Sobre els resultats de la recerca a Catalunya (i les biblioteques que els sustenten)

Per interessant i il·lustrativa recomano llegir (o fullejar) l’informe “Anàlisi comparativa internacional dels agents de recerca de Catalunya: una visió de sistema” de la qual n’és autora l’Oficina de Coordinació en Recerca i Innovació adscrita al ja extint DIUE.

Els resultats de l’informe esmentat han estat recollit àmpliament pels mitjans sota notícies com ara aquesta: “Catalunya lidera la producció científica espanyola de qualitat” publicada en aquest cas per global talent, diari digital de ciència i innovació

L’informe es basa en els resultats de l’estudi: “Indicadors bibliomètrics de l’activitat científica de Catalunya (Scopus, 2003‐2008): Síntesi” fet sota la direcció de Félix de Moya Anegón (CSIC) i Begoña Gros (UOC) i aquests mostren dos elements positius:

• un increment quantitatiu d’articles de recerca fets a Catalunya (Catalunya ha passat de les 8.269 publicacions el 2003 a les 14.781 el 2008, un increment del 78%),
• un increment qualitatiu d’aquesta producció ja durant els sis anys avaluats s’ha registrat un impacte científic internacional d’1,4 punts, cosa que “indica que la producció elaborada a Catalunya se cita un 40% més que la mitjana mundial”.

Tornant a l’anàlisi compartiva, el que aquesta fa (gràcies al magnífic instrument desenvolupat per Scimago i a la feina ben feta que fa temps fa Félix de Moya) és comparar el sistema de recerca de Catalunya amb el d’altres països. És més fàcil de dir que de fer i –insisteixo- seria impossible de fer de no comptar amb les eines desenvolupades per Scimago.

La “Anàlisi” descomposa els resultats del sistema de recerca de Catalunya en 3 subcomponents: les universitats, els centres de recerca i el sistema sanitari. Fet això, compara la situació dels centres catalans de cada subcomponent amb els equivalents al món, a Espanya, a França i Alemanya, al Regne Unit i Irlanda, i a Holanda, Bèlgica i els països nòrdics.

Com que l’estudi és molt clar, visual i breu, als interessats els en estalvio el resum i el remeto a que s’ho mirin. Val la pena veure com una metodologia determinada ens permet arribar a conclusions que haurien de determinar les polítiques a seguir. (perdoneu el moderat entusiasme, però és tant freqüent de veure polítiques basades, en el millor dels casos, en intuicions!

Els resultats mencionats o el mètode que els evidencia, serveixen per evidenciar a posteriori l’encert de les mesures preses ara fa quasi 10 anys (i mantingudes des de llavors) pel Comissionat d’Universitats i Recerca. (El Comissionat que les va prendre, Andreu Mas-Colell ha tornat fa poc a la política universitària en ser nomenat per Artur Mas conseller d’Economia i coneixement). Quines són aquestes mesures?

Lluís Rovira, adjunt a la Direcció General de Recerca, a l’article de global talent ja esmentat les redueix a dues:

• Una seria “la captació de talent amb el programa ICREA, un projecte establert per l’exconseller Andreu Mas-Colell el 2001, que ha esdevingut un revulsiu important per generar les sinèrgies necessàries per assolir un nivell de ciència satisfactori”.
• Ia segona seria la creació de centres de recerca com a política de Govern.

Pero aquesta darrera no la vaig entendre bé fins sentint-la explicar a Félix de Moya a la conferència que va donar el passat 14.10.10 a la seu de Talència. El tema no és tant crear centres de recerca separats de les universitats (per bé que això en si mateix té resultats positius de cara a la millora dels resultats d’aquests centres), sinó, sobretot, a l’aplicació de criteris de competitivitat i excel·lència en la gestió d’aquests centres i a la recerca que s’hi fa [i, per tant, a la no aplicació del mateixos criteris a la vida quotidiana de les universitats, entenc jo].

Un contrapunt a tot l’anterior. Com a bons bibliotecaris que som, estaríem disposats a apostar que darrer un sistema de recerca de qualitat no pot si no haver-hi un sistema d’informació de qualitat. És així?

No gosaria afirmar-ho. Aquests dies m’he estat mirant els informes anuals de l’Institut de Recreca de la Vall d’Hebrón i del Barcelona Supercomputing Center. Als dos hi veig múltiples equips de suport a la recerca (de prevenció de riscos laborals,de fundraising, de comunicació i imatge, de gestió de projectes, d’administració, de recursos humans, d’informàtica, d’estadística, de metodologia científica, de transferència...) i cap, (si, dic cap) de biblioteca, o de documentació, o de com n’hi volguem dir a la cosa.

