De trabajar aisladamente a hacerlo en red y formando alianzas

Si es cierto que nos encontramos en un cambio de era(1) -y todo parece mostrar que es así-, no podemos pretender que los cambios serán solo tecnológicos. Los cambios de era (de la esclavista a la feudal, de ésta a la industrial y de ésta última a la informacional) se han caracterizado por cambios profundos en los modos de producción, pero han comportado cambios radicales en dónde viven las personas, en sus creencias y en cómo se organizan. Este último aspecto afecta a todas las organizaciones y a las bibliotecas en particular.

En la sociedad industrial en la que muchos de nosotros nacimos y crecimos, las empresas y las entidades públicas (las organizaciones) se organizaban de forma vertical y al mismo tiempo que gestionaban infraestructuras, creaban y mejoraban productos y proporcionaban servicios (2). Las bibliotecas se han organizado así, en una integración vertical en la que lo hacían todo:

• Gestionar infraestructuras, como los edificios de biblioteca o las colecciones bibliográficas,
• Crear y mejorar productos, como han sido los catálogos (en sus versiones manual y automatiza) o ahora los repositorios institucionales,
• Y proporcionar servicios, prestando libros o suministrando servicios de información y referencia.

La sociedad de la información se está caracterizando por la desintegración de las grandes corporaciones. Éstas se dividen en pequeñas empresas, con autonomía entre sí que se relacionan con otras ya no en un esquema jerárquico sino de red. En la sociedad de la información no solo cambiaran los instrumentos con los que hacemos las cosas (de las máquinas a los ordenadores) sino la forma misma en como las hacemos y si en la sociedad industrial una organización tendía a la integración vertical (es decir a la gestión de infraestructuras, combinada con el desarrollo de productos y la prestación de servicios a los clientes), la sociedad informacional parece que parte de la base de que ninguna organización será excelente haciendo todas las actividades mencionadas. En este contexto de cambio acelerado conducido por la innovación tecnológica, las organizaciones deberán especializarse en alguna de las tres capas que hemos dibujado y solo serán competitivas haciendo una elección estratégica sobre en qué actividades quieren destacar.

Las bibliotecas también están sujetas a estas tendencias y para ser competitivas en un entorno cada vez más exigente, van que tener que ser excelentes en algo y, para serlo, las bibliotecas deberán elegir muy bien en qué ámbito concentran sus recursos (3). Las bibliotecas –como el resto de organizaciones- se van a ver presionadas para hacer más con menos, y esto solo lo podrán hacer si son capaces de transferir recursos ahora dedicados a la gestión de los documentos impresos a los digitales (4) y, como segunda opción hacer outsourcing de algunas de las operaciones que tradicionalmente se han realizado dentro de la biblioteca.

El reto de las bibliotecas no es solo pasar del paradigma de lo impreso al paradigma de lo digital, sino de un entorno en el que la información era escasa y su acceso difícil a otro en el que la información abunda y su acceso se nos ve enormemente facilitado por las tecnologías de la información. En este nuevo entorno, las bibliotecas deberán pasar de ser organizaciones centradas en los documentos a ser organizaciones centradas en la información y para ello, el back office al que hemos dedicado muchos recursos ya no va a ser el centro estratégico de la biblioteca. El nuevo centro estratégico de la biblioteca va a ser el front office, o la atención al cliente. A este nuevo frente debemos dedicar todos los recursos que podamos ya que será en este frente de batalla donde las bibliotecas deberán mostrar que continúan siendo de valor para el usuario y para la sociedad.

Hacer outsourcing (o externalización) significa sacar fuera de nuestra organización una actividad que tradicionalmente hemos hecho dentro. El outsourcing se hace por dos motivos: para ahorrar recursos, ya que se supone que la actividad  se delega a una organización más eficaz, y para que la organización se centre en las actividades que son estratégicas para ella sin que tenga que dedicar atención a las actividades tácticas.

