), però, si les biblioteques són municipals, aquesta facilitació de la consulta no l’haurien de cobrar els municipis?

Arribats aquí i sense que hi tingui una relació absoluta no em resisteixo a explicar-vos que voltant per feina per aquests móns de Deu em vaig trobar amb una horeta lliure tot i estant prop d’una biblioteca pública. No era municipal, que era ‘publica del estado’, gestionada per la Gene..litat de Catalun.. (vegeu fotografia). Hi entro, m’hi passejo, m’he estic una estoneta i se’m fa tard. Com que el còmic que m’estava llegint (Pesadilla antes de navidad de Tim Burton) m’interessava, passo a voler-me’l endur en préstec amb el meu carnet de la biblioteca de Vic ja que “El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i els ens locals han aprovat que, a partir de l'1 de desembre de 2009, serà suficient disposar d'un sol carnet de biblioteca per accedir a qualsevol centre del país.”

L’amable persona que em va atendre em va mirar amb cara desconcertada quan vaig insistir que aquell carnet servia. Vam posar-lo al lector de codis de barres en totes les posicions possibles, van buscar-me a la base de dades pels meus cognoms (amb partícules i sense) per acabar-me oferint –amablement- que em fes un carnet d’aquella biblioteca.

p.d. Ningú no té Pesadilla antes de navidad de Tim Burton per deixar-me?

De qui són les biblioteques de Catalunya?

Els inicis de a campanya electoral ens porten una noticia al meu entendre sorprenent: el Departament de Cultura de la Generalitat delega la prestació de serveis i competències a la Diputació de Girona i sembla (però no ho trobo a la web) que una cosa similar s’ha fet amb la diputació de Lleida o la de Tarragona.

La Generalitat retronant competències als municipis i no a través de les comarques o de les vegueries sinó de les províncies! Insòlit! I ho fa una conselleria en mans d’ERC, un partit els militants del qual abominaven de les diputacions..

Als Estats Units de Nord-Amèrica, a França i a Finlàndia, sense anar més lluny, les biblioteques públiques són dels municipis, cosa que causa gran estranyesa a casa nostra que sempre hem parlat de les biblioteques de la Diputació o les de la Generalitat.

Les biblioteques públiques o populars (als països citats i al nostre) són (per lògica i per llei) un servei cultural de base que ha de ser prestat a nivell de municipi. Els municipis, dins el seu àmbit d’autonomia administrativa, presten aquest servei amb diferents graus de qualitat i, se suposa, complint la normativa que al respecte dicta l’autoritat competent (els ministeris de cultura o equivalents)..

A alguns països no hi ha coordinació supramunicipal de biblioteques (França), en d’altres s’han creat associacions para-estatals que donen suport a les biblioteques (Holanda) o les biblioteques han creat consorcis o xarxes per tal d’obtenir productes a millors preus i serveis que altrament no tindrien (els EUA)... A Catalunya, tenim entitat administratives que s’encarreguen d’aquest suport (la Diputació de Barcelona per a les biblioteques de la província de ídem i fins ara el Dep. de Cultura per la resta de províncies). Perquè?

Hi ha dos grans motius que ho justifiquen, un d’històric i un de polític.

La història ens explica que ara fa 100 anys a Catalunya hi ha haver uns polítics de mentalitat preclara i de patriotisme no tant interessat com l’actual que van bastir un sistema bibliotecari basat en una (única) xarxa de biblioteques populars, una gran biblioteca de recerca (la Biblioteca de Catalunya) i un centre de capacitació i innovació (l’escola de Bibliotecàries). El franquisme va esquarterar l’obra unitària de la Generalitat republicana entre províncies (va repartir entre les diputacions les biblioteques populars) però la Diputació de Barcelona conservà equipaments que havien estat nacionals (la Biblioteca de Catalunya o les ruïnes d’Empúries o l’Escola de Bibliotecàries) i conservà viva també el record d’aquella tradició de la Generalitat republicana. D’aquest record i d’aquella tradició en va sortir els anys 80 un servei de biblioteques reviscolat (de mans,successivament de Teresa Rovira, Núria Ventura, Assumpta Bailac i ara Jordi Permanyer) que van saber bastir un model de biblioteques ide xarxa que avui és exemplar a nivell sud-europeu.

