La importància de tenir un model, pensaments a propòsit de la jubilació de Jordi Permanyer

A propòsit de la jubilació de la Núria Ventura, escrivia aquí que fa uns anys les biblioteques no eren un equipament desitjat pels municipis i que ara sí que ho és. Avui les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable i això ha estat així per haver-les sabut fer ben fetes quan se’n van poder fer.

Des de molt diferents sectors la trajectòria de les biblioteques públiques i universitàries catalanes  es considera un cas d’èxit, però s’han fet poques reflexions sobre les claus d’aquest èxit. Al meu parer una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Pel que fa a les biblioteques públiques,  la construcció d’un model es va iniciar al servei de biblioteques de la Generalitat, i els primers passos –amb Dolors Lamarca al front- van suposar un revulsiu important (modernització d’edificis, ambició en els objectius i voluntat de crear un servei homogeni per a tota Catalunya). La seva lamentable destitució va inaugurar una etapa que encara dura de poques idees al Departament de Cultura pel que fa a biblioteques.

Per a les biblioteques municipals probablement va ser una sort que la Diputació de Barcelona (PSC) disputés aferrissadament espai polític a la Generalitat (CiU). La seva Central de biblioteques populars (en moltes coses hereva de la xarxa de populars de la Generalitat republicana) va tenir a mitjans dels anys 80 en Nuria Ventura i en Jordi Permanyer els professionals ambiciosos i moderns que van saber crear un model de biblioteques públiques que va sintonitzar amb les necessitats de la societat catalana de llavors.

El model de biblioteca pública del que avui disfrutem (i que s’alaba com a exitós) es configura calladament a la 2a meitat dels 80 i inicis dels 90 i, un cop certificada la seva adequació, pot expandir-se (això es fa sota la direcció d’Assumpta Bailac) fins als nivells excel·lents de servei dels que avui ens felicitem.

Sens dubte en l’èxit hi intervenen les decisions dels nostres besavis de la Mancomunitat, i va ser molt important la flama mantinguda per les nostres avies durant el franquisme, però va ser la feina callada de la generació dels que avui s’estan jubilant la que va crear les realitats d’avui.

L’èxit d’avui no era previsible fa 30 anys ni hi havia cap motiu objectiu que ho fes inexorable. A banda de feina, ha estat possible perquè en el seu moment es va saber crear un model nou de biblioteca, un model alhora possible (donades les limitacions del l’entorn), necessari (que satisfeia coses que la societat demanava) i modern (és a dir, en conjunció amb les tendències modernes a nivell internacional).

No sempre cal fer models nous dels equipaments culturals; cal en moments de renovació i de canvi. No sempre són fàcils de fer; amb la sagacitat, habilitat i tenacitat no n’hi ha prou, la sort històrica pot ser qui marqui la diferència entre l´èxit i el fracàs. Un model no té perquè ser exitós només per ser nou i necessari; ha de ser encertat, sòlid i reproduïble.

Una llàstima, doncs, que entre el Col·legi i la Generalitat no hagin trobat un moment per fer un homenatge als que van saber crear un model dels rèdits dels quals vivim.

Una mica al marge però a propòsit de models. El model que he declarat exitós no estarà en els seus moments finals? La societat catalana ha canviat i (per sort) demana més: uns serveis bibliotecaris municipals que actuïn de forma coordinada a nivell de país, un pas endavant en l’adopció de serveis i documents digitals i una coordinació més gran entre les institucions públiques culturals.

P.d. La foto no és excel·lent, però és feta meva: en Jordi al darrer FESABID.

Ajuntaments i diputacions nous, confusions de competència velles

En poca estona i des de casa, amb el carnet de la meva biblioteca i de manera satisfactòria, perfecte, gràcies a eBiblio Catalunya tinc 21 dies (de fet, avui ja només 9) per llegir La buena reputación de Ignacio Martínez de Pisón. Trobareu una crònica del servei a l’article de Bernat Puigtobella al Núvol.