El outsorcing ha sido ampliamente utilizado por la empresa privada en los últimos años y seguramente sin él lo que llamamos ‘globalización’ no sería comprensible. La externalización ha sido utilizada también para adelgazar la administración púbica y puede visto como un mecanismo de privatización de los servicios públicos. Pero el outsorcing es en parte un resultado inevitable de la especialización de nuestra sociedad. Algunas actividades que se realizaron en las bibliotecas (como la creación de software para la gestión de las mismas) hoy se han desplazado a empresas privadas y la edición científica surgida en sociedades científicas y universidades ha sido delegada en buena parte en empresas editoriales privadas.

Las bibliotecas han utilizado como recurso una externalización 'internalizada', es decir, externalizan en organizaciones creadas por las propias bibliotecas: redes, consorcios y alianzas. 

(1)  Manuel Castells, “La sociedad de la información”  (Madrid: Alianza, 1997-97), 3 v.

(2)   John Hagel III y Marc Singer, “Unbundling the corporation”, en:  Harvard Business Review 77(89)2.

(3)  Lorcan Dempsey, “Libraries and the informational future: some notes” . En: Information Professionals 2050: Educational Possibilities and Pathways;  Eds. Gary Marchionini and Barbara Moran. Chapel Hill: School of Information and Library Science, University of North Carolina at Chapel Hill, 2012, p. 113-125. ISBN 978-1-300-20486-2  http://sils.unc.edu/sites/default/files/publications/Information-Professionals-2050.pdf. Ver también, del mismo autor, “Libraries and the Long Tail: Some Thoughts about Libraries in a Network Age”, en: D-Lib 12(06)4.

(4)  David Lewis ha tratado este tema en alguno de sus artículos, ver, por ejemplo: “A strategy for academic libraries in the first quarter of the 21st century”, en: College & Research Libraries, 68(07)5, p.  418-434.

(2 de 4) Lluís Anglada / Le biblioteche di front al cambiamento de paradigma: esternalizazione, cooperazione e alleanze in un mondo che cambia // Biblioteche in cerca di alleati: Oltre la cooperazione, verso nuove strategie di condivisione;  Massimo Belloti, ed (Milano: Editrice Bibliografica, 2013). ISBN: 978-88-7075-765-1. P 156-160

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellá (1)

Asisto a la presentación del libro “Comunicación y poder ” de Manuel Castells, editado el 2009 en castellano por Alianza y en catalán por la UOC, en el Citilab de Cornellá.

Destaco, por orden inverso de aparición, la respuesta de Castells a una pregunta, la conferencia de Castells sobre el libro y algunos comentarios sobre Citilab.

Manuel Castells y la información

Siempre me ha sorprendido las escasas referencias a la información que hacen destacados analistas de la sociedad de la información. Lo digo por el propio Castells (La sociedad de la información), Jeremy Rifkin (La era del acceso) o Juan Luís Cebrián (La red). Es como si supiéramos hacer coches con motor de explosión sin entender demasiado las características y comportamiento de la gasolina. No afirmo que la sociedad de la información sea un epifenómeno de la transformación de la misma información pero si que debe ser más fácil observar los efectos de la gravedad que conocer sus causas.

En todo caso, y a respuesta a una pregunta sobre como sería la transferencia del papel a Internet, Castells respondió (sin decirlo) con un no lo sé y viajando a los periódicos que en internet reproducen los de papel y no son capaces (de momento) de atraer dinero. Castells afirmó que debemos distinguir entre la transición tecnológica, la de los contenidos y aun más la de los modelos de negocio y, finalmente que en ningún lugar se ha encontrado un modelo de negocio con el que se haga dinero con prensa en Internet.

En un debate reciente, un bibliotecario prominente y un alto directivo de la revista Nature, analizaban diversos obstáculos para una plena realización del acceso abierto a la información científica para concluir que estaban seguros de que el OA tiene futuro pero que no saben como o llegaremos a él. Pasa que la información quiere ser libre (information wants to be free) y que lo que no dudamos en pager en físico (un periódico, una revista, un disco…) esperamos tenerlo libremente (i.e. son pago) en digital. Esto (de ser cierto) no sería una gran explicación pero si al menos la constitución de un hecho que deberíamos asumir. Mientras tanto, ¿cómo queda el hecho que el valor derivado de la información en la sociedad de la ídem aumente dado el potencial generador de valor de la información?

