En la Jubilació de Dolors Lamarca

Divendres passat es va jubilar la Dolors Lamarca. La Dolors ha estat una persona molt important per la nostra professió, important com ho han estat Rosa Ricart, Montserrat Roca o Carme Mayol. Importants totes les citades no només pel que han fet, sinó sobretot pel que han deixat fet. El nostre present s’ha beneficiat del que molta gent ha fet abans que nosaltres, però algunes persones han resultat clau per la influència de les seves aportacions.

La Dolors va fer aportacions essencials en tres moments de la seva vida laboral: quan va ser la Cap del Servei de biblioteques de la Generalitat, en els primers anys de la direcció de la biblioteca de la Universitat de Barcelona i més recentment com a directora de la Biblioteca de Catalunya.

La Dolors va ser la primera Cap del Servei de Biblioteques en una Generalitat restaurada. Era el 1979 i es tenia poca experiència de govern. Van ser uns anys difícils (recordem que el cop d’estat d’en Tejero va ser el febrer de 1981) en els que hi havia més il·lusió que recursos. Era però més important mai encertar la direcció o direccions amb les que calia començar a avançar.

Les primeres passes de la política de biblioteques –donades per la Dolors- van ser per modernitzar, per crear un servei nacional i per crear infraestructures. Les biblioteques populars havien resistit bastant be el franquisme adherint-se al model de la Generalitat republicana. Havien passat però molts anys i calia fer biblioteques noves i fer-les més populars, allunyades ja del rigor noucentista amb que es va crear la xarxa. Va ser així amb les primeres que va poder fer la Generalitat (i recordo la 1a: Can Sumarro, avui en procés de reformes).

La segona passa en la bona direcció va ser la de fer (o voler fer) un servei de biblioteques populars o municipals a nivell de Catalunya . Queda això reflectit a la Llei de biblioteques de 1981  i en la praxi organitzativa de serveis territorials de suport. Va ser segurament una llàstima l’esperit poc nacional del PSC, que llavors governava la Diputació de Barcelona, que va abandonar la gestió de la Biblioteca de Catalunya amb moltes reticències i va oposar-se a la integració de les biblioteques de la seva xarxa a la de la Generalitat.

Creació d’infraestructura, en darrer lloc, amb l’Institut Català de Bibliografia. Aquest estava encarregat de l’elaboració de la bibliografia nacional (una tasca fonamental segons l’agenda internacional de llavors feta per la IFLA), però va tenir un paper fonamental en la traducció i adopció de normativa de catalogació (ISBD, AACR2 i CatMARC) i en la confecció de programari de gestió de catàlegs. Cap d’aquestes dues coses haguessin assolits els resultats que van tenir sense el recolzament de la Dolors.

  

Quan la Dolors Lamarca va assumir la direcció de la biblioteca de la UB, el que entenem avui per ‘biblioteca de la UB’ era la biblioteca general de Plaça Universitat. La direcció de biblioteques (ni a la UB ni a cap universitat espanyola) s’ocupava de les biblioteques de facultat o de departament. Aquestes feien la seva vida deixades de la ma de Deu i amb uns nivells de serveis clarament mediocres tret de les comptadíssimes excepcions de la biblioteca de Física i Química de la UB i la d’Arquitectura de la UPC.

El més revolucionari de llavors –difícil de valorar des dels ulls d’ara- va ser considerar que la direcció de biblioteques incloïa la totalitat de les biblioteques de la universitat i començar a actuar en conseqüència. Les biblioteques universitàries espanyoles són el que són (i passen amb molt bona nota l’examen del que s’ha fet en aquests darrers 30 anys) gràcies a aquest posicionament clar. Pot semblar-nos evident  d’avui estant, però això mateix encara no és una realitat a Itàlia i no ho ha estat a França fins fa poc.

La idea que totes les biblioteques de la universitat fossin una ‘unitat funcional’ va trobar acollida en alguns col·legues d’altres universitats d’Espanya en el difícil període de reorganització de les universitats que va tenir lloc els anys 80 (recordem que la llei de reforma de la universitat, LRU, és de 1983). La Llei no disposava res que permetés reformar el principal mal de les biblioteques de la universitat, la seva dispersió, i això va general un moviment professional que va culminar amb la creació de Rebiun. Rebiun va gestar-se com a xarxa cooperativa agafant el bon model de les cooperatives angleses i del PICA holandès. Rebiun va proporcional una ideologia de reforma bibliotecària (tots els fons bibliotecaris d’una universitat es constituïen en una unitat funcional) i va crear infraestructures de suport per a les biblioteques de la xarxa (préstec interbibliotecari i la possibilitat de catalogar per còpia a través d’un catàleg col·lectiu).

Les tasques de modernització de Dolors Lamarca a la UB van passar per la creació de nous edificis de biblioteca de facultat que recollien els fons de biblioteques departamentals, la creació de serveis tècnics i una estructura de gestió feta pels caps de les biblioteques i per l’automatització del catàleg de la biblioteca, tasca aquesta que la Dolors ja va trobar iniciada.