Poca estona després de fer el préstec, rebo un amable missatge de “l'equip de eBiblio Catalunya”, i jo em pregunto, qui me’l proporciona aquest servei. A la p. Web hi apareix el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Barcelona, i les Biblioteques de Barcelona. Segur que hi ha una bona explicació, però no és normal.

El servei és una iniciativa del Ministerio amb les comunitats autònomes. És del  tot raonable que el Departament de Cultura de la Generalitat vulgui implicar en el servei a les administracions locals (municipis, comarques o províncies) ja que les biblioteques són competència local, però, llavors, perquè no hi apareix la Diputació de Lleida o la xarxa de Biblioteques de l’Hospitalet? Suposo que no hi ha altra explicació que les despeses del servei per a Catalunya han estat sufragades per a Diputació de Barcelona, per una banda i per a les biblioteques d’aquesta província, i per la Generalitat de Catalunya, per una altra i per a les biblioteques de la resta de províncies.

Per motius històrico-polítics dels que seria llarg parlar, els serveis bibliotecaris municipals a Catalunya estan recolzats a vegades per una diputació provincial (la de Barcelona) i a vegades per la Generalitat. No cal dir que això no passa en altres serveis que acaben prestant-se de forma distribuïda territorialment amb base municipal. Un servei pot ser prestat per diferents administracions sempre i quan aquestes determinin quines competències assumeix cada una. En el sistema de lectura pública de Catalunya la Diputació de Barcelona ha volgut fer massa sovint de Generalitat i aquesta s’ha limitat a fer (massa sovint també) de central provincial de suport. A Catalunya hi ha sis centrals regionals de suport a les biblioteques, una de les quals és el servei de biblioteques de la Generalitat (!)

En el passat hi hem passat de puntetetes perquè els colors polítics de les diferents administracions semblava que en justificaven les ineficiències. Però els anys passen i les contradiccions no es resolen. Les ineficiències derivades de la confusió competencial son una trava a l’organització dels serveis públics municipals.

Ahir es van constituir els nous ajuntaments de Catalunya, dels que se’n derivaran les noves diputacions; ajuntaments que sembla que neixen amb ganes de fer net a mols vicis del passat. Que així sigui: que la corrupció surti dels consistoris i que hi entri la democràcia participativa. I de passada, si pot ser, a veure si desfem aquest embolic de quins serveis es presten provincialment i quins a nivell català a les biblioteques públiques (municipals).

p.d. Els préstecs interbibliotecaris, jo els demano a biblioteques de fora de la província de Barcelona, em costen zero €; si me’ls proporciones de biblioteques de la pròpia província el cost és 1,40€. No és greu, però no és gens exemplar.

De quan els municipis no volien biblioteques

Fa temps que les biblioteques són un equipament desitjat per un municipi. No sempre ha estat així. Hi va haver un temps en el que els municipis no volien tenir biblioteques, o –diguem-ho així- que molts altres equipaments els passaven al davant a l’hora de prioritzar les inversions municipals. Parlo dels primers anys de la democràcia restaurada, a finals dels 70 i principis dels 80. Ara les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable. El canvi ha vingut de la tossuderia de demanar-ne i de fer-les ben fetes quan se’n van poder fer.

Fa uns dies es va jubilar Núria Ventura. En tinc dos records de la Núria.

El primer i més antic és, de quan essent els dos de la Junta de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya  vam tenir una entrevista amb el regidor de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Es tractava d’intentar convèncer al regidor de la importància per la ciutat de tenir bones biblioteques públiques i d’animar a l’ajuntament a construir-les. La passió en la defensa de les biblioteques va dur al regidor a acabar l’entrevista de forma sobtada i poc amical.

El segon és de quan la Núria es fa càrrec de la direcció de la Central de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona. Era el 1986. Es podia anar tirant o mirar de fer les coses millor, però l’esperit de la Mancomunitat de ‘fer les coses be’ havia sobreviscut el franquisme i va impregnar les primeres passes de renovació de la xarxa. Jo ho vaig viure quan la Núria, juntament amb en Jordi Permanyer, es van plantejar informatitzar les biblioteques i no pas fer-ho de qualsevol manera, sinó amb assessorament, de forma lenta però inexorable i amb un pla de conjunt.