Sobre si cal fomentar l'ús d'Internet des de l'administració

Interessant debat el passat dia 25 Novembre a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB, dins els seminaris de l’Aula Jordi Rubió Balaguer que va dirigir fins el curs passat Carme Mayol. La taula rodona diua per títol “La influència d’Internet en la vida quotidiana” i volia tractar com i perquè Internet pot canviar les vides de les persones i de les organitzacions en els propers anys i perquè les administracions fomenten l’extensió de l’ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions.

Hi van participaran (per ordre d’actuació): Joan Torrent, Director dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, Marta Continente, directora general d’Atenció ciutadana de la Generalitat de Catalunya i Josué Sallent, director general de la Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. Per cert, els tres amb estudis d’econòmiques o empresarials i dos amb estudis de físiques. A continuació passo a intentar resumir les idees que vaig trobar més atractives.

En Joan Torrent, va fer la seva exposició des de la teoria, mostrant-nos que aquesta, quan és sòlida, aporta molt. Des del seu punt de vista,

• L’impacte de la tecnologia és neutre. Aquesta (i les TIC en concret) no fa aportacions positives si va sola. Els efectes beneficiosos de les tecnologies (Internet, en el nostre cas) només es dóna quan al seu costat s’hi acumulen altres elements com: el seu ús intensiu, una nova forma d’organització del treball (en xarxa i no en arbre), una inversió en desenvolupament humà i un marc institucional i polític oportú.
• Estem ales portes d’un nou model de creixement econòmic basat en el capital i la innovació que té com a fonaments: un ús intensiu de les tecnologies, la internacionalització, noves formes d’oirganització, la inversió en intangibles, el finançament de la innovació i l’ampliació de la formació dels treballadors i dels ciutadans. Catalunya no puntua bé en aquests 6 elements fonamentals de la nova economia.
• Cal que hi hagi polítiques públiques de foment de la societat de la informació (SI). Cal que aquestes apuntin almenys en 3 direccions: posar el coneixement al centre de la vida pública, fer polítiques ‘oferta (i no només de demanda), fer que l’administració sigui un agent actiu i exemplar en l’ús de les tecnologies

La Marta Continente, va enfocar el tema des de la perspectiva de la gestora de tecnologies i del de la persona que se situa en la pràctica fent Internet dia a dia.

• Creu que actualment hi ha quatre tendències que estan marcant el desenvolupament de la xarxa: el multimèdia, la ubiqüitat de la connexió, l’ús social d’Internet o la web 2.0, i l’Internet de les coses.
• Aquest darrer consisteix en els xips que posem en els objectes per fer-los més ‘intel·ligents’, més connectables, amb més capacitat d’interacció amb altres objectes.
• Les aplicacions que han incrementat més en usos en els darrers anys (segons tots elds estudis) són 3: la visualització de les vides (vídeos i fotografies), la lectura de blogs i la creació i parcicipació en xarxes socials.
• L’administració ha de ser activa en Internet per 2 motius: per eficàcia (a + TIC, + eficàcia) i per transparència (com + informació en obert, + capacitat donem a la gent de fer coses).

En Josué Sallent, va fer una exposició encarnant l’administració

• La SI no és només Internet, la SI inclou es mòbils, la TV... i s’aplica a persones, empreses, serveis i a objectes.
• Les administracions promouen la SI perquè la competitivitat d’un país augmenta si els seus ciutadans són usuaris actius d’Internet.
• L’accessibilitat de la xarxa a Catalunya cobreix quasi tot el territori, malgrat tot, hi ha encara quasi un50% de no usuaris d’Internet. Encara hi ha diferències en l’accés entre gèneres, per edat i, sobretot, per classe social (Un 51% de persones pertanyents a classe mitja-alta i alta unes Internet, només el 14% de les de classe mitja-baixa i baixa).
• El principal motiu del no ús és no veure cap utilitat a estar connectat i el màrketing s’ha de concentrar en evidenciar les utilitats d’usar Internet.

Entre les intervencions es va demanar:

• Tenir un model de cap on anar, uns països de referència als que tenir en compte, l’Ernest.
• Tenir aplicacions d’Internet que facilitin fer tràmits, l’Eulàlia.
• Usar Internet per votar (a les eleccions de consells escolars o de rectors a les universitats) en Cristòbal.
• Que hi hagi capital risc que recolzi la innovació.
• Més lideratge per part de l’administració.