Dolors Lamarca ha escrit poc, però les seves principals aportacions a la direcció de la BC les va expressar a l’article «La Biblioteca de Catalunya en el sistema bibliotecari de Catalunya». Deia allà: “Fins fa uns anys, accés significava que els usuaris podien visitar les instal·lacions de la biblioteca, situada normalment a la capital del país, o utilitzar costosos serveis de préstec interbibliotecari. Avui, accés significa obtenir els continguts per la xarxa, des de qualsevol punt del món.”

L’entrada de les biblioteques nacionals en el món digital no ha estat fàcil. La  Biblioteca de Catalunya, sota la seva direcció, ha abraçat sense vacil·lacions les oportunitats de tenir la informació digitalitzada per tal d’oferir-la a qui la pot necessitar amb unes possibilitats d’accés que es veuen molt incrementades. Segurament l’acte més valent i decisiu va ser l’acord de la BC amb Google llibres gràcies al qual s’estan digitalitzant un bon nombre de llibres de la biblioteca i d’altres quatre biblioteques patrimonials de Catalunya. Una altra vegada la decisió de fer-ho ens pot semblar obvia avui, però no ho era quan es va prendre, ni tampoc no va ser, podem dir-ho ara, fàcil.

Amb la idea de donar accés als fons de la BC a través de la xarxa, la Biblioteca de Catalunya va participar des del primer dia a Europeana i deu ser gràcies a això que el català és una llengua europea (a Europeana, almenys)

Cal sumar aquí l’arxiu de la web de Catalunya que es fa amb Padicat, la digitalització de col·leccions completes de revistes que ja no es publiquen feta amb ARCA, la participació en iniciatives cooperatives de digitalització com TDX, MDC i RACO.

Probablement els molts anys de feina de Dolors Lamarca es mereixin més ratlles però en aquestes he intentat ressenyar el més substancial del seu llegat. Crec que és innegable. Els que he destacat ho he fet des de la perspectiva subjectiva que inevitablement tinc per haver estat en aquestes batalles i també des de la subjectivitat de l’agraïment i afecte que li tinc i des d’aquí li declaro.

Imatges, fullets i altres tresors de la biblioteca

Veig que DOC6 ja ha posat a la xarxa les ponències de la III Reunión de usuarios de CONTENTdm en España. A la reunió hi vaig tenir una petita intervenció que reproduiré (segurament alterada aquí).

Programes com Content.DM són bons perquè ens ajuden a tres coses: a que les nostres col·leccions digitals es vegin, a que s’exhibeixin arreu i a centrar la nostra mirada en el que tenim que és únic.

Fer que es vegin les nostres col·leccions digitals. Sembla obvi però no ho és. (Com semblava obvi que si tenies la biblioteca catalogada de forma automatitzada es veia a Internet, cosa que no ha estat cert de manera immediata). Digitalitzar un fons és relativament senzill, però ho és menys posar-ho en accés per a la gent (i ho és menys preservar les imatges digitals que hem digitalitzat). Algunes institucions amb la innocència de l’ingenu o amb l’atreviment de la ignorància han invertit considerables recursos en una feina que no es veu. No es veu perquè es posa el carro davant dels bous i no es té encara el programa que les ensenyi.

Exhibir les col·leccions digitals arreu. Ens devem a la nostra institució i als nostres usuaris, però Internet i les tecnologies que s’hi associen són una gran oportunitat per anar més enllà. En el món de l’automatització de biblioteques, treballar amb estàndards (el format MARC) permetia automatitzar per a tu i intercanviar dades amb altres i participar de projectes col·lectius. Els estàndards també existeixen en el món digital i els protocols OAI-PMH són els que permeten que posem imatges digitals als nostres portals i que els recol·lectors en recullin les metadades per tal d’ajuntar-les amb les d’altres biblioteques i fer un catàleg col·lectiu sense gaire esforç. És el que fa Europeana on podeu fer-hi una cerca per exemple per ‘floquet de neu’ i hi trobareu una imatge de la biblioteca de la UB emmagatzemada a MDC (Memòria Digital de Catalunya) que ha anat d’aquí a allà gràcies a les gestions de la BC.

Centrar la nostra mirada en el que tenim que és únic. Una notícia de fa només dies

ens informa que una de les biblioteques de la University of Texas a San Antonio no té llibres ni revistes impresos (i no en té pocs: 425.000 llibre e- i unes 18.000 revistes digitals). Podem doncs (només és qüestió de recursos), clonar biblioteques en base aquella informació que té tothom, però cada biblioteca és única gràcies a les col·leccions úniques que tingui. En el futur probablement sigui també així, perquè, impresa o digital, la informació necessita algú que en tingui cura: que la reculli, la processi i la conservi. Les biblioteques que tenen el que té tothom seran irrellevants i les que tenen alguna cosa que no té ningú més apareixeran al mapa. Val la pena centrar la nostra mirada en aquelles col·leccions especials que hem guardat i que ara és un bon moment de treure a la llum (amb programes com Content.dm o projectes com MDC, per exemple).