Vista l’evolució d’altres serveis públics, no és pas clar que les biblioteques fossin predestinades a ser l’equipament públic exemplar que avui podem  posar d’exemple. Millorar les biblioteques a meitat dels 80 era un esforç titànic. Calia tenir tenacitat per convèncer als municipis que renovessin les biblioteques existents o en fessin de noves i, alhora, crear un model nou de biblioteca, un model possible i alhora renovador. El resultat avui sabem que ha estat exitós. Cal recordar que té a les bases la tossuderia i la feina ben feta.

Not BORN to be a library

Diumenge passat passejava per Barcelona amb un americà que ens visitava per veure les instal·lacions del congrés internacional sobre preservació digital que es farà aquí el proper novembre. Una mica abans de sopar arribàvem al passeig del Born, presidit per l’estructura de l’antic mercat il·luminada. Impressionant.  Això ens va conduir a parlar de la biblioteca provincial de Barcelona (BPP).

Es fa difícil d’explicar que la BPP és una biblioteca en construcció des de 1996 (quasi 20 anys). Vaig escriure no fa gaire un post sobre aquesta biblioteca inexistent, biblioteca que ha tingut al menys sis emplaçaments diferents adiferents llocs de la ciutat (1) sense que mai s’hagi sabut presentar un projecte bibliotecari ja no mínimament il·lusionador sinó mínimament comprensible (2).

Som de voler anar a la processó mentre repiquem campanes -penso jo-, quan llegeixo que un motiu que ha influït en el no olímpic a Madrid 2020 ha estat la tolerància espanyola amb el dopatge. De forma similar, voldríem aquí un Ministeri de Cultura fervorosament constructor d’una biblioteca que no se la creu ningú. I per ningú vull dir ni l’Ajuntament, ni la Generalitat, ni tampoc el COBDC.

Com a ciutadà sóc usuari actiu de les biblioteques públiques, i com a bibliotecari, apòstol fervent de les mateixes. Des d’aquesta postura i cap d’altre penso que a això de les biblioteques municipals cal posar-li una mica d’ordre per tal d’oferir a la ciutadania una imatge clara de què aporta cada punt de la cadena. 

• No es pot presentar la biblioteca pública provincial de Bcn com a peça central del Pla de Biblioteques de Barcelona (1998) per després dilatar la seva construcció ad aeternum sense explicar com pal·liem la seva inexistència, 
• L’Ajuntament governat pel PSC no pot criticar la Generalitat per no integrar-se al Consorci de Biblioteques de la ciutat de Barcelona i no fer res per aquesta integració quan aquest partit està al front del Departament de Cultura (2003-06), 
• No es pot pretendre ser una organització que representa la professió (al menys la part minoritària que continua col·legiada) quan no es demana amb la insistència que li seria pròpia informacions o explicacions a l’Ajuntament o a la Generalitat.

Tenim, per una banda, biblioteques municipals excel·lents amb uns serveis molt ben valorats per la ciutadania, però, per darrera el taulell, una confusió organitzativa considerable. 

• La Generalitat restaurada (CIU) va voler organitzar un servei de biblioteques a nivell català, intent (encertat o no) al que es va oposar la Diputació de Barcelona (PSC). 
• El cessament de Dolors Lamarca al front del Servei de Biblioteques va seguir un llarg període d’atonia al Departament de Cultura del que es va despertar volent fer les biblioteques municipals amb la Llei de 1993 (govern de CIU).  
• Aquesta és votada favorablement pel PSC a canvi d’incloure la transitòria 3a que els ha permès fent com abans. 

Així tenim el servei provincial de la Diputació de Barcelona que està fent de xarxa nacional, els serveis nacionals del Departament de Cultura que fan de xarxa provincial, unes biblioteques de l’estat en general desenganxades de quasi tot (3), unes xarxes locals que a alguns municipis (Barcelona, L’Hospitalet, Sabadell, ...) es mereixen independència de gestió en comptes de la vigilància tutelada a la que estan sotmeses, biblioteques comarcals que ningú no sap quina funció tenen...