El moderador (amb una mica de mala intenció) va demanar als membres de la mesa que perquè Catalunya no estava al davant de tot a Espanya en aplicació, ús i desenvolupament d’Internet. El més interessant no van ser tant les respostes com que cap del presents negués aquesta afirmació. Bé, rectifico, les respostes van ser interessant:

• La Marta, alhora que va fer autocrítica (l’administració reclama cooperació però mana, no coopera...) va considerar que és el preu d’haver estat els primers. Avui, per exemple, coordinar els diferents aplicatius de sanitat és més difícil a Catalunya perquè n’hi ha diversos degut a que es van introduir de forma avançada fa un temps.
• En Joan va observar que la introducció de tecnologia sola produeix millores immediates, però que aquestes tenen un sostre i que aquest límit el configuren la capacitat de les persones i l’estructura organitzativa de les institucions i empreses.
• En Josué va afirmar que el grau d’ús de les tecnologies ve marcat pel model productiu de cada país i que, en això, Catalunya és Espanya.

Al final de la taula, el moderador va demanar als ponents algun bon desitg i o consell per al futur proper.

• La Marta recomana paciència (perquè els resultats arriben, però tarden en arribar) i coneixement (saber cap on va el món mentre s’intenta desenvolupar les tecnologies)
• En Joan va demanar més lideratge a l’administració catalana (va reclamar que hi hagués una Conselleria per a la SI) i va recomanar perseverança i autocrítica.
• En Josué va demanar més recursos i crítiques de tot tipus a l’acció de l’administració.

A així, i mentre a Barcelona queia un xàfec de primavera i al Liceu es representaven Les noces de Figaro a les que vaig arribar tard, es va acabar el debat.

L’ús d’Internet a les universitats de Catalunya

El Rector fundador de la UOC, en Gabriel Ferraté, deia que la UOC no havia de fer altra recerca que la recerca sobre allò que era exclusiu de la UOC, a saber, l’ús d’Internet com a instrument de treball. Amb aquesta idea central la UOC va crear un institut de recerca, l’IN3 (Internet Interdisciplinary Institute), dedicat a l’estudi d’Internet. L’IN3 ha dut a terme entre 2001 i 2007 el Projecte Internet Catalunya (PIC). El PIC té la intenció de recollir dades sobre els usos d’Internet a Catalunya en diferents àmbits: en la ciutadania en general, a l’administració pública, a les escoles, a les empreses, a les universitats i, finalment, als mitjans de comunicació. Segons els directors del projecte, Manuel Castells i Imma Tubella, amb aquestes dades la societat catalana s’hauria de conèixer millor a si mateixa i, per tant, ser més capaç de guiar el seu destí en un moment de canvi, en una època de transició cap a la societat de la infoirmació i la societat en xarxa. El conjunt dels informes i dels resultats de les enquestes del PIC són consultables en línia i també en forma de llibre (6 volums publicats per l’editorial Ariel). Josep M. Duart. Marc Gil, Maria Pujol i Jonatan Castaño signen el volum 5è que porta per títol “La universitat a la societat xarxa: usos d’Internet a l’educació superior”. El volum té dues finalitats (p. 21):

1. analitzar els usos d’Internet entre la comunitat universitària de Catalunya, tant a dins com fora de les aules,
2. observar les transformacions que es donen en els hàbits socials dels estudiants i dels professors i observar la relació que hi ha entre l’ús d’Internet i l’educació superior i el rendiment acadèmic dels estudiants.