Des del Col·legi, les facultats de BiD i des de la professió en general tenim un bon tema en el que pensar (i actuar!) ara que ens comença un bon any per al qual desitjo molt sincerament el millor per als homes i dones de bona voluntat (que són molts i moltes però no tots ni totes) i de manera especial als que segueixen aquest blog.

p.d. La fotografia és del blog de la Excelsior Springs Branch, una filial de la Mid-Continent public library, d'una localitat que trobareu al mapa si cliqueu aquí.

Digitalització i democràcia

Fa dies que, amb ganes de fer-ne una entrada a aquest blog, porto amunt i avall una de les darreres publicacions d’Arcàdia Editorial(*). Es tracta de “Digitalitzar és democratitzar? El cas dels llibres” de Robert Darnton. Me’l vaig llegir en un sant-i-amen tant degut a la seva brevetat (92 p.) com al seu interès i el recomano (més pel segon motiu que pel primer) a tothom que pugui estar interessat en el món del llibre i especialment a bibliotecaris.

L’obra són dos articles publicats e 2008 i el 2009 a The New York Review of Books i una conferència pronunciada a la Fira de Frankfurt de l’any passat i és d’indispensable lectura (perdoneu la pedanteria) per qui vulgui seguir els passos de Google Llibres i per qui s’interessi sobre el futur de les biblitoeques (o per si les biblioteques tenen futur).

Google books o Google llibres va començar amb un acord entre l’empresa informàtica i importants biblioteques de recerca (entre les quals hi ha la Biblioteca de Catalunya) segons el que es digitalitzarien obres alliberades de drets de propietat intel·lectual. El projecte va suscitar reaccions diverses. Microsoft, per exemple, va voler emular-lo en un projecte propi que ja ha abandonat. El 2007 Jean-Noel Jeanneney, llavors president de la biblioteca nacional de França, va publicar un llibre (**) que advertia dels perills del projecte per a les cultures europees i que animava a emprendre accions urgents de digitalització, cosa que va ser decisiva pel naixement de Europeana. Aquest és un dels projectes amb els que Google està transformant el món i de ben segur el món de les biblioteques (i potser fins i tot el de les editorials). Les notícies que hem tingut de Google llibres han estat sovint acompanyades de la polèmica ja que els mitjans n’han destacat els litigis legals que ha provocat tant als EUA com a Europa.

Les grans biblioteques de recerca dels EUA i del món (moltes universitàries i algunes públiques) mantenien una gran diferència amb la resta degut a les seves col·leccions úniques. La digitalització ha fet que la distinció entre dues biblioteques degut a les seves col·leccions sigui molt menor del que havia estat en el passat. Això ha estat això, per una banda, per la digitalització massiva de col·leccions, i, per una altra, per la compra consorciada d’informació digital. Fins fa 10 anys, la distància en col·leccions entre una biblioteca nord americana i la seva equivalent catalana podia ser de 10 a 1, i a vull en canvi pot ser de 2 a 1. Indubtablement en això la digitalització ha tingut un efecte democratitzador

No comentaré més l’obra perquè la meva intenció és animar a que els que llegiu això passeu immediatament a llegir el llibre de Darnton. Au, animeu-vos.

(*) Arcàdia és un segell editorial barceloní que publica textos “que contribueixin a la difusió de la història de les idees i les seves manifestacions contemporànies” i que al seu catàleg inclou obres de Z. Bauman, C. Ginzburg, G Steiner...

(**) L’obra té traducció castellana: “Google desafía a Europa: el mito del conocimiento universal” (València: Universitat de València. 2007). Al meu entendre és un llibre dolent que no cal llegir a no ser que hom tingui interès epistemològic en descobrir com males argumentacions poden tenir bons efectes, ja que en el naixement d’Europeana és innegable la influència de les crítiques a Google Llibres de Jeanneney.

Estratègia: saber cap on anar, saber què fer

Algunes paraules lleugerament ampuloses amaguen conceptes senzills. És el cas de la paraula ‘estratègia’. Tenir una estratègia és saber què vols ser quan d’aquí un temps i definir un camí per arribar-hi. Però, és clar, no es tracta només de desitjar un escenari de futur determinat, sinó de ‘endevinar-lo’. Per fer-ho, cal saber llegir la realitat tal com –diuen- feia en Guardiola quan era jugador que sabia llegir els partits (i d’aquí deduir-ne accions).