Els temes organitzatius no són decisoris en un primer pla -aquí sempre ho és el servei a l’usuari- però acaben ser determinants en el mitja i llarg termini. Si a Catalunya, per a l’alta política, hem decidit deixar enrere l’etapa de la puta i la Ramoneta, també ens hauríem d’aplicar la recepta a nivells inferiors. És a dir, 

• que si no hi ha diners per a la biblioteca pública i provincial, diguem-ho, 
• que si aquesta és prescindible en el marc d’una potent xarxa de biblioteques de barri a Barcelona (xarxa inimaginable el 1998,quan va iniciar-se el Pla de Biblioteques de Barcelona), diguem-ho, 
• que si ens cal optar per un model determinat d’organització de les biblioteques municipals (local, comarcal, provincial, nacional o mixt), diguem-ho.

Fem, però, un discurs clar  i que es pugui explicar (també) als estrangers que visiten Barcelona.

@lluisanglada

(1)  Vegeu, per exemple, notícia a El País de 11.04.00.

(2)  Una obra pública que ha de costar uns 40M€ ha d’anar acompanyada per un discurs narratiu que la faci comprensible. Així ho ha fet, per exemple, la ciutat de Birmingham amb la campanya “Rewriting the book” que acompanyat la construcció de la seva biblioteca central inaugurada el passat 3 de setembre.

(3)  Un clar encert de la GC va ser la seva automatització amb el sistema de la resta de biblioteques municipals gestionades pel Departament de Cultura. 

Comparar pomes amb pomes o avaluar per millorar

En aquest bloc m’he ocupat abans de la feina excel·lent que fa la Diputació de Barcelona avaluant les seves biblioteques.

En un estudi recent (de 2011) avaluen l’ús i la satisfacció dels usuaris actius (persones amb carnet i que hi hagin anat 12 mesos abans de l’entrevista telefònica que se’ls va fer). Alguns resultats que extrec de l’informe, que, lamentablement, no troba a la xarxa, són:

• Perfil dels usuaris. Un 23% tenen entre 14 i 24 anys, un 21% entre 25 i 34 i un 27% entre 45 i 54. Un 21% són estudiants, un 11% aturats, un 9% jubilats, un 3% mestresses de casa i la resta treballadors d’algun tipus
• Ús de la biblioteca. Un 60% hi van al menys 1 vegada al mes. Un 30% de visites són de més de 3 hores, un 25% d’entre 2 i 3 h, i un 25% d’entre 1 i 2.
• Motius de la visita. Els tres usos més mencionats són fer préstec (40,5%), estudiar (22,5%) i llegir (13%).El motiu principal per anar-hi és per oci (55%), seguit de per estudiar (32%) i per motius professionals (11%). Un 40,6% dels entrevistats diu que va a la biblioteca a fer-hi alguna cosa i aprofita per endur-se documents en préstec.
• Valoració de la biblioteca. Els entrevistats donen a la biblioteca una nota que obté una mitjana de 8,1. Un 60% considera que l’horari és molt o bastant adequat i la resta que ho és poc o gens.
• El servi de préstec. És valorat amb un 8,4 (una mitjana superior a la de la biblioteca). Una mica més de la meitat dels enquestats usa el servei.
• La col·lecció. Un 70% la considera molt o bastant complerta, un 21% poc o gens. Un  82% considera fàcil o molt fàcil trobar els documents. Quasi la meitat dels entrevistats ha usat alguna vegada el catàleg i consideren que és fàcil o molt fàcil d’usar un 85% de persones.
• Ordinadors i xarxa. Més del 90% tenen ordinador a casa i el 78 entre a internet cada dia. Un 51% ha entrat a la web de la biblioteca alguna vegada, un 31% ha usat el catàleg des de fora la biblioteca alguna vegada i un 19% ha renovat préstecs o fet reserves des d’internet.