Sobretot des del punt de vista de la primera de les finalitats mencionades, el llibre és de lectura obligatòria:

• El cap. 1 que fa d’introducció i de breu resum de l’obra i que, per la seva brevetat, p.19-30, pot llegir-se sencer.
• El cap. 2 explica la metodologia de l’estudi i dóna les característiques bàsiques dels estudiants i els professors des sistema universitari de Catalunya.
• El cap. 3 explora les habilitats en ús de la xarxa de la comunitat universitària catalana; potser sigui un dels principals capítols ja que l’estudi fabrica un indicador d’expertesa en l’ús d’Internet (elaborat a partir del nombre d’activitats que cada enquestat declara fer a la xarxa), indicador que s’usarà al llarg de tot l’estudi.
• El cap. 4 on es determinen diferents grups de professors i estudiants segons quin sigui el seu ús d’Internet i on es caracteritzen diferents estils en l’ús educatiu d’Internet.
• El cap. 5 examina: la valoració que fan estudiants i professors de l’ús de la xarxa en l’aprenentatge, com usa l’estudiant i el professor Internet tant per aprendre com per ensenyar i els serveis en línia de les biblioteques (l’estudi sobre el serveis bibliotecaris es trobarà a les p. 156-164).
• El cap. 6 analitza la correlació entre ús d’Internet i rendiment acadèmic per fer una troballa sorprenent: “a mesura que els alumnes declaren que tenen més habilitats informàtiques els resultats acadèmics que s’obtenen disminueixen de forma considerable”.
• El cap. 7 fa una exposició de les diferents modalitats d’ús d’Internet a la universitat i proposa unes bases per la construcció d’un model institucional d’ús de la tecnologia que distingeixen tres àmbits: l’educatiu, el tecnològic i l’organitzacional. A destacar les tendències en cada àmbit que s’exposen a les p. 236-250.
• El cap. 8 sobre el potencial formatiu de la xarxa.
• El cap. 9 sobre els processos de recerca.

De les conclusions exposades al cap. 10, capítol que val la pena llegir en la seva totalitat (p. 305-321), en destaco algunes:

• Encara que sigui obvi, no sempre és assumit: que la comunitat universitària és l’avantguarda de la societat de la informació, i que, des d’aquesta perspectiva és un laboratori que anticipa coses que aviat s’estendran a la societat en general.
• La fractura digital a la universitat pren unes característiques especials que no són l’edat o les condicions socials sinó la intensitat i l’expertesa en l’ús de la xarxa (els usuaris més experts d’Internet són els que estarien més i millor preparats per treure beneficis de l’ús de la mateixa).
• Malgrat les condicions objectives òptimes per a l’ús de la xarxa i una bona predisposició per tots els membres de la comunitat universitària per usar-la creativament, el sistema universitari català (i segurament el mundial) no explota suficientment aquestes possibilitats favorables per innovar en l’ensenyament.

Les meves opinions del llibre:

• Teleologia. El llibre són dos llibres i les motivacions dels autors semblen fer passar per davant la promoció de l’ús d’Internet i del programari lliure per davant l’estudi descriptiu dels usos, hàbits i motivacions dels seus usuaris universitaris. En les bases de molts dels estudiosos de la societat de la informació hi ha la creença de que la utilització intensiva del que abans en dèiem les TIC i ara en diem Internet aporta beneficis de creixement econòmic i personal. Que aquesta sigui una opinió molt assumida no implica que la relació entre l’ús de la xarxa i aquells beneficis sigui immediata. El llibre comentat sembla tenir més la intenció de mostrar aquells efectes beneficiosos que no pas de demostrar-los.
• Aprenentatge. Internet té un gran potencial educatiu, com el van tenir els ordinadors una mica abans, com el van tenir els àudiovisuals, com el va tenir la televisió... De cada nova tecnologia s’han afirmat els seus valors pedagògics (i de cada nova tecnologia n’han quedat clars els seus grans valors comercials). La qüestió és que sabem poc sobre com les persones aprenem. Segurament el poc que sabem amb seguretat es que els camins pels que aprenem són múltiples i, en aquest sentit, pensar o insinuar que hi ha una tecnologia (en aquest cas la xarxa) que és una via privilegiada per l’aprenentatge em sembla una ingenuïtat. Tal com diuen els autors “les noves tecnologies no són la causa principal de l’obtenció d’un resultat acadèmic o un altre” (p. 201).
• Cercar informació. L’estudi mostra com una de les activitats que de forma més estesa es fa amb la xarxa en l’ensenyament superior és buscar informació. Estudiants i professors la busquen per estar al dia i per preparar les seves respectives tasques. De quantes maneres es fa la cerca d’informació? Com es busca? On es busca? Per a què es busca? Crec que són preguntes com a bibliotecaris ens pertoca fer-nos.