A Recercat s’hi troba l’article de David Lewis "A strategy for academic libraries in the first quarter of the 21st century” que en la traducció catalana de Marga Losantos té el títol de “Una estratègia per a les biblioteques acadèmiques del primer quart del segle XXI” . L’article original es va publicar a College and Research Libraries el setembre de 2007 al vol. 68, núm. 5.

L’article parteix de que, amb la digitalització de la informació i Internet, l’entorn de la informació està vivint un canvi mot profund que afectarà de forma radical a les biblioteques. Davant d’aquest canvi, podem especular sobre la seva magnitud i direcció i deixar que ens caigui a sobre o començar a prendre direccions que ens permetin fer front als canvis de manera reactiva, és a dir, de manera que d’aquí uns anys estem millor posicionats del que no estariem de no fer res.

Quines estratègies ens proposa D. Lewis? Ens proposa cinc direccions que comentaré de forma lleugerament lliure (remeto as lectors anar a l’original). Lewis ens parla de biblioteques de recerca (un subconjunt de les biblioteques universitàries), però jo crec que les orientacions són vàlides per a tot tipus de biblioteques i faig la ‘trampa’ d’aplicar-les de forma genèrica. Són :

1. Fer la transició del paper a l’electrònic
2. Emmagatzemar bé les obres impreses que s’usen poc
3. Reorganitzar els espais de la biblioteca
4. Canviar les habilitats del personal de la biblioteca
5. Agafar part dels recursos dedicats fins ara a comprar document i transferir-l9os a la gestió dels continguts.

Fer la transició del paper a l’electrònic. Els editors ho estan fent per nosaltres i les biblioteques estan empenyent també cap aquí (donant suport als dipòsits institucionals i a l’accés obert). Ho estem fent prou? Cal ser prudent aquí. No és el mateix parlar de revistes científiques (un bon nombre de les quals ja està en digital) que de novel·les. L’edició digital ja és la única forma d’edició en alguns casos (bases de dades), i anirà avançant en altres de forma progressiva. La informació digital ens permet estalviar recursos humans en el processament de la informació.

Emmagatzemar bé les obres impreses que s’usen poc. Tenim a les biblioteques obres que estan accessibles en format digital. Ja hi ha a RACO un nombre important de revistes i aviat hi haurà alguns llibres de la Biblioteca de Catalunya que estan essent inclosos en Google Books. Què n’hem de fer dels original? Deixar que continuïn ocupant espai a les biblioteques? La informació digital ens permet estalviar recursos d’espai en la conservació de la informació.

Reorganitzar els espais de la biblioteca. Que es deriva dels dos anteriors i que és (al meu entendre) un dels dos o tres temes clau que determinaran el futur de les biblioteques. Perquè, quan la majoria de la informació estigui accessible a la xarxa, quan l’accés remot regulat per sistemes d’autenticació d’usuaris estigui generalitat, llavors, perquè caldrà anar a les biblioteques? Les biblioteques han de ser llocs on es faciliti el procés d’usar la informació (d’assimilar-la, d’usar-la, de transformar-la en coneixement). Han de ser llocs de descoberta i de socialització, llocs de compartició. Per a tot això, ens cal un redisseny profund dels espais.

Canviar les actituds i activitats de la biblioteca. En dues direccions (segons Lewis): desplaçant la informació de la biblioteca allà on és l’usuari i fent tasques d’alfabetització informacional.

Agafar part dels recursos dedicats fins ara a comprar document i transferir-los a la gestió dels continguts. L’autor creu que els propers 20 anys disminuirà considerablement la inversió que fan les biblioteques en adquisicions d’informació a empreses comercials (vegeu el seu article ‘Library Budgets, Open Access, and the Future of Scholarly Communication’ a C&RL News 69(08)5). Aquesta disminució en recursos destinats a compres ha de transferir-se a un increment de recursos destinats a crear i gestionar col·leccions digitals pròpies. Quines? Bàsicament dues: les d’informació actual donant suport als repositoris institucionals i a l’edició en obert de revistes i les col·leccions especials que hauríem de passar de forma decidida i ràpida a suport digital.

[Dedicat a la Mercè que no pot venir.]