El servei de biblioteques de la Diba manté des de fa temps uns indicadors excel·lent que explota per a cada biblioteca mostrant-li les seves dades individuals i (i això és el millor) la posició de la biblioteca en cada indicador respecte a diverses biblioteques similars a l’analitzada. Així, la biblioteca de St. Joan Despí pot estar satisfeta per haver passat del 40,85% de població amb carnet el 2010 al 47,57% el 2012, però pot estar-ho més de tenir el percentatge més alt de les biblioteques del seu grup.

Les dades i indicadors s’agrupen en dos apartats: la biblioteca i el servei bibliotecari. Les dades i indicadors de la biblioteca inclouen espai, personal, col·lecció, punts de lectura, equipament, usuaris, serveis i pressupost. Les del servei bibliotecari municipal: territori i població, accessibilitat, orientació a l’usuari, ús, anàlisi de la col·lecció, anàlisi econòmica i recursos humans.

Una feina excel·lent que ho és perquè està ben executada, però –sobretot- perquè és continuada en el temps. L’avaluació té alguns escèptics i tinc algun bon company que veu en les estadístiques no gaire res més que propaganda i algun altre que les tem per simplificadores de la realitat. Les dades i els indicadors poden ser això, però no tenen aquesta intenció.

Saber què passa a la nostra biblioteca serveix per millorar, per retre comptes i pe posar en valor el que fem. Per millorar perquè només les dades són capaces de fer-nos veure les coses diferentment i allunyar-nos de les valoracions subjectives que inevitablement fem d’allò en el que estem implicats. Per retre comptes perquè és de rigor democràtic que expliquem quin ús tenen els recursos que gestionem als que paguen els impostos i taxes de les que les biblioteques treuen els recursos per funcionar. Per posar en valor el que fem (i aquesta és la funció actualment més ‘de moda) perquè en moments de crisi i retallades hem de mostrar on incideixen els serveis de la biblioteca.

L’avaluació és metodologia, però és continuïtat que ens mostri si fem més o menys (cosa que ens ha de permetre preguntar-nos perquè), és carinyo perquè ens estimem el que fem i volem millorar-ho i és voluntat de canvi perquè per no canviar no cal avaluar-se.

La feina de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona és exemplar, com ja he dit, i útil, però li podem posar un ‘però’. Com és que les anàlisis d’ús i satisfacció no s’han estès a la resta de biblioteques municipals de Catalunya? Catalunya és un territori relativament homogeni, tenir dades de la biblioteca de Figueres al costat de la de Vic milloraria el coneixement que tenim del rendiment dels equipaments bibliotecaris. Tenir una enquesta d’ús i satisfacció a nivell de Catalunya (que pot donar les dades desagregades per províncies) hauria de ser una eina fonamental de la planificació bibliotecària. 

Horaris, donatius, serveis de pagament i llibres recomanats

Encara que potser no et llegeixi ningú, quan fas un bloc assumeixes la responsabilitat d’escriure per a un públic general i procures ser més positiu que no pas crític. Així espero haver-ho fet jo en aquest BDig, però com a usuari de biblioteques se m’acumulen mals funcionaments dels que deixo constància aquí.

Horaris

Vaig a la biblioteca per ganes. M’agrada anar-hi i estar-m’hi una estona. Xafardejar llibres, parlar amb persones, triar alguna cosa per endur-me en préstec... A vegades la biblioteca em resol l’accés a internet. Per ser-ne usuari em caldria que els horaris de la biblioteca coincidissin amb els que jo tinc per anar-hi. No sempre és així i molt menys en períodes festius. Què hi farem, però tancar en ponts com el passat del Pilar em sembla una exageració. Els serveis de les biblioteques no només han de ser bons des del punt de vista del productor del servei (el personal de la biblioteca), sinó des del punt de vista del seu receptor (l’usuari). Tenir bons libres i ben catalogats no serveix de res si no ens acostem a les necessitats reals de la gent que vol anar-hi.