D'això darrer, algunes aproximacions al tema per al sistema universitari de Catalunya les trobareu a:

• L’article d’Àngel Borrego el al., “Use and Users of Electronic Journals at Catalan Universities: The Results of a Survey”, a: The Journal of Academic Librarianship, v. 33 (2007), Issue 1, pp. 67-75. Vegeu informe complet i en cátala
• L’article de Cristóbal Urbano et al., “The use of consortially purchased electronic journals by the CBUC (2000-2003)”, a. D-Lib Magazine, vol. 10 (2004), n. 6. www.dlib.org/dlib/june04/anglada/06anglada.html. Vegeu informe complet i en cátala
• I encara (afegit el 10.09, quin làpsus!), la tesi d'en Miquel Térmens, "Cooperació bibliotecària en l'era digital. Consorcis i adquisicions de revistes a les biblioteques universitàries catalanes", legida el 5-07-2007 i consultable a text complet.

Com busca informació la generació Google?

Sovint, parlant dels impactes dels ordinadors i d’Internet en la vida quotidiana, les posicions dels tertulians solen polaritzar-se en dues postures: la dels que en minimitzen els efectes i la dels que preveuen conseqüències de gran abast. Un dels arguments més efectius d’aquests darrers ha estat que els canvis profunds vindran quan els nens nascuts i crescuts en la informàtica arribin a ser agents actius. La idea és vella, i més tard s’hi va posar nom: tots som emigrants digitals (perquè tots els que usem tecnologia ens hi hem hagut d’adaptar, perquè no vam néixer en un entorn en el que la tecnologia formés part del nostre entorn). L’argument sembla sòlid, però sempre ha estat indemostrat. Ara però ha passat prou temps com per poder estudiar la generació Google (els nascuts després del 1993), els avui adolescents que han conviscut amb ordinadors i amb Internet des de sempre. És veritat que són usuaris més experts en l’ús de la tecnologia? Ho fan de forma més creativa i completa que els que hem arribat a aquest món després d’haver d’emigrar del nostra paradigma pre-digital? El grup CIBER de la University College London (UCL) ha fet un estudi pel JISC i la BL amb el títol “The information behaviour of the researcher of the future” i que investiga com la generació Google busca informació. Es va fer públic a mig gener d’enguany i en Joan me’n va fer arribar la referència amb el repte de recensionar-lo en aquest blog que acabava de néixer. Fa uns dies i tot preparant les vacances me’l vaig trobar en forma d’article “The Google generation: The information behaviour of the researcher of the future” a: Aslib proceedings, vol 60 (2008) n. 4, p. 290-310 i signat per Ian Rowlands i nou autors més entre els quals hi ha Carol Tenopir. Les principals conclusions de l’estudi que es pot consultar en la seva versió reduïda són dues:

• Que malgrat moltes prediccions sobre el hàbits de la generació nativa digital i la presència ubiqua de la tecnologia en els seves vides, els adolescents d’avui no han millorat els nivells mitjos de cerca, recuperació o avaluació de la informació (i, per tant, l’alfabetització informacional és encara important)
• Que tots els usuaris han canviat la forma com busquen informació i que petits i grans, professors i estudiants, tots som generació Google.

L’estudi té 4 parts i un seguit d’anexos:

• Part 1: Objectiu i metodologia; definició de la generació Google i caracterització de la transició digital i dels seus efectes en les biblioteques.
• Part 2. El comportament de la generació Google on s’examinen alguns tòpics sobre les noves generacions (son més competents en tecnologia? En general sí, però els joves usen aplicacions molt simples i menys facilitats del que hom podria preveure).
• Part 3. Mirant cap al futur, una exploració sobre com pot ser el món de la informació el 2017: una cultura web unificada, amb el llibre e- com a format prioritari en l’educació, amb molt més contingut a la xarxa, amb noves formes de comunicació i avenços en la web semàntica.
• Part 4. Reptes de futur. Per als experts d’informació (les interficies hauran de ser més estàndards i més fàcils d’usar...); per a les biblioteques de recerca (cal que siguin visibles en el ciberespai...); per als que fan polítiques (hi ha una necessitat desesperada de programes ben fets d’alfabetització informacional...); per a tots plegats (vendre la imatge de la biblioteca com la d'un lloc on trobar informació segura i de qualitat...)