Arxius de la memoria

A les jornades La Digitalització de la cultura a Catalunya comentades aquí, algú va citar com a frase del Conseller de Cultura (i Mitjans de Comunicació): “Catalunya serà digital o no serà”.

No és que m’agradi discrepar d’aquest conseller (encara que si que m’agrada discrepar), però l’afirmació no la crec encertada. El problema no és ser digital, sinó ser a la xarxa. Així que seria millor recepta dir que: “Catalunya serà a Internet o no serà”.

Ser-hi? Sí, però com i amb què? No n’hi ha prou amb posar coses a la xarxa i ja està. Cal saber perquè es fa. Hi ha a qui li pot fer por la digitalització. Després de tot, si tot el que tenim està a la web, perquè els caldrà a la gent venir a la biblioteca? Podeu llegir una article de Robert Darnton (“The library in the new age” a: The New York review of books del 12 de juny del 2008) on es parla de la vigència futura de les biblioteques de recerca per molt que hi hagi digitalitzat a Internet.

Em convencen més alguns arguments de bibliotecaris nord-americans: ser a la xarxa és la manera avui de que la gent sàpiga que existeixes, de que vinguin a veure, de que trobin valuosa la feina que fas i, finalment, obtenir així el recolzament (financer) que les col·leccions especials i la feina d’arxiu necessiten. Així m’ho explicava la Normandy Helmer, Access & Preservation Officer de les col·leccions especials i arxius universitaris de la Universitat d’Oregon (a Eugene).

Val la pena visitar les pàgines de les seves col·leccions digitals: manuscrits, Oregon collection, llibres rars, col·leccions de fotografies, arxius de la universitat ... Recomano mirar-se les fotografies de Lee Moorhouse, (1850-1926) que va fer unes 9.000 fotografies on ha quedat documentada la vida dels ‘americans nadius’ (i.e., “indis”). Pels que heu estat lectors de novel·les del “Oeste” (jo ho he estat de les de Karl May, editades a Molino), podeu visitar l’exposició web dedicada a Hernest Haycox.

A la Oregon University usen content.dm, però l’emergència de les col·leccions digitals d’imatges ha fet que hi hagi programaris de codi lliure com Omeka pensat per ajudar a institucions a posar a la xarxa col·leccions digitals i a fer biblioteques de la memòria. ‘Biblioteques de la memòria’? No se com dir-ne d’aquestes p. web (són un llibre e-?) que recullen documents sobre un mateix tema i es enganxen a través d’algun fil argumental o d’un esquema temàtic en una p. web.

El meu preferit de fa temps (que, com els bons vins, millora cada dia que passa) és el Walt Witman Archive on s’hi poden trobar les seves obres impreses, els manuscrits (mireu les transcripcions que s’ha fan de les diferents versions), la seva correspondència, crítiques rebudes, bibliografia, galeria d’imatges ... Un bon model a seguir per qui tingui arxius literaris en les seves col·leccions.

Un altre: la Western Waters Digital Library , un projecte col·laboratiu de 12 universitats sota els auspicis del consorci GWLA (Greater Western Library Alliance) i que vol ser una biblioteca digital amb els recursos d’informació disponibles sobre l’aigua a la costa Oest dels EUA. Val la pena mirar-s’ho per veure com els recursos de molts posats junts poden donar millors resultats que no pas només els propis.

En angles i en espanyol, interessant el Archivo Historia del Bracero, un projecte del Center for History and New Media, de la George Mason U., del National Museum of American History, la University of Texas at El Paso, i la Brown University que esta format pels relats d’historia oral de ‘braceros’ Mexicans que van treballar als EUA.

Em parlen (i quasi no he visitat) de The Valley of the shadow, que detalla la vida de dues comunitats durant la guerra civil americana, una del Sud i una del Nord (val la pena mirar-se alguna de les batalles animades de la Hurricane Digital Memory Bank (HDMB), el principal arxiu d’acces public (amb 25.000 documents) sobre els huracans Katrina i Rita i de la Oregon Encyclopedia.

Intentaré parlar-ne més, però així poden anar mirant els que hagi aconseguit despertar el seu interès. L’energètic Josep Mates n’està, em parla d’una entrada al seu blog sobre el tema. L’esperarem amb impaciència però no sense deixar de mirar-nos les entrades anteriors totes més que interessant (més com tu n’hi haguessin, Pep!).