(Contrapunt. Una biblioteca universitària de Barcelona va haver de cancel·lar els seus horaris d’obertura de en períodes festius (la retallada de la xocolata del lloro, per altra banda). Per continuar donant el servei va organitzar uns torns de personal voluntari que mantenien els horaris extraordinaris treballant en festiu a canvi de dies de vacances que es prenien d’acord amb el servei. Raonable i admirable, no? Llàstima que els treballadors de les biblioteques de la universitat en qüestió van ser criticats per un sindicat perquè aquesta mesura suposava pal·liar els efectes de les retallades i les condicions de treball ‘esclavistes’ (sic) dels funcionaris de la universitat. No anem pas be.)

Donatius

Heu provat mai de treure-us de sobre llibres vostres que ja no voleu? Alguns amics han fet el que qualsevol persona amb bona fe i amor a la cultura faria: anar a una biblioteca a oferir-los com a donatiu. N’han sortit amb la cua entre les cames, amb un no com a resposta i a vegades ‘renyats’ per intentar oferir a biblioteques modernes llibres obsolets.

Ens hem equivocat aquí. El nostre negoci no és només deixar els nostres llibres, sinó estar en el ‘negoci’ de la lectura, i això vol dir resoldre problemes relacionats amb aquesta. Si ara el llibre (com sembla) ha entrat en una certa fase d’abundància, per una banda, i de decliu, per una altra; fase que fa que la gent se’n tregui del damunt més que no feia abans, si passa això, doncs, la nostra funció es trobar una solució raonable per a això. Ajudar a que la gent se’n pugui desfer sense mala consciència i organitzant la seva recollida i reciclatge.

Els enfocaments massa economicistes poden ser equivocats quan tractem amb objectes als que la gent dóna un valor més elevat al valor material que tenen. Als llibres els passa això. La gent que estima la cultura els valora molt per sobre del seu valor al mercat. El seu valor real pot ser de zero des d’un punt de vista de l’amortització d’un be fungible, però probablement no sigui aquest per un ciutadà de carrer que es troba llibres de biblioteques quasi nous a parades de llibreters de 2a ma. I aquesta gent són els nostres principals aliats...

Serveis de pagament

Els clubs de lectura han estat un dels principals èxits de les biblioteques municipals en els aquests darrers anys. Un èxit poc tecnològic i una mica inesperat. Un èxit que fa més que donar servei, crea lligams de persones amb la biblioteca. Un servei que (a les biblioteques de la DiBa, almenys) aprofita intel·ligentment les capacitat de treballar en xarxa ja que els llibres que la gent del club d’una biblioteca llegeix durant un mes procedeixen de préstecs d’altres biblioteques de la xarxa. 

Però (a algunes biblioteques), “Aquest any els participants als clubs de lectura s’hauran de fer càrrec de la despesa de la tramesa dels llibres (1,20€). Es pagarà per trimestres: un total de 3,60€.” Passa al menys a Sitges i a Ripollet. Els usuaris de les b. no paguem per entrar-hi, ni per fer-hi servir wi-fi, ni per llegir-hi el diari i sí per apuntar-nos al club de lectura. No se veure els motius ni tàctics ni estratègics de la decisió.

Llibres recomanats

No va de biblioteques però si de promoció de la lectura. La meva filla petita té 14 anys acabats de fer i aquest curs s’ha de llegir Fortunata i Jacinta (1.264 p que fan un gruix de 4,5 cm). 

M’agrada llegir i m’agrada en Pérez Galdós, però per una obra com aquesta em cal un estiu per davant. Parlo com a lector i com a pare, però em sembla que si basem la promoció de la lectura en obligacions com aquesta estem anant en la direcció equivocada. Semblaria millor fomentar la lectura lliure, és a dir que qui llegeix pugui triar entre molts títols els que més satisfan els seus gustos i inquietuds (és una manera de formar persones, a més de fomentar la lectura). Per això calen però biblioteques escolars ben dotades o programes de coordinació entre les escoles i les biblioteques municipals.