Aprofitant que tractem el tema de les noves generacions, comentar que la literatura professional nord-americana fa temps se’n preocupa. De fet, el millor màrketing ha estat sempre conèixer els usuaris. Per exemple, el llibre de Susan Gibbons amb el títol: The academic library and the net gen student: making the connections. El recomanava en Lorcan Dempsey al seu blog ara fa un any. [Dedicat a en Jordi que te l’enllaç de l’estudi en el seu delicious, espai social en el que compartim bookmarks]

Visibilitat digital i societat de la informació

Cataluña es distinta en Google Earth. Noticia a El País d’ahir, 20.07. A Google Earth, Catalunya destaca degut a que l’ICC ha subministrat imatges a Google i que aquestes són de més qualitat que les imatges que normalment hi ha a Google Earth. A Google Earth hi ha altres zones amb tanta resolució com Catalunya, però no destaquen, perquè cap és tan gran com Catalunya. Podem treure d’aquí receptes de com (les biblioteques poden) ser visibles a Internet? Sí: proporcionant dades de qualitat, subministrant-les a proveïdors i proporcionant-les de forma agrupada.

1. Qualitat. En aquest cas, oferint alguna cosa addicional, diferent. Aplicat a biblioteques, la visibilitat no ens vindrà de mostrar que tenim el que tothom ja té. La visibilitat ens vindrà de prendre posicions d’avantguarda mostrant la literatura grisa generada a les nostres institucions i les col·leccions especials que tenim guardades a magatzems.
2. Subministrar. Aquesta no sé si és la idea clau, però és una de les idees clau de la nova web. No esperar que et trobin, sinó ‘mostrar-te’ (revelar, exposar, “disclosure” diu en Lorcan Dempsey). Buscar era el que es feia abans; ara, a la web 2.0 hom espera trobar. Que siguin les dades les que busquin els usos i no els usuaris que busquin les dades. El que ha fet l’ICC amb la cartografia ho hauríem de fer les biblioteques, segurament, amb Worldcat o amb Google Books. [Per cert, el motor de cerques federades de la UAB es diu ‘Trobador’, i no pas buscador, com hauria estat sens dubte batejat fa un temps].
3. Agrupar. ‘Ja ho tenim penjat a la p. web de la nostra institució’, diu molta gent. No n’hi ha prou. A la p. web pròpia hi van els convençuts, els que ja ens coneixen, no pas els que no saben que existim. És per això que les agrupacions i els consorcis, els catàlegs i els dipòsits col·lectius, la cooperació en general és l’instrument que tenim per, essent locals, tenir presència en el món global.

Bon moment aquest per animar-vos a que mireu l’entrada Biblioteca digital catalana al blog de Gamoia (i que després de mirar aquesta entrada feu un passeig pel blog). Hi trobarem un bon resum de les iniciatives digitals de les biblioteques catalanes. Fa dies que volia comentar els plans estratègics per la societat de la informació de la Generalitat i no trobava el moment de fer-ho. [Em pensava que era la mandra de l’estiu, però, de moment, treballo més que mai, a veure si la setmana propera és més tranquil·la]. En un dinar d’amics una persona amb responsabilitats al govern actual de la Generalitat recordava i parlava bé del Pla Estratègic per a la Societat de la Informació Catalunya en xarxa que el 1999 es va aprovar al Parlament a proposta d’un govern de CiU. El Pla (introbable a la xarxa, espero que sí en paper a alguna biblioteca) és el més encertat que s’ha fet per promoure la SI a Catalunya. Es partia d’una anàlisi breu i, sobretot, es basava en el consens sobre què calia fer. Identificava qui ho havia de fer i determinava accions a curt i a mig termini. Amb aquest bons precedents, semblava lògic esperar-ne la seva continuïtat però un nou govern (també de CiU) en va fer un de nou de pla estratègic, de fet, no en va tenir prou de fer un nou pla sinó que va publicar una “Reflexió sobre el model català de la societat de la informació” publicat el 2003 pel Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació. I posats a renovar el que ja funcionava, la legislatura passada el mateix departament va fer un Pla de serveis i continguts 2005-2008 per promoure la societat de la Informació. A les noticies que escolto mentre redacto això, un polític al Parlament recorda que la crisi colpeja amb menys força els països que han apostat per treure partit a les possibilitats econòmiques de la SI. I per aquí, anem elaborant plans que no apliquem cada nova legislatura.