El programa de què parlem va ser desenvolupat per una empresa de Seattle i posteriorment comprat per OCLC. Crec que l’opció d’OCLC d’incorporar un producte com Content.dm en el seu catàleg és estratègica. OCLC està desplaçant algunes fronteres tradicionals. Una la d’ella mateixa com organització ja que OCLC està en ple procés d’internacionalització tal com ja he explicat aquí alguna vegada. Dues, la de les institucions que treballen juntes: tradicionalment eren biblioteques i ara vol que siguin ‘institucions de la memòria’ (arxius, biblioteques, museus i societats culturals). Tres, al catàleg col·lectiu WorldCat fa uns anys va començar a incorporar documents altres que els tradicionals de les biblioteques i avui és una eina de referència que dóna accés a 200.000.000 documents entre els de tota la vida i, a més, articles de revistes, imatges i documents digitals de tot tipus.

(OCLC no deixa d’estar a 1a pàgina de les noticies professionals. Poc abans de l’estiu ho era per haver estat denunciada per competència deslleial per SkyRiver, una empresa nova que proveeix a les biblioteques de catalogació per còpia de forma alternativa i més econòmica que OCLC. La denúncia prové de que OCLC està entrant en el mercat de l’automatització de biblioteques i així va ser com Innonative Interfaces Inc., una de les grans del sector, fundés SkyRiver per crear competència allà on OCLC no en tenia. Continuarà...)

Imatges, imatges i més imatges

Avui s’acaba l’exposició del MACBA “Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfica moderna”, una exposició que no m’ha agradat (encara que m’hagi agradat molt anar a veure). Del programa m’anoto la citació de August Sander del 1931 que diu: “Atès que pot ser entesa universalment, la fotografia ja és el primer entre els llenguatges visuals per a les masses d’arreu del món”.

Cal remarcar que l’extensió de la xarxa no s’entendria sense la incorporació de la imatge (fixa i en moviment)? Com que no he estat mai capaç de preveure exactament per on acabarà desenvolupant-se Internet i la tecnologia, confesso aquí que em va sorprendre la incorporació de les màquines de fotos al mòbils i que em sorprèn l’ús de la fotografia digital a mans de la meva fila de 10 anys i de les seves amigues.

I les biblioteques? Hem sabut treure partit de l’atractiu de les imatges per a la gent?

Podíem i podem. Les biblioteques nord-americanes ho van començar a fer ja fa anys senzillament posant en accés lliure versions electròniques. Vegeu per exemple les 12.000 fotografies que la Allen County Public Library ensenya sota el nom del Allen County Community Album.

Vegeu també la més ambiciosa Alaska's Virtual Library and Digital Archives que “presenta la riquesa en fotografies històriques, albums, histories orals, pel·lícules, mapes, documents, objecte, i altres materials de les biblioteques, museus i arxius de tot l’estat”.

I a Catalunya? Tampoc és despreciable del tot la MDC (Memòria Digital de Catalunya), “un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, col·leccions digitalitzades de revistes catalanes antigues, fotografies, mapes, cartells, ex-libris, etc. relacionats amb Catalunya”. Molt bona iniciativa a la que hi ha però massa text i poca imatge.

Hem (les biblioteques) d’espavilar, que el món no s’atura. N’és mostra el que em fa arribar en Ramon, els Wikimedia Commons, “una mediateca de 3,761,731 arxius reutilitzables lliurament, on tothom hi pot contribuir” on hi trobo una imatge de l’edifici del Museu del Joguet que ha introduit Adonis Chen des de Taiwan.

Encert d’Europeana que (quan es pot consultar) mostra que, finalment, no han reproduït Google books a la europea, i que, en canvi hi ha introduït importants col·leccions d’imatges.

I per acabar, el que m’envia la Núria. Imatges (bibliotecàries) en moviment.

La Biblioteca de Catalunya havia amenitzat algun acte social amb una actuació de la seva coral, però la biblioteca nacional australiana l’ha deixat enrera amb el seu “Thriller, with book carts” que sembla ser un reportatge videogràfic de la festa de Nadal. En podeu veure una versió menys espectacular sota el títiol “Bibliotecaris a la feina”.

A veure si tot això anima a que les biblioteques de Catalunya aboquin les imatges que guarden en les seves empolsinades col·leccions especials a la xarxa.

p.d. Bufalis! Ha estat dur fer aquest primer BDig de l'any, tant com tornar-s'hi a posar, suposo. Sort que demà podrem dur el que ens han portat els reis a la feina per fer dentetes als que només els han passat carbó!