Sobre com organitzar les biblioteques municipals de Catalunya

Les divisions administratives tenen dues finalitats: assignar a cada u aquelles funcions que li són pròpies i prestar serveis amb eficàcia. Això val per a l’ensenyament primari, els poliesportius, els serveis d’extinció d’incendis i, també, per a les biblioteques. A Espanya, de nivell administratius n’hi ha 3: l’estat, la comunitat autònoma i el municipi, La resta o són delegacions d’un d’aquests nivells (delegacions del govern central o autonòmic) o són agrupacions de municipis (províncies, vegueries o comarques). No hi ha més.

Per tant, i pel que fa al servei de biblioteca al ciutadà de peu, es tracta (o es tractaria) de saber: (1) a quin nivell administratiu li correspon prestar-lo, i (2) com ho fem per fer-ho eficaçment. Sembla que el primer està clar: l’ha de prestar el municipi. Passen algunes coses però que han obscurit aquest evidència. La primera, que, en la tradició del franquisme, els municipis no tenien experiència en fer biblioteques i no els era evident que els en calia fer (i potser tampoc sabien com fer-les). La segona, que hi ha hagut una lluita política soterrada per clientaritzar municipis i visibilitzar-se (i no per fer serveis bibliotecaris més eficaços).

En funció del desert cultural del franquisme, la Llei de biblioteques e 1981 volia refer les biblioteques en base de l’organització que es va demostrar eficaç l’època republicana: un servei central de biblioteques. Les diferències de molts tipus entre aquella Catalunya i la de la represa democràtica van fer insostenible el model, però aquest es va trencar també per les lluites polítiques que van fer que algunes diputacions cedissin les seves competències en biblioteques a la Generalitat mentre que la de Barcelona les reforçava. En qualsevol dels dos casos, allunyava dels municipis la seva responsabilitat en la creació i manteniment de biblioteques. La Llei de 1993 tenia voluntat municipalitzadora. Atribuïa als municipis “un paper principal en la gestió de les biblioteques públiques”. Però l’exercici del poder (ai las!) té tendències jacobines i ens aquests quasi 20 anys des de la darrera Llei hem vist més reforçar el proteccionisme i la centralització que no pas l’autonomia municipal.

En biblioteques, per sort i gràcies als esforços de molta gent i de moltes administracions, la situació avui és molt millor que la de fa 20 anys. Alguns sistemes bibliotecaris locals (Barcelona, Girona, l’Hospitalet, Sabadell, per exemple) tenen els recursos, les dimensions i l’experiència per assumir el seu present i el seu destí amb autonomia plena. Cal que ho facin. Més enllà dels debats a nivell de Catalunya que hi pugui haver respecte el paper de les diputacions, vegueries i comarques, a nivell concret, no acabarem de tenir un sistema bibliotecari madur sense que alguns municipis assumeixin la seva majoris d’edat i s’emancipin del tot de les xarxes que els tutelen. Llei de vida. Recordem que fins no fa tant –el 1987- les biblioteques populars de la Diputació de Barcelona depenien de la Biblioteca de Catalunya (impensable, però cert).

¿Què ens queda de l’eficàcia en la prestació de serveis si les biblioteques municipals s’independitzen? ¿Com podrem garantir-ne serveis de qualitat? ¿Amb quins recursos hauran de fer front a les seves necessitats? Per una banda amb els que ara administren les xarxes, però per una altra amb els que elles mateixes es dotin a través de la cooperació. Així ho fan a molts països: associant-se, creant cooperatives i consorcis, mancomunant serveis (que en diríem ara i aquí). Fa una mica de mandra deixar la còmoda tutela de la llar familiar, però fer-se gran passa per marxar de casa.

p.d. La imatge és d'Alfons XIII inaugurant la biblioteca popular de Granollers el 1927 i està treta de l'article que val la pena rellegir: Mayol, M. Carme (2005). «La Xarxa de Biblioteques 1915-2004 : una història que mira al futur».BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, juny, núm. 14. [Consulta: 04-09-2011].