La societat de la Informació a Espanya

La Fundación Telefónica va publicar l’any 2000 l’estudi La sociedad de la información en España: presente y perspectivas 2000, estudi que va tenir continuïtat el 2001 (La sociedad de la información en España: perspectiva 2001-2005) i el 2002 (La sociedad de la información en Europa: presente y perspectivas). Eren estudis Delphi en els que diversos consultors-experts opinaven sobre el que podia ser el futur en la SI. En els darrers anys, aquells estudis de prospectiva s’han convertit en estudis sobre la SI a Espanya. El darrer (“La sociedad de la información en España 2007” ha estat publicat per l’editorial Ariel i la Fundación Telefónica. ISBN 978-84-08-07798-5) i sens dubte que mereix alguns comentaris. L’estudi és una obra extensa (420 p.) que es divideix en dues parts: la SI a Espanya i la SI a les comunitats autònomes. Els informes destaquen per combinar una visió exterior (què passa al món i a Europa) amb les dades espanyoles. Potser tant interessant com les mateixes dades que donen de la situació espanyola sigui l’anàlisi de la situació a nivell internacional, anàlisi que inclou una dedicació destacada a les tendències que es poden observar. Les dades són nombroses i documentades i es presenten en forma de gràfics molt entenedors. El contingut de l’estudi presta una atenció especial (lògica essent fet de qui està fet) cap a la telefonia i a les xarxes de comunicacions. L’obra comença amb un resum executiu que no és tal, perquè en lloc de resumir les troballes principals de l’estudi, fa una síntesi d’un nivell superior i destaca els 8 trets principals de la SI. Aquests són prou interessants com per resumir-los:

• Creixen els internautes i l’ús intensiu de serveis
• Millora i s’estén la banda ampla
• Hi ha un procés clar de concentració empresarial en el sector
• La web es fa mòbil gràcies a la telefonia
• Els fabricant estan interessats en fer recerca sobre nous terminals per estar a la xarxa
• La web granular comença a donar resultats (APIs)
• Continua la revolució de la TV
• El sector de la música es transforma

Es capítols 1, 2 i 3 analitzen respectivament l’ús de les TIC per part dels ciutadans, les empreses i l’administració. Cal destacar aquí les múltiples dades que es poden trobar sobre, per exemple com s’accedeix i per a que a Internet. Respecte la rasa digital, l’estudi mostra que les diferències en accés a Internet no són de gènere però si d’edat i de nivell econòmic. [Per cert, al diari El País de 23.03.08, Imma Tubella, rectora de la UOC publicava un article que posava emfasi en les grans diferències d'ús d'Internet respecte l'edat, una diferència menor del que sembla segons uns estudis del JISC que algun dia hauem de comentar aquí] El capítol 4 tracta els serveis i els continguts. En l’apartat de l’ús de serveis i accés als continguts (p. 148-214) parla de: els serveis de comunicacions, els buscadors usats, els medis socials (xarxes, socials, weblogs, vikis...), la informàtica online, els multimedia, els serveis sobre xarxes P2P, la banca en línia, el comerç e-, la e- administració, la e- sanitat i l’educació. La 2a part tracta la SI a les comunitats autònomes espanyoles. Per cada CCAA es descriu la situació actual de la SI i es relacionen les principals activitats relacionades amb la SI esdevingudes a l’autonomia. En el cas de Catalunya (p. 328-337) els apartats són: la SI i els ciutadans, la SI i les empreses, la SI i l’administració, les infrastructures TIC, la formació en TIC i els serveis i continguts. Val la pena mirar els projectes TIC que les diferents conselleries afirmen tenir en curs (p. 330-333) així com l’oferta de serveis als usuaris que fa l’administració pública de Catalunya (p. 335-337).