Els investigadors i les seves biblioteques (2 de 2)

Segon lliurament que es fa a aquest bloc sobre l’estudi “Researchers' use of academic libraries and their services”. El cap. 8 (p. 43-56) tracta l’evolució dels mètodes de treball dels investigadors i quines perspectives tenen respecte els serveis que les biblioteques els poden oferir en el futur. Els temes tractats aquí poden servir per configurar els serveis bibliotecaris de futur i donar-nos pistes sobre cap on ha d’anar la formació dels futurs professionals (tema aquest especialment actual, ara que els títols de biblioteconomia i documentació estan en procés de revisió). Els investigadors, quines funcions creuen que tindran els bibliotecaris d’aquí 5 anys? Un 72% ens veuen conservadors de materials impresos, dels arxius digitals i de les col·leccions especials. Un 61% ens veuen gestors de repositoris institucionals i de la informació digital. Un 59% com administradors que compren i subministren serveis d’informació. Un 46% especialistes temàtics, un 42% com formadors en alfabetització informacional, un 33% com a gestors de les bases de dades generades per la e- recerca, un 20% com a tecnòlegs que faciliten l’accés a la informació e-. Com veuen els bibliotecaris les seves funcions futures?

• Algunes funcions es veuen com a nuclears i algunes com a auxiliars o secundàries. Es veuen nuclears la de formadors, especialistes temàtics a la biblioteca, conservadors, administradors i gestors de repositoris.
• Algunes funcions es veuen majoritàriament com a secundàries: bibliotecaris temàtics als departaments, tecnòlegs, consellers en propietat intel·lectual.
• Vegeu però (figura 24) les diferències de visió respecte els rols de futur entre investigadors, directors de biblioteca i bibliotecaris.

Investigadors i bibliotecaris tenen percepcions diferents dels recursos d’informació?Les figures 25 i 26 examinen el tema en relació els documents impresos i els e-. Les percepcions no són idèntiques i en alguns casos les diferències són prou grans. Quina percepció tenen els bibliotecaris de la seva provisió de recursos e-? La satisfacció és molt gran respecte les revistes científico-tècniques i també en ciències socials. Ho és considerablement menys en altres àmbits. S’examinen els serveis oferts de formació i consell i es comparen amb els que són demanats a les biblioteques. En alguns casos oferta i demanada estan a la par, però en bastant per no dir molts casos els bibliotecaris diuen que se’ls demana molt més assessorament en algunes àrees que la formació que realment s’ofereix. Tenim un camp ampli, doncs, per donar més serveis: en la creació de materials docents, en les mesures d’impacte de la recerca, en propietat intel·lectual i dret de còpia i en la gestió de drets digitals. La figura 29 de la p. 52 (erròniament apareix com a figura 30) mostra la percepció que tenen els investigadors sobre el suport que reben de les bilioteques sobre drets de còpia. La figura 30 mostra les percepcions diferenciades que tenen investigadors i bibliotecaris sobre el paper d’aquests darrers en donar suport a diferents aspectes de la vida acadèmica (docent i investigadora).

Els investigadors i les seves biblioteques (1 de 2)