Les raons polítiques. S’expliqui o no, la política catalana ha estat protagonitzada per un enfrontament soterrat entre CIU i PSC a través de les institucions. La Generalitat volia fer el que feien les diputacions (i els diners amb que ho feien) i des de la diputació s’edificava un declarat o soterrat contrapoder (demogràficament Barcelona província té uns 4,5 M d’habitants i la resta fins a 7 es reparteixen entre les restants. Es cregui o no, la tensió sobre si la Diputació de Barcelona podia donar suport als municipis en temes de biblioteca va ser un tema central en bona part dels primers governs de Pujol. Tant que va ser recorregut pels tribunals (guanyat finalment per la Diputació) i com perquè l’innocent servei de bibliobusos fos també recorregut per la Generalitat.

La Llei de Biblioteques de 1981 preveia que les biblioteques públiques ho fossin de la Generalitat (vegeu art. 8.1i la transitòria 3a). Probablement això fos una ingenuïtat pròpia del moment, però va comportar que les diputacions de Lleida, Girona i Tarragona (governades per CIU, com la Generalitat) transferissin els seus serveis bibliotecaris al Dep. de Cultura, i la de Barcelona (governada pel PSC), no. He dit ingenu. No voldria ofendre a ningú, però probablement sí. Catalunya ja no era la de la 2a república, amb menys de 3M d’habitants, un nivell de riquesa molt inferior a l’actual i en el que la gent es desplaça a peu o a cavall.

La Llei de biblioteques de 1993 però no rectificava les possibles inexperiències pròpies d’un autogovern acabat de recuperar, era, al meu entendre, una llei de mires estretes que més que mirar endavant mirava enrera i que buscava acotar el marge d’acció de la Biblioteca de Catalunya i ‘municipalitzar’ les biblioteques populars. La Llei va ser controvertida i el Director General que la va impulsar va haver de debatre-la fortament amb la professió representada pell Col·legi de Bibliotecaris (tant és així que la Llei va acabar amb canvis notables respecte la versió inicial).

Història i política al marge, les biblioteques públiques (denominades municipals per alguns moderns i populars per algun nostàlgic), ¿haurien de ser de la Generalitat, com semblava dir fins ara l’ortodòxia dominant, o de les diputacions, com ha resolt un conseller d’ERC?

Jo penso que els nens han de marxar de casa quan es fan grans, i amb això vull dir que pot estar bé una certa tutela inicial a un servei bibliotecari municipal, però que aquest, indefectiblement, ha de tendir a marxar de casa, a fer-se independent. Això val clarament per municipis com Barcelona, L’Hospitalet i Sabadell (entre altres) als que ja no els cal cap tutela. Penso també que si t’ha de tutelar algú, en principi, millor els pares que els avis. Això val per les biblioteques que millor coordinades de prop per la seva diputació respectiva, que de lluny per una Generalitat que el que hauria de fer és promoure la lectura, reglamentar els serveis mínims de les biblioteques del sistema i inspeccionar-les.

I respecte la notícia esmentada de delegació de competències de la Generalitat en la Diputació? Jo la crec positiva i de futur però no puc deixar de fer-me algunes preguntes:

· Que es faci a final de mandat legislatiu, significa la culminació d’una política o un reforçament d’administracions afins al governant que delega?

· La delegació de recursos (a les diputacions), vindrà acompanyada de la reducció de recursos humans (al departament de Cultura)?

· Algú promourà la revisió de la Llei de 1993 per determinar que alguns dels serveis nacionals han passat a ser provincials?

.

(Dedicat a la Carme amb l’esperança que aquest escrit no el valorés amb una nota baixa).