Un nou estudi sobre l’impacte del digital en les biblioteques. En aquest cas és un estudi sobre com els investigadors usen les biblioteques universitàries i els seus serveis. El “Researchers' use of academic libraries and their services” és un informe encarregat pel Research Information Network (RIN) i pel Consortium of Research Libraries (CURL). El RIN és un consorci dels Regne Unit d’Anglaterra format pels 4 organismes finançadors de l’educació superior, les 3 biblioteques nacionals i els 7 consells de recerca del UK. Va ser creat el 2005 per un període de 3 anys (allargat 3 ans més) per recollir dades sobre com treballen els investigadors i per ajudar-los en les seves tasques relacionades amb maneig de la informació. El CURL és un consorci format per les principals universitats de recerca del Regne Unit i té per missió “potenciar les capacitats de les biblioteques de recerca de compartir recursos en benefici dels investigadors locals, nacionals i internacionals. L’estudi vol recollir dades sobre com interaccionen els investigadors amb les biblioteques i s’ha fet en base enquestes fetes a 2.250 investigadors i a 300 bibliotecaris. El fan partint de dues bases: 1, la importància de les biblioteques per als investigadors en el passat i el present, i; 2, la constatació de que l’impacte del món digital està canviant moltes coses i entre elles la forma com treballen els investigadors i la relació que aquests tenen amb les biblioteques que els donen suport. Se suposa que si la forma com els investigadors treballen està canviant profundament, potser també ho faci l’ús d’aquests de les biblioteques i dels seus serveis. Així deu ser, perquè si alguna cosa està clara al llarg de l’estudi és el comportament diferenciat respecte el digital dels investigadors segons aquests pertanyin a algun dels 4 grups que s’estudien separadament: Ciències de la vida, les Ciències físiques, Ciències socials, i Arts i humanitats. A les p. 2-4 hi trobareu el resum executiu de l’estudi, resum al que jo afegeixo el meu. El Cap. 3 és una introducció i presentació general (p. 5-9) i és un repàs de la situació actual prou interessant de llegir i amb referències bibliogràfiques d’interès. Tracta la informació digital, les col·leccions digitals, la cooperació, el descobriment i accés d’informació, les metadades i catàlegs i la comunicació entre investigadors. El Cap 4. (p. 10-18) en que s’explora la ‘pressió’ que esta introduint la informació digital en les biblioteques i la distància que hi ha entre el que caldria fer i el que es fa. Apartats del cap.: quins elements estant dirigint els nous desenvolupaments en les biblioteques, si les biblioteques donen més o menys recolzament a la docència o a la recerca, que influeix a les biblioteques a l’hora de fer compres, sobre el finançament de les biblioteques i sobre si és fàcil o no per les biblioteques obtenir suport financer i com els investigadors creuen que les biblioteques podem millorar l’accés a la literatura de recerca. El cap. 5 (p. 19-27) tracta la biblioteca com a lloc, un lloc menys freqüentat pels investigadors que abans i un lloc que està transformant-se per ser més ‘amable’ per als estudiants. Temes: freqüència de visites a la biblioteca, la biblioteca com a laboratori, valors que la biblioteca ofereix des del punt de vista dels investigadors, ús remot de la biblioteca, ús de biblioteques d’altres institucions. El cap. 6. (p. 28-37) sobre la consulta dels investigadors. Sobre l’ús del recursos impresos, sobre com troben informació (vegeu el que es comenta de la tendència de molts investigadors de preferir el que és prou bo respecte el que és excel·lent), sobre L’ús que fan els investigadors dels fons de la seva biblioteca, sobre com obtenen documents no disponibles a la pròpia biblioteca i sobre l’ús del préstec interbibliotecari. El cap. 7 (p. 38-42) sobre noves formes de treballar dels investigadors: ús dels recursos digitals, increment de col·laboració entre investigadors, increment de la recerca interdisciplinar i la e-recerca i el seu impacte en les biblioteques. El cap. 8 (p. 43-56) sobre com els investigadors veuen les biblioteques i els seus serveis, capítol que tractarem amb més profunditat d’aquí uns dies en aquest mateix bloc i de forma especial perquè pot il·luminar als que en aquests moments estan pensant en com poden ser els plans d'estudis per als nous professionals. El cap. 9 (p. 57-67) sobre la visibilitat i l’accessibilitat dels materials de recerca: la digitalització d’arxius i de col·leccions especials, les col·leccions de recerca impresa, l’OA (Accés Obert) i la transferència de coneixements. Més sobre l’OA: fins a quin grau els investigadors estan familiaritzats amb l’OA (poc), sobre les perspectives diferents que tenen investigadors i bibliotecaris de com les biblioteques promouen l’OA, sobre l’ús que fan els investigadors de mitjans alternatius a les revistes tradicionals per difondre els seus articles, sobre la familiaritat en localitzar contingut OA. També sobre els repositoris [el Termcat ha acceptat el terme!] institucionals, si els investigadors saben si la seva institució en té i sobre la seva percepció de la seva utilitat. El cap. 10 (p. 68-70) sobre els mitjans usats pels investigadors per comunicar-se entre ells. El capítol acaba afirmant que els investigadors es mostren en general molt satisfets dels serveis que reben de les biblioteques però que a molts els falta un coneixement real del que les biblioteques fan (o poden fer) per ells (a vegades perquè alguns dels serveis de les biblioteques no estan ‘etiquetats’ com a tals i no se sap que qui el proporciona és la biblioteca). L’informe acaba amb uns apèndixs amb les dades metodològiques sobre com s’ha fet l’informe, les dades quantitatives (els qüestionaris passats als investigadors i als bibliotecaris) i les qualitatives (entrevistes telefòniques i focus groups)